El retorn de les fulles mortes

Albert Garcia Hernàndez
El retorn de les fulles mortes
Viena Edicions, Barcelona, 2011
82 pàgines

“Sóc fill d’un temps real” ens diu l’Albert Garcia, “escric qualsevol lletra amb l’esperança de fer foc lleuger amb la paraula”. Mentre el llegia, hi he trobat un bon apetit per la lletra escrita. Tot i el rerefons d’absències ben trobades, el llibre conté recursos visuals, auditius, sentimentals que omplen aquest pretès buit.

Per mi ha estat un poemari difícil de conquerir que se m’escapava de les mans amb la rapidesa del mercuri, no sense abans desvetllar-me’n algun secret, o deixar-me algun regalet. Em sentia convidada generosament, una vegada i una altra, a perdre’m i seguir-li les passes, sense promeses ni malentesos. “Deixo uns mots enxarxats com arracades de primavera”.

A El retorn de les fulles mortes, impossible obviar el títol del llibre, tot allò que ja és mort torna a nosaltres perquè no podem oblidar –per sort no tenim la memòria dels peixos–. El llibre està tot ell molt ben abrigat per un dibuix de la Maria del Mar Bonet a la coberta i per un pròleg molt entretingut i simpàtic d’en Francesc Pi de la Serra, del qual destacaria la contundència de l’afirmació “t’obrirà part del teu coneixement”. L’autor també contribueix a arrodonir el llibre en l’apartat de paraules i agraïments on decideix apropar-se expressament als lectors per ressituar-los amb més autenticitat davant d’alguns del seus poemes, amb la complicitat d’un amic que vol compartir la foscor de la nit i la solitud amb les mans esteses al futur.

He triat aquest poema perquè em recorda que no hi ha tanta pressa com pensem en el nostre temps.

“ Tens dos minuts?”, em diu, com l’estrany que em demana
[l’hora o  tabac.

I el cor del temps assumeix la submissió
i hesitació batega, i mandra.
Dos minuts, de què?
De taquicàrdia?
Mira aquesta botiga plena i tria:
hi ha minuts d’espera,
minuts de sobra,
minuts llargs de tortura
i breus minuts de la vèrtebra tensada.
No són aquests els minuts de la teva pregunta?
Aleshores, de què es tracta?
Tinc l’agenda plena
però encara t’ofereixo la lentitud d’un rellotge d’arena.
Estic mastegant, no ho sents?, pausadament,
la prescindible pregunta.

Una campanada diu tres quarts d’hora.
Un ocell travessa la mirada suspesa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s