A Village Life

Louise Glück, A Village Life
New York, Farrar, Straus and Giroux, 2009
72 pàgs., 13 $

Louise Glück (Nova York, 1947) és una de les poetes vives més reconegudes als Estats Units. L’any 1993 va guanyar el Pulitzer amb el seu llibre The Wild Iris (hi ha traducció al castellà, El iris salvaje, Pre-Textos, 2006). Pertany a la mateixa generació que Sharon Olds o Jane Kenyon, totes elles dotades d’una originalitat, frescor i gosadia poètica que ens deixen bocabadats.

Louise Glück s’inscriu en aquesta línia conversacional i confessional que ha donat fruits tan extraordinaris en la poesia anglosaxona moderna –ja des de Walt Whitman. Molts dels seus poemes comencen de manera aparentment intranscendent, emmarcats en una quotidianitat que no sembla amagar res d’extraordinari. El do de la poeta rau, però, en la seva capacitat de sondejar allò que hi ha més enllà de la clofolla aparent. No només mirar, sinó veure. I no només veure, sinó reflexionar i, amb una mica de sort, arribar a entendre. De la mà de l’autora, recorrem un camí que comença en la mirada i culmina en la poesia.

I així, prenent com a punt de partida la realitat, Louise Glück va desplaçant-se cap a la irrealitat, fins a submergir-nos en un món inquietant, ple d’interrogants i d’ombres. Qualsevol element de l’entorn dóna peu a una reflexió més profunda: anar al mercat, passejar de nit, cremar fulles seques, mirar com neva, preparar figues en conserva… tot esdevé una mena de trampolí metafísic:

I sit at the bedroom window, watching the snow fall.

The earth is like a mirror:

calm meeting calm, detachment meeting detachment

A les seves Confessions, deia sant Agustí: “Què és, doncs, el temps? Si ningú no m’ho demana, ho sé; si haig d’explicar-ho al qui m’ho demana, no ho sé” (11, XIV). Aquest llibre de poemes està tot ell amarat de temporalitat, per bé que la reflexió sobre el temps no resulta ni massa òbvia ni fàcil. El temps és aquí una mena de corrent subterrani que impregna discretament cada paraula, com si l’autora fes seva la famosa sentència de sant Agustí, com si no sabés ben bé què és el temps, tot i que els poemes van caient, madurs pel pes dels dies, les hores, les estacions i les edats de l’ésser humà. I dir temps és, inevitablement, dir mort:

To get born, your body makes a pact with death,

and from that moment, all it tries to do is cheat

Què significa ser jove? I envellir? Què significa envellir per a un home? I per a una dona? Hi ha un poema magnífic, “Walking at night”, sobre una dona madura que sap que ja no atreu les mirades quan surt de nit a passejar (“When they pass, they don’t notice her. / She’s like a dry blade of grass in a field of grasses”). Però aquesta invisibilitat té també els seus avantatges: ara que no és mirada, pot mirar amb més llibertat. La dona, amb l’edat, s’ha transformat d’objecte en subjecte.

El llibre està format per poemes llargs, amb versos igualment llargs que li atorguen una cadència lenta i morosa que s’adiu perfectament amb la reflexió sobre la temporalitat. Transcric, per acabar, un dels poemes més breus del llibre (no sé si massa representatiu del conjunt, però en qualsevol cas igual de bo):

CROSSROADS

My body, now that we will not be traveling together much longer

I begin to feel a new tenderness toward you, very raw and unfamiliar,

like what I remember of love when I was young-

 

love that was so often foolish in its objectives

but never in its choices, its intensities.

Too much demand in advance, too much that could not be promised-

 

My soul has been so fearful, so violent:

forgive its brutality.

As though it were that soul, my hand moves over you cautiously,

 

not wishing to give offense

but eager, finally, to achieve expression as substance:

 

it is not the earth I will miss,

it is you I will miss.

 

CRUÏLLA

Cos meu, ara que ja no viatjarem junts gaire més,

començo a sentir una nova tendresa per tu, simple i desconeguda,

com el que recordo de l’amor quan era jove-

 

l’amor que tot sovint era agosarat en els objectius

però mai en les tries, en les intensitats.

Massa que es demanava per endavant, massa que no es podia prometre-

 

La meva ànima ha estat tan poruga, tan violenta:

perdona-li la brutalitat.

Com si existís aquesta tal ànima, les meves mans et recorren cautes,

 

sense voluntat d’ofendre

però freturoses, per fi, d’assolir l’expressió com a substància:

 

no és la terra, que enyoraré,

és a tu que enyoraré.

 

Val la pena sentir com diu els propis poemes: “The red poppy”

 

I aquesta és una lectura que va fer d’alguns dels poemes del llibre quan encara era inèdit:

 

Advertisements

Un pensament sobre “A Village Life

  1. Gemma,

    He escoltat els dos primers poemes que recita a la Universitat de Carolina. Impressionants. I a més, és una autora que sap llegir els seus poemes. Hi ha molts poetes (autors i autores) que llegeixen molt malament els seus versos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s