Manga Kamishibai. The Art Of Japanese Paper Theater

Manga Kamishibai. The Art Of Japanese Paper Theater
Eric P. Nash
Nova York, Abrams Comicarts, 2009
304 pàgines. 25 €

A la primeria del segle XX, un home que transporta una singular estructura de fusta s’atura a una cantonada, plaça o jardí de Tòquio. A continuació, fa ressonar dos bastons de fusta i ven llaminadures molt barates a l’eixam d’infants que s’hi atansa poc després. Quan tothom està servit, comença la màgia: la bocabadada audiència escolta les històries que conta el kamishibai ojisan (oncle kamishibai), mentre pel rectangle de l’estructura se succeeixen vistoses il·lustracions. Les funcions solien dividir-se en tres parts: una història còmica, una shôjo manga (història per a nenes) i una shônen manga (història per a nens). Aquesta manera de narrar, nascuda segles abans per difondre ensenyances religioses, no solament va marcar la infantesa de diverses generacions, sinó que també va ser un instrument sociopolític de primer ordre. Sense el kamishibai, el teatre de paper, algunes manifestacions artístiques posteriors no es podrien entendre.

A més de ser un dels pocs entreteniments de què va gaudir la quitxalla en els temps de l’expansió imperialista, durant la segona Guerra Mundial i la posterior ocupació nord-americana, el manga kamishibai va ser un modus vivendi. I sobretot, una manera desinteressada d’entendre i viure l’art. Es té constància que l’any 1933, només a Tòquio, hi havia al darrere 93 tallers, dels quals 53 eren petites llibreries d’un a vuit empleats, amb un total de 1.265 autors que miraven de satisfer les demandes de producció. Bona part dels 2.500 kamishibaiya que recorrien la capital amb els seus escenaris mòbils, fent fins a 10 representacions diàries per a grups d’uns trenta nens, havien estat els actors que posaven veus i sons a les projeccions de cinema mut, i que s’havien quedat sense feina amb la irrupció del cinema sonor. En la dècada dels trenta, considerada l’època daurada pel que fa a la qualitat de la producció, alguns dels il·lustradors haurien pogut guanyar-se molt millor la vida i, no obstant, van dedicar-se amb passió, i precarietat, a aquella feina. Passava el mateix amb els actors: els minsos ingressos generats per la venda de llaminadures no els permetien pas una existència benestant.

Les històries van anar adquirint diversitat i complexitat. Juntament amb els samurais, els ninja i les noies enamorades salvades per l’heroi en el darrer instant, van proliferar monstres que amenaçaven la civilització, malvats criminals que pretenien dominar el món i que només herois o personatges vinguts d’altres planetes podien aturar. Les il·lustracions estaven influïdes pel cinema, però també recollien la tradició gràfica dels segles anteriors. En molts sentits, els arguments i els caràcters van anticipar-se als tòpics de la ciència ficció i les aventures que després van triomfar a tot arreu.

Les autoritats van aprofitar la immensa popularitat del kamishibai com a medi de propaganda. Entre altres, amagaven les atrocitats comeses fent aparèixer els
conqueridors com a amics dels pobles dominats. Durant la segona Guerra Mundial, també va servir per informar del front bèl·lic, mantenir la moral civil i, per descomptat, presentar l’enemic com al dimoni. Després, amb l’ocupació americana es va donar la gran paradoxa: el kamishibai va conèixer la màxima expansió. Es calcula que, diàriament, uns cinquanta mil kamishibaya entretenien una audiència de cinc milions. Eren anys en què una estricta censura controlava els continguts: van eliminar-se els drames d’època al Japó feudal i les arts marcials, substituïts pel beisbol o la ciència ficció. És a dir, s’intentava ometre qualsevol referència al tarannà japonès i les connotacions imperialistes, i d’occidentalitzar les joves generacions d’una societat civil desmoralitzada i que havia de començar de zero.

A finals dels cinquanta, conclosa l’ocupació nord-americana, l’arribada de la televisió va marcar el ràpid declivi del kamishibai. Les primeres retransmissions col·lectives, a l’aire lliure, feien que al principi la televisió s’anomenés denki kamishibai (kamishibai elèctric). L’interès dels adults i els infants va desplaçar-se cap a aquest medi. Al mateix temps, els autors van començar a publicar històries il·lustrades (manga) i, una mica més tard, van contribuir als inicis de les sèries d’animació. L’Osamu Tezuka, considerat l’autor més influent del manga i l’anime, n’és un exemple ben significatiu. Tant els còmics com l’animació són grans deutors del kamishibai. La divisió bàsica dels gèneres, les tècniques de dibuix dels personatges i els fons, els enquadraments, el tempo de les històries… Una influència que ja ha traspassat fronteres i gèneres artístics amb escreix. Avui dia, algunes escoles empren una forma molt edulcorada de kamishibai com a mètode pedagògic. També hi ha intents aïllats de recuperar la tradició, però els temps han canviat massa.

Ens trobem davant d’un llibre summament generós. Els diferents apartats textuals es reforcen amb una notable profusió d’il·lustracions originals molt ben compaginades, reproduïdes amb una qualitat excel·lent i comentades amb encert. De manera meravellosa, s’endinsa en aquest món aparentment superficial amb rigor i, sobretot, un enorme respecte. En definitiva, una obra que permet comprendre millor una forma de d’art i de vida que va marcar la infantesa de moltes generacions, i que ha influït decisivament en diversos àmbits artístics i culturals a escala mundial.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s