Crimen sin castigo

Crimen sin castigo
Vitali Shentalinski
Trad.: Marta Rebón
Círculo de Lectores/Galaxia Gutenberg, 2009. 35 €
589 pàgines

El volum clou la trilogia resultat de les investigacions iniciades per l’autor durant la perestroika per difondre l’ominós silenci i il·luminar la foscor perpètua que sepultava els destins de milers d’escriptors, científics i intel·lectuals anorreats per un poder polític que, durant dècades, va prescindir dels escrúpols a l’hora de destrossar físicament, intel·lectualment i espiritualment milions de persones. El llibre se centra en els processos realitzats entre els anys 1937 i 1938, i que van suposar l’execució, o senzillament l’assassinat o l’extermini, de molts escriptors i intel·lectuals. També s’endinsa en les personalitats del poder i els seus servidors, molts sense una formació ni tan sols bàsica, sinó que senzillament s’havien ofert al poder i havien anat progressant en demostrar que no dubtaven a obeir les ordres dels superiors, fossin de la mena que fossin. El terror que s’encarreguen d’escampar, implacable amb les classes populars i els intel·lectuals, també afecta a aquests mateixos botxins, jutges, espies, delators i altres càrrecs amb competències sinistres, i que acaben essent devorats pels ullals que havien nodrit amb tanta diligència.

A més de denunciar la inabastable injustícia comesa i reivindicar la rehabilitació personal i artística dels processats, en Shentalinski sembla plantejar-se si totes aquestes atrocitats en realitat no es deriven o són una degeneració d’allò que podria anomenar-se l’ànima russa. El primer capítol pren el cas d’un dels represaliats, el teòleg Pavel Terentièvitx Aleksèiev, per retrocedir diversos segles i retrobar-se amb la intolerància, la ignorància, l’enveja (i en el fons la por) endèmiques que el poder sent vers les mentalitats crítiques, les ànimes lliures o els que viuen amb una espiritualitat que supera la capacitat de la majoria. Potser per això Crimen sin castigo (joc de paraules inspirat en el gran clàssic de la literatura russa) se centra en els poetes, segurament els qui millor representen la figura de l’ànima lliure i visionària que tants recels pot suscitar. L’aparell del poder, dominat per Stalin, sembla conscient d’aquesta posició ocupada pels poetes i s’hi acarnissa especialment. El poder va afanyar-se a esborrar-los del mapa entestant-se a identificar enemics fos com fos. I quan no existien, com va passar amb en Nikolai Gumiliov i el seu fill, Lev Gumiliov, que a més era historiador, i tants altres, se’ls inventaven mitjançant acusacions i pretextos de tota mena per encausar els detinguts i aplicar-los, en la immensa majoria dels casos, la pena capital.

Llegir un llibre per any ha m’ha deixat marge per intentar assimilar aquesta allau d’horrors i injustícies. Cada volum injecta una amarga sensació d’impotència, una tristor accentuada en veure les fotografies, la majoria tretes dels expedients. Gràcies a que algunes pertanyen als temps previs a l’horror, percebem la degradació causada pel patiment físic i moral. Suposo que malgrat aquest titànic esforç de l’autor i altres persones per rehabilitar els seus compatriotes, mai no se sabrà l’abast real de la catàstrofe i les seves conseqüències. Gairebé no queden testimonis vius de cap bàndol i molt pocs gosen parlar. És possible que aquest treball de recerca i documentació acabi aclaparant a qui no conegui bé la història, la cultura i la literatura contemporànies de Rússia, però cal tenir en compte que estem davant d’una tasca immensa sobre una tragèdia immensa. Abans de concloure la ressenya amb algunes cites, lamento haver d’esmentar les errades en les crides de les notes i les incoherències en el tipus i cos de lletra dels subapartats, incomprensibles per la seva notorietat i recurrència. Un llibre com aquest, amb una traducció tan increïble, no s’ho mereix.

Nikolai Gumiliov es una leyenda de la poesía rusa. El nombre del poeta más maldito para el poder soviético. Durante setenta años cualquiera que mencionara su nombre se consideraba un criminal de Estado. Durante casi todo ese tiempo se censuró tanto su obra como su memoria: no sólo estaba prohibido publicar a Gumiliov sino también mencionarlo por escrito. La escritura y posesión de sus poemas, e incluso de sus retratos, se penaba con la cárcel y el campo de concentración, la sentencia de muerte. Era peligroso incluso pronunciar su nombre en voz alta, so pena de adquirir una
reputación sospechosa. (p. 190)

Para mí el arte es… como el intestino ciego del intelectual y cuando éste haya desempeñado su papel propagandístico, imprescindible para nosotros, ras-ras, lo cortaremos. Por inútiles… (Lenin, p. 208)

A fecha de hoy sólo se puede decir que durante los años del poder soviético se represaliaron a más de tres mil escritores y otros dos mil fueron fusilados o murieron en las cárceles y en los campos, sin esperanza para la libertad. No sólo rusos. (…) exterminaron a casi todos los escritores armenios, a toda la intelectualidad del pequeño pueblo de los cheremíes, a todos los escritores udmurtos, altaicos, bashkirios, komis… No hubo pueblo ni lengua en el territorio del Imperio soviético que se librara de esta tragedia. (p. 539)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s