Llibre dels comiats

Enric Navarro i Pérez
Llibre dels comiats

Barcelona, Viena Edicions, 80 pàg.
10,50 €

Si el primer llibre de l’Enric Navarro, El somni de la realitat. Nippònia 2006, tenia a veure sobretot amb la vivència de l’espai, el Llibre dels comiats té a veure sobretot amb la vivència del temps. Encara que aparentment siguin dos llibres força diferents, la reflexió de fons que hi batega és comuna i compartida: una reflexió lúcida, emocionada i continguda alhora, sobre l’existir. Amb la particularitat que, en el Llibre dels comiats, l’autor n’enfoca la cara més fosca, perquè l’existència, com la lluna, té una cara ombrejada i oculta: el no existir o, més exactament, el deixar d’existir, allò incomprensible que hem convingut a anomenar mort.

Ja des del primer poema, el temps fa acte de presència amb uns versos que ens conviden a pensar l’impensable: “Ser precoç és despertar-se abans d’hora per arribar tard a tot arreu”. I encara més: “Quan ens fem grans el temps no va més de pressa, nosaltres anem més a poc a poc”. De fet, el llibre està concebut com una seqüència temporal que avança de manera inexorable i irreversible, així com la vida, així com l’aigua d’un riu (la metàfora fluvial recorre subterràniament tot el llibre, li dóna coherència i l’emparenta amb la gran tradició elegíaca): 2008, 2009, 2010 i 2011. Vet aquí les quatre grans parts en què es divideix el llibre, cadascuna de les quals se subdivideix, alhora, en una sèrie de petits afluents (cada poema) marcats també per l’empremta temporal: “dilluns, 2 de març”, “diumenge, 8 de març”, “dimecres, 18 de març”, etc. De vegades, i com a resultat del diàleg creatiu que l’Enric Navarro manté amb la tradició, el riu es metamorfosa en una imatge de gran eficàcia poètica, una veritable troballa: el riu se superposa amb la línia de metro, aquesta Línia 1 que acaba a Bellvitge. Malauradament, el final del trajecte és l’Hospital de Bellvitge, el mar de ciment on desemboquen els dies i les pors, com les deixalles que s’acumulen a les desembocadures dels rius.

L’autor fa aquí una cosa molt difícil: perquè el discurs sobre el dolor no resulti monocrom i ens acabi anestesiant, introdueix petites dosis contrastives que ressalten encara més aquest dolor. Diu en un poema: “guanya l’evidència de saber que calen totes les vides dels gats, a part d’una vida de gos, per llegir el que voldríem”. I en un altre: “La calor ens deixa sense paraules. Teníem tanta set que ens les hem begudes totes. Poc abans ja ens havíem begut l’enteniment”. Petites pinzellades d’humor trist que confereixen relleu al patiment i, sobretot, el fan versemblant. Al capdavall, així és la vida: un garbuix on la tragèdia i la comèdia es barregen sense miraments. L’alegria sembla tan tossuda com el dolor, mentre que la valoració dels fets no és més que un residu humà: “però els finals no són tristos ni feliços sinó simplement finals”. Un altre element que contribueix a atorgar versemblança al dolor és la mateixa construcció formal dels poemes: de manera majoritària, no hi trobem versos escandits, sinó poemes en prosa que recorden les entrades d’un diari personal, la qual cosa reforça encara més aquesta sensació d’estar assistint al propi fer-se, al procés de verbalització del dol.

Aquest és un llibre amarat de mirades: el poeta contempla el mont Fuji, que s’amaga sota la boira; el poeta mira el mar des de la finestreta bruta del tren; el poeta escruta els rostres dels altres passatgers reflectits als vidres del metro; el poeta, fins i tot, diu que el telèfon “obliga a veure’ns la veu”. La mirada té tal presència que arriba a constituir gairebé una metafísica, una manera d’habitar el món i de relacionar-s’hi: contràriament als discursos depredadors que voldrien apropiar-s’ho tot, aquí el poeta mira, observa, reflexiona, intervé el mínim en la realitat que l’envolta. I d’acord amb el protagonisme que adquireix la mirada, la mort s’esdevé quan els ulls ja no volen mirar més:

Dimarts, 21 de desembre.

Tortosa, Hospital Verge de la Cinta. Urgències

Els teus ulls no han volgut mirar més. Has deixat les mans obertes com el nen que somia amb l’escuma de les onades. L’hivern ha començat a les onze del matí.

Però quan uns ulls es tanquen, en queden uns altres de ben oberts que, no només no es rendeixen, sinó que malden per donar-ne testimoni. Això és el que fa l’Enric en aquest llibre: salva el pare que ja no hi és prestant-li els somnis, els pensaments, la matèria més íntima de les paraules. I així, gràcies a l’art de la poesia, aconsegueix transcendir l’àmbit privat o autobiogràfic per llegar-nos un llibre universal que ens afecta i emociona a tots.

Dimarts, 21 de juny

La gota que vessa del setrill, la tetera, la gerra. T’asseguren que han dissenyat la boca que no la deixa vessar. Sospites que el disseny és insuficient, només han inventat la il·lusió òptica per fer-te creure que no cau. Si t’hi fixes bé, acabes trobant la gota esclafada a la taula, el platet, la safata. I malgrat saber en el fons que això acabaria passant, fas com si no te’n poguessis avenir. Com els sis mesos de la teva mort.

Advertisements

Un pensament sobre “Llibre dels comiats

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s