A Drifting Life

A Drifting Life
Yoshihiro Tatsumi
Trad.: Taro Nettleton
Mont-real, Drawn & Quarterly, 2009, 2011. 29,30 €
855 pàgines

El còmic i el cinema d’animació, a banda del menyspreu de les arts considerades majúscules, han de suportar l’etiqueta de producte per a les edats més joves, com si crear per a infants i adolescents fos un procés senzill o intranscendent. Fins i tot a Japó han hagut de passar dècades fins que adquirissin un reconeixement “oficial”. Per un costat, des que els polítics van veure les seves possibilitats per divulgar a escala mundial una visió del seu país —que arribés a un nombrós públic potencialment explotable des del punt de vista econòmic. Per un altre, gràcies a una sèrie d’autors que creien que el manga havia d’anar més enllà de les històries infantils o les tires d’humor editades a diaris i revistes.

En Yoshihiro Tatsumi n’és un dels exemples més destacats. Com molts nens,
devorava els còmics que es llogaven a les llibreries durant la guerra i la postguerra. Ja des de ben jove també volia dibuixar, esperonat per aquelles històries il·lustrades que tant el fascinaven. Després d’uns anys inicials on algunes de les seves obres van ser premiades i publicades en revistes infantils, va desenvolupar de seguida una consciència d’autor. El 1949, amb només catorze anys, va fundar amb altres nois la “Societat de nens de tot el país investigadors del manga“: a més d’intercanviar-se les publicacions casolanes que realitzaven, mantenien una intensa correspondència amb nens de tot el país. En fer quinze anys, va tenir l’oportunitat d’assistir a una taula rodona amb l’Osamu Tezuka, la figura més influent del manga i l’animació. Aquella trobada, les visites posteriors a casa seva i una llarga sèrie d’esdeveniments van influir en la voluntat d’en Tatsumi de confegir al manga un tarannà propi, ben diferent de l’infantilisme i l’humor blanc que dominaven les tires còmiques japoneses. Històries que no giressin la cara a la vida, que parlessin sense embulls de la violència, el sexe, les existències erràtiques, els personatges marginals, els perdedors innats, la realitat social del Japó de postguerra i la posterior expansió econòmica. Juntament amb altres autors, va maldar perquè aquest corrent creatiu, anomenat per ell mateix gekiga —podria traduir-se com a imatges dramàtiques— fos una veritable alternativa.

De tot això i de molt més tracta aquesta monumental autobiografia en còmic a la que va dedicar una dècada de feina. Canvia els noms d’algunes persones reals, però no de les obres, els autors, les editorials que els exploten —defuig qualsevol intent d’idealització i de nostàlgia. Les vinyetes, plenes de tendresa, de sentit de l’humor, de lucidesa, també mostren les misèries familiars, les estretors i privacions de gran part de la societat, l’ombra de l’imperi americà, la influència del cinema i la literatura occidentals en la vida quotidiana i, per descomptat, en el còmic japonès… Com he dit en altres ressenyes, no em considero apte per valorar la qualitat gràfica dels còmics, però sí puc afirmar que el ritme narratiu, la claredat, el respecte amb què reprodueix publicacions històriques, són impressionants. Al final del volum, unes notes complementàries tradueixen el contingut dels còmics citats, els rètols dels locals, les cartes… en definitiva, de qualsevol text perquè res no es quedi sense veu per als qui no parlen o no entenen el japonès. També les inclou la traducció espanyola, magníficament editada en dos volums per Astiberri amb el títol Una vida errante.

Dintre del farcit esquema de gèneres del manga, el gekiga no deixa de ser marginal: el mateix Tatsumi és relativament desconegut al seu país. Segons explica, el contingut del gekiga estava mal vist per la seva temàtica i la manera de reflectir la realitat d’un país que, tot i haver sortit de les penombres de la postguerra per esdevenir una potència econòmica, el poder i la hipocresia social miraven de dissimular el preu que estava pagant molta gent perquè això fos possible. Sembla que ara Occident és el receptor més destacat dels seus treballs, que en els darrers anys s’estan divulgant fins i tot al nostre país. L’Eric Khoo, cineasta nascut a Singapur, acaba de realitzar Tatsumi, una pel·lícula animada que es basa en A Drifting Life i altres històries. Aquesta pel·lícula va ser projectada i nominada a l’edició d’enguany del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges: malauradament, aleshores ni coneixia en Tatsumi ni sabia que s’hagués fet cap pel·lícula. Aquí teniu un vídeo que parla del procés de creació de la pel·lícula. És publicitat descarada d’una companyia, però penso que el contingut i les imatges valen la pena:

http://www.youtube.com/watch?v=Ke7Nf2_EwOc

En Yoshihiro Tatsumi segueix en peu de guerra. Si us ve de gust, podeu mirar un altre vídeo, molt breu, d’aquesta llegenda encara viva del manga on es refereix al gekiga i a altres temes relacionats amb la creació:

http://www.youtube.com/watch?v=b80QWx9gUyg

Advertisements

3 pensaments sobre “A Drifting Life

  1. Penso que qualsevol persona amb una mínima capacitat receptiva i de sensibilitat, després de llegir aquesta obra, pot apreciar la enorme qualitat narrativa i artística que traspuen les pàgines. Explicar una història d’aquest tipus és realment complex fins i tot sense vinyetes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s