Tiziano: ninfa y pastor

John & Katya Berger
Tiziano: ninfa y pastor
Madrid, Árdora, 2003
Trad. de Pilar Vázquez
63 pàgs.

 

John Berger (Londres, 1926) és un artista tot terreny –clarament d’esquerres i declaradament marxista– que es mou per viaranys molt diversos amb una competència i rigor envejables. A banda de pintor, és crític d’art, novel·lista, poeta, assagista, guionista cinematogràfic i, sobretot, agitador de consciències adormides. En el pròleg d’aquest llibre es defineix a si mateix com “experto en lo inesperado”… potser no hi hagi etiqueta millor per copsar la figura d’un intel·lectual que té la capacitat de fer-nos qüestionar allò que donem per suposat. Sempre, això sí, amb elegància i delicadesa. Berger és un provocador incisiu i implacable que defuig, però, el posat estrident que adopten certs artistes a l’hora d’épater le bourgeois.

Tiziano: ninfa y pastor està integrat per una sèrie de cartes que s’intercanvien John Berger i la seva filla Katya Berger Andreadakis. No és una correspondència íntima ni centrada en assumptes familiars. És ni més ni menys que un pintor del segle XVI allò que trien per parlar: Tiziano. La història comença amb una postal que ella li envia des de Venècia, amb una sentència breu i pertorbadora: “¿Qué me parece Tiziano? En una sola palabra en una postal: carne”. I l’engranatge del pensament a dues mans (i a dues sensibilitats) comença a girar.

Un pare i una filla units gràcies al diàleg epistolar que mantenen sobre un pintor. No és tan senzill com sembla. No és senzill, en primer lloc, evitar que la veu soni impostada i falsejada, amb un cert regust academicista (com si diguessin: posem-nos seriosos, que ara parlem d’un dels grans). Tampoc no era senzill evitar la repartició immediata de papers: el pare que ensenya, la filla que pregunta i aprèn. És increïble l’habilitat amb què John i Katya Berger sortegen aquests esculls. I com, a canvi, ens ofereixen unes cartes on vibra l’autenticitat i la senzillesa reveladora.

Llegint-los, no només aprenem sobre Tiziano. Aprenem a mirar la pintura occidental d’una altra manera. Aprenem a observar-la, a pensar-la, a llegir-la i, sobretot, a viure-la. Jo crec que aquesta és la clau del llibre: que neix de dues persones que han fet de la contemplació de l’art una vivència, i no una professió. Pare i filla viuen els quadres, se’ls apropien sense pors ni hipocresies. Sembla com si entressin a l’interior de les pintures i, des d’allí, ens desvetllessin alguns dels seus secrets: el gest de la mà, la textura del pigment, la pinzellada, els objectes que acompanyen les figures principals, allò que no es veu però és igualment pressent…

El impulso de pintar no parte de la observación ni de dentro del yo, sino de un encuentro, el de la energía del pintor con la energía del modelo, aunque el modelo sea una montaña o un estante lleno de botellas vacías. No sé explicarlo; sólo sé que es cierto y por eso es tan desoncertante.

Lo que hace que un cuerpo te seduzca, o una página escrita te absorba hasta que te sumerges en ella, o que un lienzo viva, se mueva, hable e irradie hasta que te atrae a su propio espacio es, en todos los casos, su peculiar forma de ser ellos mismos, de ser inseparables de sí mismos. De que no les importe un comino los mirones. De no someterse a nadie. De ser ellos mismos como si estuvieran solos en el mundo […]. Cuando un artista es fiel a lo más profundo de sí mismo, como el carbón al fondo de la mina, su obra invita.

Sovint, entre reflexió i reflexió s’escola un detall de la vida quotidiana: parlen de flors, del temps de les magranes, dels carrers sorollosos d’Atenes… però sempre de manera tangencial, sense caure en cap moment en l’exhibició d’una privacitat familiar. I un altre dels encerts del llibre és aquesta atmosfera socràtica que l’envolta, com si parlant, preguntant i discutint poguéssim acostar-nos millor a l’essència de les coses.

Advertisements

2 pensaments sobre “Tiziano: ninfa y pastor

  1. Sí, la primera és del pare. La segona, de la filla.

    És ben curiós, perquè a mesura que m’endinsava en la lectura, notava com s’anaven esborrant les fronteres entre tots dos interlocutors. Era com si els seus discursos comencessin a confluir, fins i tot a intercanviar-se (cap al final, em feia l’efecte que ella havia adquirit el discurs del pare, i a l’inrevés).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s