Faltan palabras

Faltan palabras
Zhang Jie
Trad.: Jorge Rizzo
Barcelona, Miscelánea Editores, 2009. 19 €
329 pàgines

La Wu Wei és una famosa escriptora nascuda durant els anys de la invasió japonesa. En un determinat moment de la seva vida, vol d’escriure una autobiografia que esdevé una caòtica acumulació de fragments i records per causa d’una malaltia mental que empitjora progressivament… Des del punt de vista de la versemblança, l’argument no s’agafa ni amb pinces. La creació en plena crisi mental o sota la influència directa de substàncies és un mite abastament desmuntat per la psiquiatria i confirmat per molts artistes. Hi ha prou casos coneguts de creadors sotmesos a l’esclavatge de l’alcohol, estupefaents o patologies mentals que han donat a llum obres prou singulars, però mentre patien els episodis de la malaltia o els efectes de les drogues, difícilment podien crear res amb una continuïtat mínima. Afirmar el contrari és enganyar el proïsme o sobretot un mateix. El cas d’aquesta novel·la, segons la meva opinió, costa de creure que sigui el fruit fictici d’algú que pateix una malaltia mental.

Literàriament parlant no hi ha res a objectar: malgrat els continus salts en l’espai el temps —després d’uns inicis prou discutibles pel que fa a la qualitat de la traducció—, les diverses línies argumentals se segueixen sense problemes. L’autora narra les dificultats vitals de la Wu Wei, la seva mare i la seva àvia en una època molt i molt convulsa on el pervers triangle de la Xina nacionalista, la Xina comunista i la invasió japonesa condiciona milions de persones, arrossegades cap a privacions i sofriments extrems. Les experiències personals d’aquestes dones ens endinsen en el món rural i urbà d’un país immens que en pocs anys sofreix unes transformacions que, malgrat la seva intensitat, substitueixen els comportaments atàvics que sotmeten les dones a les arbitrarietats i el domini dels homes per uns altres. És cert que deixen de ser només mares, esposes i concubines, però els aparells polítics estableixen per a elles unes condicions igualment degradants que es troben ben lluny de qualsevol situació de paritat amb els homes.

El més interessant del llibre són les diferències en les relacions sentimentals, les mentalitats socials imperants al camp i a la ciutat, l’atmosfera angoixant on es desenvolupen els personatges. I si es compara amb els personatges de Família, per exemple, encara que els homes es comportin de manera prou execrable, tant ells com elles són plens de contradiccions, subjectes a febleses i grandeses; en definitiva, són entitats molt riques en matisos i clarobscurs. Les tres generacions de dones semblen marcades per una malastrugança quant a allò que s’anomena tenir sort a la vida.

He notat desequilibris en el conjunt de l’obra aliens a la pretesa malaltia de la Wu Wei. Per exemple, es passa d’anar amb molt de compte en parlar de la sexualitat a emprar una terminologia directa i sense embulls. També hi ha contradiccions entre els episodis i els estats dels personatges dintre d’una mateixa situació, i en aquests casos ratifico la impressió que tampoc no es deu als presumptes condicionaments mentals de la Wu Wei. En ocasions, els paràgrafs sonen d’allò més forçats, sobretot al començament. No tinc clar si aquestes impressions es deuen al fet que la Zhang Zie, segons s’indica en una nota preliminar, va introduir-hi modificacions per facilitar la lectura al públic europeu. És prou evident que les llengües i la mentalitat orientals són molt diferents malgrat la globalització. Els meus nuls coneixements de xinès m’impedeixen poder agrair o refusar aquesta voluntat de l’autora perquè ignoro si realment beneficien el resultat o el perjudiquen, però admeto que sempre m’han molestat les adaptacions dels textos i l’estil dels clàssics per fer-los més accessibles als temps actuals, concessions que considero gairebé ofensives.

La solapa de la contraportada conclou dient “(…) apasionante y ligera como un poema, que ha sido comparada con Doctor Zhivago y Cien años de soledad“. Qui ho hagi escrit té una idea bastant peculiar del que és un poema: hi ha molts poemes que poden considerar-se lleugers, però dubto que un poema ho sigui per antonomàsia. Quant a les comparacions amb les obres esmentades, no m’han vingut ganes de comprovar les fonts d’aquesta afirmació, però un cop llegida la novel·la, cal un exercici d’associacions molt forçades per trobar-hi lligams sòlids. Les tres dones manifesten una sensibilitat molt intensa i especial a la que l’autora confegeix, en determinats moments, un tarannà pseudomàgic. Suposo que d’alguna manera es podrien establir febles paral·lelismes amb el malaguanyat i malanomenat realisme màgic, però res més. Sempre pot argumentar-se que cada obra és susceptible d’interpretacions molt diferents, però sospito que es tracta del típic mecanisme comercial per engalipar compradors indecisos. No tinc cap de intenció predisposar en contra d’aquesta obra, sinó avisar d’una possible sensació d’engany.

En definitiva, és un llibre amb molts punts a favor pel que fa a les històries de les dones i la manera de contar-les. Tanmateix, per motius que se m’escapen, no la trobo tan excepcional com es proclama, tot i que, segons la solapa interior, és l’obra de narrativa contemporània més guardonada a la República Popular. O alguna cosa falla en la versió que ens ha arribat o no he sabut entrar-hi de la manera adequada.

Anuncis

2 pensaments sobre “Faltan palabras

  1. Enric, estic totalment d’acord amb ell que dius d’aquest llibre: A l’inici costa molt entrar-hi (en el meu cas tant que he estat a punt de deixar el llibre per un costat i probar sort en un altre moment). Però si es passa una mena de punt crític val moltissim la pena acabar el llibre. Jo tampoc acabo de veure clar, si alguns dels punts que jo descriuria com a dèbils d’aquest llibre estàn deguts al problema mateix de traduir una obra d’aquest tipus o ja venen dèsde l’original xinès.

  2. A la nota no especifiquen quina mena de retocs va fer l’autora per adaptar-lo. No tinc ben clar que fos un tema estrictament d’escriptura, sinó més aviat de referències o contextos culturals del tot incomprensibles per a un neòfit occidental i l’explicació dels quals requeririen quelcom més que notes. Però tot això són conjectures. El que més em molestaven eren certs passatges que sonaven molt forçats, com quan llegeixes un manual d’instruccions mal traduït. Seria injust titllar de dolenta la traducció perquè segurament ha requerit un esforç enorme, però potser hauria calgut triar una alternativa millor per eliminar aquesta sensació d’estar llegint un text massa forçat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s