Ese lugar bajo mi lámpara

Mairym Cruz-Bernal, Ese lugar bajo mi lámpara
San Juan, Puerto Rico, 2010
(edició numerada i signada per l’autora)

Segons Mairym Cruz-Bernal (San Juan, Puerto Rico, 1963), “la literatura neix d’allò més íntim”. Una intimitat que, en aquest cas, sembla començar pel propi llibre com a objecte, ja que els nous poemes d’aquesta autora porto-riquenya ens arriben en un llibre apaïsat, de tapes vermelles, envoltat d’un encaix negre que recorda un lligacames, amb una petita rosa que el frunzeix delicadament. Promesa d’intimitat eròtica i poètica: si volem endinsar-nos en els versos, haurem de treure-li aquest encaix, fer-lo lliscar amb compte. Quina bella pensada: abans llegir un llibre, començar despullant-lo…

I a l’interior del llibre, ens espera la nuesa intuïda: nuesa d’uns poemes brevíssims, de només tres versos, desplaçats completament a la dreta de la pàgina, amb grans espais en blanc on els versos respiren i s’eixamplen; nuesa, també, d’aquesta veu de dona que pretén la lucidesa, encara que aquesta lucidesa impliqui dolor. I així són els poemes, curts i intensos com una revelació, sense floritures ni roba sobrera:

Miedo
Que el mes de enero
Sea eterno

Hoy un hombre me ha dicho que me ama
Me iré
Al otro extremo de la muerte

Estar en un lugar oscuro
Para que nadie vea
Que no quiero ver a nadie

Chirría el pajarito
Cuando enciendo la luz
Para nacer hay que estar en la oscuridad

Me doy a ti
Como las letras
En la boca

Els versos brollen amb sàvia delicadesa. I des d’aquesta posició la poeta explora un altre dels grans misteris, el cos. Poesia eròtica? Potser podríem prescindir de les etiquetes, quan en lloc d’afegir més aviat destorben. Sí, poesia eròtica, i amorosa, i quotidiana, i confessional, i mil altres coses indefinibles que ens fan reconèixer que som davant d’un llibre de destil·lació lenta i reflexionada:

Alguien que haya olvidado las palabras
Quién pudiera encontrarlo
Poder conversar con él

Tanquem el llibre i tornem a col·locar-li l’encaix. Tornem a vestir-lo, però amb l’emoció tranquil·la que ens ha deixat la seva lectura. Inevitablement, el llibre se’ns ha convertit en un mirall: ens reconeixem en la seva veu, en la seva manera de mirar la pluja, en la seva vulnerabilitat. Com proposa aquest poema, hem entrat en el llibre:

No basta con formar la catedral
Con las manos
Hay que entrar en ella

I aquí podeu escoltar l’autora dient un poema d’un llibre anterior:

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s