La campana de vidre

Sylvia Plath
La campana de vidre
Traducció de Josep Miquel Sobrer
Editorial Proa, Barcelona 1999
245 pàgines

L’Esther Greenwood té dinou anys, i mai ha sortit de Nova Anglaterra, però ara és una de les dotze noies afortunades que acaben de guanyar un concurs d’una revista femenina. Escrivint assaig, contes, poemes, ressenyes de modes, així han obtingut el premi, consistent en una estada pagada en un hotel de Nova York, un munt de regals, desfilades de modes, i feina per un mes per col·laborar en la revista.

Davant la pregunta “què penses fer quan acabis la carrera?” no se li acut res més que un “no ho sé del cert , no n’estic segura”. No sap per què li cauen les llàgrimes, ni tampoc per què ja no pot contestar coses que tenia previstes en el seu cap, com ara treure una beca, ser catedràtica, escriure llibres de poemes o ser editora. Volia ser tantes coses al mateix temps… i ara, tot d’una, no sap quina triar, té un bon embolic, i el pitjor de tot és que les forces l’han abandonat. Havia estat brillant en els estudis, però ara ella mateixa traeix la seva pròpia voluntat, i no té ni idea de per què li està passant tot això. La seva veu interior no l’ajuda gens: “d’aquesta manera no arribaràs mai enlloc, no arribaràs mai enlloc, no arribaràs mai enlloc d’aquesta manera”; també escolta una veueta que li diu “saps, Esther, tens totes les qualitats d’una neuròtica perfecta”.

Una rebel·lia i un desacord total amb el món van creixent. Som als anys seixanta i la revolució sexual tot just comença. La condició de dona li resulta un entrebanc pels seus somnis literaris i professionals. Ser una muller abnegada amb fills o una dona solitària i envoltada de llibres. Aquesta és la qüestió.

És una novel·la que et fereix, perquè la protagonista busca la seva mort. Només és una ombra del que era. Les il·lusions s’han fos. En un moment del llibre ens diu que se sent “saberuda i cínica com la plana major de l’infern”. Se sent molt atreta per córrer riscos vitals i també es desespera pensant que pot arribar a embogir de por i de dolor. Pateix una crisi nerviosa. No pot dormir.  Es pregunta quin és el pecat tan terrible que ha comés quan l’han de tancar en un manicomi i rebre  electroteràpia. Les rel·lacions personals que manté amb amigues, algun xicot, i amics, són molt curioses. De fet, s’està descobrint a ella mateixa.

Les descripcions que fa de com se sent ella són molt poètiques i aconsegueix transmetre amb claredat estats d’ànim destructius sense avorrir el lector. Només per això, ja val la pena de llegir el llibre.

Dels meus nervis semblava pujar una fumera com la fumera de les barbacoes i de la carretera saturada de sol. Tot el paisatge ­­–platja i espigó i mar i roca– em tremolava davant els ulls com un decorat de roba.

Em preguntava a quin moment de l’espai aquell trist i fals blau del cel esdevenia negre.

Em sentia molt erta i molt buida, com es deu sentir el centre d’un tornado, arrossegant-se tristament enmig de tot el mullader del seu entorn.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s