Objectes i subjectes

poridentidad.jpeg Enric Navarro i Pérez
Objectes i subjectes
Viena Edicions, 2016, Barcelona
112 pàgines, 15€

Seria complicat descriure aquest llibre sense reflexionar sobre el títol, Objectes i subjectes. Perquè podríem dir que es tracta d’un llibre de memòries peculiar o que està escrit a mig camí entre la prosa i la poesia, però si no tornem al títol no entendrem la seva peculiaritat. El llibre ens presenta una sèrie d’objectes que han format part de la vida de l’autor i que mereixen la seva atenció a l’hora de fer una retrospectiva. A partir d’aquí, cadascú pot fer les seves interpretacions; la meva m’agradaria estructurar-la al voltant del nombre d’objectes, que és 17. Em penso que el nombre ha estat en bona part casual, el resultat final d’un procés de prova i error. Però deixeu-me creure que el nombre 17 és un missatge ocult com aquells que s’obtenen ajuntant les primeres lletres de cada capítol i llegint-ne el resultat. El llibre conté un total de 17 petits capítols, cadascun dels quals està dedicat a un objecte, però amb una diferència important entre els 16 primers i l’últim. Els 16 primers tenen una estructura uniforme que inclou: 3 paràgrafs de prosa poètica, una fotografia de l’objecte amb les seves “coordenades” (proveïdor, destinatari, lloc i moment d’adquisició) i un colofó en forma d’aforisme. El 17è capítol, en canvi, trenca l’estructura; tot i que també està dedicat a un objecte, només conté una pàgina de text visualment trencat, seguida d’un avís que l’espai restant és un “espai en negre deixat intencionadament en blanc”. Cap foto, cap indici que l’objecte en qüestió fos un regal o que això fos rellevant. Finalment, l’epíleg ens aclarirà la intenció de l’autor a l’hora de centrar l’atenció en una sèrie d’objectes perquè, de fet, la sensació que un té quan llegeix el llibre és que el tema de fons, allò que es mou per darrere d’aquests objectes, té més a veure amb l’ànima o l’esperit dels subjectes que amb el que acostumem a anomenar món material.

Tornem als nombres i recordem que, exceptuant l’últim capítol, els 16 primers mantenen la mateixa estructura. El 16 és un nombre compost i una potència de 2, és a dir, 16 = 2*2*2*2 i, per tant, el resultat d’un creixement exponencial; també, si ara féssim de numeròlegs, podríem dir que és el resultat de la interacció amb l’altre perquè està completament basat en el nombre 2. I és ben bé d’això del que parlen aquests capítols, de creixement i d’interacció. S’hi parla del pas de la infantesa a l’adolescència i, després, del procés de fer-se home, del trànsit  d’una edat a la següent i de l’aprenentatge per trobar un lloc al món. En el capítol dedicat a l’estilogràfica Parker, per exemple, es destaquen “les setmanes d’incòlume tossuderia”, les “durícies als dits, pàgines i línies metrallades de tinta” quan decideix canviar el bolígraf per la ploma; tots ells sacrificis que, si més no, servirien perquè el protagonista pogués sentir-se diferent de la resta. En el capítol dedicat al giradiscs Vieta Uno, el protagonista aferma la seva singularitat quan s’adona que els companys de classe no comparteixen la seva afició per la música clàssica. Però tot el procés de creixement s’analitza des d’una perspectiva que molts adults no compartirien, perquè es fa amb plena consciència que quan deixa enrere la infantesa, es troba sol sense un manual d’instruccions de la vida, és a dir, sense cap veritat revelada. Segons ens diu al capítol de la maquineta d’afaitar Gillette G-II, “un cop t’has convertit en home, ningú no ve a avisar-te que és l’hora de posar-te dempeus, sinó que sovint et despertes sense saber si encara és de nit o ja s’ha fet prou clar per llevar-se”.

El llibre és un viatge en el temps a través d’una sèrie d’objectes però, com apuntava més amunt, el tema de fons són els subjectes. Davant del regal d’un talismà, el protagonista no pot evitar sospitar que la persona que li fa el regal s’amoïnava per la seva vida laboral. En un altre cas, quan comenta el seu desig, mig en broma, de tenir el bust d’Atenea que ha trobat en una botiga, l’acaba rebent com a regal inesperat, com en aquella dita que ens commina a vigilar què desitgem perquè hi ha el perill que es faci realitat. També hi ha regals que tenen una rebuda freda i que acaben retornant a qui el fa. Els objectes fan d’intermediaris entre els subjectes, mostren la relació entre ells o la modifiquen i ajuden a destacar-ne qualitats, anhels o trets del caràcter.

L’últim capítol, però, fa que el nombre d’objectes sigui finalment 17. I 17 és, per exemple, el nombre de síl·labes que té un haikú, una forma poètica tradicional del Japó. Tot i que el text de l’Enric no en té, de haikús, sí que sembla haver-ne heretat la sobrietat i el toc de sorpresa en els enigmàtics aforismes finals, que en alguns casos fan pensar en la lucidesa de les imatges de Pessoa, com ara quan l’Enric ens parla de la memòria:

La memòria és un riu
on flueixen els records.
Les seves aigües estancades
són la nostàlgia.

En altres passatges, la força de les imatges va acompanyada d’una saviesa serena, quotidiana, d’algú que ha sabut retenir algunes veritats de l’experiència viscuda. Com ara quan diu “fer-se adult no és un pas endavant ni un salt al buit, sinó la rutinària trobada matinal davant del mirall després d’abandonar la terra fosca dels somnis”.

Les reflexions a l’entorn del pas del temps, per cert, són abundants i, per moments, remeten a la saviesa taoista sobre la utilitat d’allò inútil. Xuang Tsé parlava de l’arbre que sobreviu durant segles perquè la seva fusta no té cap utilitat i, per tant, a ningú li ha interessat mai talar-lo. L’Enric ho exemplifica amb un jersei de llana, però és fàcil comprovar que l’esperit del text següent és molt semblant al de l’arbre de Xuang Tsé:

Mentre el gruix de la llana complia la funció protectora, el gris predominant era l’aliat ideal per passar desapercebut. Potser la grisor va ajudar-te a sobreviure als tediosos canvis d’armari, a superar els judicis sumaríssims que bandegen les peces de roba […]

Però el nombre 17 també era una mena de nombre maleït per als pitagòrics. Segons explica Plutarc, el motiu seria que el 17 “separa” el 16 i el 18, que són els únics nombres que poden ser a la vegada l’àrea i el perímetre d’un rectangle.

i1.jpg

Aquest motiu seria suficient perquè l’escola pitagòrica, que, recordem, era mig matemàtica, mig mística, li tingués aversió. El cas és que, malgrat la saviesa, o juntament amb la saviesa, el llibre dibuixa un personatge amb tendències destructives o autodestructives. Quan parla de la maquineta de fer punta en forma de globus terraqüi, diu:

Qui sap si segueixo somiant que una nova acumulació de restes rebentarà la petita esfera de la vida —un deliri depravat de la infantesa que, de moment, no s’ha complert.

I això ja ho pensava sent petit! En qualsevol cas, però, es tracta d’una fantasia de destrucció que, tal com està redactada, s’entén més aviat com a autodestructiva. De fet, el llibre és una llarga reflexió sobre el pas del temps, amb clares pinzellades autocrítiques —i algunes dosis d’humor i de sarcasme—. Això queda recollit en alguns dels aforismes que tanquen magníficament els capítols. Com ara aquest que, sense ser un haikú, consta exactament de 17 síl·labes:

Poder lliurar totes les batalles.
Saber perdre la guerra.

La relació del nombre 17 amb la matèria queda evidenciada com a mínim per dos fets, un de físic i un altre de matemàtic. El físic és el fet que el Model Estàndard de la física de partícules consta exactament de 17 partícules subatòmiques; el nombre 17, en aquest cas, és producte de l’observació i la reflexió sobre la realitat.

i2.jpgPerò també hi ha un fet matemàtic, que ja no depèn de la forma que pugui prendre aquest univers en particular: que el nombre de simetries en el pla és exactament 17; per exemple, només hi pot haver 17 trames de paper pintat pel que fa a la simetria. Com en aquestes pintures d’Escher, unes tindran simetries horitzontals i verticals i d’altres no, però fent el recompte de totes les possibles, la teoria de grups ens dóna 17 possibilitats, ni una més ni una menys.

i3.jpg

i4.jpg

I efectivament, casualitat o no, ens trobem davant d’un text que parla del món material, però no cometem l’error de subestimar la matèria! Matèria són els objectes però també els subjectes com nosaltres, i no perdem importància pel fet de ser-ho. La complexitat del cervell humà (amb 100 mil milions de neurones) no es pot comparar amb la d’una càmera Pentax ME Super, un altre dels objectes del llibre, però saber que el xip d’un iPhone 6 conté 2 mil milions de transistors ens hauria de provocar, si més no, una reflexió. El discurs clàssic que menysté la matèria davant la “superioritat” de l’esperit podria esdevenir tan fals i antiquat com fer venir el bruixot quan algú té febre alta. En qualsevol cas, el llibre de l’Enric dibuixa una interrelació molt rica entre els objectes i els subjectes i n’insinua una certa unitat, si més no poètica. Els objectes triats es dignifiquen, actuen com a fil conductor i fins i tot són apreciats encara que siguin vells o estiguin estripats; un detall, per cert, molt propi de la cultura japonesa, que l’Enric coneix prou bé.

Voldria acabar citant un element que apareix tímidament a Objectes i subjectes, i que té molt a veure amb el món tal com el coneixem i, per tant, amb els objectes i els subjectes del títol. Aquest element és l’atzar i la seva interpretació. Hi apareix, de manera evident, en un talismà que el protagonista perd i es retroba repetidament, però també en relació a la vida i al temps quan el protagonista es pregunta “de quina manera aplicarà l’atzar la seva lògica incomprensible”. L’atzar, si bé és un ingredient imprescindible del funcionament de l’univers, psicològicament, en canvi, és un element incòmode i una porta a la nostra naturalesa supersticiosa. L’autor admet que hi ha “màgies” que costen d’acceptar. No ens en diu res més i resulta misteriós no saber en més detall què en pensa l’autor sobre unes “màgies” que podrien ser excepcions al normal funcionament del món. Deixeu-me que aquí afegeixi una anècdota personal sobre aquest punt. Quan tenia uns 10 anys, els meus pares van decidir comprar mobles nous per a l’habitació que jo compartia amb el meu germà petit. Dubtaven entre un dormitori de color marró i un altre de color verd, més alegre, però van triar el marró. A mi em va entusiasmar i em vaig posar de seguida a dibuixar a l’escriptori nou amb moltes ganes. Tantes ganes, de fet, que a causa de guixar ben fort amb el bolígraf, quan vaig aixecar el paper vaig comprovar que el meu preciós escriptori estava ple de marques que no marxaven. Ja era de nit, i vaig anar a dormir demanat a Déu que, si existia, l’endemà eliminés les ratlles, que m’horroritzava que poguessin veure els meus pares. A canvi, vaig prometre a aquest Déu hipotètic que, si es complia el meu desig, creuria en ell. L’endemà, en aixecar-me, les marques encara hi eren. Vaig esmorzar, vaig anar a col·legi i vaig tornar a casa pensant que Déu definitivament no existia, però amb curiositat per saber si hi havia hagut un últim miracle. En arribar a casa, vaig comprovar que no és que haguessin marxat les marques sinó que havien desaparegut tots els mobles nous. Els pares, segons ens van explicar, van decidir que el dormitori marró era massa trist per nosaltres i el van canviar pel verd. Ningú va dir res sobre les marques. Com a resultat, vaig passar uns anys que vaig voler creure en Déu, però ara ja ho he deixat d’intentar.

Diria que la raó que hi ha al darrere del meu capteniment a no creure en divinitats té molt a veure amb la visió que traspua el llibre de l’Enric. La unitat profunda de tot el que existeix, visible o invisible, la matèria i l’energia com a base de la realitat, la necessitat de disposar d’una explicació racional del món. Tot això s’entreveu en el llibre. Ara, pel que fa a la màgia, certament trobarem la que sempre té una obra ben escrita que sap arribar al lector. Per saber si l’autor accepta o no altres formes de màgia, li haurem de preguntar personalment.

Anuncis

Ni puc ni vull

 

fm132nipucnivull.jpg

Lydia Davis
Ni puc ni vull
Edicions de 1984, 2015, Romanyà-Valls
Traducció: Yannick Garcia
316 pàgs.

El títol d’aquest recull de relats té a veure amb el que reprodueix la portada de l’edició en català i ja deixa entreveure la ironia que amara tot el llibre. Perquè s’entengui, doncs, el sentit del títol, aquest és el relat d’on s’ha extret, amb les nou primeres paraules que estranyament són absents a la portada:

Can’t i won’t

Fa poc no em van concedir un premi literari, segons em van dir, per “mandrosa”. Amb això de “mandrosa” volien dir que abusava de les contraccions: per exemple, en comptes d’escriure les paraules senceres cannot i will not, les contreia i escrivia sempre can’t i won’t.

No es tracta, però, d’un llibre de microrelats, el que hi troba el lector és, sobretot, experimentació. Hi trobarà relats d’estil autobiogràfic de més de vint pàgines, com ara una carta absurdament sincera als concessionaris d’una beca que la premiada confessa haver cobrat sense haver treballat per merèixer-la. Hi trobarà contes suposadament de Flaubert (autor a qui Davis ha traduït), somnis i moltes observacions lingüístiques, algunes de les quals esdevenen microrelats com aquest:

La manera de parlar de la companyia telefònica

“La incidència que ens ha comunicat recentment ja funciona amb normalitat.”

El que no es pot negar és la infinita capacitat d’observació i de reflexió de l’autora que, combinades, produeixen relats desesperants —i per algun motiu representatius del conjunt—, com ara Els dos Davis i la catifa. En la trama, dos veïns indecisos negocien la compravenda d’una catifa i ambdós són tan capaços de posar-se en la pell de l’altre que passa el temps —i les pàgines— sense que s’acabin de decidir. Enrique Vila-Matas ha descrit l’escriptura de Lydia Davis com una combinació d’intel·ligència, brevetat aforística, originalitat estètica, comèdia lleugera, influx filosòfic i saviesa humana. I el cas és que la seva escriptura sembla tan fàcil com la quotidianitat d’algunes de les observacions que hi trobem; però ja se sap que, sovint, és allò més quotidià el que ens passa més per alt quan volem explicar-ho. Un bon exemple és la seva llista titulada Estic bastant còmoda, però sempre podria estar-ho una mica més; és molt difícil no sentir-se reflectit en uns quants dels punts que enumera, però no és gens clar que sigui fàcil elaborar-ne la llista!  (per tancar aquestes línies en trobareu una selecció).

Sembla que Ni puc ni vull és un dels llibres més experimentals de Lydia Davis, però puc assegurar que es pot gaudir encara que sigui la primera lectura que es fa de l’autora.

Estic bastant còmoda,
però sempre podria estar-ho
una mica més

La gent que tenim al davant triguen molt a decidir quin gelat volen.

La dutxa és un pèl massa freda.

Ens han fet seure massa prop de la cuina.

Porto el coll del jersei suat.

La dutxa raja poc.

Aquesta sopa està disgustada.

La meva taronja de Califòrnia està un pèl massa resseca.

M’està fent esperar.

Estic una mica crispada.

La persona que tinc darrere meu al tren està menjant una cosa que fa tuf.

He comprat crema agra per error.

L’aigua de la infusió triga massa a bullir.

Porto la costura del dit gros del peu cargolada.

Duc la tireta molla.

A la botiga no els queda cafè descafeïnat amb gust d’avellana.

Em sembla que la meva vànova ja no m’agrada.

La rebel·lió catalana

la-rebel-lio-catalanaAntonio Baños
La rebel·lió catalana
Notícia d’una república independent
Edicions 62, labutxaca, 2013, Barcelona
264 pàgs., 14,90 €

Una de les característiques d’aquest Sant Jordi, a banda de la mirada històrica de Sánchez Piñol amb Victus, ha estat l’abundància de llibres de reflexió política sobre el procés sobiranista. Com que, donada l’oferta, era difícil triar de manera ordenada, vaig deixar que l’atzar em portés a llegir unes poques línies de La rebel·lió catalana d’Antonio Baños i em convencés no només que el volia sinó que el necessitava urgentment.

D’acord que es poden trobar llibres que repassen la història recent amb l’exhaustivitat del periodisme crític o estudis molt seriosos sobre la viabilitat econòmica d’un estat català. Es pot trobar l’argument històric, el lingüístic, el cultural i, sobretot, l’econòmic. El que no és tan fàcil és trobar una bona argumentació dels avantatges que la independència tindria des d’un punt de vista de la justícia social, dels valors republicans i de la qualitat democràtica. El mèrit és que l’autor defensa aquesta opció sense recórrer gaire ni a l’economia ni a cap mena d’essència nacional i sempre amb una gran empatia vers els diferents pobles d’Espanya, que l’autor procura distingir en tot moment de les elits que han governat l’Estat durant segles de manera jeràrquica i en benefici propi.

Un element imprescindible de l’assaig és la sàtira i la ironia. Perquè com, si no, es podria respondre al discurs de la por, al de la desinformació o al que intenta engalipar el personal amb idees de pa sucat amb oli? “Avui dia, la independència no existeix”, recull Baños de les declaracions que es fan no només a Madrid sinó també a Barcelona. Per respondre-hi, cita Rubert de Ventós: “Si no existeix, que ens la donin”. Cal dir res més? O bé la boutade “Mira el teu DNI! Què hi diu?”, a la qual respon, “el meu, en concret, diu que ja ha caducat”. No es tracta, per això, de respostes ràpides, de manual o que es limitin a fer gràcia. En les reflexions que segueixen hi ha ironia però només com a vehicle d’una fina argumentació lògica que defuig els llocs comuns. La mirada personal també hi és present, i s’ha de dir que arriba al lector.

Quan es porten llegides unes pàgines, si un mai havia sentit a parlar de l’autor, és inevitable preguntar-se d’on ha sortit l’Antonio Baños. Pel que fa als orígens, ell mateix ens ho aclareix:

Servidor, mig de Nou Barris, mig de Sant Andreu, és un català dels de tota la vida. És a dir, amb els quatre avis de fora. Mai, ni un quart d’hora, he estat nacionalista. Sóc d’aquells a qui les pàtries perdudes i llunyanes els fan més mandra que les futures i possibles. Sóc dels que creu que la rebel·lió catalana ha de ser completa i ha de portar-nos a reconstruir tots els discursos i totes les realitats.

normal_457

El títol està molt ben triat perquè la proposta de Baños s’assembla a una revolució tranquil·la, a una rebel·lió a càmera lenta, però rebel·lió al cap i a la fi. Rebel·lió contra la monarquia i contra tota una estructura de poder que s’ha anat renovant a sí mateixa perquè tot segueixi igual. Ens ho recorda ja al primer capítol, titulat marxem:

La propaganda borbònica i part de les esquerres locals i peninsulars insisteixen encara en una mena de “via panamenya” cap a la independència. Un procés lampedusià en què les elits controlarien el camí a la llibertat perquè no tingués ni gaires revolts ni gaires llibertats i conservar així les venerables estructures de poder. Un joc de concessions, tributs i prebendes per aigualir-nos. És plausible sempre que es tregui de l’equació una minúscula variable: el poble.

Vaig adquirir el meu exemplar el dia de Sant Jordi, i vaig fer la petita cua per tenir-lo signat per l’autor. A sota de la dedicatòria hi va afegir una mena de missatge en clau, el lema Donec Perficiam que, un cop a casa, vaig saber que va fer seu la Guàrdia Reial Catalana durant la Guerra de Successió i que alguns, com el mateix Baños, han recuperat per al moment actual. El significat: fins a reeixir, fins a aconseguir-ho. I és que, encara que per Sant Jordi no compressim Victus, sembla que era impossible no ensopegar amb el 1714. A diferència de la proposta de Sánchez Piñol, però, la d’Antonio Baños està basada en un 100% en fets reals. I com en el cas de la de Piñol, el resultat és un magnífic llibre que es llegeix sol.

Altres comentaris: EnforcallPer a bons patricis.

Poemes sobre ciència i fe

Poemes sobre ciència i fe

David Jou
Poemes sobre ciència i fe
Viena Edicions, 2013, Barcelona
93 pàgs, 11 €

Aquest recull de poemes del físic i poeta David Jou es pot considerar com una aportació personal de l’autor al diàleg, sovint conflictiu, entre ciència i religió. El mateix autor reconeix al pròleg que un dels motius que el van impulsar a publicar aquest poemari va ser el seu distanciament de les extrapolacions metafísiques que fa Stephen Hawking al llibre El gran disseny, del qual David Jou va ser-ne el traductor. Si la física ja havia arraconat la hipòtesi de Déu en l’instant de l’inici de l’Univers, Hawking ha anat encara més enllà i, dins d’una tradició que comença com a mínim amb Laplace, ha arribat a dir que Déu seria una hipòtesi innecessària. La resposta de Jou prové, d’alguna manera, de l’altra banda de la ciència, d’allà on impera el sentit i el sentiment:

Si no pregunto prou, no et necessito.
Si no vull necessitar-te,
nego sentit a les preguntes que m’obren cap a Tu,
i tanco al meu voltant un cercle que em fa suficient
i em protegeix de Tu com a pregunta.

(Déu, una hipòtesi innecessària?, pàg. 53)

Però Jou no només reacciona al cientifisme més autosuficient. En molts casos, s’endevina un lament per la percepció esbiaixada que es té de la religió, ja sigui des de la ciència o, en general, des de la societat (veure el poema Allò que diuen que ha acabat). Respon, per exemple, a un dels qüestionaments més populars a l’existència de Déu, l’habitual “com que hi ha mal, no hi ha Déu”, i s’ha de dir que tant si s’està d’acord amb les seves tesis com si no, els poemes sempre aporten reflexions subtils, molta sensibilitat i una certa joia que l’autor sap transmetre.

En l’estil dels poemes s’aprecien pinzellades de tradició quan, per exemple, s’hi troben absoluts com Amor, Raó, Lògica o Vida. I si a estones semblen haver-hi ecos lul·lians (de fet, un dels poemes és un homenatge a Llull), molts versos estan impregnats d’un naturalisme que recorda més a Alberto Caeiro, l’heterònim de Pessoa més antimetafísic:

Canto per cantar.
Reso perquè vull.
Calculo perquè em fascina.
M’atreu la glòria de tanta lleugeresa.

(M’atreu la glòria de tanta lleugeresa, pàg. 74)

Al llarg dels poemes del recull, l’autor evita confrontar ciència i fe i prefereix, més aviat, unir-les. Déu no seria una alternativa a la raó ni aniria en cap cas en contra de la ciència; seria, contràriament, “Raó infinita”, “Raó profunda i invisible”, “la Raó inicial”, “una Raó capaç de crear encara més raó”. Però també s’hi parla de l’amor “com a primera i darrera causa”. I s’hi parla, sobretot, i en múltiples formes, del sentit. Possiblement es pugui resumir el llibre amb el poema El món com una carta d’amor que permet a l’autor, davant d’una carta d’amor, mostrar la diferència d’enfocament entre la ciència i la fe. La primera sabria analitzar “l’energia consumida en fer la tinta i el paper”; la segona, però, faria el pas sense el qual la carta no s’acaba d’entendre:

Fins que un dia, per fi, vas decidir-te a llegir pel teu compte,
i vas veure que allò que havies estat engrunant,
esmicolant, menystenint,
era una carta d’amor.
Quant de temps perdut!
Quanta felicitat desaprofitada!

(El món com una carta d’amor, pàg. 35)

D’alguna manera, aquest llibre de David Jou també és una carta d’amor que pot gaudir qualsevol lector que s’interessi pel món físic i per la possibilitat de trobar-hi un sentit més enllà de la matèria i l’energia.

Modesta España

modesta españaEnric Juliana
Modesta España
Paisaje después de la austeridad
RBA, Barcelona, 2012
254 pàgs., 19€

Qualsevol llibre de crònica política de l’actualitat perdria bona part del seu interès al cap d’un any d’haver-se publicat. I la pèrdua ja seria total si l’autor gosés situar l’acció en un escenari tan canviant —per no dir convuls— com és l’espanyol en un segle XXI marcat per una crisi global i per uns problemes territorials reviscolats. L’assaig que ens ocupa, però, no té una data de caducitat clara, i això és així bàsicament per un motiu: qui escriu es diu Juliana, Enric Juliana.

L’autor, veterà periodista i director adjunt de La Vanguardia, traça un “paisatge després de l’austeritat” amb un lema —la modèstia— encarnat en un personatge —el Caballero del Verde Gabán—. La recepta que Juliana prescriu per a Espanya seria, doncs, capgirar els tradicionals valors castellans que tendeixen a l’idealisme i a l’excés, és a dir, abandonar el model del Quixot i recuperar un altre personatge cervantí que encarna virtuts oposades: don Diego de Miranda, Caballero del Verde Gabán.

Hay que reivindicar al Caballero del Verde Gabán. Austeridad, ponderación, mesura, solidez y un respetuoso sentido de la realidad para hacer frente a un futuro áspero y difícil.

El llibre fa un recorregut per la política espanyola recent i els personatges que l’han modelat —Aznar, Zapatero, Rajoy, Maragall— amb els flashbacks necessaris —Suárez, el franquisme, el rei— sempre que li cal anar a les arrels dels fets. I aquí és on rau la diferència entre una crònica d’Enric Juliana i una altra de senzillament informativa: tant si s’hi està d’acord com si no amb el diagnòstic que ofereix de la realitat, Juliana dibuixa un paisatge global que va espacialment més enllà de les fronteres espanyoles i temporalment més enrere de la mera actualitat. Un paisatge amanit amb converses i confidències narrades amb to d’intriga que fan sentir al lector que, en acabar la lectura, estarà en possessió d’uns quants secrets d’estat —sense que, evidentment, sigui cert—. Aquesta habilitat de l’autor fa pensar en la d’astròlegs i vidents que poden exercir perfectament les seves professions amb l’ajut estricte de grans dosis de psicologia. En el cas de Juliana, però, el que trobem són altes dosis de coneixements històrics i geopolítics. Un exemple és la incursió que fa en terres portugueses cap al final del llibre.

Llegir aquest assaig després d’un any políticament tan agitat fa veure, per exemple, que al març del 2012 ja es respirava en l’ambient l’auge de l’independentisme català. Juliana dedica a Catalunya gran part de les seves anàlisis —més val que els lectors no catalans ho tinguin present— i gosa fins i tot fer pronòstics (potser no era tan errat el símil amb els vidents) situant-se en l’any 2050:

Cataluña no es independiente, pese a que ese sentimiento subsiste, con altibajos, en las encuestas. Hubo un momento muy crítico. A iniciativa de Alemania, Francia e Italia, con el apoyo de Gran Bretaña (que había neutralizado la independencia de Escocia con un referéndum que, por poco, resultó favorable a la hipótesis autonomista), el Presidium Europeo emitió en 2022 una directiva que advertía contra cualquier modificación de las fronteras interiores de la Unión. El mismo decreto ofrecía a Cataluña el estatuto de “nación europea subestatal”.

Deixant de banda les visions del futur, que és sempre incert (la que fa de Catalunya, tanmateix, és paral·lela al tractament que sobre el país fa el diari on treballa l’autor), s’ha d’admetre que el llibre és una excel·lent crònica de la història espanyola recent i d’una actualitat marcada per una gran ombra d’incertesa.

Començar de nou

Ferran Casas i Joan Rusiñol
Començar de nou.
Catalunya debat el seu futur: singularització o independència

Deu i Onze Edicions, Barcelona, 2012
225 pàgs., 16,30€

L’assaig Començar de nou és una detallada crònica de la política catalana dels últims deu anys a mans de dos periodistes del diari Ara: Ferran Casas, cap de política, i Joan Rusiñol, delegat a Madrid. No és sorprenent, per tant, que l’estil sigui purament periodístic; conté opinió i parts d’entrevistes però conté, sobretot, moltíssima informació. Cal tenir-ho clar abans de seure, llibre en mà, disposat a començar les seves 225 pàgines que analitzen d’on venim, on som i on anem.

La tesi del llibre queda ben recollida en la dicotomia del subtítol –singularització o independència–. Segons els autors, comença un temps nou per a Catalunya en el qual caldrà definir un horitzó clar, lluny de les ambigüitats a què ens havia acostumat l’era Pujol. Per què? Doncs principalment a causa de dos factors que no es poden menystenir: la resposta del Tribunal Constitucional al nou Estatut –amb el fracàs consegüent de la via federal– i la crisi econòmica que ha fet qüestionar el model de finançament vigent. Casas i Rusiñol no es limiten a relatar la “gran política” sinó també l’ebullició més invisible del món associatiu, dels moviments interns dels partits o de les personalitats influents. El paisatge que dibuixen correspon a un canvi d’etapa que s’estaria produint en aquests moments (el llibre és del març del 2012), amb un augment dels arguments racionals de l’independentisme paral·lel a una revifada (més simbòlica i sentimental) de l’espanyolisme, en tots dos casos amb menys complexos que mai. Els autors fan servir el símil de la corda: si dos equips estiren d’una mateixa corda en sentits oposats i, de cop i volta, n’hi ha un que estira més fort, l’altre també es veu obligat a fer més força perquè l’alternativa és perdre.

Es nota que la informació és exhaustiva. Tots els fets rellevants que altrament caldria cercar en hemeroteques o dins del caos de la xarxa, queden recollits aquí i entrellaçats per formar un mosaic que fa entendre més bé en quin punt es troba Catalunya i quines opcions té. Cal tenir en compte que quan es parla de canvis socials, el que és fonamental és observar quins són els moviments de fons i quins els argumentaris que generen opinió. En qualsevol cas, sempre cal una perspectiva per entendre on som i cap a on anem.

L’any 1940, amb només deu anys, Jordi Pujol va pujar al Tagamanent i, contemplant el paisatge que s’obria sota els seus peus, va descobrir una vocació política per contribuir a alçar de nou un país abatut i derrotat en tots els sentits. Cinquanta-vuit anys després, Pasqual Maragall s’enfilava a la torre de comunicacions de Collserola, amb la ciutat de Barcelona al fons, per anunciar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat. Totes dues escenes, allunyades en el temps i en l’espai, expliquen la Catalunya que tenim avui. Des de les altures, els dos polítics més decisius de la nostra història recent van somniar una determinada idea de país –a vegades oposada, a vegades complementària i a vegades coincident– i després van donar-hi vida a peu pla. Ara aquesta etapa s’ha acabat, l’un i l’altre han usat la paraula fracàs, i toca bastir un projecte fresc des d’arran de terra, arran de mar.

Dues prevencions finals. La selecció dels entrevistats no està feta a l’atzar sinó que és força coincident amb l’opinió que destil·la l’assaig. Això es pot veure com a manca de pluralitat, però també com a manera de focalitzar i reforçar el missatge dels autors. D’altra banda, tot i que la redacció és molt correcta i en cap moment perd el ritme d’una bona crònica periodística, no és imaginable que es pugui llegir d’una tirada (ni de dues ni de tres) sinó a petites dosis per no saturar el lector. A canvi, el llibre dóna tots els arguments –i més– per tots aquells que aposten per un nou començament.

Brussel·les, el monstre gentil o la tutela d’Europa

Hans Magnus Enzensberger
Brussel·les, el monstre gentil
o la tutela d’Europa
ARCÀDIA, Barcelona, 2012
98 pàgs., 11,90€

Si sempre és un bon moment per fer autocrítica, en les èpoques de crisi esdevé vital. I en aquest assaig de l’intel·lectual alemany Hans Magnus Enzensberger trobem una crítica intensiva i extensiva a la manera com s’està construint Europa. Una crítica que comença amb un cert humor, com quan cita la disposició 1677/88 sobre els cogombres, segons la qual els de classe “extra” només es poden comercialitzar si la curvatura no supera els 10 mil·límetres per una llargària de 10 centímetres. Però ben aviat el que comença com humor es transforma en sarcasme quan ens parla dels càrrecs als “despatxos de direcció”:

En primer lloc cal esmentar el president del Consell Europeu. Seria fatal que el públic el confongués amb el president del Consell de la Unió Europea. Perquè és aquell Consell, i no aquest, el que es compon dels caps d’estat i de govern […]

L’autor –per l’estorament dels lectors– és capaç de dedicar algunes pàgines a una enumeració carregosa de sigles que representen diferents organismes de la Unió. Però si això sembla fer-lo entrar en èxtasi, acte seguit descobreix un nou objecte d’estudi: “és una llàstima que la majoria d’etnòlegs se’n vagin a Papua-Nova Guinea i no a Brussel·les, perquè aquí se’ls obriria un camp d’investigació molt particular”. I la recerca etnològica d’Enzensberger pels despatxos de Brussel·les arriba a una conclusió clara: els euroburòcrates –una espècie aïllada del seu entorn urbà– viurien amb la consciència de tenir una missió transcendent i completament desconeguda pels ciutadans europeus que es beneficien de la seva feina. Però quines són, segons l’autor, les causes que expliquen l’absurd d’una maquinària que representa “la raó d’estat d’un Estat inexistent”?

Com hem arribat fins aquí? –es pregunta Enzensberger–. Els defectes que –admetem-ho– habiten en la complicada arquitectura de la UE caldria buscar-los en un polític francès “de bigoti ben retallat” anomenat Jean Monnet. Aquest home rabassut i tenaç, promotor de l’embrió de la UE, hauria transmès al funcionament dels òrgans de la Unió un paternalisme antidemocràtic que defugiria els referèndums i preferiria les decisions preses per les elits. A partir d’aquí, el discurs es va centrant en un dels pecats capitals de la UE, l’anomenat dèficit democràtic, i és aquí on la prosa d’Enzensberger abandona l’humor i la ironia suau per esdevenir una crítica despietada. El lector euroescèptic o el que simplement s’ha deixat arrossegar per la prosa de l’autor –encuriosit per saber on vol anar a parar– pot caure fàcilment en els paranys que aquest li té preparats. Dubtoses dades estadístiques que hi apareixen amb la introducció “es calcula que” (p. 74) i judicis d’intencions massa nombrosos per enumerar-los. Parla, per exemple, de la “dèria irrefrenable per dur a terme ampliacions” quan, de fet, el ciutadà atent a l’evolució de la UE sap que les ampliacions han estat promugudes pels països euroescèptics com a estratègia per afeblir-ne la integració política. Ben lluny, per tant, de cap intent de transformar la Unió en una “potència mundial”, cosa que, d’altra banda, no seria pas il·legítima.

Aquest assaig ha estat qualificat en un altre lloc d’indigne pamflet (Café Steiner) que abona les tesis populistes del diari Bild. Què té, doncs, a banda d’ironia i amenitat, que m’impedeix desautoritzar-lo del tot? Entre línies hi ha, per exemple, un bagatge cultural que beu de fonts europees. Hi ha, de tant en tant, algun adjectiu que el delata, com quan qualifica de fet dolorós l’absència d’una opinió pública europea. Hi ha, en definitiva, el fet que les crítiques d’Enzensberger no van adreçades a Europa sinó a una construcció política concreta anomenada Unió Europea que ell qualifica de quimera –en el doble sentit de creació de l’esperit i de monstre que escup flames–. En paraules de l’autor:

Tot i que Brussel·les és a Europa, Europa no és a Brussel·les.