Els efectes imprevisibles dels camps magnètics

Ernest Farrés
Els efectes imprevisibles dels camps magnètics
Barcelona, Labreu Edicions, 2011
66 pàgs., 12 €

De vegades, els camins de la poesia són oblics. De vegades, l’única manera de donar a entendre el silenci és des del soroll. I l’única manera de comprendre el buit és des de la saturació. Cal estar atent a les estratègies subtils de la poesia i als seus camins indirectes, per no fer allò que recorda el proverbi xinès, i és que quan el savi assenyala la lluna, el babau mira el dit. En aquest quart llibre de l’Ernest Farrés (Igualada, 1967), hi ha més d’una lluna per descobrir, tot i que no sempre fàcil de percebre a ull nu.

Què pot voler dir en aquest context “soroll” o “saturació”? Per evocar el buit existencial, aquesta “buidor extrema” comparable a un immens forat negre (p. 43), el poeta posa en primer pla el núvol tòxic de malestars, inèrcies, fatigues, miratges, dogmes i absurds que envolta el nostre món. I així, per contrast, el lector aprèn a enyorar tot allò que hi manca i adverteix la dimensió del buit i de la banalitat. L’essencial és allò que no se’ns diu explícitament. Allò que sàviament se’ns escamoteja.

Tot això s’articula a través d’un discurs poètic desusat i insòlit. Un discurs que atreu –a manera d’imant– partícules i elements ben heterogenis. Als versos s’hi adhereixen tòpics, dites populars, girs col·loquials i familiars, tautologies, elements de l’alta cultura, elements de la cultura popular… i a partir d’aquesta juxtaposició sincrètica –a estones delirant– emergeix un sentit nou, un sentit profund que el lector ha d’anar construint i reconstruint sense deixar-se atrapar per la literalitat. Perquè és a partir de la suma de tot aquest munt de partícules (aparentment) disperses i heterogènies que sorgeix una profunda unitat de sentit de caràcter metafísic.

Com és que no renuncies a la comoditat del món conegut

Sovint menges
i no saps
ni el que menges.

Sovint cantes
i no saps
ni el que cantes.

Sovint penses
i no saps
ni el que penses.

Sovint mostres
actituds
eremítiques
i no saps
ni amb prou feines
que les mostres.

Sovint tens
mal de coll
i no saps
ni que tens
mal de coll.

Sovint fas
esbufecs
i no notes
que esbufegues.

Sovint dorms
i no saps
ni que dorms.

Deia Vladimir Holan que la poesia no hauria d’aspirar tant a la bellesa com a l’exactitud. Ben mirat, l’exactitud és un dels camins més segurs cap a la bellesa. L’Ernest Farrés treballa la matèria poètica amb la precisió de l’artesà que arranja meticulosament les peces per tal que produeixin l’efecte que vol produir, però sense mai congelar l’emoció. En el seu cas, l’ofici, el saber fer i la minuciositat verbal reverteixen en més bellesa.

A primer cop d’ull, un dels trets més vistosos del llibre és que està construït a partir de tirallongues de versos de tres síl·labes (que imprimeixen un ritme àgil, saltador i veloç), interrompudes de tant en tant per poemes enterament construïts sobre versos alexandrins (que imprimeixen un ritme molt més demorat i reflexiu). Visualment (i simbòlicament) podríem dir que el llibre és una dialèctica de línies verticals i de línies horitzontals que s’encreuen.

Defecte de forma

Com era de preveure per fi un equip d’astrònoms
ha trobat un forat gegant a l’univers
constel·lat no d’hidrogen, estrelles ni galàxies
sinó de buidor extrema, mil milions d’anys llum
d’interconnexions impracticables, penes
i alegries quimèriques i encerts i errors utòpics
en una immensitat gravada a l’aiguafort.

Vet aquí un llibre on la poesia és al mateix temps intel·ligent i bella. On la ironia no anul·la la tendresa, on la mirada crítica conviu amb la mirada còmplice, on la reflexió va de la mà de l’emoció. És d’admirar, també, la manera com l’autor practica el difícil art de la incompletesa. Això vol dir que quan acabem de llegir els poemes, queda en nosaltres un romanent d’incomprensió que de nou ens projecta cap a l’inici i ens convida a la relectura. Però per relectures que en fem, el poema no se’ns donarà mai del tot, afortunadament: “No ens serà / mai permès / de comprendre-ho”. I aquesta és una de les proves més clares a favor de la bondat d’un llibre: que se’ns fa escàpol, que hi volem tornar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s