Putes i consentits / Tasta’m

putes_consentits_canyellesAntonina Canyelles
Putes i consentits. Antologia poètica
Selecció de poemes de Jon López de Viñaspre
Lapislàtzuli Editorial, 2011

La mà de l’aire
Fa sonar els fils d’estendre.
Balla la roba.

Quan el vent siula
cançons  a les persianes,
elles baten les ales,
ocells de fusta.

Des d’on escric aquesta ressenya veig el balcó amb roba estesa i la bugada que he fet aquest matí té un altre sentit. També, les persianes alacantines tenen més poesia. Pressento que ja he estat mossegada per l’aparent senzillesa de la poesia de l’Antonina Canyelles, i he de dir que no n’he tingut prou de llegir l’antologia poètica Putes i consentits, així com tampoc m’he quedat prou saciada amb els 34 poemes inèdits recollits a Tasta’m. Com en el cas del sultà de Les mil i una nits, que cada dia volia sentir un altre relat inacabat de la Xahrazad, jo ara trobo a faltar nous epigrames a mode de poemes punyents que m’han servit per desfogar-me del meu dia a dia i prendre-m’ho tot amb més calma.

En una de les entrevistes a l’autora penjades a la xarxa, ens diu “la ironia ens permet desdramatitzar els problemes. La vida té punts obscurs. Traiem-li foscor”.  Aquí tenim tres exemples.

El cel és groc
i grogues són les ones.

El xampany s’esbrava
dins les copes.

Cop en sec
es trenquen les rialles.

El vinagre de la vida
és molt vinagre.

De puntetes
les barques s’enretiren.

El cel és groc
i grogues les onades.

M’esbravaré
insultant les pegellides.

He reparat que el sí
que ha fet amb el cap
no portava l’accent.

Si et molesten els peixos
dins el cap,
canvia’ls de peixera
i vigila el moix,
hòstima.

Sí, alguns fan riure i altres fan posar trist, però agraeixes aquesta inspiració tan abundant que no vacil·la ni un pèl en ser impertinent quan toca. I així podem ser més lliures tots plegats. No hi manca la presència de Mallorca, és clar, i la seva riquesa lingüística que m’ha fet buscar paraules al diccionari, cosa que em diverteix. La poeta té dues grans passions que s’endevinen en els textos: el violí i el tabac. Estic molt contenta per haver fet aquest tast tan suculent, difícil d’oblidar.

Conec l’ortografia del vent
i la sintaxi del foc.

Som una gran tastadora de fums.

Otoño alemán

Otoño alemán

Stig Dagerman
Otoño alemán
Editorial Sexto Piso, 2003, México D.F.
98 pàgs.

Otoño alemán, amb una portada molt sinistra en aquesta edició, és un intent reeixit per transportar el lector a l’Alemanya en ruïnes del Tercer Reich, la tardor del 1946. Després de conèixer l’estat de les víctimes dels bombardejos i dels presoners dels camps de concentració en la seva visita a algunes ciutats alemanyes, l’autor es va compadir de les penúries que passaven homes, dones, vells i nens. La seva empatia és  gairebé immediata i un element clau per la percepció d’aquell moment històric. La crònica esdevé una denúncia de la falsedat en adonar-se de quin va ser el comportament dels aliats, i s’afanya a contestar sobretot una pregunta molt punyent aleshores: “el nazisme sobreviu a Alemanya?”. I llavors, la humanitat de l’escriptor fa que no estigui d’acord a voler donar una lliçó d’escarni a tot el poble alemany pel sofriment provocat pels nazis, tot i estar d’acord en que es faci justícia. El que ens vol subratllar, sobretot, és la misèria més absoluta que patia la població, un cop acabada la guerra.

Cuando se vive al borde de la muerte por inanición no se lucha en primer lugar por la democracia, sino para alejarse lo máximo posible de ese borde. La cuestión es si las elecciones libres no llegaron demasiado temprano.

Ens aclareix que una de les consignes preferides era que després de la derrota, les classes socials a Alemanya estaven abolides, i ell ens fa veure amb els seus raonaments com els més pobres continuaven vivint en condicions molt pitjors que, per exemple, advocats o escriptors de cert prestigi, demostrant, per tant, que era fals. Ens parla dels ferrocarrils, dels soldats dels camps de concentració russos, dels partits i sindicats, de les generacions perdudes a Alemanya, “una juventud que había conquistado el mundo a los 18 años y a los 22 ya lo había perdido todo”.

Per exemple, sobre les condemnes més comunes en els judicis de desnazificació ens escriu:

Consiste en que el reo, si ha sido activista, pierda su vivienda, la cual se otorga a alguien que ha sido perseguido políticamente. El gesto es hermoso, pero por desgracia casi siempre sin sentido, ya que los perseguidos políticos se hallan económicamente entre los medianamente pobres y los más pobres y no pueden pagar el alquiler del gran apartamento del activista nazi, el cual acaba en manos de gente acaudalada, es decir en manos de aquellos que ganaron dinero durante el nazismo y gracias a él.

No és casual doncs, que un home com Dagerman volgués recollir amb honestedat el sofriment d’un poble, com també va ser capaç de fer amb el seu propi sofriment individual. Aconsegueix que ens fixem en els detalls, que ens posem a la pell dels perdedors. No sé com s’ho fa per expressar un dolor callat, despullat de sentimentalismes, però ho fa, i això és gran.

A l’últim capítol ”Literatura y sufrimiento” i com a recapitulació del llibre —no exempt d’una inquietant i estranya bellesa que ens trasbalsa— ens diu amb tota lucidesa:

La distancia es demasiado corta entre la obra literaria y este sufrimiento extremo; solo cuando haya sido purificado por el tiempo será la hora de hablar de él.

Avui, després de seixanta-set anys, llegeixo al diari Ara: “Grècia desenterra el deute alemany de l’ocupació nazi” i, vés per on, als catalans, per portar banderes i per voler tirar endavant un procés sobiranista se’ns acusa de nazis. Les ferides potser estan més tancades però l’impacte i les conseqüències encara perduren.

Tot i que Dagerman és encara poc conegut entre nosaltres —va ser censurat a l’Espanya franquista—, a Suècia, el seu país natal, existeix The Stig Dagerman Society, l’objectiu de la qual és donar a conèixer tot el treball de l’autor i premiar escriptors que promoguin l’empatia intercultural. El premi de l’any 2012 va ser per l’activista i escriptor egipci Nawal El Saadawi.

Stig Dagerman

Nuestra necesidad de consuelo es insaciable…

nuestra-necesidad-de-consuelo-es-insaciable-xl

Stig Dagerman
Nuestra necesidad de
consuelo es insaciable…
Pepitas de calabaza ed., 2007, Logroño
Traducció: José M. Caba
57 pàg.

Una manera d’apropar-me a l’Stig Dagerman ha sigut llegint un llibre molt menut que es titula Nuestra necesidad de consuelo es insaciable… Aquesta petita obra seva va ser una mena de testament abans del seu suïcidi. Va posar fi a la seva vida als trenta-un anys. Havia publicat molt, quatre novel·les, quatre obres de teatre, un volum de novel·les curtes, contes,  assajos, poemes. Considerat un nen prodigi de les lletres escandinaves, tal i com indica la solapa del llibre.

La sensació de desequilibri, de no trepitjar terra ferma i amable és perpètua només en la lectura de les seves primeres pàgines. Un paisatge intern massa fred i escarpat, perillós. Com si fos el dels fiords, massa lluny del sol del mediterrani, pel qual tant sospirava. Es fa molt palès l’esforç de voler dotar de contingut la seva vida d’escriptor i té la certesa que amb allò que ell és capaç d’escriure no en tindrà mai prou, serà en tot cas efímer, i no el podrà salvar de l’abstracció de la vida. Qui fuig com de la pesta del materialisme té el perill també de perdre’s al no poder emparar-se amb res prou sòlid, al meu parer. La seva ideologia era l’anarquisme. Era un nen gran esperant miracles de justícia i equitat, i això el feia molt atractiu.

El que més voldria no coincideix amb el que obté del món.

Solo me importa aquello que nunca consigo: la confirmación de que mis palabras conmueven el corazón del mundo.

Monòlegs interiors turmentats. Sap posar nom a les seves tensions internes i les fa dolorosament conscients als seus lectors. En sap treure profit, però això mateix el destrossa. Tenia una dèria amb la llibertat, la dualitat entre la llibertat personal i l’esclavatge està molt ben explicada en aquestes paraules seves:

A mí, por ejemplo, me esclaviza mi talento hasta el punto de no atreverme a utilizarlo por miedo a perderlo. Además, soy de tal modo esclavo de mi nombre que apenas me atrevo a escribir por miedo a dañarlo. Y cuando al fin llega la depresión soy tambén su esclavo. Mi mayor aspiración es retenerla, mi mayor placer es sentir que todo lo que yo valía residía en lo que creo haber perdido: la capacidad de crear belleza a partir de mi desesperación, de mi hastío y de mis debilitades.

L’obra conté dos annexos molt curiosos i interessants del mateix autor: El anarquismo y yo i el poema: ¡Cuidado con el perro!,  de denúncia social, que va ser l’última entrega d’Stig Dagerman al diari Arbetaren, datat el 5 de novembre de 1954.  També podem gaudir de dos assajos dels seus amics Federica Montseny i Marc Tomsin, que lamenten la seva pèrdua i recorden afirmacions seves com ara: “…el peor de todos los males: tener miedo de los hombres y escribir por dinero”.

Diez mujeres

Marcela Serrano
Diez Mujeres
Editorial Punto de Lectura, Madrid, 2012

Abans d’obrir el llibre em trobo amb la bonica il·lustració d’en Gianluca Foli i observo com deixo volar la meva imaginació: penjo la meva pròpia roba d’abric junt amb la de les altres convidades per assistir a un despullament col·lectiu d’ànimes femenines, sense cap pudor i amb tota honestedat. Natasha, terapeuta d’origen rus, ha volgut reunir a nou de les seves pacients als afores de Santiago de Xile perquè s’expliquin les seves històries personals, perquè es coneguin i s’adonin de tot el que han sentit i del significant de certes vivències que només elles han viscut i que les han transformat en el que són ara.

Y están todas tan lindas, se dice Natasha.
Cómo me conmueven las mujeres. Cuánto me apenan. ¿Por qué una mitad de la humanidad se llevó un peso tan grande y dejó descansar a la otra?

Ummmm, anem bé ! Aquesta sap de què parla… Només una dona en pot tenir ple coneixement. Ho sento, però és així, no hi ha volta de full. Així com tampoc podem obviar el poema escollit per la Marcela Serrano, que encapçala la seva novel·la. Els seus versos resulten una síntesi depurada del que vindrà a les següents pàgines.

La vida en la tierra sale bastante barata.
Por los sueños, por ejemplo, no se paga ni un
céntimo.
Por las ilusiones, solo cuando se pierden.
Por poseer un cuerpo, se paga con el cuerpo.

Wislawa Szymborska, Aquí

Aprofitem per recórrer la geografia de Xile al llarg de tot l’entramat, així com anem coneixent les particularitats de les seves protagonistes. Engruna per engruna. La Mané, per exemple, ens diu: “Extraño país éste, según las estadísticas todos se deprimen, ni que viviéramos en Islandia. Pero los que tienen plata se curan de la depresión, los otros no”. No hi falta una sensibilitat per les desigualtats socials ni un esment de la crisi. Crec que tothom que hagi seguit alguna teràpia en algun moment de la seva vida compendrà les paraules de la Layla: “¿Que me ayude a qué?, le pregunté. Que te ayude, me repitió, tímidamente. No me apetecía una terapia. Nunca me convenció la idea de pagar por un espacio de intimidad. ¿No es eso lo que hacen los hombres con el sexo? No digo que Natasha cumpla las labores de una puta. Pero pagar para que te escuchen. Pagar para que te quieran. Pagar para que se pongan de tu parte. No, no me gustaba la idea”.

Ha sigut un gust llegir aquest llibre. Et quedes tan descansada com s’haurien pogut quedar cadascuna d’elles després de relatar-nos les seves vides. Són tan creïbles que penses que han existit de debò i no poden ser només inventades. Cada una t’arriba d’una manera molt especial i les estimes. De tota manera, i si he de fer alguna crítica, trobo que són les pacients ideals per la seva sinceritat. T’adones que no cal tenir estudis per adquirir una capacitat d’anàlisi que et serveixi per aconseguir curar ferides.

Éramos unos niños

Patti Smith
Éramos unos niños
Traducció de Rosa Pérez
Debolsillo, Barcelona, 2012

La cançó So You Want to Be a Rock ‘N’ Roll Star, dels Byrds, va ser tota una premonició per la Patti Smith pel que fa al to que aniria agafant la seva vida professional, quan de primer es decantava pel dibuix i per la poesia i estava enamorada del poeta Rimbaud, un referent important per ella.

La  gitana i el boig, la Patti i en Robert, així és com es veien durant un temps ells mateixos. Éramos unos niños és la història d’ells dos, que un dia la Patti li va prometre que escriuria a en Robert Mapplethorpe abans que ell morís. La d’ells va ser una relació singular, basada en compartir el seu art i moltes peripècies, quan encara eren dos joves que volien ser artistes i s’estaven a Nova York, entre l’hotel Chelsea, la Factoria i el cercle de Warhol o, més tard, l’estudi de gravació Electric Lady, que va crear el Jimi Hendrix.

Para mí, Robert y yo estábamos unidos de forma irrevocable, como Paul y Elisabeth, los hermanos de Les enfants terribles de Cocteau. Jugábamos a cosas parecidas, considerábamos tesoros los objetos más insignificantes y a menudo desconcertábamos a amigos y conocidos con nuestra indefinible devoción.

De él aprendí que, a menudo, la contradicción es el camino más diáfano para llegar a la verdad.

La veritat és que m’ha sorprès la seva naturalitat i elegància en explicar-nos les seves memòries, em sembla que hi ha prou saviesa i distància per parlar-ne. Hi he trobat un accent marcat en les dificultats per obrir-se camí, no ens pot passar per alt que passaven fins i tot gana. Ens dóna una recepta, concretament per lluitar contra les limitacions imaginàries: quan es trobava bloquejada amb poemes i cançons començats i sense acabar, un amic li va donar un consell, “cuando te topas con una pared, solo tienes que derribarla a patadas”.

En el llibre hi he trobat moltes coses curioses, per exemple en quin context va sorgir-li la frase tan coneguda i atrevida “Jesús murió por los pecados de alguien/pero no por los míos” del poema Oath.

Em commou com parla de la mort del seu amic Robert, que un dia va ser el seu estimat, de la complicitat i reconeixement mutu dels seus talents, sense ombra d’enveja, i de com gairebé endevinaven més de l’altre que d’ells mateixos, i s’engrescaven mútuament quan els calia un canvi de timó o ànims. D’en Robert ens diu: “confiaba en la ley de la empatía”, “buscaba ver lo que otros no veían, la proyección de su imaginación”.

A part de ser una apologia a l’amistat, també ho és del món de l’art, de l’explosió de creativitat d’uns anys on s’inventava un nou llenguatge cultural sota el signe de la llibertat. El llibre també és un reconeixement i gratitud a tots aquells que hi van deixar la pell, com ara Janis Joplin, Jimi Hendrix o Jim Morrison, que van somniar un món millor i s’esforçaven en fer alguna cosa de valor. Com la mateixa Patti Smith.

Assassins de margarides

Anna Garcia Garay
Assassins de margarides
Viena Edicions, Barcelona, 2012
47 pàgines

Et llegeixo molt fàcilment, sembles senzill d’escriure, però només ho sembles. I aquesta és la grandesa de la teva petitesa.  L’Anna Garcia Garay, l’autora d’Assassins de margarides, ens gosa parlar del que passa quan tenim companyia  amorosa, o del que passa quan ja no la tenim.

Tots potser ens hem cregut que hem estimat alguna vegada, i potser hem tingut a les mans una perfecta margarida de pètals blancs, com fulls de paper, a punt per estrenar. I, amb la il·lusió continguda, hem volgut endevinar m’estima o no m’estima i, al final, sigui quina sigui la resposta, hem quedat una mica tristos, perquè la bellesa de la margarida s’ha reduït només a allò que era i ja no serà, perquè ens l’hem carregada amb el nostre afany i les nostres mans maldestres.

ANTECEDENTS PENALS

Tots,
en algun moment de la nostra vida,
hem estat assassins de margarides.

(PRE)SENTIMENT

De vegades em pregunto què hi havia abans de tu.

VERMELL RETOLADOR

He corregit el sentiment sobre el paper
tantes vegades
que ha esdevingut vermell retolador.
Del negre tinta dol,
no en queda res més que
un toc de màscara a les pestanyes
d’aquests ulls que ja no sabran mirar-te
si et tinc a prop.

Malauradament, quan només ens queda el sentiment d’enyor i malenconia, davant el miratge immens de les estones compartides, per molt que resseguim els records, que tinguem la temptació de corregir-los amb retolador vermell, és massa tard. Això no ens salvarà de la destrossa ja feta.

Un llibre que ens abraça i ens acull, per tots aquells que han patit mals d’amor.

El retorn de les fulles mortes

Albert Garcia Hernàndez
El retorn de les fulles mortes
Viena Edicions, Barcelona, 2011
82 pàgines

“Sóc fill d’un temps real” ens diu l’Albert Garcia, “escric qualsevol lletra amb l’esperança de fer foc lleuger amb la paraula”. Mentre el llegia, hi he trobat un bon apetit per la lletra escrita. Tot i el rerefons d’absències ben trobades, el llibre conté recursos visuals, auditius, sentimentals que omplen aquest pretès buit.

Per mi ha estat un poemari difícil de conquerir que se m’escapava de les mans amb la rapidesa del mercuri, no sense abans desvetllar-me’n algun secret, o deixar-me algun regalet. Em sentia convidada generosament, una vegada i una altra, a perdre’m i seguir-li les passes, sense promeses ni malentesos. “Deixo uns mots enxarxats com arracades de primavera”.

A El retorn de les fulles mortes, impossible obviar el títol del llibre, tot allò que ja és mort torna a nosaltres perquè no podem oblidar –per sort no tenim la memòria dels peixos–. El llibre està tot ell molt ben abrigat per un dibuix de la Maria del Mar Bonet a la coberta i per un pròleg molt entretingut i simpàtic d’en Francesc Pi de la Serra, del qual destacaria la contundència de l’afirmació “t’obrirà part del teu coneixement”. L’autor també contribueix a arrodonir el llibre en l’apartat de paraules i agraïments on decideix apropar-se expressament als lectors per ressituar-los amb més autenticitat davant d’alguns del seus poemes, amb la complicitat d’un amic que vol compartir la foscor de la nit i la solitud amb les mans esteses al futur.

He triat aquest poema perquè em recorda que no hi ha tanta pressa com pensem en el nostre temps.

“ Tens dos minuts?”, em diu, com l’estrany que em demana
[l’hora o  tabac.

I el cor del temps assumeix la submissió
i hesitació batega, i mandra.
Dos minuts, de què?
De taquicàrdia?
Mira aquesta botiga plena i tria:
hi ha minuts d’espera,
minuts de sobra,
minuts llargs de tortura
i breus minuts de la vèrtebra tensada.
No són aquests els minuts de la teva pregunta?
Aleshores, de què es tracta?
Tinc l’agenda plena
però encara t’ofereixo la lentitud d’un rellotge d’arena.
Estic mastegant, no ho sents?, pausadament,
la prescindible pregunta.

Una campanada diu tres quarts d’hora.
Un ocell travessa la mirada suspesa.

Simone Weil

Gabriella Fiori
Simone Weil
Traducció de Silvio Mattoni
Adriana Hidalgo editora, Buenos Aires 2006

Si volguéssim endinsar-nos en la vida de Simone Weil, una bona opció seria l’assaig de Gabriella Fiori que ens dóna unes pinzellades precises dels vincles que tenia amb la vida, la filosofia, la política i la religió. Finestres que ens obre de bat a bat l’autora del llibre.

D’entrada, de Simone ens meravella la seva capacitat reflexiva i de connexió amb el seu ésser interior. Tenia la necessitat de saber qui era ella mateixa i la col·lectivitat humana. Hi ha qui s’atreveix a dir que per entendre-la hem de fixar-nos en la seva vida personal, i el llibre és un recull de cites del seu pensament, però també de les seves emocions i de les accions que va emprendre al llarg de la seva curta vida.

Era d‘envejar, doncs, el seu coneixement profund de la naturalesa humana. Activista social i mística, gairebé amb vocació de màrtir, va dur a terme una progressiva transformació interna. La lluita i el sacrifici eren paraules plenes de significat per ella, res no l’aturava, ni la desnutrició, ni la debilitat física. Per ella era important tenir una actitud ferma davant la vida. Estava alerta i entestada en fer un món més just. Volia transformar la condició dels obrers que treballaven en les fàbriques, que coneixia prou bé perquè ella mateixa hi va treballar per solidaritzar-s’hi. Tenia el projecte d’una nova societat basada en la igualtat i lligada a la llibertat.

Ella quiso vivir la mecánica social para comprenderla. Y comprendió dos cosas: que la humanidad se divide en dos categorías, ‘los que cuentan para algo y los que no cuentan para nada’.

Va intentar amb totes les seves forces guarir l’ésser humà lliurat a la desmesura,  fer-lo recobrar el contacte amb la realitat del món i que s’adonés del seu paper i de les dimensions filosòfiques i espirituals que li pertanyen com a part de l’univers.

Tengo la necesidad esencial, y creo que puedo decir también la vocación, de pasar entre los Hombres y los diferentes ambientes humanos confundiéndome con ellos, desapareciendo entre ellos.

Simone Weil estava en contra de les guerres (li va tocar viure la Segona Guerra  Mundial) i detestava l’opressió capitalista. Va ser molt prolífica escrivint i va aportar uns valors que ara són de molta actualitat i que no podem oblidar.

Le suplica a su amigo Maurice Schuman, en Londres, que le encuentre ‘una misión en alguna operación de sabotaje. […] Preferentemente peligrosa. […] El dolor y el peligro son indispensables a causa de mi conformación mental… La desgracia propagada sobre la superficie del globo terrestre me obsesiona y me agobia a tal punto que anula mis facultades… Le ruego que me consiga, si puede, la cantidad de sufrimiento y de peligro útiles que me preservará de ser consumida estérilmente por la pena’.

La campana de vidre

Sylvia Plath
La campana de vidre
Traducció de Josep Miquel Sobrer
Editorial Proa, Barcelona 1999
245 pàgines

L’Esther Greenwood té dinou anys, i mai ha sortit de Nova Anglaterra, però ara és una de les dotze noies afortunades que acaben de guanyar un concurs d’una revista femenina. Escrivint assaig, contes, poemes, ressenyes de modes, així han obtingut el premi, consistent en una estada pagada en un hotel de Nova York, un munt de regals, desfilades de modes, i feina per un mes per col·laborar en la revista.

Davant la pregunta “què penses fer quan acabis la carrera?” no se li acut res més que un “no ho sé del cert , no n’estic segura”. No sap per què li cauen les llàgrimes, ni tampoc per què ja no pot contestar coses que tenia previstes en el seu cap, com ara treure una beca, ser catedràtica, escriure llibres de poemes o ser editora. Volia ser tantes coses al mateix temps… i ara, tot d’una, no sap quina triar, té un bon embolic, i el pitjor de tot és que les forces l’han abandonat. Havia estat brillant en els estudis, però ara ella mateixa traeix la seva pròpia voluntat, i no té ni idea de per què li està passant tot això. La seva veu interior no l’ajuda gens: “d’aquesta manera no arribaràs mai enlloc, no arribaràs mai enlloc, no arribaràs mai enlloc d’aquesta manera”; també escolta una veueta que li diu “saps, Esther, tens totes les qualitats d’una neuròtica perfecta”.

Una rebel·lia i un desacord total amb el món van creixent. Som als anys seixanta i la revolució sexual tot just comença. La condició de dona li resulta un entrebanc pels seus somnis literaris i professionals. Ser una muller abnegada amb fills o una dona solitària i envoltada de llibres. Aquesta és la qüestió.

És una novel·la que et fereix, perquè la protagonista busca la seva mort. Només és una ombra del que era. Les il·lusions s’han fos. En un moment del llibre ens diu que se sent “saberuda i cínica com la plana major de l’infern”. Se sent molt atreta per córrer riscos vitals i també es desespera pensant que pot arribar a embogir de por i de dolor. Pateix una crisi nerviosa. No pot dormir.  Es pregunta quin és el pecat tan terrible que ha comés quan l’han de tancar en un manicomi i rebre  electroteràpia. Les rel·lacions personals que manté amb amigues, algun xicot, i amics, són molt curioses. De fet, s’està descobrint a ella mateixa.

Les descripcions que fa de com se sent ella són molt poètiques i aconsegueix transmetre amb claredat estats d’ànim destructius sense avorrir el lector. Només per això, ja val la pena de llegir el llibre.

Dels meus nervis semblava pujar una fumera com la fumera de les barbacoes i de la carretera saturada de sol. Tot el paisatge ­­–platja i espigó i mar i roca– em tremolava davant els ulls com un decorat de roba.

Em preguntava a quin moment de l’espai aquell trist i fals blau del cel esdevenia negre.

Em sentia molt erta i molt buida, com es deu sentir el centre d’un tornado, arrossegant-se tristament enmig de tot el mullader del seu entorn.

El bosc de la nit

El bosc de la nit
Djuna Barnes
Traducció de Maite Cirugeda
Barcelona, Edicions 62, 2008
219 pàgs., 18,50 €

Tothom ja ho diu, que l’amor és estrany. Inexplicable. I que, per tant, no deixa d’excitar la nostra curiositat. La Nora experimenta una experiència anímica profunda, l’enamorament cap a una jove molt especial, la Robin, que del dia en fa la nit, borratxa i llibertina. La sobrepassa en tot, i per això mateix buscarà l’ajut del doctor O’Connor que l’iniciarà en els secrets de la nit.

Tot el que en aquest món no podem suportar, ens ho trobem un dia en una persona i, de sobte, ho estimem.

La Djuna Barnes no vol que ens passi per alt que cal trencar amb el nostre estat d’innocència si volem guanyar comprensió del que realment ens passa i som. En la seva lectura m’ha semblat trobar-hi una pugna entre l’home civilitzat, que segueix els manaments religiosos i les seves restriccions per aconseguir l’aprovació social, com ara en Felix, amb d’altres criatures més salvatges, com la Robin, molt més fidels a la seva naturalesa instintiva, vestida amb una capa amoral que la desarma i la fa encisadora. “La baronessa tenia un desordre indefinible, una mena d’ “olor de la memòria”, com qui ve d’un lloc que hem oblidat i que donaríem la vida per recordar”.  El personatge estrella és, però, el doctor O’Connor: “Que potser cadascú en aquest món no té la seva raresa particular, i no sóc jo el més boig de tots…”  que consola als desposseïts, als febles, als que cauen en el parany de l’amor com la Nora, i que s’esforça a dir les veritats i les mentides d’una manera molt poètica només per ajudar-los. Però qui l’ajuda a ell? També hi ha un personatge fosc com la nit, la Jenny, perquè de vegades els cossos es busquen per fer-se mal.

És un llibre del qual te n’has de distanciar a estones mentre el llegeixes, perquè és com un llampec. Devastador. És massa aterridora la soledat que desprèn. T’arrossega i se t’enreda pels cabells, pels òrgans interns. Car són les branques que prenen vida en cada un dels personatges de El bosc de la nit i que volen que tu també hi formis part. L’argument no és rellevant, el que compta és com anem descobrint el mosaic de personatges i com ells entren en contacte amb la foscor del seu bosc interior i amb la seva llibertat personal.

Té gràcia –afegí en un to tallant– que un home no sàpiga mai quan ha trobat allò que sempre ha estat buscant.