Filosofía del tedio

Lars Svendsen
Filosofía del tedio
Traducció de Carmen Montes
Ed. Tusquets, Barcelona, 2006
253 pàgs

Tedi m. Molèstia causada per la continuïtat o la repetició d’una cosa que no ens interessa.

Diccionari de l’IEC.

La uniformidad es a un tiempo lo más hermoso y lo más desagradable que existe. Es lo más hermoso, cuando refleja la eternidad. Lo más repugnante, cuando es indicio de algo interminable e inmutable. Tiempo ganado o tiempo estéril. El símbolo de la uniformidad hermosa es el círculo. El de la uniformidad horrenda, el tictac del péndulo.

Simone Weil

De modo que me dije que las personas estaban siendo devoradas por el tedio. Ciertamente, hay que reflexionar un poco para verlo con claridad, pues no es algo que se detecte de inmediato. Es como una especie de polvo. Uno va y viene sin apercibirse de él, lo respiramos, lo comemos, lo bebemos, pero es tan fino y leve que ni siquiera cruje entre los dientes. Sin embargo, tan pronto como nos detenemos un segundo, se posa sobre nosotros cubriéndonos el rostro, las manos. Para sacudirnos semejante lluvia de cenizas, debemos estar en constante agitación. De ahí que el mundo entero esté tan agitado.

Diario de un cura rural, Georges Bernanos

Lars Svendsen és contemporani nostre, va néixer el 1970 i és professor de filosofia a la ciutat noruega de Bergen. A la introducció del seu llibre ens explica que quan va haver acabat amb un llarg treball d’investigació i pensava que per fi havia arribat el moment de relaxar-se i de no fer res, va percebre que això no li resultava tan fàcil –serà que gaudir de l’oci pot resultar especialment dur per l’home modern– i va optar per escriure un assaig sobre el tedi recolzant-se tant en estudis filosòfics com literaris. L’autor era molt conscient que hi havia un material preciós dins la literatura i s’hi va immergir per complert. El llibre podia molt bé ser només una recopilació de cites, però va descobrir que ell hi tenia molt a dir, i així m’ho ha semblat també a mi.

Diuen que el tedi sol sorgir quan ens resulta impossible fer el que desitgem. I encara pot ser més greu quan ignorem el que de debò ens faria feliços i perdem l’orientació a les nostres vides; llavors és quan podem caure en un tedi profund, governats per l’apatia i per la falta de voluntat. Fernando Pessoa ho descriu com “sufrir sin sufrimiento, querer sin voluntad, pensar sin raciocinio”.

En els nostres dies ja lliures de les feixuges tradicions ens hem vist obligats a trobar un sentit a les nostres vides. Abocats a trobar la nostra pròpia identitat. Però hem de recordar el que se’ns diu a American Psycho, sense identitat no podem beneficiar-nos d’una existència plena de sentit.

M’ha impactat especialment el que transmet Beckett sobre la pràctica impossibilitat de trobar el sentit personal i únic de cadascú, és a dir, que podem estar esperant tota la vida l’arribada d’aquest sentit sense que arribi mai.

El llibre no intenta donar-nos una clau sobre com superar el tedi, de fet en algun moment es fa la pregunta: no serà la vida moderna un intent de fugir del tedi? El cert és que estem immersos en el tedi, en un buit existencial, i que segurament això ens empeny a trobar moments especials en diferents àmbits, que ens saciïn i ens treguin de l’avorriment. Søren Kierkegaard ens ho explica així:

En vano busqué, en el mar sin fondo de los placeres, así como en los abismos del conocimiento, un lugar en el que echar el ancla. Sentí la fuerza apenas resistible con la que un placer tiende la mano al otro; experimenté esa suerte de incierta exaltación que el placer puede provocar; al igual que viví el tedio, el profundo desgarro que lo sigue. Saboreé los frutos del conocimiento y, con no poca frecuencia, disfruté igualmente del gozo de probar su dulzura. Pero no solía durar este placer más que el instante mismo del conocimiento, ni solía dejar en mí una huella profunda. Se diría que, más que beber de las fuentes de la sabiduría, hubiese caído en ellas.

Realment hi ha un munt de pensadors, filòsofs i escriptors que han dit la seva sobre el fenomen del tedi, com ara Pascal, Shopenhauer, Nietzsche, Heidegger, Cioran, Beckett o Pessoa. Sense oblidar Andy Warhol o dues obres: Crash de J.G. Ballard, on s’insinua que la plenitud sexual només la poden aconseguir buscant i trobant la mort, i American Psyco, de Bret Easton Ellis, on es descriu un univers impol·lut i equilibrat on només compta l’aparença i el protagonista diu: “Me siento como una mierda, pero tengo un aspecto estupendo”.

Anuncis

2 pensaments sobre “Filosofía del tedio

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s