El cielo protector

Paul Bowles, El cielo protector
Barcelona, Austral, 2010
350 pàgs., 8,95 €
Trad. de N. d’Amonville Alegría

Durant anys, el pèssim record de l’adaptació cinematogràfica que en va fer Bernardo Bertolucci em va dissuadir d’acostar-me al llibre. Se’m presentaven de nou els tres protagonistes nordamericans, benestants i desvagats, que marxen al Sàhara per una temporada i que actuen de manera incomprensible. El llibre, afortunadament, és tota una altra història, ja que permet delectar-se en la interioritat tan complexa i contradictòria d’aquests personatges i, per tant, dotar-los d’una versemblança que a la pel·lícula els mancava.

D’entre les moltes coses que es van perdre amb la Segona Guerra Mundial, una de les més intangibles és el sentit. Kit i Port són un matrimoni de novaiorquesos que viatgen al Sàhara acompanyats del seu amic Tunner, escapant d’aquest absurd insuportable en què sembla sumit el món occidental i, per extensió, la seva pròpia existència. Confien, ni que sigui inconscientment, que una nova cultura, nova gent i nous paisatges els arrencaran de la mena d’enuig vital en què naufraguen (Port és dels que s’entesta a definir-se com a viatger, i no com a turista: “Viajando lograba a menudo pensar con mayor claridad y tomar decisiones de las que era incapaz cuando estaba quieto”). Aviat comencen a intuir, però, que el buit és una malaltia endèmica que els assatjarà allà on vagin.

La història transcorre majoritàriament en un paisatge desèrtic, amb una llum encegadora, temperatures extremes i una pols que s’infiltra per tot (“El polvo fino se acumula sobre toda superficie mínimamente horizontal, lo que incluye las arrugas de la piel, los párpados, el interior de las orejas y, alguna vez, incluso las zonas escondidas como el ombligo”). De fet, l’entorn va cobrant cada cop més protagonisme. Arriba un moment que és difícil no interpretar simbòlicament aquesta vastitud desèrtica que els devora, aquest immens buit silenciós que acaba convertint-se en un mirall d’ells mateixos. I, més enllà dels límits visibles, el que s’endevina és encara pitjor:

—Sabes –dijo Port, y su voz sonó irreal, como suelen sonar las voces tras una larga pausa en un lugar totalmente silencioso–, el cielo es aquí muy extraño. Cuando lo miro, a menudo tengo la sensación de que es algo sólido, allá arriba, que nos protege de lo que hay detrás.
Kit se estremeció ligeramente.
—¿De lo que hay detrás?
—Sí
—Pero, ¿qué hay detrás? –la voz de Kit era muy tenue.
—Nada, supongo. Sólo oscuridad. Noche absoluta.
—No hables de eso ahora, por favor –había agonía en su súplica–. Aquí arriba todo lo que dices me da miedo. Está oscureciendo y sopla el viento, y no puedo soportarlo.

A partir d’un cert moment –potser després de les 100 pàgines inicials–, el llibre ens atrapa com un miratge enmig del desert. Seguim llegint, hipnotitzats tant per la força del paisatge com per la soledat compartida en què viuen els seus personatges, que es relacionen entre si dificultosament, que callen tant com diuen, que es mouen per impulsos estranys i no sempre lògics. Però, és clar, a quina lògica caldria apel·lar? D’una banda, han deixat enrere un Occident arrasat per la gran guerra; de l’altra, tenen davant el món estrany i hostil del Sàhara, on sempre seran estrangers (en el sentit absolut de la paraula).

–¿Sabes qué? –dijo él con gran fervor–. Creo que los dos tenemos miedo de lo mismo. Y por la misma razón. Nunca hemos logrado, ninguno de los dos, entrar de lleno en la vida. Estamos agarrados a los márgenes con todas nuestras fuerzas, convencidos de que nos vamos a caer en el próximo bache. ¿No es cierto?

Bé, i ja que hi som…

Paul Bowles, Days. A Tangier Diary
New York, Harper, 1992
108 pàgs. 13,95 $

És per insistència d’un amic editor que Paul Bowles, amb gairebé 80 anys i fama mundial, s’embarca a escriure una mena de diari de la seva vida a Tànger, on s’havia traslladat el 1947 amb la seva esposa Jane. Al pròleg, ell mateix exposa les reticències que fins aleshores l’han dissuadit d’endinsar-se en aquest gènere: és que hi passa res d’interessant, en la seva quotidianitat, com per merèixer traspassar les pàgines d’un llibre?

Precisament, però, la gràcia d’aquest text rau en el registre de les aparents minúcies que conformen el dia a dia, en un to volgudament menor i exempt de tota retòrica. És un llibre fet de pinzellades: els nens que juguen a la platja, la visita al mercat, l’aranya de potes llargues que viu a casa seva, l’avorriment, les malalties inoportunes, els amics i coneguts que es deixen “caure” per Tànger i, sobretot, el formigueig constant de periodistes, càmeres i reporters de tota mena que vénen a trobar-lo. L’autor va registrant aquests fets amb aparent distanciament, amb una certa desgana i escepticisme, com si la cosa no anés amb ell, encara que es tracti de la pròpia vida… Crec que aquest és un dels encerts del llibre: haver trobat el to adequat –aquest to despullat, bàsic, gairebé esquelètic–, evitant el perill de l’automitificació o la projecció èpica.

Anuncis

3 pensaments sobre “El cielo protector

  1. Jo vaig tenir la sort de llegir el llibre abans i em va impressionar bastant. Realment atrapa, com tu dius. Després no vaig trobar tan dolenta la pel·lícula, tot i que no té el mateix nivell…

  2. La veritat és que, a dia d’avui, gairebé no recordo res de la pel·lícula… només el mal gust de boca que em va deixar. Però és clar, llegint el llibre m’imagino com deu ser de complicat (impossible, més aviat) traslladar el món íntim del personatges a la pantalla. I a més fer-ho en dues hores. Per aquest camí, em temo que el cinema hi surt perdent.

    A no ser que el director parteixi d’un llibre i en faci una reinterpretació radical, com la de Coppola a “Apocalyse now”. S’inspira en el text de Conrad, però no n’és esclau. Fa una altra cosa. Em sembla que aquest és el camí, més que no pas les típiques “adaptacions”.

  3. Certament la pel·lícula ho té mal de competir amb la novel·la, perquè és una de les millors novel·les de la segona meitat de segle XX, però malgrat això jo li trobe alguna virtut: la parella protagonista m’encanta, també tots els escenaris, i alguna altra cosa que no recorde. De Bowles m’agrada gairebé tot. A més, aquest senyor va fer unes col·laboracions literàries molt interessants amb autors marroquins analfabets (crec que ell enregistrava amb un cassete una narració i després la transcrivia; aquestes narracions encara estan prohibides al Marroc). Molt interessant és el tema en Bowles haxix-literatura. Un salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s