Kokinshū

Kokinshū
Selecció, traducció, introducció i notes: Carlos Rubio
Madrid, Ediciones Hiperión, 2005
248 pàgines. 15 €

El Kokinwakashū (la forma completa del títol), que significa “col·lecció de poemes japonesos antics i moderns”, és una de les obres cabdals de la literatura japonesa. A banda de ser la primera de les vint-i-una antologies imperials que van dur-se a terme, amb ella es pren una consciència diferenciada del poderós influx cultural que Xina exercia aleshores. Té una importància tan gran que continua essent un cànon vigent. Les seves metàfores, un lèxic limitat a pocs milers de paraules, els sobreentesos, els llocs comuns, la temàtica, han influït la poesia de Japó fins al present.

L’any 905, l’emperador Daigo va ordenar a quatre compiladors la confecció d’una antologia del bo i millor de la poesia cortesana. Els més de mil cent poemes que la composen, llevat de nou casos, són de tipus tanka, és a dir, trenta-una síl·labes repartides en versos de 5-7-5-7-7. La selecció s’estructura en vint llibres ordenats de manera que reflecteixen el pas cronològic de les estacions, així com les successives etapes de l’amor cortesà. Es van recollir poemes antics i contemporanis: anònims, dels propis compiladors o de poetes prou famosos aleshores com l’Ono no Komachi o l’Ariwara no Narihira (autor dels Càntics d’Ise). A l’època Heian, la poesia era símbol distintiu de les classes altes. Ningú no podia excel·lir, ser tingut en consideració ni reeixir en els assumptes amorosos si no dominava l’art dels versos. El fet que el poema d’algú s’hagués incorporat al Kokinshū era un gran honor i confegia un enorme prestigi.

La introducció del Carlos Rubio al Kokinshū és una nova classe magistral de literatura, erudició i pedagogia: fa més de tres anys que vaig llegir l’esplèndida introducció i la magnífica traducció que va fer dels Heike Monogatari, la gran obra èpica japonesa. En un gest d’honestedat, avisa que algunes de les traduccions sonen forçades per haver decidit seguir la mètrica dels tanka, un dels seus trets distintius. L’esforç és brutal, però penso que perjudica la traducció (per descomptat, és qüestió d’opinions). En poesia japonesa, el dilema de la fidelitat mètrica i la interpretació del contingut és difícil de resoldre. Tanmateix, la selecció que ens regala en Rubio és significativa i permet identificar trets estilístics, temàtics i conceptuals que trobem en els tanka i els haiku de la posteritat. A continuació afegeixo unes poques mostres on penso que la traducció se n’ha sortit prou bé. Ometo la versió original perquè la ressenya no sigui tan llarga. Abans, però, si us interessa, hi ha una versió en línia del Kokinshū en japonès a càrrec de la Biblioteca de la Universitat de Virgínia amb una introducció molt interessant del Lewis Cook, del Queens College: http://etext.lib.virginia.edu/japanese/kokinshu/

En la bahía
de Naniwa, señor,
me abandonaste
y en Mitsu abracé votos
como alga a la deriva. (Anònim)

Vosotras, flores
del cerezo, esparcid
ya vuestras nubes
para que la vejez
su camino no encuentre. (Ariwara no Narihira)

Esa semilla
de la flor del olvido
¿dónde germina
sino en el corazón
de la persona cruel? (Sosei)

Si yo el camino
supiera que conduce
a Suminoe
donde abunda la flor
del olvido, ¿no iría? (Ki no Tsurayuki)

Advertisements

2 pensaments sobre “Kokinshū

  1. Molt interessant… també aquest dilema entre ajustar-se a la mètrica original o optar per una versió més lliure. Ara potser diré una bajanada, però entre llengües tan diferents com el japonès i el castellà no sé si té massa sentit esforçar-se a mantenir la mètrica. Si no estic mal fixada, diria que en Vicente Haya va més de per lliure en les seves versions de haikus… i la veritat és que sonen meravellosament.

    Per cert, acabo de trobar a internet una editorial especialitzada en llibres d’Orient:

    http://www.indicalibros.com/index2.asp

  2. Coincideixo amb tu que alliberar-se la mètrica podria facilitar una traducció de major qualitat, sobretot en formes poètiques que no existeixen en la llengua de traducció, com ara un tanka o un haiku. En Rubio i altres empren l’hipèrbaton com a recurs principal per sortir-se’n. Malgrat ser molt habitual en la poesia clàssica castellana, per exemple, per aplicar-los bé s’ha de ser un mestre. Sembla que altres idiomes, especialment l’alemany, se’n surten millor gràcies a que l’ordre dels sintagmes s’altera més fàcilment. En aquest sentit, la traducció de la Claudia Waltermann a “Bambusregen” funciona prou bé, tot i no poder-ho assegurar amb garanties perquè els meus coneixements d’alemany són insuficients.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s