Objectes i subjectes

poridentidad.jpeg Enric Navarro i Pérez
Objectes i subjectes
Viena Edicions, 2016, Barcelona
112 pàgines, 15€

Seria complicat descriure aquest llibre sense reflexionar sobre el títol, Objectes i subjectes. Perquè podríem dir que es tracta d’un llibre de memòries peculiar o que està escrit a mig camí entre la prosa i la poesia, però si no tornem al títol no entendrem la seva peculiaritat. El llibre ens presenta una sèrie d’objectes que han format part de la vida de l’autor i que mereixen la seva atenció a l’hora de fer una retrospectiva. A partir d’aquí, cadascú pot fer les seves interpretacions; la meva m’agradaria estructurar-la al voltant del nombre d’objectes, que és 17. Em penso que el nombre ha estat en bona part casual, el resultat final d’un procés de prova i error. Però deixeu-me creure que el nombre 17 és un missatge ocult com aquells que s’obtenen ajuntant les primeres lletres de cada capítol i llegint-ne el resultat. El llibre conté un total de 17 petits capítols, cadascun dels quals està dedicat a un objecte, però amb una diferència important entre els 16 primers i l’últim. Els 16 primers tenen una estructura uniforme que inclou: 3 paràgrafs de prosa poètica, una fotografia de l’objecte amb les seves “coordenades” (proveïdor, destinatari, lloc i moment d’adquisició) i un colofó en forma d’aforisme. El 17è capítol, en canvi, trenca l’estructura; tot i que també està dedicat a un objecte, només conté una pàgina de text visualment trencat, seguida d’un avís que l’espai restant és un “espai en negre deixat intencionadament en blanc”. Cap foto, cap indici que l’objecte en qüestió fos un regal o que això fos rellevant. Finalment, l’epíleg ens aclarirà la intenció de l’autor a l’hora de centrar l’atenció en una sèrie d’objectes perquè, de fet, la sensació que un té quan llegeix el llibre és que el tema de fons, allò que es mou per darrere d’aquests objectes, té més a veure amb l’ànima o l’esperit dels subjectes que amb el que acostumem a anomenar món material.

Tornem als nombres i recordem que, exceptuant l’últim capítol, els 16 primers mantenen la mateixa estructura. El 16 és un nombre compost i una potència de 2, és a dir, 16 = 2*2*2*2 i, per tant, el resultat d’un creixement exponencial; també, si ara féssim de numeròlegs, podríem dir que és el resultat de la interacció amb l’altre perquè està completament basat en el nombre 2. I és ben bé d’això del que parlen aquests capítols, de creixement i d’interacció. S’hi parla del pas de la infantesa a l’adolescència i, després, del procés de fer-se home, del trànsit  d’una edat a la següent i de l’aprenentatge per trobar un lloc al món. En el capítol dedicat a l’estilogràfica Parker, per exemple, es destaquen “les setmanes d’incòlume tossuderia”, les “durícies als dits, pàgines i línies metrallades de tinta” quan decideix canviar el bolígraf per la ploma; tots ells sacrificis que, si més no, servirien perquè el protagonista pogués sentir-se diferent de la resta. En el capítol dedicat al giradiscs Vieta Uno, el protagonista aferma la seva singularitat quan s’adona que els companys de classe no comparteixen la seva afició per la música clàssica. Però tot el procés de creixement s’analitza des d’una perspectiva que molts adults no compartirien, perquè es fa amb plena consciència que quan deixa enrere la infantesa, es troba sol sense un manual d’instruccions de la vida, és a dir, sense cap veritat revelada. Segons ens diu al capítol de la maquineta d’afaitar Gillette G-II, “un cop t’has convertit en home, ningú no ve a avisar-te que és l’hora de posar-te dempeus, sinó que sovint et despertes sense saber si encara és de nit o ja s’ha fet prou clar per llevar-se”.

El llibre és un viatge en el temps a través d’una sèrie d’objectes però, com apuntava més amunt, el tema de fons són els subjectes. Davant del regal d’un talismà, el protagonista no pot evitar sospitar que la persona que li fa el regal s’amoïnava per la seva vida laboral. En un altre cas, quan comenta el seu desig, mig en broma, de tenir el bust d’Atenea que ha trobat en una botiga, l’acaba rebent com a regal inesperat, com en aquella dita que ens commina a vigilar què desitgem perquè hi ha el perill que es faci realitat. També hi ha regals que tenen una rebuda freda i que acaben retornant a qui el fa. Els objectes fan d’intermediaris entre els subjectes, mostren la relació entre ells o la modifiquen i ajuden a destacar-ne qualitats, anhels o trets del caràcter.

L’últim capítol, però, fa que el nombre d’objectes sigui finalment 17. I 17 és, per exemple, el nombre de síl·labes que té un haikú, una forma poètica tradicional del Japó. Tot i que el text de l’Enric no en té, de haikús, sí que sembla haver-ne heretat la sobrietat i el toc de sorpresa en els enigmàtics aforismes finals, que en alguns casos fan pensar en la lucidesa de les imatges de Pessoa, com ara quan l’Enric ens parla de la memòria:

La memòria és un riu
on flueixen els records.
Les seves aigües estancades
són la nostàlgia.

En altres passatges, la força de les imatges va acompanyada d’una saviesa serena, quotidiana, d’algú que ha sabut retenir algunes veritats de l’experiència viscuda. Com ara quan diu “fer-se adult no és un pas endavant ni un salt al buit, sinó la rutinària trobada matinal davant del mirall després d’abandonar la terra fosca dels somnis”.

Les reflexions a l’entorn del pas del temps, per cert, són abundants i, per moments, remeten a la saviesa taoista sobre la utilitat d’allò inútil. Xuang Tsé parlava de l’arbre que sobreviu durant segles perquè la seva fusta no té cap utilitat i, per tant, a ningú li ha interessat mai talar-lo. L’Enric ho exemplifica amb un jersei de llana, però és fàcil comprovar que l’esperit del text següent és molt semblant al de l’arbre de Xuang Tsé:

Mentre el gruix de la llana complia la funció protectora, el gris predominant era l’aliat ideal per passar desapercebut. Potser la grisor va ajudar-te a sobreviure als tediosos canvis d’armari, a superar els judicis sumaríssims que bandegen les peces de roba […]

Però el nombre 17 també era una mena de nombre maleït per als pitagòrics. Segons explica Plutarc, el motiu seria que el 17 “separa” el 16 i el 18, que són els únics nombres que poden ser a la vegada l’àrea i el perímetre d’un rectangle.

i1.jpg

Aquest motiu seria suficient perquè l’escola pitagòrica, que, recordem, era mig matemàtica, mig mística, li tingués aversió. El cas és que, malgrat la saviesa, o juntament amb la saviesa, el llibre dibuixa un personatge amb tendències destructives o autodestructives. Quan parla de la maquineta de fer punta en forma de globus terraqüi, diu:

Qui sap si segueixo somiant que una nova acumulació de restes rebentarà la petita esfera de la vida —un deliri depravat de la infantesa que, de moment, no s’ha complert.

I això ja ho pensava sent petit! En qualsevol cas, però, es tracta d’una fantasia de destrucció que, tal com està redactada, s’entén més aviat com a autodestructiva. De fet, el llibre és una llarga reflexió sobre el pas del temps, amb clares pinzellades autocrítiques —i algunes dosis d’humor i de sarcasme—. Això queda recollit en alguns dels aforismes que tanquen magníficament els capítols. Com ara aquest que, sense ser un haikú, consta exactament de 17 síl·labes:

Poder lliurar totes les batalles.
Saber perdre la guerra.

La relació del nombre 17 amb la matèria queda evidenciada com a mínim per dos fets, un de físic i un altre de matemàtic. El físic és el fet que el Model Estàndard de la física de partícules consta exactament de 17 partícules subatòmiques; el nombre 17, en aquest cas, és producte de l’observació i la reflexió sobre la realitat.

i2.jpgPerò també hi ha un fet matemàtic, que ja no depèn de la forma que pugui prendre aquest univers en particular: que el nombre de simetries en el pla és exactament 17; per exemple, només hi pot haver 17 trames de paper pintat pel que fa a la simetria. Com en aquestes pintures d’Escher, unes tindran simetries horitzontals i verticals i d’altres no, però fent el recompte de totes les possibles, la teoria de grups ens dóna 17 possibilitats, ni una més ni una menys.

i3.jpg

i4.jpg

I efectivament, casualitat o no, ens trobem davant d’un text que parla del món material, però no cometem l’error de subestimar la matèria! Matèria són els objectes però també els subjectes com nosaltres, i no perdem importància pel fet de ser-ho. La complexitat del cervell humà (amb 100 mil milions de neurones) no es pot comparar amb la d’una càmera Pentax ME Super, un altre dels objectes del llibre, però saber que el xip d’un iPhone 6 conté 2 mil milions de transistors ens hauria de provocar, si més no, una reflexió. El discurs clàssic que menysté la matèria davant la “superioritat” de l’esperit podria esdevenir tan fals i antiquat com fer venir el bruixot quan algú té febre alta. En qualsevol cas, el llibre de l’Enric dibuixa una interrelació molt rica entre els objectes i els subjectes i n’insinua una certa unitat, si més no poètica. Els objectes triats es dignifiquen, actuen com a fil conductor i fins i tot són apreciats encara que siguin vells o estiguin estripats; un detall, per cert, molt propi de la cultura japonesa, que l’Enric coneix prou bé.

Voldria acabar citant un element que apareix tímidament a Objectes i subjectes, i que té molt a veure amb el món tal com el coneixem i, per tant, amb els objectes i els subjectes del títol. Aquest element és l’atzar i la seva interpretació. Hi apareix, de manera evident, en un talismà que el protagonista perd i es retroba repetidament, però també en relació a la vida i al temps quan el protagonista es pregunta “de quina manera aplicarà l’atzar la seva lògica incomprensible”. L’atzar, si bé és un ingredient imprescindible del funcionament de l’univers, psicològicament, en canvi, és un element incòmode i una porta a la nostra naturalesa supersticiosa. L’autor admet que hi ha “màgies” que costen d’acceptar. No ens en diu res més i resulta misteriós no saber en més detall què en pensa l’autor sobre unes “màgies” que podrien ser excepcions al normal funcionament del món. Deixeu-me que aquí afegeixi una anècdota personal sobre aquest punt. Quan tenia uns 10 anys, els meus pares van decidir comprar mobles nous per a l’habitació que jo compartia amb el meu germà petit. Dubtaven entre un dormitori de color marró i un altre de color verd, més alegre, però van triar el marró. A mi em va entusiasmar i em vaig posar de seguida a dibuixar a l’escriptori nou amb moltes ganes. Tantes ganes, de fet, que a causa de guixar ben fort amb el bolígraf, quan vaig aixecar el paper vaig comprovar que el meu preciós escriptori estava ple de marques que no marxaven. Ja era de nit, i vaig anar a dormir demanat a Déu que, si existia, l’endemà eliminés les ratlles, que m’horroritzava que poguessin veure els meus pares. A canvi, vaig prometre a aquest Déu hipotètic que, si es complia el meu desig, creuria en ell. L’endemà, en aixecar-me, les marques encara hi eren. Vaig esmorzar, vaig anar a col·legi i vaig tornar a casa pensant que Déu definitivament no existia, però amb curiositat per saber si hi havia hagut un últim miracle. En arribar a casa, vaig comprovar que no és que haguessin marxat les marques sinó que havien desaparegut tots els mobles nous. Els pares, segons ens van explicar, van decidir que el dormitori marró era massa trist per nosaltres i el van canviar pel verd. Ningú va dir res sobre les marques. Com a resultat, vaig passar uns anys que vaig voler creure en Déu, però ara ja ho he deixat d’intentar.

Diria que la raó que hi ha al darrere del meu capteniment a no creure en divinitats té molt a veure amb la visió que traspua el llibre de l’Enric. La unitat profunda de tot el que existeix, visible o invisible, la matèria i l’energia com a base de la realitat, la necessitat de disposar d’una explicació racional del món. Tot això s’entreveu en el llibre. Ara, pel que fa a la màgia, certament trobarem la que sempre té una obra ben escrita que sap arribar al lector. Per saber si l’autor accepta o no altres formes de màgia, li haurem de preguntar personalment.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s