Llibre dels comiats

Enric Navarro i Pérez
Llibre dels comiats

Barcelona, Viena Edicions, 80 pàg.
10,50 €

Si el primer llibre de l’Enric Navarro, El somni de la realitat. Nippònia 2006, tenia a veure sobretot amb la vivència de l’espai, el Llibre dels comiats té a veure sobretot amb la vivència del temps. Encara que aparentment siguin dos llibres força diferents, la reflexió de fons que hi batega és comuna i compartida: una reflexió lúcida, emocionada i continguda alhora, sobre l’existir. Amb la particularitat que, en el Llibre dels comiats, l’autor n’enfoca la cara més fosca, perquè l’existència, com la lluna, té una cara ombrejada i oculta: el no existir o, més exactament, el deixar d’existir, allò incomprensible que hem convingut a anomenar mort.

Ja des del primer poema, el temps fa acte de presència amb uns versos que ens conviden a pensar l’impensable: “Ser precoç és despertar-se abans d’hora per arribar tard a tot arreu”. I encara més: “Quan ens fem grans el temps no va més de pressa, nosaltres anem més a poc a poc”. De fet, el llibre està concebut com una seqüència temporal que avança de manera inexorable i irreversible, així com la vida, així com l’aigua d’un riu (la metàfora fluvial recorre subterràniament tot el llibre, li dóna coherència i l’emparenta amb la gran tradició elegíaca): 2008, 2009, 2010 i 2011. Vet aquí les quatre grans parts en què es divideix el llibre, cadascuna de les quals se subdivideix, alhora, en una sèrie de petits afluents (cada poema) marcats també per l’empremta temporal: “dilluns, 2 de març”, “diumenge, 8 de març”, “dimecres, 18 de març”, etc. De vegades, i com a resultat del diàleg creatiu que l’Enric Navarro manté amb la tradició, el riu es metamorfosa en una imatge de gran eficàcia poètica, una veritable troballa: el riu se superposa amb la línia de metro, aquesta Línia 1 que acaba a Bellvitge. Malauradament, el final del trajecte és l’Hospital de Bellvitge, el mar de ciment on desemboquen els dies i les pors, com les deixalles que s’acumulen a les desembocadures dels rius.

L’autor fa aquí una cosa molt difícil: perquè el discurs sobre el dolor no resulti monocrom i ens acabi anestesiant, introdueix petites dosis contrastives que ressalten encara més aquest dolor. Diu en un poema: “guanya l’evidència de saber que calen totes les vides dels gats, a part d’una vida de gos, per llegir el que voldríem”. I en un altre: “La calor ens deixa sense paraules. Teníem tanta set que ens les hem begudes totes. Poc abans ja ens havíem begut l’enteniment”. Petites pinzellades d’humor trist que confereixen relleu al patiment i, sobretot, el fan versemblant. Al capdavall, així és la vida: un garbuix on la tragèdia i la comèdia es barregen sense miraments. L’alegria sembla tan tossuda com el dolor, mentre que la valoració dels fets no és més que un residu humà: “però els finals no són tristos ni feliços sinó simplement finals”. Un altre element que contribueix a atorgar versemblança al dolor és la mateixa construcció formal dels poemes: de manera majoritària, no hi trobem versos escandits, sinó poemes en prosa que recorden les entrades d’un diari personal, la qual cosa reforça encara més aquesta sensació d’estar assistint al propi fer-se, al procés de verbalització del dol.

Aquest és un llibre amarat de mirades: el poeta contempla el mont Fuji, que s’amaga sota la boira; el poeta mira el mar des de la finestreta bruta del tren; el poeta escruta els rostres dels altres passatgers reflectits als vidres del metro; el poeta, fins i tot, diu que el telèfon “obliga a veure’ns la veu”. La mirada té tal presència que arriba a constituir gairebé una metafísica, una manera d’habitar el món i de relacionar-s’hi: contràriament als discursos depredadors que voldrien apropiar-s’ho tot, aquí el poeta mira, observa, reflexiona, intervé el mínim en la realitat que l’envolta. I d’acord amb el protagonisme que adquireix la mirada, la mort s’esdevé quan els ulls ja no volen mirar més:

Dimarts, 21 de desembre.

Tortosa, Hospital Verge de la Cinta. Urgències

Els teus ulls no han volgut mirar més. Has deixat les mans obertes com el nen que somia amb l’escuma de les onades. L’hivern ha començat a les onze del matí.

Però quan uns ulls es tanquen, en queden uns altres de ben oberts que, no només no es rendeixen, sinó que malden per donar-ne testimoni. Això és el que fa l’Enric en aquest llibre: salva el pare que ja no hi és prestant-li els somnis, els pensaments, la matèria més íntima de les paraules. I així, gràcies a l’art de la poesia, aconsegueix transcendir l’àmbit privat o autobiogràfic per llegar-nos un llibre universal que ens afecta i emociona a tots.

Dimarts, 21 de juny

La gota que vessa del setrill, la tetera, la gerra. T’asseguren que han dissenyat la boca que no la deixa vessar. Sospites que el disseny és insuficient, només han inventat la il·lusió òptica per fer-te creure que no cau. Si t’hi fixes bé, acabes trobant la gota esclafada a la taula, el platet, la safata. I malgrat saber en el fons que això acabaria passant, fas com si no te’n poguessis avenir. Com els sis mesos de la teva mort.

Historias reales

Margaret Atwood
Historias reales
Barcelona, Bruguera, 2010
209 pàgs. 17 €
Trad. de M. P. Somacarrera Íñigo

En el breu assaig que obre el llibre, l’autora confessa: “yo leo de todo. De niña leí muchas cosas que no debería haber leído, pero esto también es útil para la poesía”. Els poemes que vénen a continuació demostren que no únicament es tracta d’una frase més o menys enginyosa o afortunada, sinó que sintetitza el quefer poètic de Margaret Atwood, amb la seva extraordinària capacitat de metabolitzar materials i experiències ben dispars.

Com si res no escapés a la seva mirada curiosa i reflexiva, l’autora canadenca (Ottawa, 1939) acull en els seus versos una realitat rica, exuberant, a estones incontenible. Sorprèn el detallisme amb què recrea certs elements del món natural, sobretot animals i plantes (sembla, de vegades, com si hagués nascut amb un microscopi incorporat a l’ull), i la manera subtil com va duent-nos del terreny de la descripció al de la reflexió de caire metafísic.

Segons explica al pròleg la traductora del llibre al castellà, molts d’aquests poemes van ser escrits arran d’una sèrie de viatges que l’autora va fer al Carib. I la veritat és que els versos deixen entreveure la petjada d’una naturalesa salvatge, regida pel cicle de vida, mort i podriment. Res, per tant, de plàcides estampes bucòliques… Vet aquí un poema dedicat als fongs, titulat “Mushrooms” (com que és força llarg, en reprodueixo només uns fragments):

En esta estación humeda,
de neblina en el lago y tardes
de truenos que se oyen en la distancia,

los hongos rezuman a través de la tierra
por la noche,
como burbujas, como pequeños y
radiantes globos rojos
que se llenan de agua;
un sonido bajo el sonido, pulgares de guantes
de goma vueltos del revés con cuidado. […]

Se alimentan de sombras, de hojas a medio salir
mientras vuelven al agua,
de troncos que se deshacen lentamente,
madera muerta. A veces
brillan en la oscuridad. Saben
a carne podrida, o a dientes de ajo,
o a bistec a la parrilla, o a labios
hinchados, o a nieve recién caída. […]

No sólo
los recojo para comer,
sino por el placer de recogerlos y porque
huelen a muerte y a las pieles
de cera de los recién nacidos,
carne hecha tierra, tierra hecha carne.

He aquí el puñado
de sombra que te he devuelto:
la podredumbre, la esperanza, un bocado
de estiércol, la poesía.

Fornida amb aquesta intel·ligència eclèctica que degueren proporcionar-li les lectures “inútils” de quan petita, l’autora reflexiona sobre el llenguatge, sobre el poder i sobre l’amor (no deuen ser, al capdavall, tres realitats lligades per fils secrets? Si més no, així sembla desprendre’s d’alguns versos). L’univers poètic de Margaret Atwood es canalitza i pren forma gràcies a aquella fluïdesa conversacional que caracteritza la poesia en llengua anglesa contemporània. Els poemes agafen embranzida i se’ns enduen, vulguis que no, amb una musicalitat que acaba sent hipnòtica (afortunadament, l’edició és bilingüe i permet apreciar el ritme tan peculiar de l’original anglès, amb les seves repeticions i encavalcaments plens de sentit). I en tancar el llibre, unes altres paraules de l’autora que havíem llegit en l’assaig inicial adquireixen ara ple sentit: “el ritmo precede al significado”.

Els efectes imprevisibles dels camps magnètics

Ernest Farrés
Els efectes imprevisibles dels camps magnètics
Barcelona, Labreu Edicions, 2011
66 pàgs., 12 €

De vegades, els camins de la poesia són oblics. De vegades, l’única manera de donar a entendre el silenci és des del soroll. I l’única manera de comprendre el buit és des de la saturació. Cal estar atent a les estratègies subtils de la poesia i als seus camins indirectes, per no fer allò que recorda el proverbi xinès, i és que quan el savi assenyala la lluna, el babau mira el dit. En aquest quart llibre de l’Ernest Farrés (Igualada, 1967), hi ha més d’una lluna per descobrir, tot i que no sempre fàcil de percebre a ull nu.

Què pot voler dir en aquest context “soroll” o “saturació”? Per evocar el buit existencial, aquesta “buidor extrema” comparable a un immens forat negre (p. 43), el poeta posa en primer pla el núvol tòxic de malestars, inèrcies, fatigues, miratges, dogmes i absurds que envolta el nostre món. I així, per contrast, el lector aprèn a enyorar tot allò que hi manca i adverteix la dimensió del buit i de la banalitat. L’essencial és allò que no se’ns diu explícitament. Allò que sàviament se’ns escamoteja.

Tot això s’articula a través d’un discurs poètic desusat i insòlit. Un discurs que atreu –a manera d’imant– partícules i elements ben heterogenis. Als versos s’hi adhereixen tòpics, dites populars, girs col·loquials i familiars, tautologies, elements de l’alta cultura, elements de la cultura popular… i a partir d’aquesta juxtaposició sincrètica –a estones delirant– emergeix un sentit nou, un sentit profund que el lector ha d’anar construint i reconstruint sense deixar-se atrapar per la literalitat. Perquè és a partir de la suma de tot aquest munt de partícules (aparentment) disperses i heterogènies que sorgeix una profunda unitat de sentit de caràcter metafísic.

Com és que no renuncies a la comoditat del món conegut

Sovint menges
i no saps
ni el que menges.

Sovint cantes
i no saps
ni el que cantes.

Sovint penses
i no saps
ni el que penses.

Sovint mostres
actituds
eremítiques
i no saps
ni amb prou feines
que les mostres.

Sovint tens
mal de coll
i no saps
ni que tens
mal de coll.

Sovint fas
esbufecs
i no notes
que esbufegues.

Sovint dorms
i no saps
ni que dorms.

Deia Vladimir Holan que la poesia no hauria d’aspirar tant a la bellesa com a l’exactitud. Ben mirat, l’exactitud és un dels camins més segurs cap a la bellesa. L’Ernest Farrés treballa la matèria poètica amb la precisió de l’artesà que arranja meticulosament les peces per tal que produeixin l’efecte que vol produir, però sense mai congelar l’emoció. En el seu cas, l’ofici, el saber fer i la minuciositat verbal reverteixen en més bellesa.

A primer cop d’ull, un dels trets més vistosos del llibre és que està construït a partir de tirallongues de versos de tres síl·labes (que imprimeixen un ritme àgil, saltador i veloç), interrompudes de tant en tant per poemes enterament construïts sobre versos alexandrins (que imprimeixen un ritme molt més demorat i reflexiu). Visualment (i simbòlicament) podríem dir que el llibre és una dialèctica de línies verticals i de línies horitzontals que s’encreuen.

Defecte de forma

Com era de preveure per fi un equip d’astrònoms
ha trobat un forat gegant a l’univers
constel·lat no d’hidrogen, estrelles ni galàxies
sinó de buidor extrema, mil milions d’anys llum
d’interconnexions impracticables, penes
i alegries quimèriques i encerts i errors utòpics
en una immensitat gravada a l’aiguafort.

Vet aquí un llibre on la poesia és al mateix temps intel·ligent i bella. On la ironia no anul·la la tendresa, on la mirada crítica conviu amb la mirada còmplice, on la reflexió va de la mà de l’emoció. És d’admirar, també, la manera com l’autor practica el difícil art de la incompletesa. Això vol dir que quan acabem de llegir els poemes, queda en nosaltres un romanent d’incomprensió que de nou ens projecta cap a l’inici i ens convida a la relectura. Però per relectures que en fem, el poema no se’ns donarà mai del tot, afortunadament: “No ens serà / mai permès / de comprendre-ho”. I aquesta és una de les proves més clares a favor de la bondat d’un llibre: que se’ns fa escàpol, que hi volem tornar.

No escribimos sin cuerpo. Entrevistas a Hélène Cixous

No escribimos sin cuerpo. Entrevistas a Hélène Cixous
Edició de Marta Segarra
Barcelona, Icaria, 2010
183 pàg., 17 €
Trad. de L. Tigero y J. Masó

De todas formas, ¿qué es un ser humano? Es un ser que goza, que sufre. Y estamos tan poco dotados para el goce como para el sufrimiento, es decir, no sabemos ni gozar ni sufrir ni pensar el sufrimiento, ni pensar el goce. Y además el mejor tratamiento contra el dolor, lo sabemos, es conseguir pensar el dolor, no domesticarlo o rechazarlo, sino, por el contrario, acogerlo y darle palabra, escucharlo y aprender algo con él, sea el que sea.

Aquest llibre reuneix una sèrie d’entrevistes –fetes per diferents autors i en diferents moments– a Hélène Cixous (Alger, 1937), escriptora i pensadora en llengua francesa encara massa desconeguda a casa nostra. Aquestes converses, àgils i profundament humanes, són potser la millor manera d’endinsar-se en un univers filosòfic suggerent com pocs i, a aquestes alçades, imprescindible per pensar la modernitat.

L’autora demostra una capacitat admirable per anar directament a l’essència i clavar queixalada al nervi de l’assumpte. Les reflexions no apareixen embolicades en retòriques més o menys obtuses, ni el seu és un joc gratuït amb les paraules, tot i que la paraula apareix sovint com a punt de partida de la reflexió. Perquè Cixous agafa les paraules, les examina, interroga, desmunta, en busca l’etimologia, els emprova noves terminacions i prefixos, com si busqués totes les ressonàncies possibles –conscients i inconscients– que desperten en nosaltres. Treballa, com ella mateixa diu, des del significant per temptejar les múltiples capes de significat. Tracta les paraules amb la curiositat respectuosa d’un entomòleg:

creo que las frases hablan entre ellas, se entrehablan, se dicen, se contradicen, se cortan, se reactivan, y es esta dinámica lo que me importa y en lo que pienso todo el tiempo. Cuando escribo, mido sin cesar la velocidad y las relaciones de fuerza entre las frases. Ahora, también trabajo el significante. Muchas veces sigo la pista de un significante que surge y siento que estará seguido de legiones de efectos de sentido.

Aquestes converses són un passeig apassionant per temes molt diversos, des dels records d’infantesa (Cixous és filla de pares jueus, nascuda a l’Alger i emigrada després a França), fins al compromís polític i feminista, o les amenaces del poder:

Si al escritor le atrae el poder, es que no le gusta la escritura. Sólo le queda convertirse en ministro. La poesía y el poder son dos países totalmente opuestos. No se puede tener la doble nacionalidad.

Ara bé, les millors pàgines, aquelles on el lector se sent temptat de subratllar el text de dalt a baix, són les que giren a l’entorn de la lectura i, sobretot, de l’escriptura, que s’imposa com una necessitat irrenunciable, urgent, una qüestió de vida o mort (“es así como se escribe. Se tiene que estar completamente acuciado”). Però aquesta urgència no és només d’expressió, sinó bàsicament de recerca. Escrivim –segons Cixous– a les fosques, buscant saber allò que no sabem, perseguint allò que se’ns escapa, lliurant-nos amb confiança a un misteri que ens supera (el misteri, també, de les forces ocultes en la pròpia llengua).

Creo que hay que respetar ese inmenso territorio, ‘lo desconocido’, que es lo más interesante de nosotros: lo que vendrá, lo que se realizará.

Se escribe siempre en la oscuridad. Sólo se puede escribir y sólo tiene sentido escribir en la incomprensión, avanzando en la incomprensión, avanzando hacia la incomprensión. Lo que se entiende se resume, se deposita, y ya está. Hay que salir de lo entendido. Hay que desentender y ponerse a aprender: eso es el heroísmo de la escritura.

Tot es descabdella amb una barreja d’intel·ligència i tendresa, de reflexió i compromís humà. L’ètica batega en cada pàgina: el patiment dels altres éssers humans, diu l’autora, hauria de ser-nos insuportable (“tendríamos que estar deslumbrados por el horror”). Però tot té una altra cara, i aquest mateix dolor pot propulsar-nos cap a la creació (“las experiencias negativas son los pórticos del descubrimiento”).

El llibre té un regust socràtic, com si gràcies al joc de preguntes i respostes acompanyéssim l’autora en el desvetllament d’un sentit, o d’una manca de sentit, però desvetllament al capdavall.

La mujer temblorosa o la historia de mis nervios

Siri Hustvedt
La mujer temblorosa o la historia de mis nervios
Barcelona, Anagrama, 2010
232 pàgs., 17,50 €
Trad. de Cecilia Ceriani

Dos anys i mig després de la mort del seu pare, conviden l’autora a participar en un petit homenatge en la seva memòria, a Minnesota, a la Universitat de Sant Olaf, on ell havia treballat com a professor de filologia noruega durant quaranta anys. L’acte es presenta com a senzill i entranyable, ja que es tracta només de dir unes paraules a l’entorn de l’avet que han plantat al campus en record seu:

Segura de mí misma y provista de fichas llenas de anotaciones, miré al público, compuesto por unos cincuenta amigos y colegas suyos que se habían reunido alrededor del abeto noruego conmemorativo, lancé mi primera frase y, a continuación, empecé a temblar descontroladamente de la cabeza a los pies. Mis brazos se agitaban de forma desmedida. Mis rodillas chocaban una contra otra. Lo increíble era que no me afectaba la voz en absoluto. El temblor cesó cuando dejé de hablar.

A partir d’aquest episodi de tremolors inexplicables (més inexplicables encara en una persona habituada a parlar davant de grans audiències), la Siri Hustvedt comença un apassionant i apassionat viatge pels laberints del cervell, als quals intenta accedir des de múltiples perspectives, bàsicament des del camp de la neurologia, de la psiquiatria i de la psicoanàlisi, assumint ja d’entrada i sense complexos que ella no és ni neuròloga, ni psiquiatra, ni psicoanalista, sinó una persona summament curiosa i àvida de saber. És mitjançant la lectura sistemàtica i la pràctica de l’esperit crític com va acostant-se al gran enigma del cervell.

El llibre avança i s’estructura a partir de les preguntes que ella mateixa es formula incansablement. De fet, sembla com si cada resposta provoqués un allau de noves preguntes. Tot el llibre és un camp minat d’interrogacions. Potser aquest és l’avantatge de trobar-nos davant d’un assaig escrit per algú que confessa no ser “professional” en la matèria: que no se sent obligat a concloure ni a oferir respostes satisfactòries. De vegades, els “entesos” forcen respostes per no haver de reconèixer la seva incapacitat d’arribar a una solució. L’autora, en canvi, només interroga, s’interroga i segueix buscant, sense escoltar els cants de sirenes que li brinden diagnòstics ràpids (en el seu cas, els especialistes identifiquen les seves tremolors com a resultat de la migranya, o d’alguna forma d’epilèpsia, o d’un trastorn de conversió, o de mil altres coses).

Mentre intenta descabdellar la troca, la Siri Hustvedt ens ofereix el relat de desenes de casos clínics de què ha tingut coneixement al llarg del seu periple intel·lectual i vital. Això fa que la lectura d’aquest llibre sigui, en alguns moments, tan llaminera. Casos que, si no fos perquè estan documentats en la literatura mèdica, titllaríem directament de deliri impossible o d’al·lucinació histèrica. Per exemple, explica que algunes persones, abans de patir un atac de migranya, veuen el seu doble caminant al seu costat. D’altres tenen una mà “rebel” que exhibeix un comportament autònom impossible de controlar (mentre amb una mà es corden la camisa, l’altra es dedica a descordar-la).

Potser les pàgines més interessants siguin les que dedica a la memòria i al record: com ens inventem el passat, com el distorsionem i canviem, el neguem, l’elaborem a través del llenguatge, el tenyim d’emocions, el convertim en símptoma físic per poder tapar-lo, etc.

El llibre és, també, una lliçó de coratge i d’acceptació de les pròpies esquerdes. Tot i que els episodis convulsius es repeteixen de tant en tant, l’autora no renuncia a parlar en públic (“mis únicas opciones eran caer redonda al suelo y admitir la derrota o seguir hablando”). Ni tan sols accepta haver de prendre de manera permanent alguns dels fàrmacs fortíssims que li recepten (perquè el fàrmac, diu ella, li produeix una disminució alarmant de la consciència i no deixa de ser una disfressa que amaga l’arrel del problema). Més coratge, encara, quan s’és una de les escriptores més brillants i conegudes del moment (i, damunt, “dona d’en Paul Auster”).

Una entrevista a l’autora

I aquí, a “La Contra” de La Vanguardia

Tiziano: ninfa y pastor

John & Katya Berger
Tiziano: ninfa y pastor
Madrid, Árdora, 2003
Trad. de Pilar Vázquez
63 pàgs.

 

John Berger (Londres, 1926) és un artista tot terreny –clarament d’esquerres i declaradament marxista– que es mou per viaranys molt diversos amb una competència i rigor envejables. A banda de pintor, és crític d’art, novel·lista, poeta, assagista, guionista cinematogràfic i, sobretot, agitador de consciències adormides. En el pròleg d’aquest llibre es defineix a si mateix com “experto en lo inesperado”… potser no hi hagi etiqueta millor per copsar la figura d’un intel·lectual que té la capacitat de fer-nos qüestionar allò que donem per suposat. Sempre, això sí, amb elegància i delicadesa. Berger és un provocador incisiu i implacable que defuig, però, el posat estrident que adopten certs artistes a l’hora d’épater le bourgeois.

Tiziano: ninfa y pastor està integrat per una sèrie de cartes que s’intercanvien John Berger i la seva filla Katya Berger Andreadakis. No és una correspondència íntima ni centrada en assumptes familiars. És ni més ni menys que un pintor del segle XVI allò que trien per parlar: Tiziano. La història comença amb una postal que ella li envia des de Venècia, amb una sentència breu i pertorbadora: “¿Qué me parece Tiziano? En una sola palabra en una postal: carne”. I l’engranatge del pensament a dues mans (i a dues sensibilitats) comença a girar.

Un pare i una filla units gràcies al diàleg epistolar que mantenen sobre un pintor. No és tan senzill com sembla. No és senzill, en primer lloc, evitar que la veu soni impostada i falsejada, amb un cert regust academicista (com si diguessin: posem-nos seriosos, que ara parlem d’un dels grans). Tampoc no era senzill evitar la repartició immediata de papers: el pare que ensenya, la filla que pregunta i aprèn. És increïble l’habilitat amb què John i Katya Berger sortegen aquests esculls. I com, a canvi, ens ofereixen unes cartes on vibra l’autenticitat i la senzillesa reveladora.

Llegint-los, no només aprenem sobre Tiziano. Aprenem a mirar la pintura occidental d’una altra manera. Aprenem a observar-la, a pensar-la, a llegir-la i, sobretot, a viure-la. Jo crec que aquesta és la clau del llibre: que neix de dues persones que han fet de la contemplació de l’art una vivència, i no una professió. Pare i filla viuen els quadres, se’ls apropien sense pors ni hipocresies. Sembla com si entressin a l’interior de les pintures i, des d’allí, ens desvetllessin alguns dels seus secrets: el gest de la mà, la textura del pigment, la pinzellada, els objectes que acompanyen les figures principals, allò que no es veu però és igualment pressent…

El impulso de pintar no parte de la observación ni de dentro del yo, sino de un encuentro, el de la energía del pintor con la energía del modelo, aunque el modelo sea una montaña o un estante lleno de botellas vacías. No sé explicarlo; sólo sé que es cierto y por eso es tan desoncertante.

Lo que hace que un cuerpo te seduzca, o una página escrita te absorba hasta que te sumerges en ella, o que un lienzo viva, se mueva, hable e irradie hasta que te atrae a su propio espacio es, en todos los casos, su peculiar forma de ser ellos mismos, de ser inseparables de sí mismos. De que no les importe un comino los mirones. De no someterse a nadie. De ser ellos mismos como si estuvieran solos en el mundo […]. Cuando un artista es fiel a lo más profundo de sí mismo, como el carbón al fondo de la mina, su obra invita.

Sovint, entre reflexió i reflexió s’escola un detall de la vida quotidiana: parlen de flors, del temps de les magranes, dels carrers sorollosos d’Atenes… però sempre de manera tangencial, sense caure en cap moment en l’exhibició d’una privacitat familiar. I un altre dels encerts del llibre és aquesta atmosfera socràtica que l’envolta, com si parlant, preguntant i discutint poguéssim acostar-nos millor a l’essència de les coses.

El cielo protector

Paul Bowles, El cielo protector
Barcelona, Austral, 2010
350 pàgs., 8,95 €
Trad. de N. d’Amonville Alegría

Durant anys, el pèssim record de l’adaptació cinematogràfica que en va fer Bernardo Bertolucci em va dissuadir d’acostar-me al llibre. Se’m presentaven de nou els tres protagonistes nordamericans, benestants i desvagats, que marxen al Sàhara per una temporada i que actuen de manera incomprensible. El llibre, afortunadament, és tota una altra història, ja que permet delectar-se en la interioritat tan complexa i contradictòria d’aquests personatges i, per tant, dotar-los d’una versemblança que a la pel·lícula els mancava.

D’entre les moltes coses que es van perdre amb la Segona Guerra Mundial, una de les més intangibles és el sentit. Kit i Port són un matrimoni de novaiorquesos que viatgen al Sàhara acompanyats del seu amic Tunner, escapant d’aquest absurd insuportable en què sembla sumit el món occidental i, per extensió, la seva pròpia existència. Confien, ni que sigui inconscientment, que una nova cultura, nova gent i nous paisatges els arrencaran de la mena d’enuig vital en què naufraguen (Port és dels que s’entesta a definir-se com a viatger, i no com a turista: “Viajando lograba a menudo pensar con mayor claridad y tomar decisiones de las que era incapaz cuando estaba quieto”). Aviat comencen a intuir, però, que el buit és una malaltia endèmica que els assatjarà allà on vagin.

La història transcorre majoritàriament en un paisatge desèrtic, amb una llum encegadora, temperatures extremes i una pols que s’infiltra per tot (“El polvo fino se acumula sobre toda superficie mínimamente horizontal, lo que incluye las arrugas de la piel, los párpados, el interior de las orejas y, alguna vez, incluso las zonas escondidas como el ombligo”). De fet, l’entorn va cobrant cada cop més protagonisme. Arriba un moment que és difícil no interpretar simbòlicament aquesta vastitud desèrtica que els devora, aquest immens buit silenciós que acaba convertint-se en un mirall d’ells mateixos. I, més enllà dels límits visibles, el que s’endevina és encara pitjor:

—Sabes –dijo Port, y su voz sonó irreal, como suelen sonar las voces tras una larga pausa en un lugar totalmente silencioso–, el cielo es aquí muy extraño. Cuando lo miro, a menudo tengo la sensación de que es algo sólido, allá arriba, que nos protege de lo que hay detrás.
Kit se estremeció ligeramente.
—¿De lo que hay detrás?
—Sí
—Pero, ¿qué hay detrás? –la voz de Kit era muy tenue.
—Nada, supongo. Sólo oscuridad. Noche absoluta.
—No hables de eso ahora, por favor –había agonía en su súplica–. Aquí arriba todo lo que dices me da miedo. Está oscureciendo y sopla el viento, y no puedo soportarlo.

A partir d’un cert moment –potser després de les 100 pàgines inicials–, el llibre ens atrapa com un miratge enmig del desert. Seguim llegint, hipnotitzats tant per la força del paisatge com per la soledat compartida en què viuen els seus personatges, que es relacionen entre si dificultosament, que callen tant com diuen, que es mouen per impulsos estranys i no sempre lògics. Però, és clar, a quina lògica caldria apel·lar? D’una banda, han deixat enrere un Occident arrasat per la gran guerra; de l’altra, tenen davant el món estrany i hostil del Sàhara, on sempre seran estrangers (en el sentit absolut de la paraula).

–¿Sabes qué? –dijo él con gran fervor–. Creo que los dos tenemos miedo de lo mismo. Y por la misma razón. Nunca hemos logrado, ninguno de los dos, entrar de lleno en la vida. Estamos agarrados a los márgenes con todas nuestras fuerzas, convencidos de que nos vamos a caer en el próximo bache. ¿No es cierto?

Bé, i ja que hi som…

Paul Bowles, Days. A Tangier Diary
New York, Harper, 1992
108 pàgs. 13,95 $

És per insistència d’un amic editor que Paul Bowles, amb gairebé 80 anys i fama mundial, s’embarca a escriure una mena de diari de la seva vida a Tànger, on s’havia traslladat el 1947 amb la seva esposa Jane. Al pròleg, ell mateix exposa les reticències que fins aleshores l’han dissuadit d’endinsar-se en aquest gènere: és que hi passa res d’interessant, en la seva quotidianitat, com per merèixer traspassar les pàgines d’un llibre?

Precisament, però, la gràcia d’aquest text rau en el registre de les aparents minúcies que conformen el dia a dia, en un to volgudament menor i exempt de tota retòrica. És un llibre fet de pinzellades: els nens que juguen a la platja, la visita al mercat, l’aranya de potes llargues que viu a casa seva, l’avorriment, les malalties inoportunes, els amics i coneguts que es deixen “caure” per Tànger i, sobretot, el formigueig constant de periodistes, càmeres i reporters de tota mena que vénen a trobar-lo. L’autor va registrant aquests fets amb aparent distanciament, amb una certa desgana i escepticisme, com si la cosa no anés amb ell, encara que es tracti de la pròpia vida… Crec que aquest és un dels encerts del llibre: haver trobat el to adequat –aquest to despullat, bàsic, gairebé esquelètic–, evitant el perill de l’automitificació o la projecció èpica.