Llibre dels morts

Llibre dels morts
Israel Clarà
Barcelona, Viena Edicions, 2010
101 pàgines. 11 €

Aquest és un llibre que a primera vista incomoda. Començant pel títol i acabant pel contingut, perquè parla d’un tema que la societat defuig tant com pot, malgrat tenir-lo ben present en la història de cada família i ser l’episodi amb què es clou l’existència de cadascú. Però un cop comences a llegir-lo, comprens de seguida que no té res a veure, per exemple, amb l’obra homònima dels antics egipcis. Tampoc no és cap exercici de morbositat ni de lloança malaltissa.

Bàsicament, i paradoxalment, és un cant immens a la vida. Una de les cites inicials pertany a Ciceró: “La vida dels morts perdura en la memòria dels vius”. Això és el que fa l’Israel Clarà, parlar dels seus morts, donar-los una vida nascuda en el record i materialitzada en la paraula. Morts llunyans en l’espai i el temps, com ara literats, bàsicament poetes i poetesses, de totes les èpoques i nacions. També morts molt propers com la seva mare i sobretot en Darwin Varo, l’amic a qui dedica el llibre. Per casualitat, una vegada el vaig veure i parlar amb ell. Dels confusos records he rescatat la seva imatge de llop de mar de Jack London, i les seves paraules, que semblaven emanar de la boca d’un Sèneca lúcid i traspuar una poètica de caire virgilià.

Aclapara el domini formal dels poemes, en especial dels sonets. Recollint la millor tradició renaixentista italiana —de la qual l’Israel n’és expert, a banda d’escriure poesia en italià—, els versos avancen amb una espontaneïtat tan aparent que la rima sembla esvanir-se en la fluïdesa de la seva música i el subtil encanteri del ritme. Un domini, també present en els poemes de vers lliure, que gairebé sempre propicia la lucidesa i el distanciament que cal aplicar en abordar-se temes tan propers que poden encendre les espurnes més roents d’amargor. I tanmateix, l’Israel aplica l’humor intel·ligent i estoic
practicat per tants autors amb un poema dedicat a la seva pròpia mort.

Malgrat la presència evident del dolor i la desesperació, no és en absolut un poemari lúgubre. Els versos són plens d’amor, de bondat, d’admiració, d’agraïment, de llum. Els elements naturals hi són pertot: les flors —la rosa ocupa un lloc preeminent—, les plantes, els arbres, l’aigua, la pluja, els ocells, el mar. La paraula és el fil que trena els elements per expressar l’enyorança, la incomprensió, el dolor de la pèrdua, l’espai immens que ocupen algunes absències. Però no es tracta de cap visió tràgica ni autodestructiva, no s’hi reserva lloc per a l’autocompassió. L’Israel busca preguntes tot i saber que no hi ha resposta, o que cadascú es respon a sí mateix amb allò que vol sentir
i que pot canviar segons el moment i la situació. Els poemes parlen amb els morts i la veu del seu silenci ens parla a nosaltres com un remei contra el reflex d’imatges que s’esborrallen en la nostra ment amb el pas del temps.

En comptes d’afegir més paraules innecessàries, copio un dels poemes a tall d’exemple:

Non Plus Ultra

In memoriam Carme Guasch (1928-1998)

Més enllà de la mort potser hi ha vida
en la vida dels altres, en el temps
en què encara ens recorden i en la mida
que hem sentit la passió d’amors extrems.

I hi ha vida potser en l’espai que un dia
va ser nostre per fer, del nostre espai,
un tros de món, llindar de l’alegria,
on la tristesa no arribava mai.

Hem nascut del no-res i som eteris,
lleugers com l’esperança i com la cendra,
fràgils com la presència d’un record.

Ens seran revelats molt pocs misteris,
i l’únic que potser ens caldrà comprendre
és la vida que hi ha abans de la mort.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s