Llop entre llops i Sol a Berlín

Wolf unter WölfenLlop entre llops
Hans Fallada
Trad.: Ramón Monton
Barcelona, Edicions de 1984, 2012. 25 €
1.208 pàgines

Jeder stirbt für sich alleinSol a Berlín
Hans Fallada
Trad.: Ramón Monton
Barcelona, Edicions de 1984, 2011. 22,50 €
695 pàgines

Comparat amb altres autors cabdals de la literatura germànica del segle passat —Döblin, Kafka, Musil, els germans Mann, Zweig o Werfel, per citar-ne uns quants dels més famosos—, en Hans Fallada, pseudònim de Rudolf Ditzen, és gairebé desconegut a casa nostra. Per sort, en els darrers anys, Edicions de 1984 va posant al nostre abast l’obra d’una figura que durant dècades ha romàs universalment oblidada. No sabria dir si és just o injust que un escriptor pateixi aquesta mena d’ostracisme, però de vegades sembla que hi intervé una mena d’influx invisible en el qual la quota de l’atzar és difícil de calcular. I tanmateix, tenint en compte la vida i circumstàncies d’en Fallada, aquesta marginació no sembla casual, sinó conseqüència d’un cercle subversiu traçat per la seva vida, l’obra, els fets històrics i la posteritat.

Nascut a finals del segle XIX en una família benestant —el pare era magistrat del tribunal suprem— i molt favorable a la literatura i l’art en general, als setze anys va patir un accident greu en ser envestit per un cotxe de cavalls; pocs mesos després, va contraure la febre tifoide. Les seqüeles d’aquests dos esdeveniments van derivar en addicció a la morfina i l’alcohol, entre altres substàncies. Quan tenia 19 anys, va simular un duel amb un amic d’estudis per suïcidar-se plegats, després d’haver arribat a la conclusió tan comuna entre alguns adolescents que la vida no tenia sentit i que calia acabar d’una vegada. L’amic va errar el tret, mentre que en Rudolf va matar-lo. Desesperat, tot seguit va intentar suïcidar-se amb la pistola, però només es va ferir. Jutjat per aquests fets, va ser declarat innocent per causa de bogeria.

Durant la república de Weimar, va començar a obrir-se pas com a autor, però la seva vida no participava en aquesta trajectòria ascendent: seguia encadenat a la morfina, la relació amb la seva dona era tempestuosa i va ser empresonat per malversació de diners. El 1937, data de publicació de Llop entre llops, ja era un escriptor d’èxit. Malauradament, va atraure l’atenció d’un personatge tan poc recomanable com en Goebbels, el qual va considerar aquesta obra una colossal crítica als anys de la república de Weimar. En l’apogeu del nacionalsocialisme, en Goebbels va voler encarregar-li l’escriptura d’un tractat antisemita, cosa que va deixar en Fallada en una situació ben delicada. El 1938 va tenir l’ocasió d’emigrar, però va renunciar-hi en el darrer moment: com altres artistes i intel·lectuals, se sentia incapaç de viure i crear fora d’Alemanya. Si això us causa estranyesa o rebuig, penso que el documental Shadows in Paradise de Peter Rosen us permetrà, com a mínim, entendre aquest conflicte interior.

A les acaballes de la II Guerra Mundial, ja divorciat, va casar-se amb una vídua també addicta a la morfina i van traslladar-se a Feldberg. Quan els soviètics van ocupar aquesta població, van designar-lo alcalde perquè se’l considerava una celebritat —un intel·lectual que no s’havia deixat assimilar pel nazisme. Les dificultats del càrrec en una època tan dura i la destructiva addició a les drogues van endegar un període d’entrades i sortides d’institucions psiquiàtriques i hospitals, fins que un atac de cor va posar fi a la seva existència.

Aquestes i altres dades biogràfiques poden consultar-se sense problemes a Internet i a fonts impreses, però he considerat oportú fer-ne un resum no solament perquè encara és un escriptor desconegut, sinó també perquè a mesura que les anava llegint no podia evitar associacions paral·leles amb autors de vides desafortunades, encapçalats per en Cervantes. Defugint qualsevol comparació impossible, aquests creadors reflecteixen en els escrits una lucidesa i una bondat que sobten si tenim en compte com van passar-les, de magres, i que els hagués estat molt fàcil adoptar una actitud desenganyada i misantròpica vers l’espècie humana. I és que les dues obres d’aquesta ressenya són, precisament, tot el contrari no obstant la seva temàtica.

Llop entre llops s’ubica en els primers anys vint del segle passat, en l’Alemanya vençuda, humiliada i paralitzada pel tractat de Versalles, amb una ciutadania sotragada per una inflació insadollable que fa de la supervivència un joc d’atzar mortal on tot és relatiu, fins i tot valors que poc abans es consideraven inviolables. Les més de mil pàgines transcorren principalment a Berlín i a una població rural anomenada Neulohe. En Fallada retrata les misèries socials d’un temps amb el qual el nostre comença a assemblar-se massa: asfíxia de la classe mitjana; diferències abismals entre riquesa i pobresa; absència de perspectives de millora ni tan sols a llarg termini, i una existència sacsejada per la degradació continua de les esperances. L’autor retrata un farcit ventall de tipologies i perfils que van d’ex-militars a ludòpates, passant per vídues, joves embarassades, terratinents avars, velles missaires, guardaboscos pusil·lànimes, noies de sang un xic massa escalfada, delinqüents, presidiaris i un llarg etcètera amb un sentit profund d’humanitat i una bondat desconcertant, malgrat que alguns d’ells cometen accions reprovables degudes a motius igualment reprovables. Persones per les quals podem notar una immediata simpatia, fins i tot una identificació, però amb les que cal parar compte, perquè els fets i les decisions que prenen poden fer-nos baixar del núvol d’empatia.

La impressió que desprèn aquesta galeria de personatges no és cap novetat: en diferents graus i matisos, l’egoisme és el motor del seu comportament; un egoisme que ultrapassa l’instint de supervivència en una època molt i molt dura. Amb diàlegs brillants i un ritme narratiu deutor de les tècniques del fulletó, en Fallada condueix les diverses històries aplicant-hi els mecanismes de la intriga i una certa introspecció. Entre molts aspectes, sorprèn la manera aparentment lleugera, fins i tot disbauxada, de relatar successos d’una brutalitat anorreadora i que, no obstant, acaben essent alhora tan absurds i versemblants, que sovint traspassen els límits del que és grotesc, com si tinguéssim entre les mans una estranya novel·la picaresca. Hi ha escenes memorables des del punt de vista narratiu i dels diàlegs. No n’esmento cap perquè val la pena de descobrir-les sense avisos previs. La longitud d’aquest llibre pot resultar dissuasiva, però us asseguro que no trigareu gaire a quedar-hi atrapats i no podreu deixar de llegir-lo.

Igual que a Llop entre llops, l’acció de Sol a Berlín es desenvolupa a la capital alemanya, però entre els anys 1940 i 1942, en plena expansió bèl·lica d’en Hitler. El partit i la ideologia nacionalsocialistes imposen el seu mandat sense pal·liatius a una població que els dóna suport amb un convenciment que, a mesura que passa el temps, es transforma en por: tothom sap el que pot passar si no s’hi col·labora, encara que no es gosi dir-ho. Els protagonistes principals, l’Otto i l’Anna Quangel, són persones de classe humil, però viuen amb dignitat i compleixen amb diligència les seves obligacions com a ciutadans del III Reich, sense posar res en dubte fins que reben la notícia de la mort del seu únic fill en el front de batalla. Arran d’aquest esdeveniment i d’altres, el matrimoni Quangel decideix de treure’s la bena dels ulls i lluitar contra una situació social i vital que cada dia que passa es torna més i més insostenible. La seva oposició al règim totalitari es concreta en redactar postals anònimes amb textos contra en Hitler i el poder establert, i repartir-les clandestinament en edificis públics perquè qualsevol que hi passi se les trobi i pugui llegir-les. Conscients del risc que corren, desconeixen les repercussions reals que tindrà aquesta lluita tan desigual contra un adversari tan poderós. Tot i així, tiren pel dret, però com era de preveure, acaben descobrint-los. El que passa a continuació només ens ho podríem imaginar —i faríem curt— si no tinguéssim la narració d’en Fallada, que va poder consultar les actes del procés contra Otto i Elise Hampel, les persones de carn i os que van escriure aquesta mena de postals, i que van ser enxampades i executades després d’un arbitrari procés judicial, i de vexacions físiques i psicològiques.

La resistència dels Quangel-Hampel no va tenir cap conseqüència real contra el nazisme i els va suposar un veritable calvari; no obstant, precisament aquesta lluita tan desigual és la que confegeix un elevat valor moral i simbòlic a la seva resistència. Representants genuïns de l’anti-heroi, són persones de condició social baixa i formació molt justa; tanmateix, la seva coherència i determinació il·luminen les tenebres tan profundes que la humanitat va projectar en aquell període convuls i ple d’atrocitats.

Si Llop entre llops va causar alguns problemes a en Fallada a banda de donar-li fama, les circumstàncies de Sol a Berlín no van ser gaire favorables. En primer lloc, perquè l’autor no va veure publicades en vida les 866 pàgines de l’original, que havia mecanografiat en només quatre setmanes. En segon, perquè el llibre va patir una censura severa deguda als criteris de desnazificació establerts pels aliats: al final del llibre, s’explica que els antecedents d’aquesta novel·la provenen d’una iniciativa politicocultural de l’Alemanya soviètica consistent a revelar casos de la resistència interna contra en Hitler. Tot i la mutilació de l’original, la publicació va tenir una notable acollida. El contingut íntegre de Sol a Berlín, però, no es va publicar fins el 2011. Segons els criteris de l’època, la història podia considerar-se una mena d’exaltació del nazisme, sobretot per l’honestedat d’en Fallada en presentar els dos protagonistes amb tots els clarobscurs: basats en persones que van existir i oposar-se a en Hitler, no eren herois monolítics, sinó gent que va quedar fascinada pel totalitarisme i que hi havia contribuït en la mesura de les seves possibilitats. Passa el mateix amb la resta dels personatges: per molt dolents que puguin i arribin a ser —en aquest sentit la novel·la no estalvia recursos ni sembla reprimir-se—, alguns actuen de manera coherent i honesta segons uns principis que transcendeixen la ideologia irracional del nazisme, cosa que actua en contra del maniqueisme habitual dels sistemes polítics, que presenten els adversaris com a encarnacions absolutes del mal. I és que en Fallada no parla d’abstraccions, sinó d’individus plens de contradiccions i contrapesos existencials. En definitiva, la humanitat amb tota la seva esplendor i misèria, capaç tant de les accions més commovedores com de les atrocitats més execrables. Sol a Berlín és una obra descomunal i reveladora que s’endinsa amb aquella lucidesa esmentada al principi de la ressenya i que, no obstant mostrar una de les cares més fosques de la condició humana, constitueix tot un manifest de la dignitat i un al·legat contra els totalitarismes.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s