I ara què?

I ara què?
Alfred Bosch
Barcelona, Galàxia Gutemberg, 2011
200 pàgs., 16,90€

El títol d’aquest assaig de l’Alfred Bosch és semblant al de l’opuscle что делать? (Què fer?) de Vladimir Lenin que, al cap de quinze anys de ser publicat, precipitaria la revolució russa. Salvant les distàncies (i els moments històrics) es pot dibuixar un paral·lelisme central entre les dues obres: per arribar als objectius respectius (la independència de Catalunya, en un cas, la revolució bolxevic en l’altre) tots dos autors són conscients de la necessitat de dotar la societat de múscul polític; tots dos saben que cal arrossegar els sectors més moderats a un compromís per arribar a la ruptura.

L’obra d’en Bosch no és, de cap manera, un manifest revolucionari. És un manual alternatiu de la història catalana recent. És una reflexió sobre els processos d’emancipació nacional, amb el dels EUA com a referència bàsica. És una bona col·lecció de moments estel·lars que si bé –a diferència dels de Stefan Zweig– no han canviat la història del món, sí han reorientat el rumb polític de Catalunya. Però és, sobretot, una reflexió sobre un fet central: per què, si les darreres enquestes mostren que una majoria dels catalans votarien en un referèndum sobre la independència, no es produeix una traducció en poder, o múscul, polític? Com és que les enquestes assenyalen una majoria de sís mentre la representació parlamentària de partits independentistes continua sent minoritària?

L’Alfred Bosch va ser portaveu de la plataforma Barcelona Decideix, responsable de la consulta sobre la independència a Barcelona, i això li ha permès disposar d’un anecdotari que, en conjunt, potser no respon la pregunta anterior, però sí que en dóna algunes pistes. Una anècdota deliciosa és la conversa-tipus següent:

–Que vol votar?

–No, yo no estoy de acuerdo con esto –de la independència…

–Doncs voti que no.

–Pero oye, hombre, como voy a votar que no, si yo soy catalán de nacimiento…

L’autor diferencia entre l’independentisme actiu o d’alt cost, el d’aquells que no es perden cap manifestació, del de poc risc o low cost. Per dir-ho gràficament, l’independentista low cost podria ser la pensionista de l’àtic o el botiguer de tota la vida, que no faran insubmissió fiscal però que si se’ls dóna l’oportunitat de votar, i saben que l’endemà no hi haurà tancs al carrer, faran el petit esforç de sortir de casa i dipositar un a l’urna. Seria la diferència entre aquests dos col·lectius la que respondria la pregunta d’abans; seria la relació entre ells, doncs, la que ha de determinar el futur polític del país.

Com a punt feble del llibre –o potser és una qüestió personal– diria que la descripció de la consulta de Barcelona està feta amb un detall i un to èpic excessius; cosa difícil d’evitar quan se n’ha estat responsable de l’organització. D’altra banda, és just reconèixer que el to èpic funciona molt bé en la resta del llibre i aconsegueix que alguns fets més aviat grisos (com ara l’OPA de Gas Natural a Endesa) adoptin una gran rellevància (possiblement, la que tenen). Les pinzellades d’història americana o russa són també molt aclaridores. Però s’agraeix sobretot un discurs que no va contra ningú, que ha deixat de banda els essencialismes però que, alhora, sap què vol sense complexos.

I tinguem clar que no estem lluitant només pel nostre petit país. Aquesta lluita és per la llibertat, i per tant és per al món sencer, és una causa que no pot ser nostra i només nostra. Aquesta és una fe que no vol traçar noves fronteres, sinó esborrar les que ens impedien ser germans amb la resta de pobles lliures.

En aquesta entrada d’Enforcall trobareu una divagació de política-ficció que pren aquest assaig com a excusa.

Anuncis

3 pensaments sobre “I ara què?

  1. Toni, no sé si seria capaç de llegir una obra a manifestament tendenciosa com aquesta. Cal dir en a favor seu que des del començament sembla mostrar amb claredat el terreny que trepitja i la intenció que té. Sí que trobo d’allò més interessants les anècdotes que en destaques. Combinades amb la resta de la ressenya i amb una reflexió ràpida, gairebé espontània i sense cap intenció concreta, posaria de relleu una sèrie de punts:

    1.- Els ciutadans tenen les seves idees i les poden reflectir en enquestes a gran escala com la del referèndum. Utilitzo el concepte “enquesta a gran escala” perquè ara com ara els referèndums amb validesa jurídica no es poden convocar a Catalunya. Ara bé, a l’hora de posar-se mans a l’obra, no sé quanta gent estaria realment disposada a assumir i intervenir en un canvi d’aquesta magnitud.

    2.- Hi ha persones que segueixen sense comprendre en què consisteix la democràcia. Hom pot haver nascut i viure en un determinat lloc i ser contrari a l’opinió generalitzada, postura igualment digna i vàlida que la de la resta. Un dels valors de la democràcia consisteix a poder expressar lliurament l’opinió pròpia.

    3.- La manca d’autèntica voluntat en la majoria de la classe política de fer que les coses canviïn realment. Suposem que bona part d’ells pugui estar ideològicament a favor de la independència, però en el fons el que temen és perdre el bon nombre de privilegis de què gaudeixen des que la democràcia es va reinstaurar. No cal esforçar-se massa per trobar figures destacades que darrerament ho han demostrat.

    4.- Viabilitat. Segons la constitució espanyola, l’exèrcit és el garant de la constitució i de la integritat territorial. Qualsevol temptativa real de proclamació unilateral d’independència, encara que estigués avalada per la majoria dels ciutadans, es respondria amb quelcom més que una parada militar pel territori “insurrecte”.

    Gràcies per la ressenya.

  2. Enric, m’imagino que molta gent llegeix obres tendencioses si les tendències en qüestió els interessen o hi creuen. Ja poden ser sobre política, ecologia, espiritualitat o història d’Àfrica (per citar l’especialitat de l’Alfred Bosch). En aquest cas, el llibre era un regal, però igualment tenia la intenció de comprar-lo.

    Sobre els punts 2 i 3, totalment d’acord. Pel que fa al 2, molta gent no va entendre que en la consulta (se li va dir “consulta” per distingir-la del terme “referèndum”) també es podia votar que no, i que votar sempre és un exercici de democràcia.

    Sobre el punt 1, no sé si estàs al dia, però actualment disposem d’enquestes que fan la pregunta de manera molt clara “si demà se celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, vostè votaria a favor/en contra”. L’última, que jo sàpiga, és la del CEO (pots buscar “ceo tercera onada”), i els resultats van ser 45,7% pel SÍ, 24,7% pel NO i 23,8% d’abstenció. És evident que el resultat final dependria del que pugui acabar votant una part dels abstencionistes de l’enquesta, però haurien de votar NO en bloc perquè el Sí no fos majoritari.

    Sobre el 4, estem d’acord que una cosa és una enquesta i una altra la realitat, i més en un referèndum d’aquestes característiques. La campanya podria ser molt dura i apassionada pels dos costats. Però sincerament, la constitució espanyola ja pot dir el que vulgui, però si Sèrbia no ha enviat els tancs a Montenegro després del referèndum (i això que ja tenien pràctica), m’estranyaria que Espanya ho fes perquè, a més, hauria de retre comptes als socis de la Unió Europea. Els escocesos, per cert, ja han anunciat un referèndum en un màxim de tres anys, i al Regne Unit ho han assumit estoicament. Amb els precedents de Montenegro i Escòcia, crec que Catalunya, si arriba el cas, podrà votar sense por.

  3. Tens raó, d’alguna podria considerar-se que tota obra té un tarannà tendenciós que es manifesta d’una manera o altra (cada lector, en principi, llegeix les obres que desitja i les interpreta com vol o com pot). Com tendenciós ha estat que m’hagi referit a la consulta com a referèndum per aquesta èpica que esmentes, emprada per l’autor, i que no sé si coincidirà amb la que em va semblar percebre durant la celebració de la consulta, en la qual vaig participar per cert, i la manera de valorar-la per part de la classe política i els mitjans de comunicació locals (em refereixo als catalans, és clar). En nombrosos moments vaig tenir la impressió, i com a impressió puc estar equivocat, que s’intentava atorgar a la consulta la categoria de referèndum tàcit. Sense intenció d’entrar en cap valoració categòrica, no sé si en determinats àmbits es tocava de peus a terra sobre el pes real de la consulta. Suposo que això només es veurà quan hi hagi prou perspectiva temporal.

    No tinc un coneixement tan exacte de les xifres, però sí de la intenció majoritària que esmenten les enquestes. Però només són enquestes. S’haurà de veure quina serà la veritable resposta davant d’una possibilitat real de celebració de referèndum. Quant al d’Escòcia (i altres que es poguessin plantejar), no se sap què succeirà dintre de l’actual conjuntura econòmica: els anglesos són mestres en deixar-te parlar per després acabar fent el que volen, i davant del panorama socioeconòmic, al final potser els mateixos escocesos s’estimaran més no celebrar-lo, si més no fins que s’hagin esvaït aquests núvols tan espessos que hi ha damunt d’Europa. És un fet innegable la tendència de molts pobles que desitgen tenir veu pròpia fora dels estats actuals. Veurem si a mig termini es consoliden o es desinflen.

    De moment la constitució espanyola és i diu una cosa, i l’exèrcit espanyol té una nodrida i trista tradició al marge de les actuacions democràtiques, que a més en aquest cas estarien legalment avalades per la norma jurídica suprema de l’estat espanyol. Amb una Europa incapaç de prendre decisions en ferm sobre res d’important, no vull ni pensar què passaria en una situació com la que podria donar-se (tant de bo que no succeeixi mai). Qualsevol poble ha de tenir dret a decidir i votar el que cregui oportú. Una altra cosa és que et permetin exercir aquest dret, moltes vegades manipulant a la pròpia conveniència els mateixos principis democràtics.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s