Renacimiento

Renacimiento
Kenzaburo Oé
Trad.: Kayoko Takagi
Barcelona, Austral, 2011. 8,55 €
314 pàgines

En Kogito és un escriptor prestigiós. Arran del suïcidi del Goro, el seu cunyat i millor amic, que era un cineasta d’èxit, comença un doble viatge temporal: cap al passat, escoltant una sèrie de cintes enregistrades pel Goro expressament per al Kogito on parla de la seva vida i l’amistat amb ell, i cap al present, a la cerca dels motius que van desencadenar el fatal desenllaç. Amb la reproducció de les cintes, l’escriptor endega un diàleg amb el difunt que el fa reviure els propis records i l’incita a cercar la causa de la mort del cunyat, ja que troba indicis que la màfia s’hi troba al darrere. Val a dir que la història es basa en fets reals: segons l’opinió generalitzada, la yakuza, la màfia japonesa, va ser la instigadora del suïcidi del Juzo Itami, director de cinema i cunyat del Kenzaburo Oé.

Amb aquest autor japonès t’exposes a un fenomen ben estrany —si més no, l’he experimentat en les tres obres que he llegit d’ell fins al present, Salto Mortal, M/T y la historia de las maravillas del bosque i Renacimiento— i que no he trobat en cap altre escriptor: la seva narrativa t’introdueix en un munt de situacions amb una intensa càrrega psicològica i emocional i, al mateix temps, exerceix un control tan absolut sobre la manera de relatar els fets, que sembla exposar-los amb esfereïdora objectivitat.

A escala més petita, si es compara amb la immensa —físicament i literària— Salto mortal, l’Oé desenvolupa aquesta història com si dibuixés sempre la mateixa aquarel·la i, al mateix temps, cada versió n’aportés elements nous que no solament el lector havia passat per alt, sinó que sobretot enriqueixen la versió primigènia amb detalls que acaben esdevenint elements insubstituïbles. Malgrat tot, domina la impressió que s’escapoleix alguna cosa, hi ha quelcom que no se’ns explica —o que més aviat som incapaços de copsar—: els personatges apareixen ben definits, amb totes les complexitats i contradiccions, però quan et penses que ja els tens, que ja són teus i pots identificar-te amb algun d’ells, s’escapoleixen d’una forma que mai no t’hauries esperat. Cal reconèixer que aquesta manera d’escriure pot acabar exasperant alguns lectors o determinades maneres de llegir; tanmateix, la mestria de la seva execució fascina i dilueix la temptació de deixar-ho córrer.

Deia l’Stephen King —no recordo si en un pròleg o una entrevista que vaig llegir fa temps— que, després de tants anys com a escriptor i lector, considerava que, per damunt de tot, la literatura, i l’art en general, ha de ser un gaudi. És a dir, que primerament cal deixar-se sorprendre, emocionar, enfadar, fins i tot decebre; després ja vindrà l’hora de les anàlisis, les crítiques. Amb el Kenzaburo Oé de vegades sembla possible gaudir i analitzar al mateix temps. O potser és una il·lusió creada per l’autor.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s