La zona

Enviat per Berta

Sergei Dovlatov
La zona
Traducció de Miquel Cabal
LaBreu edicions, 2009
230 pàgs., 17 €

La traducció per part d’una petita editorial d’aquest llibre és tot un encert. En ell hi trobareu un punt de vista que resulta força interessant: el del vigilant d’un camp de presos enfront del pres, i la trama us transportarà cap a alguna cosa semblant a un “infern” (potser més personal, o sensorial, que no social) .La zona és un llibre molt més cru que altres que tracten el mateix tema – com els Primo Levi etc. Perquè és cru amb el règim soviètic, el botxí, però també ho és amb la humanitat (“jo penso que l’infern som nosaltres mateixos”).Es tracta d’una producció literària amb una curiosa barreja de cartes a l’editor (epistolar, per tant) i de narracions sobre un camp penal que, a poc a poc, s’emporta el lector cap a un indret que podríem anomenar “infern”, que es combina amb humor, memòria, amor, alcohol…

Enmig de tota una sèrie de fets i successos (borratxeres dels vigilants, assassinats etc), se’ns explica la vida quotidiana de la presó, entrellaçada amb reflexions sobre la literatura i sobre conceptes morals.A cada relat el precedeix una carta en què Dovlàtov s’explica a l’editor. El resultat és un producte literari que no és ni realitat ni ficció. A les cartes Dovlàtov es justifica, afegeix anècdotes i parla de com reconstrueix el llibre a partir de dades que li arriben des de la URSS.Cada detall, cada costum, m’ha anat resultant xocant, sorprenent, perquè, clar, no estic avesada als mecanismes que sembla que hi ha en un camp de treball.

 

I un altre dels elements més característics del camp i que és present en tot el llibre, és l’argot dels reclusos, compartit pels vigilants i que m’imagino que deu haver resultat un problema per a la traducció.

Anuncis

Paraíso inhabitado

Enviat per Vicenç Nieto

Paraíso Inhabitado
D’Ana María Matute
Barcelona 2008. Editorial Destino
350 pags. 21.—Euros

La senyora Matute a “Paraíso inhabitado” ens narra el curt període de la vida de l’ Adri, que va des del moment en que hi és a punt de deixar de ser una nana, fins al moment en que hi és a punt de convertir-se una noia. A tot estirar parlem d’un any, poc més. L’Adri és la darrera dels quatre fills d’una parella benestant amb problemes de convivència..

Nací cuando mis padres ya no se querían, Cristina mi hermana mayor, era por aquel entonces una jovencita displicente, cuya sola mirada me hacia culpable de alguna misteriosa ofensa hacia su persona, que nunca conseguí descifrar. En cuanto a mis hermanos Jerónimo y Fabián, gemelos y llenos d’acne, no me hacían el menor caso. De modo que los primeros años de mi vida fueron bastante solitarios.

L’Adri és una noia solitària que viu al seu món de gnoms, fades i unicorns. No és que la nana sigui autista, ni retraida, ni esquerpa, rés d’això; només succeeix que ella es troba molt més a gust al seu món imaginari o a la part innoble de la casa amb el servei, per que la casa és una casa bona amb abundant servei: la cuinera, la tata, el xofer, que amb els seus germans, ja molt grans per ella, o amb la seva mare.

Como era tan menuda, tan pequeñita, a veces me creía de la familia de mis amados gnomos, aquellos a quien preparaba meriendas debajo de algún radiador, en una caja vacía de fichas de dominó, con migajas de pan y chocolate.

Al pare, prestigiós advocat, el veu poc però l’estima amb bogeria.La petita no entén un borrall de la vida d’aquests “Gegants” i per ella el col•legi és una tortura, del que tampoc no n’entén gaire cosa. No és que sigui tonta, és que la seva lògica està molt per damunt d’un col•legi amb un ensenyament i una disciplina molt absurds. Principalment l’Adri vol ser a un lloc on ningú la destorbi, on la deixin tranquila.

Apenas se cerró la puerta, del cuarto oscuro, tras mi espalda, una oscuridad amable, podria decirse que protectora, me rodeó. Allí nadie me reprocharía nada, allí estaba sola, deliciosamente sola. Y fue allí donde intuí las dos vertientes de la soledad: la Mala y la Buena. La Mala era la ausencia de calor, de alguna caricia, de un beso volátil sobre mi flequillo; la Buena era la ausencia de intromisiones, exigencias y preguntas que estaban mas allá de mi comprensión.

L’aparició d’en Gavrila, un noi veí de la seva edat i fill d’una ballarina russa, trasbalsarà completament el seu món, la seva desaparició encara més.

Ya no temblaba, no sentía. Todo huía de mí como los pájaros de Andersen, hacia las Tierras Calientes. No podía llorar, y me tendí suavemente en el suelo mientras oía, o creía oír, el despacioso vaivén de la puerta del pasillo, perdiendo fuerza. Y un campanilleo medio sofocado por el silencio, el silencio que iba repitiendo una voz sin sonido:”Ven, ven, ven…”
Fue la primera vez que morí.

Paraíso inhabitado és una novel•la tendra i senzilla escrita amb molt d’amor on no hem de confondre senzillesa amb simplicitat. La senyora Matute ens fa una demostració de com escriure una novel•la tranquila, fàcil de llegir però on ens parla dels grans temes de la humanitat. El relat transcorre pels vols de la 2ª República, poc temps abans de la Guerra Civil, i d’aquells temps, tal com d’ara mateix es pot parlar de bulling, de divorcis, de fracàs escolar, de problemes educatius, de la vida i de la mort, de l’amor… No, aquesta novel•la no es tan senzilla com sembla.
Amb molta estimació i molta tendresa, és la pròpia Adri qui molts anys després ens explica la seva relació amb la mare, freda i distant; amb el pare, gairebé un desconegut però molt estimat; amb la germana gran i els bessons, molt allunyats en edat, idees i interessos; amb el servei, gairebé la seva família, i sobretot amb el veí del pis sota el terrat, el seu primer amor, en Gavrila.

Ojos Azules

Enviat per Vicenç Nieto


Ojos Azules.
D’ Arturo Pérez-Reverte.
Pròleg de Pere Gimferrer
Edició il•lustrada per Sergio Sandoval
Barcelona 2009 Seix y Barral, S.A. Coleccion Únicos
36 pags. 14.00.– €

Ens volen fer passar bou per bèstia grossa. Això és el que volen fer el senyor Pérez-Reverte i la seva editorial amb el darrer micro-relat de l’autor. L’Arturo, amb familiaritat que ja ens coneixem des de fa molts anys, sap que ho té tot venut, escrigui el que escrigui les seves vendes seran milionàries. “Ojos azules” és genuí “Pérez-Reverte”: guerra, Espanya, exercits, església, soldats, rics i pobres, una mica d’amor, desencís total i crítica envers els seus genets de l’apocalipsi: l’església espanyola, la noblesa espanyola, els caps de l’exèrcit espanyol entre d’altres. Senyor Pérez-Reverte, faci el favor, canviï una mica el seu discurs, els seus temes, els seus monstres particulars que els demés no en tenim la culpa. Que ens escriu del mateix a la sèrie de l’Alatriste, a “Un dia de còlera, a “La sombra del águila”, a “Cabo Trafalgar”, a … Ja n’hi ha prou, sort de les meves amigues les biblioteques que m’alliberen de malbaratar els meus minsos diners. Artur que no escrius una novel•la realment bona des d’”El Club Dumas”.
La presa de pèl d’”Ojos Azules” ens la maquillen amb la inclusió de cinc, si realment son cinc, il•lustracions, maques, vistoses, però més clàssiques que els dibuixos del Capitan Trueno. Ah, i hem de parlar del pròleg escrit pel Pere Gimferrer, que també Déu n’hi do! Si el senyor Gimferrer prologues Cervantes o Flaubert o Bolaño, que nassos escriuria?

Miniatura magistral de la escritura de Pérez-Reverte, Ojos azules me trae a la memòria cierta frase de Emerson que solia recordar Borges: comprendiendo un momento de la vida de un hombre, podremos comprender toda su vida. Del mismo modo, quien lee Ojos Azules no solo percibe la vida entera del soldado que la protagoniza, sinó el alcance y significación del extenso episodio épico en el que se inserta, y, en otro sentido, la dimensión de toda la narrativa, variada y rica trayectoria narrativa de Arturo Pérez Reverte, cuyas virtudes compedia especularmente y espectacularmente en un admirable microcosmos.

Senyor Gimferrer, vós sou un savi, compte no el perdi aquell sentit gremial que el seu prologat odïa fins el moll de l’os. Finalment, l’obra és tan absolutament breu que dóna per poc, per molt poc, tant poc que si transcric una mica de text original gairebé el transcriuré sencer.

Un petit inconvenient

Enviat per Vicenç Nieto

Un petit inconvenient
Del Mark Haddon
Traducció de na Montse Pratsobrerroca
Barcelona 2007 RBA Libros. Col·lecció Ales Esteses nº221
431 pags. 21.50.– €

Mark Haddon famós per El curiós incident del gos a mitjanit ens fa a l’enèsim retrat d’una família cent per cent britànica contemporània. Retrat de família britànica ja dóna per fet unes característiques com poden ésser: humor, ironia, sarcasme, mordacitat, situacions rocambolesques…
L’argument d’Un petit inconvenient es pot resumir amb quatre frases:
Un jubilat en plena forma, en George, descobreix casualment que la seva dona, la Jean, l’enganya amb un ex-company de feina, el David, dies abans del casament en segones núpcies de la seva filla, la Kate, amb un troç de pà, en Ryan. L’altre fill, en Jamie, està a punt d’ésser abandonat pel seu nuvi, en Tony. La suma de tot això provoca en George un estat d’ansietat terrible que el porta a creure que té un càncer terminal. Aquesta idea fa que s’autolesioni, que es deprimeixi i acabi barallant-se amb els que l’envolten. A punt està de carregar-se el casament de la filla. Malgrat tot, al final s’imposa el sentit comú a la família i el final és feliç.
La novel·la és molt lleugera, de fàcil digestió, ja que l’autor escriu de forma molt àgil, amb capítols molt curts i a més gosa escriure les mateixes situacions o d’altres de consecutives des de diferents punts de vista. Fer això té perills; un és la possibilitat de confondre al lector: que ens fem un embolic amb el fil narratiu i l’altre és la possibilitat d’alentir molt el ritme de la novel·la, de fer-la feixuga i repetitiva; ans al contrari, el senyor Haddon ho resol de forma prou encertada, aconseguint no trencar en cap moment aquest ritme, alhora que enriqueix la narració, incrementant les dosis d’ironia al mostrar-nos com els humans som capaços de veure la mateixa situació de formes radicalment oposades, sense que en cap moment es perdi aquest fil. També cal remarcar que la pàtina de lleugeresa i bon humor que impregna la novel•la no ens ha de sostreure de l’acida i corrosiva crítica a la societat anglesa, a la seva hipocresia i falsedat, que fa el nostre Mark Haddon.

L’autor ens regala també un bon nombre de perles, alguna de les quals no em costaria gaire afegir-la a la meva antologia de frases.

Al final t’adones que els problemes dels altres són problemes dels altres

Les dones s’enfaden per coses que els homes ni tan sols sospiten de la seva existència

De totes maneres, molts detalls, situacions i elements de la novel•la són un xic massa britànics, el que fa que algun detall o alguna ironia no l’ensopeguem com caldria No sé si la traducció hauria d’ésser una mica menys fidel i adaptar-se una mica més al nostre context; tots coneixem la dita de “traduttore, tradittore”. Sens dubte aquest és un debat que s’escapa a un pobre “ressenyista” com un servidor.
En resum, “Un petit inconvenient” no es convertirà mai en el nostre llibre capçalera. Jo el recomano per fer un descans actiu, fora bo llegir-lo, per exemple, entre Crim i càstig i El llibre del desassossec. Serveix per relaxar el cervell, passar una estona agradable llegint un llibre que et farà treure un somriure i deixar-te llest per endinsar-te de nou a la literatura de pes amb les forces descansades i renovades.

El xinès

Enviat per Vicenç Nieto

El xinès
Henning Mankell
Traducció de la Ivette Miravitllas Pous
Barcelona 2009. Tusquets Editores . Col·lecció L’Ull de Vidre
460 pàgs. , 20.00€

Més Mankell, però no millor. En Henning Mankell amb en Kurt Wallander excel·leix, amb la filla de l’inspector i amb el seu company de feina el nivell és gairebé el mateix. Amb “El Xinès” no, llàstima. Els fonaments de la novel·la son els mateixos de sempre: assassinat múltiple sense motiu aparent, policies perduts dins un maremàgnum de feina, pistes falses, implicacions internacionals, pèrdua del sentit de la nostra vida … A El xinès és novetat el fet que el protagonista no és ni el polí ni el dolent. El protagonista és una jutgessa en plena crisi personal i laboral (veure Kurt Wallander) i parenta llunyana de dos de les víctimes. Però perquè no enganxa? No ho sé. Llegint El xinès pots aturar-te; llegint La lleona blanca o Abans de la gelada o Els gossos de Riga no pots, malgrat que ja saps qui és l’assassí des del començament tens que arribar fins al final, no pots deixar sol a l’inspector en les seves investigacions, tens que patir com ell, tens que enxampar al dolent sigui com sigui. La segona novetat d’El xinès és que no se sap qui és el dolent fins la recta final de l’obra. Es pot intuir, es pot imaginar, però no se sap del cert fins els darrers fulls de la novel·la.

Durant una nit d’hivern s’assassinen de forma salvatge els dinou habitants d’un petit poble colgat de neu enmig dels boscos suecs. A partir d’ací la trama es divideix en dos. Per una banda acompanyarem a una família de xinesos des de l’extrema pobresa en la Xina del segle XIX fins al boom xinès dels nostres tems. Viurem amb ells l’esclavitud patida pels pobres a la mateixa Xina i a fora d’ella, per exemple amb la construcció de les vies del tren a l’Oest americà. L’altra línia del relat segueix a la jutgessa Na Brigitta Roslin que s’implica, potser massa i tot, a les investigacions d’aquest assassinat múltiple. Gràcies a casualitats i intuïcions, potser que una mica forçades, la portaran fins i tot a la Xina i acabaran posant-la al punt de mira, real no metafòric, de l’assassí. Ella sola resoldrà el terrible assassinat i de pas arreglarà la seva vida sentimental i alleugerà la vida laboral. Quina dona!

L’argument i la trama semblen versemblants, una mica agafats amb pinces també. No ho sé, és difícil d’explicar que he sentit llegint aquesta novel·la. Em trobo una mica desencisant amb el mestre suec de la novel·la negra. Penso que el Mankell necessita diners per mantenir les seves obres benèfiques a l’Àfrica i que n’ha escrit un llibre alimentici per recollir-hi. De fet, “El xinès” no és un llibre dolent, és un llibre força correcte, amb una història complexa i moderna, avui en dia els xinesos són a tot arreu, escrit amb professionalitat i ofici. Potser que amb massa ofici i poca passió. També és possible que les novel·les anteriors siguin massa bones i aquesta, pel que fet sigui, no arriba a la mateixa alçada. Preguem perquè el Henning Mankell no perdi el pas i continuï fent novel·les tan bones i amb les que ens té tan bé acostumat i que ens ha deixat tantes nits sense dormir.

Ah i el tancar i obrir el relat amb una escena molt semblant ja l’hem vist massa vegades amic Henning.

Una capa de glaç cobreix la neu, fred rigorós. Ple hivern.
Un llop solitari travessa la frontera invisible i des de Norueg arriba fins a Suècia per la vall de Vauldalen un dels primers dies de gener del 2006
../..
En una de les pàgines va llegir, distreta, que havien mort un llop solitari en un poble al nord de Gavle.
Ni ella ni ningú sabia que, un dia de gener, el llop havia entrat a Suècia des de Noruega a través de Vauldalen.

L’Africà

Enviat per Vicenç Nieto

L’Africà.
De J.M.G. Le Clézio
Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company
Barcelona 2008. Edicions 62
128 pags, 19.00 €

A L’africà, el darrer Premi Nobel, en J.M.G. Le Clézio, ens recrea la seva pròpia experiència del doble descobriment o millor dit d’una doble coneixença: la del seu pare i la del continent africà, concretament l’Àfrica Occidental. Tan un com l’altre, parent i continent, son els veritables protagonistes de l’obra al ésser observats i descrits a través dels ulls de l’autor. Ulls amb deu anys d’edat i paraules amb seixanta quatre que creen una obra a mig camí entre la biografia, la novel•la de viatges i/o d’aventures.

L’autor als vuit anys, finalitzada ja la Segona Guerra Mundial, de la què, per cert, té uns records força curiosos i interessants, plens de dones i vells ja que tots els homes joves hi eren morts o hi eren al front, deixa la seva França natal per marxar a l’Àfrica per conèixer el seu pare amb el germà i la mare. El pare, nadiu de les illes Maurici de les que la seva família va ésser expulsada a començaments del segle XX, va estudiar medicina al Regne Unit i va exercir com a tal, primer un parell d’anys a la Guyana i tota la resta de la seva carrera a la zona de l’interior de Nigèria.

Le Clézio, per una banda, ens explica la carrera del seu pare, que nascut a un lloc de natura tan feréstec com les illes Maurici, va ésser incapaç de fer de metge dins la civilització i per això va haver de marxar, com ja hem dit, primer a la Guyana i després a l’Àfrica. L’autor al parlar-nos del seu pare. es centra, sobre tot, en la seva relació amb aquest continent, amb les seves gents, les seves costums, els seus paisatges…; ens parla de la seva manera de practicar la medicina i dels anys de felicitat completa que va compartir amb la seva dona, francesa com el fill, viatjant i treballant per la seva estimada Àfrica i de la seva posterior falta d’adaptació a la vida a França una vegada es va jubilar.

Per altre banda, J.M.G. Le Clézio nascut a la França ocupada pels nazis degut a què la mare no volia parir els fills al mig de l’Àfrica i mentrestant paria o no, la guerra va i l’agafa vivint a la Bretanya i els aparta, a ella i als dos fills, del seu pare. Amb vuit anys l’autor amb el germà i la mare abandonen França per trobar-se amb un perfecte desconegut: el pare.

Sens dubte les coses haurien anat altrament si no hi hagués hagut la ruptura de la guerra, si el meu pare, en comptes de veure’s enfrontat a uns nens que s’havien convertit en estranys per a ell, hagués après a viure a la mateixa casa que un nadó, si hagués seguit aquell lent trajecte que porta de la primera infantesa a l’edat en què es té ús de raó. Aquell país d’Àfrica on havia conegut la felicitat de compartit l’aventura de la seva vida amb una dona, a Banso, a Bamenda, aquell mateix país li havia furtat la seva vida familiar i l’amor dels nens.

Evidentment pels dos germans Le Clézio va ésser tot un xoc el pas d’una societat burgesa i benestant a viure dins una cabanya al ben mig de l’Àfrica, lluny de tota comoditat i sota la fèrria disciplina d’un pare acostumat a viure sol, amb les seves manies i les seves dèries; on ja no serveixen els tripijocs, les delacions i les llàgrimes que tants bons fruits donaven a casa de l’àvia. Pels dos germans, Àfrica és disciplina, austeritat i un món absolutament diferent al seu, però també és el lloc on es gaudeix de la pròpia vida de forma salvatge i lliure, gairebé perillosa; on la natura hi és en estat pur amb tota la seva magnitud i violència i on possiblement dos nanos poden passar la millor època de la seva vida.

És a l‘Àfrica on vull tornar sense parar, a la meva memòria de nen. A l’origen dels meus sentiments i de les meves determinacions.
../..
Tanmateix, de vegades, camino pels carrers d’una ciutat, a l’atzar, i tot d’una, al passar davant d’una porta als baixos d’un edifici en construcció, respiro l’olor freda del ciment que acaba de vessar, i sóc a la cabanya de pas d’Abakaliki, entro en el cub ombriu de la seva cambra i veig darrera de la porta el gran llangardaix blau que la nostra gata va estrangular i que em va portar en senyal de benvinguda.
../..
Però em recordo de tot el que vaig rebre per primer cop a l’Àfrica: una llibertat tan intensa que em cremava, m’embriagava, de què gaudia fins a sentir dolor.

A aquesta obra, Le Clézio ens fa un breu repàs de la seva infantesa a l’Àfrica profunda; aprofita per estudiar les seves complicades relacions amb un pare força desconegut, del que gairebé no ha pogut gaudir ni compartir experiències degut bàsicament al caràcter d’aquest. Aprofita també per donar-nos conèixer com va ésser la vida d’aquest metge singular fins arribar a unir-se amb la seva família possiblement per, amb aquestes dades, aconseguir comprendre perquè era com era el seu pare. Amb, almenys ho sembla, grans dosis de sinceritat, una prosa senzilla, fresca i íntima que ens transmet una forta sensualitat, ganes de viure i de gaudir d’experiències fora de la nostre quotidianitat i on per damunt de tot plana una certa tristor i melangia envers un paradís perdut.

Avui existeixo, viatjo, he fundat al meu torn una família, m´he arrelat en uns altres llocs. Tanmateix, a cada instant, com una substància etèria que circula entre els envans de la realitat, em veig travessat pel temps d’abans, a Ogoja,. Ambo nades em submergeix i m’atordeix. No tan sols aquella memòria de nen, extraordinàriament precisa per totes les sensacions, les olors, els sabors, la impressió de relleu o de buit, el sentit de la durada.

Amrita

Enviat per Vicenç Nieto

Amrita
De Banana Yoshimoto
Traducció de Mercedes Corral
Barcelona 2002, Tusquets Editores Col. Andanzas
352 pags., 8.95€

Després de llegir en Murakami o la Yoshimoto, la nostra concepció del Japó i dels japonesos variarà profundament. Ja no veurem en ells aquells éssers petitets que s’amunteguen a les andanes del metro, que treballen sense descans i que de tant en tant viatgen pel món darrera d’una càmera de fotos. Resulta que els japos son uns éssers humans força complicats, amb relacions personals complexes, una sensibilitat a flor de pell, que creuen en esperits, en el més enllà… Vaig descobrir la literatura japonesa amb en Murakami, en Katayama, he llegit Botxan… Però la Banana Yoshimoto i la seva novel·la Amrita m’han tocat el cor.

Amrita vol dir beguda de déus o si volem quelcom més poètic: nèctar diví. Aquesta obra és talment això, un nèctar diví pel nostre esperit; Amrita ens narra la vida d’una família desestructurada de nipons: en la mateixa llar viuen la mare vídua, casada i separada, una amiga d’aquesta, també separada, una neboda que estudia a la universitat de Tòquio, la filla, la Sakumi, protagonista de la novel·la i el germà d’aquesta, en Yoshio. No sé si a l’Extrem Orient això és una família tipus o una família novel·lesca, d’antropologia oriental vaig una mica perdut. Per sobre de tots plana el record de la Mayu, la germana mitjana, estrella adolescent de la tele japonesa, que va entrar en una espiral d’alcohol i drogues i que quan semblava a punt de desenganxar-se es suïcida estavellant-se amb el seu cotxe. Altres trets destacats d’aquesta curiosa família son: la Sakumi, poc després de la mort de la seva germana, perd la memòria en una absurda caiguda per les escales del carrer i el germà petit que és capaç de veure el futur i de comunicar-se amb els esperits, proeses que gairebé el porten a l’autisme, la darrera peculiaritat que es pot destacar de la família és que la Sakumi hereta de la germana morta el nuvi, en Ryuichiro, noi escriptor i viatger també amb certa sensibilitat pel més enllà.

D’aquest garbuix de personatges, amb l’afegit d’alguns més que també tenen certes característiques sensitives especials , surt una novel·la suau, gentil i bella de llegir . La història per sí mateixa no té gaires al·licients ni grans daltabaixos, simplement ens parla de com la vida llisca lleument al voltant de la Sakumi, de les seves relacions amb els que li envolten: els ”companys” de pis, especialment amb el germà, amb l’omnipresent germana morta, amb el seu nuvi heretat, amb la feina, amb els amics nous que va fent i amb la seva amnèsia. La història ens mostra les fluides relacions d’uns quants d’aquests personatges amb el món dels esperits, del més enllà i dels somnis premonitoris amb una naturalitat i una sensibilitat molt especial. L’autora no ens vol convèncer de l’existència d’aquests mons, no parla d’ells de manera grandiloqüent, ni afectada, ni s’inventa fets impressionants ni focs d’artifici per corroborar el fet que hi ha més mons, més vides que la nostra i més temps que aquí i ara. La seva gran sensibilitat i la seva prosa poètica, felicitats a la traductora, ens envolten de tal manera que veiem aquest inexplicable món dels esperits a tocar nostre, com si nosaltres mateixos formessim part d’ell, sense por, amb alegria i tranquil·litat, perquè els esperits som nosaltres i nosaltres som esperits.

– ¿Qué habrá pasado?- pregunté.
-Me juras que no te reirás? Replicó Yoshio.
– Te lo juro, habla- dije.
– Mientras Saseko cantaba se han congregado un montón de espíritus. Tantos que ni se podían contar -explicó- . Cuando ha habido esa gran luz, se ha visto una gran grieta y, más allá de esa grieta…, eh…
– ¿Ánimo!
– Se ha visto la eternidad –concluyó mi hermano.
– Ah –murmuré.