One Hundred Leaves. A new annotated translation of the Hyakunin Isshu

80_One Hundred Leaves_ImatgeOne Hundred Leaves. A New Annotated Translation Of The Hyakunin Isshu

Trad.: Frank Watson
Nova York, Plum White Press, 2012-13. 9,87 €
201 pàgines

Us imagineu que en Josep Maria Castellet, per citar el nostre antòleg poètic per antonomàsia, hagués publicat un recull de cent poemes de cent poetes en llengua catalana que anessin dels segles XV al XXI, i que els catalans fossin tan entusiastes de la poesia que dediquessin part del seu lleure a un joc de cartes que requerís aprendre de memòria aquestes cent composicions? Al segle XIII, a Japó, un reputat poeta i crític que es deia Fujiwara no Teika va rebre l’encàrrec de confeccionar una antologia de cent composicions waka de cent autors que anaven dels segles VII al XIII. El resultat va ser el Hyakunin Isshu, que més o menys es pot traduir com a Cent persones, cent poemes de cada una. Aquest compendi poètic, on entre els autors hi ha emperadors, alts dignataris de palau, monjos i gent de l’alta societat, passant per literates tan insignes com la Murasaki Shikibu o la Sei Shoganon, aviat va adquirir una fama que va perdurar segles i que es va popularitzar fins al punt que se’n va crear un joc de cartes la vigència del qual ha perviscut fins al present.

En el món cortesà japonès de costums refinats i rituals complexos, la poesia va ser un mitjà de comunicació entre les classes altes, a més d’una via per exhibir destresa cal·ligràfica, subtilesa expressiva i elegància. Per aquests i altres motius, formar part d’una antologia donava molt de prestigi. L’ample espectre cronològic que abasta el Hyakunin Isshu permet de comprovar que els autors i els receptors coneixien a la perfecció els convencionalismes retòrics que s’hi empraven, en una continuïtat estilística i temàtica que es pot resseguir des de prou abans de l’any 1000 fins als nostres dies. Així, l’ús de l’alfabet hiragana en comptes d’ideogrames possibilitava un elevat grau d’ambigüitat degut als homònims: per exemple, com cita el traductor a la introducció, matsu pot al·ludir a l’arbre pi o a esperar. O el primer ideograma d’Osaka significa trobada. Un altre tret molt característic són les makura kotoba o paraules coixí, metàfores o imatges estandarditzades per expressar sentiments o situacions, com ara esmentar els cabells negres per denotar confusió sentimental o emocional. Però malgrat els convencionalismes, llocs comuns, ambigüitats i matisos, i sense entrar a analitzar-ne la sinceritat intrínseca, els poemes de les classes potentades toquen els temes universals de la literatura en general i la poesia en particular: l’amor, el desamor, l’absència, la solitud, el pas del temps…

En Frank Watson, poeta i traductor que manté una relació força personal amb la poesia (si en teniu ganes, vegeu la seva pàgina web), ofereix una edició molt peculiar d’aquest clàssic. Cada composició gaudeix d’un espai de dues pàgines: la primera l’ocupa una il·lustració de mestres com Hiroshige, Kuniyoshi o Kunisada; la segona no solament conté la traducció, sinó que també reprodueix la transcripció del poema en el sistema Hepburn i la versió original a l’esquerra per, segons convida el traductor, poder llegir-los en veu alta, percebre com sonen. A sota, desplega les possibilitats de traducció dels versos, majoritàriament escrits en hiragana i que, com ja s’ha dit, presenten diversos significats per l’abundància d’homònims amb els quals els autors creaven l’ambigüitat necessària i confegien al poema diverses interpretacions. Les alternatives plantejades pel traductor ens permeten examinar el seu procés de comprensió i comparar-lo amb la proposta final perquè hi estem d’acord o optem, si ens veiem amb cor, per una altra solució. Per arrodonir-ho, bona part dels poemes es complementen amb notes i comentaris que els contextualitzen i ajuden a copsar-ne millor el contingut. Val a dir que tenim a les mans una mostra d’autoedició i impressió a la carta: a més de traduir, en Watson ha dissenyat el llibre i les cobertes, i ha triat dibuixos clàssics de domini lliure per il·lustrar les cent composicions. Una modalitat de publicació que gaudeix de molts detractors, sobretot de l’ortodòxia literària, però que sembla l’única sortida viable d’obres apartades dels cànons i les endogàmies editorials. Ens agradi o no el resultat, l’edició d’en Watson té un mèrit immens.

Els qui trobin feixuc llegir poesia en altres llengües o no els interessin els dilemes de la traducció poden gaudir de la magnífica versió en català d’en Jordi Mas López, titulada Cent de cent. I si es vol anar més enllà i accedir a altres clàssics de la literatura japonesa, aquest traductor posa al nostre abast Contes d’Ise, Diari de Tosa i Crònica de la cabana, obres d’èpoques i tarannàs diferents, però que d’alguna manera em semblen enllaçades per vincles que transcendeixen els gèneres i els anys que les separen.

Proposar dedicar part del temps lliure a aprendre cent poemes i jugar-ne amb els versos amb la pretensió de millorar pedagògicament i socialment, en comptes d’esmerçar tants esforços mentals i lúdics al futbol o als assumptes de safareig, seria mossegar l’esquer de la demagògia. Tanmateix, qui sap si com a col·lectiu ens ajudaria a comprendre la vida i les persones d’una altra manera. Potser ho haurem de preguntar als japonesos.

Sabihisa ni
Yado wo tachi idete
Nagamureba
Izuko mo onaji
Aki no yugure

Loneliness—
I leave my hut
And gaze around;
But everything’s the same
In autumn twilight

(Ryouzen Houshi, ~1038-1065)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s