El frío modifica la trayectoria de los peces

El frío modifica la trayectoria de los peces

Pierre Szalowski

Grijalbo


“Algunas navidades son inolvidables. Y las de 1998 en Quebec serán siempre recordadas por un niño que entonces tenía once años. Fue entonces cuando sus padres le anunciaron que iban a separarse. Jamás creyó que algo así podía pasarle a él y se enfadó y lloró como nunca lo había hecho. Y gritó al cielo: “ayúdame”, pero él era tan pequeño y el cielo tan grande… Sin embargo, aquella noche se desató la peor tormenta que Quebec había conocido.”

“El frío modifica la trayectoria de los peces” és una història, un conte senzill i tendre, que ens recorda la nostra fragilitat, la necessitat de sentir-nos estimats i protegits encara que cadascú tinguem una manera diferent de fer-ho saber o expressar-ho, la por al rebuig i com la tendresa que rebem ens millora.

M’ha fet pensar i potser resumiria una mica l’esperit de la novel·la,  un escrit que fa temps em van regalar…

Tot el valor que es pot arribar a aconseguir en la vida d’un ésser humà està basat, amb la mateixa levitat que els núvols sobre l’aire, en un càlid remor d’energia que ens impregna i construeix: la tendresa. Expressar afecte es compartir l’únic que som i tenim.

Es cadascú que ha de descobrir si el fred modifica o no la trajectòria dels peixos… no es pot pas explicar tot però sí que veurem que el fred sí que modifica la vida d’un nen, dels seus pares i també la dels seus veïns i amics.

Un temporal de gel molt càlid i un llibre per llegir i compartir.

Cuando se tira del hilo de un ovillo de lana enmarañada, unas veces se deshace de golpe, otras veces se enreda aún más. Es como la vida: pequeños gestos pueden tener grandes consecuencias. Y a veces el mismo gesto no tiene el mismo efecto.
Los peces exóticos de Boris Bogdanov le permitían sobre su nueva teoría. Un pez en un acuario siempre sigue el mismo recorrido, tira de su propia hilo. Lo desenrolla en función de la presencia de los demás peces, amigos o enemigos, en el acuario. Asimismo, debe modificar su camino ritual cuando llega un nuevo inquilino. Para Boris, estos itinerarios eran hilos que se anudaban y se desanudaban.

-Tú no escoges tu camino, los demás lo hacen por ti.”

Anuncis

Quiet

quiet

Quiet
Màrius Serra
Empúries Narrativa

Escrit amb la tendresa d’una persona que estima, i molt, a qui li està dedicant el llibre, buit en la intenció de provocar-nos el plor o la compassió, l’escriptor Màrius Serra ens mostra la vida, el dia a dia, del seu fill Lluís, àlies Llullu.

Com diu ell mateix, busca una forma narrativa d’explicar l’ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament.Llegia una entrevista que li van fer, que la societat no està preparada ni per la diferència, ni per la lletjor ni pel fracàs. Que tots els models socials d’èxit estan a les antípodes de les realitats dels llullus, encara que es percep un cert canvi de tendència.

A la pregunta de que els diria els pares en la mateixa situació es que no pensin en el fill que mai tindran ni en el que el seu fill mai farà, sinó en el fill que tenen i en el que fa.

A Quiet cada capítol es una finestra a les emocions que afloren en l’autor, el pare. També hi podrem veure, retratats o no, moltes actituds i reaccions que ens poden ser conegudes i reconegudes en els diferents entorns que els envolten.

Això em fa constatar que la fragilitat de mon fill tendeix a l’infinit. En un incendi no podria fugir del foc. En una evacuació massiva no mouria ni un dia. No beuria ni que es deshidratés, perquè no sap agafar res amb les mans.

Què és una targeta vip, papa?
Vip vol dir persona molt important en anglès –li dic, pensant en els vips, vipas, els famas i els cronopios de Cortázar.
Obre molt els ulls. Sembla que la i d’important la impressiona.
Tan important, ets? –m’engalta.
Somric, vençut per la santa innocència dels infants.
No só jo, l’important. És ton germà.
El Llullu ?
…No ho saps tu prou –reblo.

Com que no me’n recordo de res, tampoc no me’n puc oblidar.

Uns fragments …

El nostre fill ni és invisible ni tampoc el retrat de ningú, per bé que s’assembla als seus pares i a la seva germana. Ell i els que son com ell actuen de miralls. Tots els que ens hi mirem una mica a fons envellim d’una manera diferent. Si Dorian Gray hagués conegut un llullu no s’hauria conformat mai de la vida amb la invariabilitat dels presumptes immortals. Hauria après a mirar en comptes de voler ser mirat. A envellir. Molt probablement no hauria volgut ser retratat, sinó retrat.

La fórmula preferida del profesor

Yoko Ogawa
La fórmula preferida del profesor
Traducción de
Yoshiko Sugiyama y Héctor Jiménez Ferrer
Ed. Funambulista

Aquesta novel·la ens explica la història d’una mare soltera que entra a treballar d’assistenta a casa d’un professor de matemàtiques que va perdre la memòria, de fet l’autonomia perquè només li dura 80 minuts. Entre el professor, l’assistenta i el seu fill de 10 anys s’estableix una relació molt especial. Ell els transmetrà la seva passió pels números i descobriran, i ens farà descobrir, la seva màgia.

Potser no hi passen moltes coses però sap mantenir l’atenció del lector en tot moment. La tendresa i sensibilitat dels tres personatges, l’amistat incondicional que s’estableix entre ells i el valor de les petites coses i detalls quotidians.
Ens fa veure les matemàtiques des de una nova perspectiva, l’apassionant existència dels nombre prims, dels perfectes, dels naturals i que tots podem tenir -encara que les matemàtiques no siguin el nostre fort…- saviesa deductiva.

Es, per sobre de tot, una novel·la optimista.

Mira qué maravillosa sucesión de números. La suma de los divisores del 220 es igual a 284. Y la de los divisores de 284, igual a 220. Son números amigos. Son una combinación muy infrecuente, sabes. Fermat o Descartes sólo lograron descubrir un par, cada uno de ellos. ¿No te parece hermoso? ¡Que la fecha de tu cumpleaños y el número grabado en mi reloj de pulsera estén unidos por un lazo tan maravilloso…!
Nuestras miradas permanecieron fijas en el trivial folleto durante un buen rato. Mis ojos reseguían los números escritos por el profesor y los escritos por mí, encadenados con fluidez, como si se dibujara una constelación que une las estrellas parpadeantes en el cielo nocturno.

La felicidad del profesor no era nunca proporcional a la dificultad del cálculo. Por muy sencillo que fuera el cálculo, la alegría venía del hecho de poder compartirlo.

 

Maps for Lost Lovers

Maps for Lost Lovers
by Nadeem Aslam
Ed. Faber and Faber
Trad. castellà
“Mapas para amantes perdidos”
Ed. Alfaguara

In an unmaned English town Jugnu and his lover Chanda have disappeared. Rumours abound in the close-knit Pakistani community, and then on a snow-covered January morning Chanda’s brothers are arrested for murder. Telling the story of the next twelve months, Map for Lost Lovers opens the heart of a family at the crossroads of culture, community, nationality and religion, and expresses their pain in a languade that is arrestingly poetic.

A human being is never what he is but the self he seeks.
–Octavio Paz

Aquesta novel·la ens porta la història de la família de Shamas, un vell comunista i frustrat poeta que va fugir de Pakistan el 1958 quan hi va haver el cop d’estat.
Viuen a Anglaterra, a Dasht-e-Tanhaii, on conviuen amb persones vingudes d’arreu del món. Dasht-e-Tanhaii. The wilderness of Solitude. The Desert of Loneliness.

De la seva muller, en Kaukab, qui amb la seva ignorància d’algunes coses i l’estricte compliment de les lleis de l’Islam perd la seva família i els seus fills. No entén el país on li ha tocat viure però, a pesar de tot, l’escriptor ens la fa veure com el que es, un ésser humà, com tots, amb les seves febleses i les seves qualitats. Dels seus fills, en Mah-Jabin, Ujala, Charag. De Jugnu, el germà d’en Shamas, que conviu amb Chanda, filla d’una família devota de l’Islam amb qui desapareix un dia sense deixar rastre. Ells son el fil conductor de la novel·la.

De Suraya, que ha de trobar un nou marit per poder divorciar-se i poder casar-se de nou amb el seu primer marit que es va divorciar d’ella després de dir tres paraules…Si no torna amb ell a Pakistan, no podrà tornar a veure el seu fill. I de nou, en Shamas, que s’enamora d’ella…

Es pot sentir la soledat de saber-se en un país estrany, havent deixat tot el que es conegut enrera. Les converses, els silencis, les pors, ens parlen de persones atrapades per les seves circumstàncies.
Vivim en una època “d’exilis”, on moltes vegades es fa difícil la conciliació entre les noves comunitats i els països d’acollida.

Amb tot, la novel·la té moltes pinzellades de poesia i descriu amb detall el que veus, els paisatges, les flors, els ocells, les olors i no deixa de ser un cant a l’amor i a la vida.

Ki pata-tikana puchde ho-
Mere sheher da na Tanhaii ey
Zila: Sukhan-navaz
Tehseel: Hijar
Jeda daak-khanna Rusvaii ey
Oda rasta Gehrian Sochan han, te mashoor makam Judaii ey.
Othay aaj-kal Abid mil sakda ey-
Betha dard di raunaq laii ey.

You asked for my address-
The name of my town is Loneliness
District: The Relating of Tales
Sub-district: Longing
And its post office is Condemnation and Disrepute
The road leading to it is Devoted Thought, and its famous monument
is Separation
That’s where Abid, the writer of these lines, can be found nowadays-
There he sits, attracting everyone to a lively spectacle of pain.

El libro de la almohada

Sei Shonagon
El libro de la almohada

Selección y traducción de Jorge Luis Borges y María Kodama

Alianza Editorial

Escrit per Sei Shonagon, dama de la cort de l’emperadriu Sadako al Japó del segle X, a l’era Heian. El Makura no Soshi, “El libro de la almohada” (també en català, “El Quadern de capçalera”, traducció de Xavier Roca-Ferrer i publicat per RBA Libros), es el seu diari íntim, que era costum guardar a sota la capçalera del llit i es d’on li ve el nom al llibre.

El llibre està compost per un seguit de llistes i capítols breus en què la descripció de la vida cortesana amb les seves costums, jocs, intrigues, es barreja amb anècdotes, descripció de caràcters i llistes amb elements de la realitat quotidiana on ens enumera les coses que l’emocionen, coses tristes, coses que no es poden comparar, coses esplèndides, coses que cauen del cel…

L’Octavio Paz el va descriure com “un món meravellosament suspès en si mateix, proper i remot alhora, com tancat en una campana de vidre”.
La meva sensació es d’estar veient, vivint, allò que ella ens descriu. I en les “llistes”, una mena de joc. Qui de nosaltres no ha fet alguna “llista” com les de la Sei Shanogan o almenys les ha pensat?

33. Cosas que no pueden compararse

El estío y el invierno. La noche y el día. La lluvia y el sol. La juventud y la vejez. La risa de alguien y su ira. El negro y el blanco. El amor y el odio. La plantita de índigo y el gran filodrendo. La lluvia y la neblina. Cuando uno deja de querer a alguien, uno siente que es otro, aunque sigue siendo el mismo.

91. Hacia el fin del Octavo mes…

Me parece que fue ayer cuando los vi plantando los campos al ir de peregrinación a Kamo y ya llegó el tiempo de la cosecha. Esta vez todos los labradores eran hombres. Inclinados, arrancaban las plantas. Con una mano sujetaban las raíces verdes y con la otra cortaban los brotes con un cuchillo o algo por el estilo. Trabajaban con tanta facilidad que sentí necesidad de citar su destreza entre “las cosas que impresionan”. ¿Cómo podrán arreglárselas? Me fascinó observar cómo juntaban todas las plantas en atados con los brillantes brotes rojos arriba. Las chozas de estos labradores eran muy raras.

Tres tasses de te

Tres tasses de te
Greg Mortenson i David Oliver Relin
Amsterdam llibres
399 pàgines, 21€

L’any 1993, l’escalador Greg Mortenson va sobreviure a un accident quan intentava l’ascensió del k2 i es va perdre a les muntanyes del Karakoram, a l’Himalàia. Ferit, va arribar a una vila paquistanesa, Korphe, on el van acollir i curar. Com a mostra del seu agraïment, Mortenson els va prometre que tornaria i els construiria una escola. D’aquesta promesa va néixer una de les campanyes humanitàries més increïbles dels nostres temps: la lluita contra l’extremisme, de tots ells, amb la construcció d’escoles, especialment per noies, en alguns dels països més empobrits i devastats del món i que viuen en constant conflicte, el Pakistan i l’Afganistan. Tal i com ens diuen a la portada del llibre les paraules d’en Nelson Mandela : “L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món..”

Països i zones del tot desconegudes per la immensa majoria de nosaltres i que han esdevingut camp adobat de cultiu per al foment de l’integrisme islàmic més radical. El cas de l’Afganistan, que tal i com es relata en els capítols finals, una vegada els interessos militars estratègics i econòmics, s’han assolit, torna a l’oblit.

Però, a banda de totes les consideracions i anàlisis polítiques, el llibre és, per damunt de tot, la constatació que la força de voluntat, fins i tot quan prové d’una sola persona, ho fa tot possible.
El llibre ens explica el dia a dia que no acostuma a arribar amb les noticies, a Pakistan, a l’Afganistan, persones que lluiten per donar al seus fills un món millor malgrat les dificultats.
Hi ha un trosset d’un escrit de la Maruja Torres que m’agrada molt i que, més o menys diu així: “.. i aprendre a estimar i mirar cada dia una mica més, aquí i allà, ara i sempre.”

Potser és part del secret….
En Mortenson va esperar neguitós mitja hora mentre la Sakina bullia el paiyu cha. L’Haji Ali va passar els dits pel text de l’Alcorà, que apreciava per sobre de la resta de les seves pertinences, passant pàgines a l’atzar i pronunciant en una veu molt baixa una pregària en àrab mentre mirava l’habitació amb aire distret.
Quan les tasses de porcellana de te de mantega bullint fumejaven a les seves mans, l’Haji Ali va parlar: -Si vols prosperar al Baltistan, has de respectar els nostres costums- va dir l’Haji Ali mentre bufava el seu te-. La primera vegada que comparteixes el te amb un balti ets un estrany. La segona vegada ets un convidat d’honor. La tercera vegada et converteixes en un més de la família, i per la nostra família estem disposats a fer qualsevol cosa, fins i tot morir -digué, posant afablement la seva mà sobre la d’en Mortenson-. Doctor Greg, has de tenir temps per compartir tres tasses de te. Potser no tenim educació. Però no som estúpids. Hem viscut i sobreviscut aquí durant molt de temps.
-Aquell dia, l’Haji Ali em va ensenyar la lliçó més important que he après en la meva vida -explica en Mortenson-. Nosaltres, els nord-americans, creiem que hem d’aconseguir-ho tot ràpidament. Som el país dels dinars de negocis de mitja hora i dels resums de futbol americà de dos minuts. Els nostres líders van pensar que la seva campanya d’ “arribar i vèncer” acabaria amb la guerra de l’Iraq abans de començar. L’haji Ali em va ensenyar a compartir tres tasses de te, a anar amb calma i donar tanta importància a construir relacions com a construir projectes. Em va ensenyar que tenia més per aprendre de la gent amb la qual treballava del que jo els podria arribar a ensenyar a ells.
(pàg. 182)