Nuestra necesidad de consuelo es insaciable…

nuestra-necesidad-de-consuelo-es-insaciable-xl

Stig Dagerman
Nuestra necesidad de
consuelo es insaciable…
Pepitas de calabaza ed., 2007, Logroño
Traducció: José M. Caba
57 pàg.

Una manera d’apropar-me a l’Stig Dagerman ha sigut llegint un llibre molt menut que es titula Nuestra necesidad de consuelo es insaciable… Aquesta petita obra seva va ser una mena de testament abans del seu suïcidi. Va posar fi a la seva vida als trenta-un anys. Havia publicat molt, quatre novel·les, quatre obres de teatre, un volum de novel·les curtes, contes,  assajos, poemes. Considerat un nen prodigi de les lletres escandinaves, tal i com indica la solapa del llibre.

La sensació de desequilibri, de no trepitjar terra ferma i amable és perpètua només en la lectura de les seves primeres pàgines. Un paisatge intern massa fred i escarpat, perillós. Com si fos el dels fiords, massa lluny del sol del mediterrani, pel qual tant sospirava. Es fa molt palès l’esforç de voler dotar de contingut la seva vida d’escriptor i té la certesa que amb allò que ell és capaç d’escriure no en tindrà mai prou, serà en tot cas efímer, i no el podrà salvar de l’abstracció de la vida. Qui fuig com de la pesta del materialisme té el perill també de perdre’s al no poder emparar-se amb res prou sòlid, al meu parer. La seva ideologia era l’anarquisme. Era un nen gran esperant miracles de justícia i equitat, i això el feia molt atractiu.

El que més voldria no coincideix amb el que obté del món.

Solo me importa aquello que nunca consigo: la confirmación de que mis palabras conmueven el corazón del mundo.

Monòlegs interiors turmentats. Sap posar nom a les seves tensions internes i les fa dolorosament conscients als seus lectors. En sap treure profit, però això mateix el destrossa. Tenia una dèria amb la llibertat, la dualitat entre la llibertat personal i l’esclavatge està molt ben explicada en aquestes paraules seves:

A mí, por ejemplo, me esclaviza mi talento hasta el punto de no atreverme a utilizarlo por miedo a perderlo. Además, soy de tal modo esclavo de mi nombre que apenas me atrevo a escribir por miedo a dañarlo. Y cuando al fin llega la depresión soy tambén su esclavo. Mi mayor aspiración es retenerla, mi mayor placer es sentir que todo lo que yo valía residía en lo que creo haber perdido: la capacidad de crear belleza a partir de mi desesperación, de mi hastío y de mis debilitades.

L’obra conté dos annexos molt curiosos i interessants del mateix autor: El anarquismo y yo i el poema: ¡Cuidado con el perro!,  de denúncia social, que va ser l’última entrega d’Stig Dagerman al diari Arbetaren, datat el 5 de novembre de 1954.  També podem gaudir de dos assajos dels seus amics Federica Montseny i Marc Tomsin, que lamenten la seva pèrdua i recorden afirmacions seves com ara: “…el peor de todos los males: tener miedo de los hombres y escribir por dinero”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s