Noves vides

Noves vides
Ingo Schulze
Trad.: Ramon Monton
Barcelona, Proa, 2008
639 pàgines. 25 €

Començo la ressenya admetent la gran perplexitat que m’ha creat aquesta obra. Després de l’esforç dedicat a llegir-la, més de mig any amb diverses interrupcions, segueixo sense comprendre per què no he sabut trobar cap vincle per gaudir-ne del seu contingut, cap empatia amb qualssevol dels personatges, les situacions narrades, la transcendència dels esdeveniments que s’hi relaten. Només el fet que em regalessin el llibre en circumstàncies especials i la tossuderia d’acabar-lo han impedit que el deixés córrer.

I és que realment presenta molts aspectes que permetrien endinsar-s’hi i sentir-se’n captivat. En voldria destacar tres. Un és la mateixa història, construïda a partir de les cartes que l’Enrico Türmer, actor de teatre que funda un diari a l’Alemanya Oriental poc abans de la caiguda del Mur, envia a diverses persones més o menys properes. Des d’un punt de vista creatiu, les cartes confegeixen un tarannà singular a aquesta obra: mai no llegim, ni coneixem, la resposta dels interlocutors. En segon lloc, veiem la transformació d’un Enrico amb ambicions literàries en un personatge, com es va bastint a còpia de màscares que l’allunyen de la personalitat original, si és que existeix. Per últim, de les cartes rebem una percepció molt diferent d’un període força tractat en els noticiaris i els documentals, on no se’n parla gaire sobre què sentien els ciutadans comuns atrapats pel teló d’acer, com veien Occident, quines eren les expectatives d’una societat ofegada, com vivien els canvis que s’albiraven a les acaballes de l’hegemonia comunista. Aquí, la visió és de persones concretes, de ciutadans que deixen l’anonimat en formar part d’aquesta història.

Els fets transcorren principalment a Altenburg, petita ciutat de Turíngia, estat que aleshores pertanyia a l’Alemanya Oriental. L’Enrico Türmer renuncia al teatre per fundar un diari que, en certa manera, es configura com a símbol de la transició cap a una democràcia capitalista. Les cartes apareixen obeint una presumpta cronologia de redacció, però el contingut fa salts endavant i endarrere segons el destinatari i l’estat d’ànim de l’autor. Gràcies a aquesta discontinuïtat no només tenim una aproximació dels mesos previs a la caiguda del Mur des de l’Alemanya Democràtica profunda, sinó que també ens atansem a la vida d’un Enrico que estudia el batxillerat a Dresden, que fa el servei militar a Oranienburg o que intervé en les mobilitzacions populars que reivindiquen un veritable canvi. També se’ns obre una petita finestra al món teatral de l’Alemanya comunista, a la desestructuració familiar causada per l’aïllament de l’altra part del país, sempre des d’una òptica propera, apartada de les abstraccions freqüents en els manuals d’història i les pel·lícules.

És una obra amb un atractiu literari i narratiu enormes, però no he pogut establir la connexió que em permetés de gaudir-la. Com que ja se sap que cada lector és un món i es nota de seguida que el llibre no es tracta d’un exercici d’improvisació, costa ben poc de recomanar-ne la lectura. Sobretot per la curiositat de veure si altres persones resulten més afortunades.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s