La remor de les onades

Yukio Mishima, La remor de les onades
Badalona, Ara Llibres (Amsterdam), 2008
Trad. de Joaquim Pijoan i Ko Tasawa
189 pàgs., 17,50 €

A tall de reclam, la portada anuncia en majúscules que aquesta és “la més gran història d’amor de la literatura japonesa”. Ironies de la vida –o exigències del mercat–, l’anècdota que inspira aquesta novel·la m’ha semblat més aviat secundària (la seva previsibilitat, des de les primeres pàgines, genera uns personatges una mica encarcarats i maniqueus). El plantejament és senzill: en Shinji, un pescador de 18 anys, s’enamora de la Hatsue, que ha retornat a l’illa per prendre cura del seu pare, el vell i ric Teru.

Més que davant d’una novel·la, som davant d’una mena de faula, un relat mític que exigeix, és clar, personatges dibuixats amb traços clars i una història igualment clara. La grandesa d’en Yukio Mishima és haver creat, a partir d’un fil argumental prototípic, una obra deliciosa, d’aquelles que es llegeixen d’una tirada i amb un somriure de placidesa als llavis. El que perviu en la memòria del lector, dies després d’haver tancat el llibre, són les estampes narratives i descriptives que conformen la novel·la.

L’acció transcorre a Utajima, “una illa petita amb una població de només uns mil quatre-cents habitants i un perímetre costaner inferior als cinc quilòmetres”. Vet aquí un espai tancat i obert alhora –tancat per les seves dimensions tan reduïdes, obert per la possibilitat de fer-se a la mar en qualsevol moment– que esdevé l’autèntic protagonista. L’espai s’imposa, juntament amb les forces ingovernables de la naturalesa: les tempestes, el vent, el fred… i sobretot aquest mar present en cada pàgina. Hi ha moments en què gairebé podem percebre’n la salabror, com quan en Shinji, a bord de la barca del seu patró, comença l’àrdua tasca de recollir la tirallonga de pots de ceràmica per caçar pops i les onades l’esquitxen sense treva. O com quan el noi acosta per primer cop els llavis als de la Hatsue i se sorprèn d’aquell regust salat que li recorda les algues:

El pit d’en Shinji també va eixamplar-se amb força. Les seves galtes es trobaven a frec l’una de l’altra. Cadascú sentia l’olor de l’altre, una flaire forta, com de mar. Sentien l’escalfor dels dos cossos. Els llavis clivellats es van tocar. Tenien un gust de salabror. ‘Són com el gust de les algues’, va pensar en Shinji.

Per bé que cronològicament se situa poc després de la segona guerra mundial, el lector té la sensació de trobar-se en un món arcaic i primigeni, amb una concepció del temps circular més que no pas lineal, on allò que determina la vida de la gent és la repetició, i no la novetat.

Els homes van a pescar. Porten mercaderies a diferents ports. Les dones, que no tenen res a veure amb aquell món tan gran, preparen arròs, van a buscar aigua, recullen algues i, a l’estiu, se submergeixen al fons del mar. La mare d’en Shinji era una de les bussejadores més experimentades i sabia molt bé que a les dones els pertocava aquell fons del mar il·luminat vagament pel sol. La foscor de l’interior de la casa, on la llum del dia a penes no hi arribava, li semblava tenir alguna cosa en comú amb la ‘foscor’ del sofriment del part i la foscor tènue del fons de la mar.

Les estacions passen i tornen sense grans canvis, si no fos perquè la lluita diària per la supervivència deixa marques indelebles en la pell i en l’ànima d’aquestes criatures. Em sembla que la novel·la guanya si, un cop llegida, se la deixa reposar uns dies, de manera que l’anècdota es vagi esbravant i per contra cobrin més i més relleu les estampes que, com en un mosaic, li atorguen l’autèntic caràcter.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s