No escribimos sin cuerpo. Entrevistas a Hélène Cixous

No escribimos sin cuerpo. Entrevistas a Hélène Cixous
Edició de Marta Segarra
Barcelona, Icaria, 2010
183 pàg., 17 €
Trad. de L. Tigero y J. Masó

De todas formas, ¿qué es un ser humano? Es un ser que goza, que sufre. Y estamos tan poco dotados para el goce como para el sufrimiento, es decir, no sabemos ni gozar ni sufrir ni pensar el sufrimiento, ni pensar el goce. Y además el mejor tratamiento contra el dolor, lo sabemos, es conseguir pensar el dolor, no domesticarlo o rechazarlo, sino, por el contrario, acogerlo y darle palabra, escucharlo y aprender algo con él, sea el que sea.

Aquest llibre reuneix una sèrie d’entrevistes –fetes per diferents autors i en diferents moments– a Hélène Cixous (Alger, 1937), escriptora i pensadora en llengua francesa encara massa desconeguda a casa nostra. Aquestes converses, àgils i profundament humanes, són potser la millor manera d’endinsar-se en un univers filosòfic suggerent com pocs i, a aquestes alçades, imprescindible per pensar la modernitat.

L’autora demostra una capacitat admirable per anar directament a l’essència i clavar queixalada al nervi de l’assumpte. Les reflexions no apareixen embolicades en retòriques més o menys obtuses, ni el seu és un joc gratuït amb les paraules, tot i que la paraula apareix sovint com a punt de partida de la reflexió. Perquè Cixous agafa les paraules, les examina, interroga, desmunta, en busca l’etimologia, els emprova noves terminacions i prefixos, com si busqués totes les ressonàncies possibles –conscients i inconscients– que desperten en nosaltres. Treballa, com ella mateixa diu, des del significant per temptejar les múltiples capes de significat. Tracta les paraules amb la curiositat respectuosa d’un entomòleg:

creo que las frases hablan entre ellas, se entrehablan, se dicen, se contradicen, se cortan, se reactivan, y es esta dinámica lo que me importa y en lo que pienso todo el tiempo. Cuando escribo, mido sin cesar la velocidad y las relaciones de fuerza entre las frases. Ahora, también trabajo el significante. Muchas veces sigo la pista de un significante que surge y siento que estará seguido de legiones de efectos de sentido.

Aquestes converses són un passeig apassionant per temes molt diversos, des dels records d’infantesa (Cixous és filla de pares jueus, nascuda a l’Alger i emigrada després a França), fins al compromís polític i feminista, o les amenaces del poder:

Si al escritor le atrae el poder, es que no le gusta la escritura. Sólo le queda convertirse en ministro. La poesía y el poder son dos países totalmente opuestos. No se puede tener la doble nacionalidad.

Ara bé, les millors pàgines, aquelles on el lector se sent temptat de subratllar el text de dalt a baix, són les que giren a l’entorn de la lectura i, sobretot, de l’escriptura, que s’imposa com una necessitat irrenunciable, urgent, una qüestió de vida o mort (“es así como se escribe. Se tiene que estar completamente acuciado”). Però aquesta urgència no és només d’expressió, sinó bàsicament de recerca. Escrivim –segons Cixous– a les fosques, buscant saber allò que no sabem, perseguint allò que se’ns escapa, lliurant-nos amb confiança a un misteri que ens supera (el misteri, també, de les forces ocultes en la pròpia llengua).

Creo que hay que respetar ese inmenso territorio, ‘lo desconocido’, que es lo más interesante de nosotros: lo que vendrá, lo que se realizará.

Se escribe siempre en la oscuridad. Sólo se puede escribir y sólo tiene sentido escribir en la incomprensión, avanzando en la incomprensión, avanzando hacia la incomprensión. Lo que se entiende se resume, se deposita, y ya está. Hay que salir de lo entendido. Hay que desentender y ponerse a aprender: eso es el heroísmo de la escritura.

Tot es descabdella amb una barreja d’intel·ligència i tendresa, de reflexió i compromís humà. L’ètica batega en cada pàgina: el patiment dels altres éssers humans, diu l’autora, hauria de ser-nos insuportable (“tendríamos que estar deslumbrados por el horror”). Però tot té una altra cara, i aquest mateix dolor pot propulsar-nos cap a la creació (“las experiencias negativas son los pórticos del descubrimiento”).

El llibre té un regust socràtic, com si gràcies al joc de preguntes i respostes acompanyéssim l’autora en el desvetllament d’un sentit, o d’una manca de sentit, però desvetllament al capdavall.

Anuncis

Un pensament sobre “No escribimos sin cuerpo. Entrevistas a Hélène Cixous

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s