L’últim dia abans de demà

Eduard Márquez
L’últim dia abans de demà
Ed. Empúries, Barcelona, 2011
146 pàgs.

Què ens pot arribar a passar pel cap davant l’imprevist de trobar-nos a un antic amic de la infantesa i joventut, després de vint-i-dos anys i convertit en un sense sostre? Al protagonista de L’últim dia abans de demà no li queda cap dubte, tot i l’ensurt que s’emporta, que es tracta del seu amic Robert Garriga, el seu company de pupitre a l’escola de La Salle i, més tard, amic inseparable. Aquest encontre li provoca un esclat de flaixos de memòria –com si fossin peces de música aleatòria–, que ens  permetran endinsar-nos en la seva pròpia experiència viscuda durant aquells anys i que, finalment, el portaran a prendre la decisió d’endur-se’l a casa seva.

El  protagonista, que és fill únic, repeteix sense adonar-se relacions triangulars, primer amb els seus pares, més tard amb els seus amics Robert i Francesca i, després, amb la seva dona i la seva filla. Relacions totes elles complicades. Puc donar fe de com és de pregona l’empremta que li deixen tots aquests personatges esmentats, especialment la seva filla.

L’estructura del llibre m’ha sorprès: paràgrafs més aviat curts –gairebé poemes–, i paraules soltes al començament, plenes de força. Al llarg de tota la novel·la hi trobem cites literàries i musicals –sense cometes ni cursiva– que donen més comprensió i profunditat a la història. No són gratuïtes. Hi podem percebre un sentir, el batec d’una part important d’una generació, concretament la dels anys setanta i vuitanta hereva de la mítica generació dels seixanta. De tota manera, no m’ha semblat veure-hi una idealització del passat. El que sí que hi ha és una denúncia molt explícita de l’educació religiosa d’aquella época, per si mateixa prou violenta i contradictòria i que en aquesta història engendra més violència. Els records s’amunteguen, com ara la música de la Patti Smith, els pastissos de gerds, les primeres experiències sexuals, algunes drogues psicodèliques. Hi he trobat també una certa fascinació per les runes, els llocs abandonats, les coses trencades, “l’esplendor fotogènica de la decadència”.

M’ha semblat que és un llibre tràgic i d’una gran tensió narrativa perquè és ple de renúncies forçades, on la solitud i la impotència estan a flor de pell, i alguns esdeveniments són brutals però, no obstant tot això, el missatge és prou animós: un nou món és possible, i encara que s’hagi ensorrat tot el que era de vital importància, la vida continua, més enllà. Potser, en una terra nova.

Damunt la taula, estranyament buida, només hi ha una nota escrita per la Francesca amb la barreja habitual de majúscules i minúscules.
El mar cura tots els mals dels homes.
El record del dia que, per atzar, va topar amb la cita d’Eurípides em trasbalsa.
Una bona frase de comiat, va dir sense immutar-se.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s