Los años dulces i El cel és blau, la terra blanca

Jiro Taniguchi i Hiromi Kawakami
Los años dulces
Trad.: Víctor Illera Kanaya
Tarragona, Ponent Mon, 2011
Volum 1, 200 pàgines. 18 €

Jiro Taniguchi i Hiromi Kawakami
Los años dulces
Trad.: Víctor Illera Kanaya
Tarragona, Ponent Mon, 2011
Volum 2, 238 pàgines. 18 €

Hiromi Kawakami
El cel és blau, la terra blanca
Trad.: Marina Bornas Montaña
Barcelona, Quaderns Crema, 2009. 18 €
213 pàgines

Un dia, en creuar la secció de còmics d’una llibreria per accedir a una altra àrea, la portada d’un volum va cridar-me fugaçment l’atenció. Tan fugaçment, que ni tan sols no em vaig aturar a fullejar-ne el contingut. Dos dies després, sense comprendre’n el motiu, vaig sortir a comprar-lo de forma compulsiva. D’aquesta manera no solament vaig acabar un llarguíssim període en què havia marginat els còmics de les lectures, sinó que sobretot vaig descobrir un autor que m’ha encadenat ben bé a tota la seva obra.

En assabentar-me poc després que aquest còmic —no sóc partidari de la denominació novel·la gràfica, sona a intent acomplexat de justificar la validesa del còmic com a manifestació artística de ple dret, cosa que trobo innecessària— era l’adaptació d’una novel·la i que la seva autora hi havia participat em va permetre superar els seriosos dubtes de ressenyar aquesta obra, donat que els meus coneixements sobre còmics són encara més limitats que els literaris.

Després d’una bona pila d’anys dibuixant tot el que se li encarregués per fer-se un nom i sobreviure treballant com a autor de manga, en Taniguchi adquireix prestigi i solvència suficients per dedicar-se a crear les obres que l’interessen. Comença així una etapa molt més intimista i elaborada de la qual diria que Los años dulces és una mena de culminació. El ritme narratiu, la composició visual i expressiva dels personatges, el detall dels objectes per petits i anònims que siguin, tot ocupa el seu lloc natural com si miréssim per una finestra oculta o fóssim una presència invisible als esdeveniments… No sé si m’explico com cal, segurament és un reflex empobrit d’aquesta sensació intangible la intensitat de la qual augmenta a mesura que t’endinses en la història i els personatges, un professor d’escola i la Tsukiko, una dona de mitjana edat que havia estat alumna seva, retrobats per casualitat en una taverna on acostumen a sopar. Discrepo del títol atorgat a la traducció del còmic i de la novel·la: la singular i commovedora història d’amor que s’hi narra és més agredolça —sàviament i subtilment agredolça— que no pas dolça. I malgrat que el títol de la novel·la traduïda sigui més escaient, després d’haver llegit el còmic i la novel·la penso que hauria estat més encertat optar pel títol original japonès de les dues versions: Sensei no kaban, El maletí del professor.

La Tsukiko porta el pes narratiu. Les pàgines del còmic s’endinsen en el seu món interior, infestat de dubtes i incomprensió, però també mogut per un imperiós desig d’existir i d’estimar que ella mateixa no identifica perquè se l’amaga de manera conscient o inconscient. Les trobades amb el professor, algunes fortuïtes, altres arranjades, s’alternen amb temporades més o menys llargues de separació. Les successives el·lipsis temporals marcades per aquestes separacions no semblen sinó estrènyer els lligams entre tots dos, cadascun a la seva manera degut a les diferències generacionals i de sensibilitat. Dos móns oposats que s’atrauen amb molta precaució i esfereïdora honestedat. En Taniguchi ofereix la seva visió de la història amb una delicadesa extraordinària. Cada vinyeta és una invitació a contemplar-la fins que ja no queda cap detall per copsar. I tot i així, tens la sensació que sempre acabaràs per descobrir algun element nou i sorprenent.

No em veig capacitat per indicar si seria més recomanable començar per la novel·la i després el còmic o bé a l’inrevés, com m’ha passat de forma involuntària. En el meu cas, el còmic ha condicionat totalment la lectura de la novel·la. Ha estat inevitable imaginar els personatges, els fets i les situacions de la manera com les plantegen les vinyetes. En altres casos, per exemple si abans es veu una pel·lícula que és l’adaptació o està basada en una obra escrita, pot resultar molest o fins i tot perjudicial, però no ha estat així. Si bé es nota que la autora ha intervingut en l’adaptació al còmic, en la novel·la descobreixes la veritable font de la que procedeix l’obra gràfica. Per un costat, gaudeixes d’una narració extraordinària —com es pot contar una història tan singular, caracteritzar unes vides i un entorn de manera tan succinta sense donar la impressió de mancança ni superficialitat—; per un altre, les diferències entre l’obra literària i la gràfica enriqueixen meravellosament el món del professor i la Tsukiko. Una simbiosi tan magistral, que de vegades no tens clar quina és la font i quina és l’adaptació. En definitiva, una experiència inoblidable i tota una troballa en el meu cas.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s