Començar de nou

Ferran Casas i Joan Rusiñol
Començar de nou.
Catalunya debat el seu futur: singularització o independència
Deu i Onze Edicions, Barcelona, 2012
225 pàgs., 16,30€

L’assaig Començar de nou és una detallada crònica de la política catalana dels últims deu anys a mans de dos periodistes del diari Ara: Ferran Casas, cap de política, i Joan Rusiñol, delegat a Madrid. No és sorprenent, per tant, que l’estil sigui purament periodístic; conté opinió i parts d’entrevistes però conté, sobretot, moltíssima informació. Cal tenir-ho clar abans de seure, llibre en mà, disposat a començar les seves 225 pàgines que analitzen d’on venim, on som i on anem.

La tesi del llibre queda ben recollida en la dicotomia del subtítol –singularització o independència–. Segons els autors, comença un temps nou per a Catalunya en el qual caldrà definir un horitzó clar, lluny de les ambigüitats a què ens havia acostumat l’era Pujol. Per què? Doncs principalment a causa de dos factors que no es poden menystenir: la resposta del Tribunal Constitucional al nou Estatut –amb el fracàs consegüent de la via federal– i la crisi econòmica que ha fet qüestionar el model de finançament vigent. Casas i Rusiñol no es limiten a relatar la “gran política” sinó també l’ebullició més invisible del món associatiu, dels moviments interns dels partits o de les personalitats influents. El paisatge que dibuixen correspon a un canvi d’etapa que s’estaria produint en aquests moments (el llibre és del març del 2012), amb un augment dels arguments racionals de l’independentisme paral·lel a una revifada (més simbòlica i sentimental) de l’espanyolisme, en tots dos casos amb menys complexos que mai. Els autors fan servir el símil de la corda: si dos equips estiren d’una mateixa corda en sentits oposats i, de cop i volta, n’hi ha un que estira més fort, l’altre també es veu obligat a fer més força perquè l’alternativa és perdre.

Es nota que la informació és exhaustiva. Tots els fets rellevants que altrament caldria cercar en hemeroteques o dins del caos de la xarxa, queden recollits aquí i entrellaçats per formar un mosaic que fa entendre més bé en quin punt es troba Catalunya i quines opcions té. Cal tenir en compte que quan es parla de canvis socials, el que és fonamental és observar quins són els moviments de fons i quins els argumentaris que generen opinió. En qualsevol cas, sempre cal una perspectiva per entendre on som i cap a on anem.

L’any 1940, amb només deu anys, Jordi Pujol va pujar al Tagamanent i, contemplant el paisatge que s’obria sota els seus peus, va descobrir una vocació política per contribuir a alçar de nou un país abatut i derrotat en tots els sentits. Cinquanta-vuit anys després, Pasqual Maragall s’enfilava a la torre de comunicacions de Collserola, amb la ciutat de Barcelona al fons, per anunciar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat. Totes dues escenes, allunyades en el temps i en l’espai, expliquen la Catalunya que tenim avui. Des de les altures, els dos polítics més decisius de la nostra història recent van somniar una determinada idea de país –a vegades oposada, a vegades complementària i a vegades coincident– i després van donar-hi vida a peu pla. Ara aquesta etapa s’ha acabat, l’un i l’altre han usat la paraula fracàs, i toca bastir un projecte fresc des d’arran de terra, arran de mar.

Dues prevencions finals. La selecció dels entrevistats no està feta a l’atzar sinó que és força coincident amb l’opinió que destil·la l’assaig. Això es pot veure com a manca de pluralitat, però també com a manera de focalitzar i reforçar el missatge dels autors. D’altra banda, tot i que la redacció és molt correcta i en cap moment perd el ritme d’una bona crònica periodística, no és imaginable que es pugui llegir d’una tirada (ni de dues ni de tres) sinó a petites dosis per no saturar el lector. A canvi, el llibre dóna tots els arguments –i més– per tots aquells que aposten per un nou començament.