Indigneu-vos!

Stéphane Hessel
Indigneu-vos!

Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica.
Edicions Destino, 2011.
60 pàgs.

Tinc que reconèixer que em vaig indignar una mica quan vaig veure que el llibre en francès costava tres euros i la versió en català i castellà, en canvi en costava cinc. Vaig preveure erròniament que el llibre tendria molt èxit a França i no a Espanya. Em vaig equivocar. La versió catalana i castellana té un magnific pròleg de José Luis Sampedro que realment val la pena.

M’ha interessat molt el llibre per tal d’entendre l’origen del moment històric que estem vivint. El llibre és molt breu i es podria resumir en una frase “L’interès general ha de prevaler sobre l’interès particular“.

L’autor Stéphane Hessel va ésser un indignat amb el nazisme, i va ser torturat en camps de concentració nazis. Per cert, desestabilitzava els seus torturadors parlant un alemany perfecte, ja que era la seva llengua materna.

El llibre parla de dos grans reptes a nivell de planeta:

  1. La gran diferència que existeix entre els molt pobres i els molt rics, la qual no deixa de créixer.
  2. Els drets de l’home i l’estat del planeta.

Tal com diu Eduardo Galeano, el món es divideix ara entre indignats i indignes. Jo diria més, els indignes ens dividim entre els indignes ignorants i els indignes no ignorants del fet que som indignes. Gràcies al llibre i als moviments socials actuals, he deixat de ser ignorant.

I per acabar, una crida que resum l’ànima del llibre:

Desitjo que tots, cadascun de vosaltres, tingueu el vostre motiu d’indignació. És necessari. Quan alguna cosa t’indigna, com jo vaig estar indignat pel nazisme, llavors et tornes militant, fort i compromès.

I com a exemple, com invertir en armes és rendible per algunes entitats financeres: Intervenció de Annie Yumi Joh, en la junta d’accionistes del Santander.

¿Eres imprescindible?

Seth Godin
¿Eres imprescindible?
Cómo reconducir tu carrera y disfrutar
de un futuro extraordinario

Barcelona, EDICIONES GESTION 2000, 2010

Seth Godin s’ha convertit en una referència important en el món del marketing, on el seu blog és el més visitat. En aquest llibre, ens reivindica el fet que, avui en dia, tenim dues opcions: o som un més, o intentem ser diferents traient el millor de nosaltres mateixos.  Per ser imprescindibles, avui en dia hem de ser creatius, i bàsicament convertir-nos en artistes.

El missatge més important del llibre és que ens hem d’atrevir a sortir de la mentalitat que se’ns va imposar a l’escola. Ens recorda que l’escola a Estats Units es va dissenyar per crear bons soldats, i bons empleats de fàbrica. Però avui en dia, per triomfar, s’han de fer les coses de manera diferent, creativa, cooperant amb altra gent… Tot el contrari del que s’ensenya a l’escola… Per tant, el missatge és esperançador, hem de fer art en les coses que fem, i ser diferents.

Per què més és menys

POR QUE MAS ES MENOS: LA TIRANIA DE LA ABUNDANCIA

The paradox of choice: why more is less

Barry Schwartz

Madrid,Taurus 2005

Avui en dia, en el primer món, les opcions que tenim per escollir són molt grans. Ja sigui, en el que comprem, en el que mengem, en el que vestim, en el que estudiem, el que treballem,… La vida era molt més senzilla anys fa quan no calia escollir gaire cosa. Aquestes opcions ens provoquen stress, i aquest llibre analitza com el fet de tenir tantes opcions ens porta a ser més infeliços. Com a mostra, si un grup de gent pot escollir entre 5 productes o 25, la gent amb 25 productes quedarà sempre més insatisfeta que la de 5, tenint molts més dubtes de si s’han equivocat en l’elecció o no. En el món digital però, les coses funcionen de manera diferent.

Solució que ens proposa Schwartz en aquest llibre: podem patir per intentar fer la millor elecció, o podem ser pràctics i quedar-nos amb una opció que ens satisfaci al 80%, i no pensar-hi més. Schwartz dóna molt bons consells de com no caure en la trampa d’intentar maximitzar sempre la millor elecció possible.

Per cert, que també té un discurs molt interessant sobre el perill actual de la burocràcia:

PS: Una curiositat matemàtica: volem dinar en un restaurant i estem en un carrer on n’hi ha n per escollir. Quina és la millor estratègia per escollir un restaurant de la manera més ràpida i eficient, si no volem visitar-los tots? La millor opció és començar visitant  n/2.71828 restaurants i no escollir-ne cap. A partir d’aquí, ens quedem amb el primer que sigui millor que tots els que hem visitat abans. Diuen les males llengües que Kepler va utilitzar aquesta estratègia per escollir la seva segona esposa entre 11 candidates, però sembla que no és cert, ja que encara que va dir que volia usar un mètode científic, i es va quedar amb la que feia 4, va voler conèixer totes les candidates.

 

Antipodes


Antipodes: The Ingenious and Exhilarating Expedition of El Líder and La Campaña

Mark Price

Longacre Press, New Zealand, 2009

203 pàg, $34.99

Aquesta ressenya és un petit homenatge en el dia del seu aniversari a una persona aventurera que va viatjar fins a  les seves antípodes fa poc temps.

Com ens veuen des de l’altra banda del món? Des de les antípodes mateix? Si mirem un mapa, les antípodes d’Espanya cauen a Nova Zelanda. Només hi ha vuit ciutats en tot el món que tinguin una ciutat en el punt exacte de les seves antípodes geogràfiques. La meitat d’aquestes ciutats estan a Nova Zelanda. Aquest és el relat d’uns valents kiwis ( els neo-zelandesos es diuen entre ells cordialment kiwis) que es van aventurar en el gran viatge de la seva vida als  “Ends of the Earth” .

Es podria fer una crítica poc suau del llibre: l’autor s’autoanomena “El Líder”, i la seva muller “La Campaña”, abreviació de “Encargado de la Campaña”, i en el llibre apareix varis cops la paraula “supermercardo”. Però no la faré, ja què és un llibre molt tendre. Els neo-zelandesos són com els hobbits, sempre confiats, contents i alegres, i a més van descalços a l’estiu. L’autor és un periodista de TV3 (a Nova Zelanda també hi ha una TV3) i un dels seus objectius era anar on cap neo-zelandés havia anat mai abans. La idea del viatge és fer fotografies de 360º als llocs més interessants de Nova Zelanda, i  fer el mateix a les antípodes exactes a Espanya i al Marroc. Clar, el que troben a Espanya és molt dispar i caòtic, i arriben a la conclusió de que Espanya està poc habitada. Són interessants les seves reflexions de que no hagi llocs de menjar ràpid, i el que comenten entrant a Madrid:

But here a Ford Focus station wagon travelling at less than 130 kilometres per hour was not welcome,…

El final del llibre és molt inspirador, al arribar a Santiago de Compostela, se n’adonen que allí s’acaba el viatge. Sense saber-ho, han fet el Camí de Sant Jaume, venint des del punt de la terra més allunyat del camí.

How Not to Do Things

HowNotRichard Hollingum, Mario McMillan
How Not to Do Things: The Corporate Saboteur’s Guidebook

HarperCollins New Zealand, 2009

64 pages, 21.60$

Aquest és un llibre breu que tracta sobre l’art de com fer que les coses es facin.

Els autors fan una llista molt interessant:

  1. No arriscar-se en un projecte nou
  2. Organitzar reunions
  3. Fer cas a qui parli més fort
  4. Fer recerca de marketing
  5. Tornar als primers principis que van donar l’èxit a l’organització
  6. Invocar el misticisme dels gurus
  7. Criticar als que fan coses
  8. Ser intel·ligent
  9. Ignorar l’obvi
  10. No destinar diners a projectes nou

Totes aquestes coses, encara que a primera vista no ho sembli, són les que NO s’han de fer. El llibre és doncs, una guia pel sabotejador organitzacional. Segons el llibre no només cal tenir bones idees, cal tenir gent que les porti a la pràctica. Els autors són experts en marketing a Nova Zelanda, i tenen una pàgina web molt atrevida, on parlen de l’art de fer coses. Tenen les següents directives

Directiva 1 (a)

Si algú ve amb algun problema, li hem de solucionar. Mai dir “Disculpi, això no ho fem aquí”, o “No és el nostre tema”. Tot és possible amb esforç i imaginació.

Directiva 1 (b)

Si realment no li podem solucionar el problema, buscarem algú que li solucioni. Encara que això impliqui donar el negoci a la competència. És més important solucionar el problema que fer el negoci.

Directiva 2.
Ser honests amb un mateix i amb els altres. Volem ser ètics, honestos i oberts. Hem aprés de l’experiència que un negoci és molt més productiu, creatiu i divertit, quan la gent confia i es respecta mútuament.

Directiva 3.

Mai dir, “Aquesta no és la meva feina”. El món és ple d’organitzadors, planificadors i gerents. No en necessitem més. El que volem és gent que faci coses. Som aquí per fer que les coses passin.

Directiva 4.

Si no ho sabem, trobarem algú que ho sàpiga. El món és ple de gent que diu que sap tot sobre tot. Sense excepció, no diuen la veritat. Probablement sabran una mica de tot. Preferim ser especialistes, i buscar ajuda d’altres especialistes en les àrees que no siguem experts.

Directiva 5.

No saber no és un crim. No tenir-ne cura si que n’és. L’èxit del treball més petit és tan important per la nostra reputació com el més gran. L’èxit dependrà de l’atenció als detalls.

Directiva 6.

Ens reservem el dret d’anar a navegar els diumenges al matí, sempre que això no interfereixi les altres directives, i que el temps ho permeti.

Directiva 7(a).

Sempre que sigui possible, farem negocis amb gent i organitzacions que ens agradi i a les que respectem. No treballarem amb organitzacions o gent que sigui descortès, mal educats, no professionals, o que vesteixin amb clar mal gust, independentment dels diners que ofereixin.

Directiva 7(b).

No hi ha Directiva 7(b).

Outliers: The Story of Success

Outliers

Malcom Gladwell
OUTLIERS: The Story of Success
FUERAS DE SERIE: Por qué unas personas tienen exito y otras no

TAURUS 2009

256 pàgs., 20€

Aquest llibre intenta explicar els factors que contribueixen a l’èxit personal. Segons Gladwell les persones amb èxit no són les millors, ni les més brillants, ni “persones fetes elles mateixes”, com normalment les seves biografies diuen. Els factors que contribueixen a l’èxit personal són fortuïts: tenir l’oportunitat de passar-se 10.000 hores treballant en un tema que t’apassioni, i l’entorn.

Semblaria que a primera vista, la intel·ligència hauria de ser un factor molt important, i que la gent més intel·ligent hauria de ser la gent amb més èxit. Gladwell demostra amb exemples, que la intel·ligència és un factor no decisiu. Mostra com gent molt intel·ligent, amb IQ superiors al d’Einstein, com per exemple Christopher Langan, han estat incapaços de tenir un títol universitari.

Segons el llibre, l’èxit és un regal. La gent amb èxit és gent que han tingut l’oportunitat. No són la gent més brillant. Són la gent que ha tingut la possibilitat de treballar i esforçar-se. I l’entorn pot ser també important. Una persona sola és molt difícil que aconsegueixi res.

Un factor molt interessant del que es tracta en el llibre és el legat cultural. Sembla que segons les cultures, hi ha una actitud diferent respecte a l’autoritat. Una manera de mesurar-ho és mitjançant la dimensió PDI de Hofstede, que és un index de distància del poder. Mostra l’actitud cultural respecte la jerarquia, i es mesura preguntant a la gent “Quan sovint, segons la seva experiència, s’ha trobat que els empleats mostren disconformitat amb els seus caps”, ” Té la gent amb poder, privilegis especials?”… Curiosament, els països amb PDI més alts són Malàisia, Guatemala, Panamà, Filipines,  Mèxic i Veneçuela. Els països amb PDI més baix són Nova Zelanda,  Dinamarca, Israel i Austria. [Mapa mundial de PDI]. Semblaria que en alguns casos, si els empleats no tenen por de parlar, els caps poden assabentar-se dels problemes i solucionar-los. Posa com exemple, el cas d’un avió colombià que es va estavellar perquè els pilots no es van atrevir, per motius culturals, a dir a la torre de control de l’aeroport JFK de Nova York que s’havien quedat sense combustible, per tal de que no s’enfadessin…

Sembla que l’èxit depèn de l’oportunitat i de l’entorn. Segons Gladwell, si som conscients d’això, potser podem fer canvis, per tal de fer que la gent més brillant també tingui accés a bones oportunitats.

L’home que plantava arbres

Jean Giono
L’home que plantava arbres
Traducció: Isabel-Clara Simó
Il·lustracions: Francesc Viladot
Col·lecció: El cercle de Viena, 3
80 pàgs.

Aquest és un llibre molt especial per mi, i que em commou enormement. Elzéard Bouffier és un pastor de la Provença, que sense esperar res a canvi, planta arbres en un entorn sense vegetació. Amb els anys, el paisatge es transforma i arriba a tenir color verd esperança.

El llibre va ser escrit per Jean Giono, originari de Manosque, un petit poble preciós de l’interior de la Provença. S’ha d’haver viscut allí el silenci del seu paisatge per entendre el gest de l’Elzéard. Fa uns dies, un oncle meu m’explicava, que ell continua plantant arbres. El mèrit és que ell té més de vuitanta anys, i m’ho deia sabent que ell ja no els veuria créixer. Tot i així, és el que creia que havia de fer. I m’ho deia trist, com si fos un fet estrany.

És un llibre molt senzill, fàcil de llegir, amb boniques il.lustracions, i que ens fa reflexionar sobre l’ecologia i la bellesa de fer les coses sense esperar res a canvi.

L’homme qui plantait des arbres, 1987, dit par Philippe Noiret

La mutació sentimental

Carme Torras
La mutació sentimental
Editorial:Pagès Editors (2008)
Col.lecció: Ciència-Ficció
309 pàgs.

L’autora Carme Torras, és una experta en Robòtica, professora a l’Institut de Robòtica CSIC-UPC, que ens mostra en aquesta novel·la com s’imagina que interactuaríem les persones d’avui en dia i els robots amb les persones d’aquí un segle. Al ser experta en el tema, coneix les limitacions reals de la robòtica, i la seva visió del futur és molt fonamentada. El llibre és apassionant ja que tracta de com seran les emocions i els sentiments de les persones en un futur no gaire llunyà. Utilitza en la novel.la una gran idea, la del viatge en el temps: són nens malalts sense cura avui en dia, que es congelen, per tal de que despertin en un futur en el que el seu mal tingui cura.

Seguint la tendència general, que veiem en l’escola, que cada cop més volem que els nostres nens no hagin de sofrir, ni esforçar-se, Carme Torras s’imagina un futur així, on els robots ajuden a les persones en tot, i aquestes acaben convertint-se en éssers summament protegits amb els sentiments molt esmorteïts.

L’autora ens assenyala que la tecnologia pot ser bona o dolenta segons l’ús que se’n faci. Des del punt de vista tècnic, imagina en aquest futur

  • els robots o les màquines no tenen una intel·ligència equiparable a l’humana
  • un món trist, on no es parla d’espiritualitat o de religiositat
  • la tecnologia es basa bàsicament en robots, i no en ordinadors i Internet
  • la gent no es toca ni s’abraça. Es parla de gimnàstica sexual

Hi ha una lluita entre els protecno i els antitecno molt interessant, on els protecno són débils i els antitecno no se’n surten gaire bé. És un llibre ben desenvolupat, i crec que és una autora amb un gran futur, amb moltes coses interessants a dir.

Per qui pensi que això de la robòtica és cara o encara ciència ficció, ro-botica.com és la primera botiga de robòtica personal situada a Barcelona, creada pel Toni Ferraté. Existeixen ja robots netejadors, com aquest

La gran pregunta que un es fa, després de llegir el llibre, és si realment els que es dediquen a fer recerca o innovació en tecnologia, no estan fent un mal servei a la societat. L’ús de la tecnologia pot ser bo o dolent, depenent de qui la utilitzi i per a què.

Lo óptimo es simple: Manual de supervivencia


Jensen, Bill
Lo óptimo es simple: Manual de supervivencia
Editorial GESTION 2000
294 pàgs.

M’agrada molt més el títol del llibre en anglès: The Simplicity Survival Handbook. El llibre tracta de com fer més amb menys. És a dir, a vegades simplificar és un gran pas, el principi KISS: “Keep it Short and Simple”,  (o més popularment “Keep it Simple, Stupid”). La simplicitat no és fàcil, però acostuma a ser la manera òptima. Per exemple, en ciència són preferibles les teories més simples a les més complexes si prediuen els mateixos resultats.

El llibre ens explica com separar l’important del no important, i quines tàctiques usar per tal de no perdre el temps amb e-mails, reunions, etc. La principal idea és ser conscient de que el temps és un recurs limitat, i que s’ha d’aprofitar al màxim. Per això fa emfàsis en

1440

que és el nombre de minuts que té el dia.

Com a mostra, cita l’estudi de Gallop en que varen estudiar la satisfacció en el treball, i per tal d’aprofitar i gaudir del temps, aconsella treballar en llocs on puguem dir

  • Sé el que s’espera de mi en el treball
  • Disposo del material i de l’equip que necessito per realitzar el meu treball
  • Tinc l’oportunitat de donar el millor de mi cada dia
  • Durant la setmana passada m’han elogiat per fer un bon treball
  • El meu supervisor o una altra persona s’ha interessat per mi com a persona
  • Algú en el treball anima el meu desenvolupament
  • Les meves opinions sembla que contin
  • La missió de la meva organització em fa sentir que el meu treball és important
  • Tinc un bon amic en el treball
  • Durant els darrers sis mesos algú del treball m’ha comentat els meus progressos
  • Durant el darrer any he disfrutat d’oportunitats per aprendre i créixer en el treball

Com a exemple, un capítol en que s’explica com al enviar un missatge és important per tal de no perdre temps, tenir en compte el que volem que la persona sàpiga, senti i faci com a conseqüència del missatge.

Chapter 3: Communicate Anything

Per acabar unes cites brillants sobre la simplicitat

“Things should be made as simple as possible, but not simpler.” — Albert Einstein

“You can always recognize truth by its beauty and simplicity.” — Richard Feynman

“Simplicity is the ultimate sophistication.” — Leonardo da Vinci

“Simplicity means the achievement of maximum effect with minimum means.” — Koichi Kawana

“Perfection is achieved, not when there is nothing more to add, but when there is nothing left to take away.” — Antoine de Saint Exupéry

Literate Programming

Donald E. Knuth
Literate Programming
Series: Center for the Study of Language and Information – Lecture Notes 1992
384 pàgs.

Què és la programació d’ordinadors ? Un art o una ciència? Fer un programa és com fer una casa o com escriure un llibre? És una pregunta complicada i no hi ha una resposta única.

En Donald Knuth es conegut per ser l’autor d’una sèrie de llibres anomenada “The Art of Computing Programming“, i per ser l’autor d’un programa anomenat TeX escrit als anys 80 i que es continua usant actualment en l’edició de texts científics. La majoria de científics no fan anar Word, sinò que fan anar TeX o LaTeX. TeX va ser el primer programa informàtic escrit com una obra de literatura, és a dir d’un sol codi escrit van aparèixer dos codis: un per l’ordinador, i un altre pels lectors per ser publicat : TeX: The Program.

La programació literària que va proposar Knuth, consisteix en escriure programes no per les màquines, sinò pels lectors. És a dir, fer que sigui igual d’interessant llegir una bona obra de literatura que un bon programa informàtic. Això requereix de molt esforç per part de qui escriu els programes. No ha tingut molt èxit, ja que la programació literària no s’usa molt. A casa nostra, tenim alguna mostra en Gabriel Valiente que ha escrit “Algorithms on Trees and Graphs“, un excel.lent llibre que és llibre de text però al mateix temps és un programa informàtic.

Altres exemples de programes escrits en format programació literària es poden trobar en :

http://en.literateprograms.org

Knuth creu que la programació informàtica és un Art. Molta gent no hi està d’acord. És molt difícil ser un bon informàtic, sense ser un bon matemàtic. Els programes no només han de ser bonics, sinó que han de ser correctes. Per mi personalment, m’atrau més com a Art, i reconec que l’experiència més semblant a programar ha estat escriure poesia.

Una altra de les analogies més usades és la de l’arquitectura. Segons aquesta analogia, els programadors informàtics serien els paletes i a les Universitats s’ensenyaria Arquitectura i no feina de paleta. Llavors quedaria clar que la programació no pot ser un art, i seria la part més fàcil de fer i més desprestigiada. Però també es podria considerar que el fet de que els arquitectes no siguin artistes (com ho va ser Gaudí) és un problema i no una virtut.

Tenim una analogia més: la cuina. Escriure programes és com fer receptes. Es pot fer cuina, com Ferran Adrià, o com en un MacDonald’s. Sembla tenir sentit considerar la cuina un art.

Per acabar, l’explicació del mateix Knuth de per què programar ordinadors és un art:

…computer programming is an art, because it applies accumulated knowledge to the world, because it requires skill and ingenuity, and especially because it produces objects of beauty. A programmer who subconsciously views himself as an artist will enjoy what he does and will do it better. Therefore we can be glad that people who lecture at computer conferences speak about the state of the Art.