El zen y el arte de amar

Brenda Shoshanna
El zen y el arte de amar
Barcelona, Ediciones Oniro, 2004
279 pàgs.

El zen y el arte de amar o, en anglès, Zen and the Art of Falling in Love -per a mi més fidel a l’ensenyament del llibre- és un recull de principis que poden ajudar a viure una vida més plena i real.   Ens fa entendre que no som els mateixos d’ahir, i que hem de passar pàgina per així estar més presents en l’ara mateix -no serveixen de res les lamentacions-. Contribueix a fer-nos adonar de com estem de subjectes, la major part del nostre temps, per somnis i il·lusions que distorsionen i desgavellen les nostres possibles relacions de parella, relacions que, tanmateix, podrien evolucionar de forma favorable per si soles, i de com abandonar les mecàniques pautes de conducta, que un cop i un altre, ens porten a tenir experiències similars, a la fi decebedores.

La Brenda Shoshanna, psicòloga, aprofita per endinsar-nos a la pràctica del zen al mateix temps que ens aconsella que pot ser-nos una eina molt útil. Ens ho exemplifica parlant-nos dels seus propis pacients, del punt d’on partien quan eren desconeixedors dels principis de la pràctica zen i de com van descobrint, pas a pas, dreceres noves que els aporten més llibertat per escollir a qui volen com a parella i a qui no. I sobretot, fa molt d’èmfasi en com és d’important cultivar la paciència, “essència de la nostra capacitat innata d’estimar”.

Ens apunta que la vida és vida quan estem enamorats i que és el nostre estat natural. Alguna cosa important ens passa quan no n’estem. En definitiva, si volem estar bé hem d’estar enamorats, de la vida, de les persones que ens envolten i que comparteixen amb nosaltres aquest món eternament canviant.

Un llibre que recomano per llegir-lo detingudament i, mentre ho fem, examinar-nos a nosaltres mateixos. És un llibre que ens alerta perquè siguem conscients de com ens pot anar de bé simplement trobant un raconet on sigui possible la proximitat de debò amb nosaltres mateixos. Un lloc tranquil. La natura potser ens ajudi a experimentar una major sensació d’unitat amb el tot. Per a l’autora, com més es practica el zen, més suaus i presents esdevindrem per als altres. Per a ella, el zen té sentit si gràcies a la seva pràctica podem anar obrint portes que ens facin ser més assequibles als altres, més bons companys dels que escollim i de nosaltres mateixos.

Per acabar, un parell de cites molt ben trobades que fa l’autora:

La felicidad humana surge al mantener una perfecta armonía con los demás.

Chuang-Tzé

Fabricamos una máscara para encontrarnos con las máscaras de los demás. Y luego nos preguntamos por qué no tenemos a quién amar, por qué nos sentimos tan solos.

Eshin

Anuncis

Al diablo con el amor. Poemas para arreglar un corazón roto

DiabloAmor

Al diablo con el amor. Poemas para arreglar un corazón roto
Mary D. Esselman y Elizabeth Ash Vélez
Barcelona, Punto de Lectura, 2007, 243 pàgs., 6,70 €

 

La ressenya que va fer l’Enric a The Richest Man in Babylon m’ha animat a comentar aquest llibre. Tot i que hi ha una diferència fonamental: pel que dedueixo, va ser un amic qui, bonament, li va encolomar el llibre a l’Enric; en canvi, jo hi he arribat tota soleta i pel meu propi peu. I, damunt, me’l compro (i amb aquest títol, que més dissuassori i explícit amb el pa que s’hi dóna no pot ser…).

Les dues autores (cal que digui que són nordamericanes?) decideixen escriure un llibre que es mou entre la psicologia, la filosofia, la poesia i l’humor, tot i que no acaba de quallar en cap d’aquests terrenys. La idea és oferir una mena de bitàcola que pugui servir d’orientació a tots aquells que han patit una ruptura sentimental. I no pas mitjançant consells, sinó una tria de poemes adequats per a cada ocasió: poemes que reflecteixen situacions amb les quals podem sentir-nos identificats i, a partir d’aquí, reconfortats. Divideixen el llibre en vuit seccions, inspirades en les diverses etapes emocionals que la persona va travessant: “Furia”, “Tristeza”, “Odio a uno mismo”, “Falsas esperanzas”, etc. Cadascuna va encapçalada d’una breu introducció a l’estat d’ànim en qüestió i als poemes cridats a il.lustrar-lo.

Malgrat tot, diré alguna cosa al seu favor (o al meu, per consolar-me de l’adquisició). El llibre té aquesta gràcia i desimboltura que fa que, mentre penses déu meu quina poca-soltada, segueixis llegint-lo, com si se t’hagués enganxat a les mans. Segona bondat: permet descobrir alguns poetes nordamericans inèdits a casa nostra. I trobar petites joies com aquestes:

Resumen (de Dorothy Parker)

Las navajas duelen;
los ríos mojan;
los ácidos manchan;
y las drogas dan retortijones.
Las pistolas son ilegales;
las sogas fallan;
el gas huele fatal;
mejor es que vivas.

Este es el verso (de Philip Larkin)

Te joden, tu padre y tu madre.
Seguramente no quieren, pero lo hacen.
Te colman con las faltas que tenían
y añaden alguna más sólo para ti.
Pero a ellos también los jodieron
tontos con sobreros y abrigos anticuados,
que la mitad del tiempo eran unos sentimentaloides
y la otra mitad se echaban las manos al cuello.
Los seres humanos se transmiten las desgracias.
Se ahondan como un banco costero.
Sal lo antes que puedas
y no tengas hijos.

En algún lugar una semilla (de Michael Fried)

En algún lugar una semilla cae al suelo,
se convertirá en un árbol
que un día derribarán
y de él extraerán finas varas
para hacer flechas
que equiparán cabezas de guerra
una de las cuales, el día que menos lo esperes,
cuando brille el sol de invierno
sobre un río e hielo
y te sientas muy lejos de la autocompasión,
desgarrará tu corazón lleno de mierda.

Podeu fullejar-lo aquí:

http://www.puntodelectura.com/upload/primeraspaginas/978-84-663-6863-6.pdf