Quaderns d’Àfrica

Miquel Barceló, Quaderns d’Àfrica
Barcelona, Cercle de Lectors / Galàxia Gutenberg, 2004
190 pàgs., 18 €

Per què tan sovint la creativitat emergeix en situacions extremes? Què ho fa, que un pintor que des de molt jove ho ha tingut pràcticament tot (incloent-hi estudi i casa a París) decideixi un bon dia anar-se’n a l’Àfrica negra? El propi artista s’ho pregunta, prou desconcertat, en una de les pàgines inicials del quadern: “Idò, què faig aquí? Gao és la ciutat més pobra d’un dels països més pobres del món?”. També s’ho pregunta el lector, mentre va passant pàgines i rosaris de contrarietats: una temperatura que s’enfila fins als 50 graus i que asseca la pintura abans no arribi al llenç, legions de tèrmits que devoren els pinzells, serps que s’amaguen rere les teles, mosques de la mida de coloms, el vent que incrusta sorra damunt les pintures, burocràcia, corrupció i, sobretot, la presència latent de la malaltia. I malgrat que l’artista no estalvia detalls escabrosos (“què faig aquí tota l’estona, a part de llegir i dibuixar? Posar-me malalt, disenteria, mal de queixal i, molt recentment, sembla que bilharziosi. Ni escorpins, ni serps: merda i vòmits”), la sensació global que transmeten aquests apunts –que apleguen 14 anys d’anotacions i dibuixos– és d’una força contagiosa. Fins i tot, a estones, s’hi endevina una plenitud sense matisos: “A Gao no hi ha res. Una llumeta a la muntanya. En el lloc més tirat de la terra. Allà vaig ser feliç”.

I no només per la mítica llum africana, o per la bellesa dels paisatges, o per la proverbial hospitalitat dels seus habitants. No, les raons d’aquesta fascinació per l’Àfrica són molt més profundes i, per tant, també molt més confuses. El lector hi troba intuïcions, possibles explicacions, però cap d’elles no arriba a ser definitiva. D’una banda, és clar, apareix la necessitat de posar la distància imprescindible entre l’acte creatiu i l’establishment cultural (“Lluny dels ramats, pinto. Odio els elogis, i els diners ja no em commouen. I el penós espectacle del ramat d’artistes pasturant a l’ombra dels ministeris de cultura. Vergonya i dominació”). D’altra banda, les condicions extremes exigeixen una concentració gairebé absoluta en les qüestions importants. És a dir, en la mera supervivència: anar a comprar al mercat, aixecar-se una casa, tenir aigua per beure… pintar allò que cal pintar i dir les coses pel seu nom (“Vaig a dir les coses molt directament, quasi cruament, perquè no hi ha, de moment, una altra manera de dir-les”). Sembla com si la dificultat dugués a l’essencialitat:

Dies perfectes, malgrat no faci res més que seure a les roques i mirar enfora. Sembla una desintoxicació, una neteja general. Intento de no forçar res. Que tot surti tan naturalment com passen aquí els dies. Per a mi és una novetat […]. Espero que les ganes de pintar vinguin soles, com les ganes de pixar […]. Aquí ressorgeixen totes les meves febleses, però en surto més fort”

I per últim: l’Àfrica, segurament, perquè la vida mostra aquí el seu rostre més visceral i salvatge, més orgànic i matèric. La brutícia és un joc. Pintar per embrutar-se. Modelar fang amb el cos sencer, no només amb les mans. Inspirar-se en la fruita podrida. Morir per néixer. Defecar per crear nova vida:

Ah, la Glòria!: un collar de perles negres fetes amb cagallons de cabra de muntanya que va restreta”

Aquests són els apunts d’una ment privilegiada i lúcida, d’un inconformista (abans que res, inconformista amb si mateix). Dóna gust ensopegar amb un transgressor de veritat, amb un provocador que ho és davant la vida, que mai no para d’interrogar i qüestionar. I que a més, de tant en tant, ens regala una reflexió amb regust de haiku:

De sobte, els peus semblen més grans: és que m’he aprimat arran de la disenteria.

 

(Un video sobre l’exposició de Miquel Barceló que estan fent al Caixafòrum, fins el 9 de gener de 2011):

 

 

Anuncis

3 pensaments sobre “Quaderns d’Àfrica

  1. Hola Gemma,

    has llegit ‘L’home del barret vermell’? Pel que expliques en la teva entrada, em sembla que el llibre que et proposo seria un molt bon complement per a ‘Quaderns d’Àfrica’. Hi surt en Barceló vist pel seu amic Hervé Guibert.

    Fins aviat.

  2. Gràcies, Senyor Asul, pel suggeriment. Desconeixia del tot aquest llibre d’Hervé Guibert. Ara he estat seguint-li la pista per Google i llegint-ne algunes ressenyes. Sí, sembla molt interessant per endinsar-se en el “món Barceló” des d’una perspectiva complementària. Moltes gràcies i a reveure!

  3. El blog Plagueta de Bord, d´en Biel Mesquida, molt amic d´en Miquel Barceló, felicita el pintor per l´aniversari que s´acosta. Unes paraules per cadascun dels seus anys.
    Una felicitació ben sincera i encertada.

    L´Àfrica és el contrast, l´origen.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s