La rebel·lió catalana

Antonio Baños
La rebel·lió catalana
Notícia d’una república independent
Edicions 62, labutxaca, 2013, Barcelona
264 pàgs., 14,90 €

Una de les característiques d’aquest Sant Jordi, a banda de la mirada històrica de Sánchez Piñol amb Victus, ha estat l’abundància de llibres de reflexió política sobre el procés sobiranista. Com que, donada l’oferta, era difícil triar de manera ordenada, vaig deixar que l’atzar em portés a llegir unes poques línies de La rebel·lió catalana d’Antonio Baños i em convencés no només que el volia sinó que el necessitava urgentment.

D’acord que es poden trobar llibres que repassen la història recent amb l’exhaustivitat del periodisme crític o estudis molt seriosos sobre la viabilitat econòmica d’un estat català. Es pot trobar l’argument històric, el lingüístic, el cultural i, sobretot, l’econòmic. El que no és tan fàcil és trobar una bona argumentació dels avantatges que la independència tindria des d’un punt de vista de la justícia social, dels valors republicans i de la qualitat democràtica. El mèrit és que l’autor defensa aquesta opció sense recórrer gaire ni a l’economia ni a cap mena d’essència nacional i sempre amb una gran empatia vers els diferents pobles d’Espanya, que l’autor procura distingir en tot moment de les elits que han governat l’Estat durant segles de manera jeràrquica i en benefici propi.

Un element imprescindible de l’assaig és la sàtira i la ironia. Perquè com, si no, es podria respondre al discurs de la por, al de la desinformació o al que intenta engalipar el personal amb idees de pa sucat amb oli? “Avui dia, la independència no existeix”, recull Baños de les declaracions que es fan no només a Madrid sinó també a Barcelona. Per respondre-hi, cita Rubert de Ventós: “Si no existeix, que ens la donin”. Cal dir res més? O bé la boutade “Mira el teu DNI! Què hi diu?”, a la qual respon, “el meu, en concret, diu que ja ha caducat”. No es tracta, per això, de respostes ràpides, de manual o que es limitin a fer gràcia. En les reflexions que segueixen hi ha ironia però només com a vehicle d’una fina argumentació lògica que defuig els llocs comuns. La mirada personal també hi és present, i s’ha de dir que arriba al lector.

Quan es porten llegides unes pàgines, si un mai havia sentit a parlar de l’autor, és inevitable preguntar-se d’on ha sortit l’Antonio Baños. Pel que fa als orígens, ell mateix ens ho aclareix:

Servidor, mig de Nou Barris, mig de Sant Andreu, és un català dels de tota la vida. És a dir, amb els quatre avis de fora. Mai, ni un quart d’hora, he estat nacionalista. Sóc d’aquells a qui les pàtries perdudes i llunyanes els fan més mandra que les futures i possibles. Sóc dels que creu que la rebel·lió catalana ha de ser completa i ha de portar-nos a reconstruir tots els discursos i totes les realitats.

El títol està molt ben triat perquè la proposta de Baños s’assembla a una revolució tranquil·la, a una rebel·lió a càmera lenta, però rebel·lió al cap i a la fi. Rebel·lió contra la monarquia i contra tota una estructura de poder que s’ha anat renovant a sí mateixa perquè tot segueixi igual. Ens ho recorda ja al primer capítol, titulat marxem:

La propaganda borbònica i part de les esquerres locals i peninsulars insisteixen encara en una mena de “via panamenya” cap a la independència. Un procés lampedusià en què les elits controlarien el camí a la llibertat perquè no tingués ni gaires revolts ni gaires llibertats i conservar així les venerables estructures de poder. Un joc de concessions, tributs i prebendes per aigualir-nos. És plausible sempre que es tregui de l’equació una minúscula variable: el poble.

Vaig adquirir el meu exemplar el dia de Sant Jordi, i vaig fer la petita cua per tenir-lo signat per l’autor. A sota de la dedicatòria hi va afegir una mena de missatge en clau, el lema Donec Perficiam que, un cop a casa, vaig saber que va fer seu la Guàrdia Reial Catalana durant la Guerra de Successió i que alguns, com el mateix Baños, han recuperat per al moment actual. El significat: fins a reeixir, fins a aconseguir-ho. I és que, encara que per Sant Jordi no compressim Victus, sembla que era impossible no ensopegar amb el 1714. A diferència de la proposta de Sánchez Piñol, però, la d’Antonio Baños està basada en un 100% en fets reals. I com en el cas de la de Piñol, el resultat és un magnífic llibre que es llegeix sol.

Altres comentaris: Enforcall, Per a bons patricis.