Afirma Pereira

Antonio Tabucchi
Afirma Pereira
Edicions 62, 2002
Traducció de Xavier Riu
221 pàgs, 14 €

L’entranyable doctor Pereira viu al segon pis de la Rua de Saudade, número 22, de Lisboa. És un home que ja comença a tenir una edat, grassonet, que s’ha de cuidar perquè pateix del cor. És un home de rutines, com la de parlar-li al retrat de la seva dona morta una estoneta cada dia, prendre llimonades ensucrades a dojo, o menjar truites d’ou a les fines herbes en el mateix lloc de sempre, el Café Orquídea.

Pereira és un vell periodista que escriu a la pàgina cultural del diari Lisboa. Últimament el té obsessionat el tema de la mort. És un bon catòlic, es confessa i tot –”Has comès pecats contra la carn? L’única carn que conec és la que porto a sobre”– però no creu en la resurrecció de la carn. Una mica perquè es troba sol i perquè té aquesta dèria recurrent de la mort, que decideix posar-se en contacte amb en Monteiro Rossi, un jove que creu expert en el seu tema preferit. Tot d’una, se li acut que podria col·laborar en la seva secció, escrivint necrologies anticipades d’escriptors importants. Però s’equivoca, el jove està molt més interessat per la vida que per la mort. Aquest xicot viu amb coratge i s’oposa a la situació política del país. Ajuda a la lluita contra la repressió franquista a Espanya. Per descomptat que li donarà molts maldecaps al doctor Pereira, però conèixer-lo potser serà el punt d’inflexió que el durà per fi a posicionar-se. En el fons, li sap greu no estar informat sobre el que passa en el món i no tenir llibertat d’expressió.

En Pereira, que té la virtut cristiana de la paciència, que va molt amb compte amb tot el que diu i amb el que fa, viu en una dictadura, la de Salazar, d’acord. Però, potser sí que es pot fer alguna cosa. Acabarà parlant amb els seus amics, el pare Antonio i el doctor Cardoso, del seu neguit i dels seriosos conflictes amb ell mateix.

“No em deixi sol, doctor Cardoso, hauria volgut dir Pereira, li prego que no em deixi sol. I en canvi va dir: no ens deixi sols, doctor Cardoso, no deixi la nostra gent, aquest país necessita persones com vostè.”

Potser sí, que caldrà prendre partit, que un home no pot viure pensant només en el passat, que un periodista ha d’estar compromès amb els seus ideals, que s’ha de saber distingir entre fanatisme i convicció i que mai és massa tard per fer una tria personal i donar testimoni del que està passant.

És un bombó de llibre, deliciós de la primera línia a l’última. En Pereira és tan humà i tan cavaller, que enamora… i si a més te’n recordes del Marcelo Mastroiani interpretant el personatge en el cinema, doncs cal afegir res més? Aquí en tenim una mostra:

Pereira es va aixecar, afirma, va donar-li el braç i la va conduir fins a la pista de ball. I va ballar aquell vals quasi transportat, com si la panxa i tota la carn haguessin desaparegut per art d’encantament. I mentrestant mirava el cel damunt les bombetes de colors de Praça da Alegria, i es va sentir minúscul, confós amb l’univers. Hi ha un home gras i entrat en anys que balla amb una noia jove en una placeta qualsevol de l’univers, va pensar, i mentrestant els astres giren, l’univers es mou, i potser algú ens mira des d’un observatori infinit.

Advertisements

3 pensaments sobre “Afirma Pereira

  1. El llibre em va agradar per les raons que bé dius. Pereira fa el seu acte de rebel.lia.
    Pel contingut del llibre sembla que Tabucchi hagi de ser portugués, però és italià.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s