Éramos unos niños

Patti Smith
Éramos unos niños
Traducció de Rosa Pérez
Debolsillo, Barcelona, 2012

La cançó So You Want to Be a Rock ‘N’ Roll Star, dels Byrds, va ser tota una premonició per la Patti Smith pel que fa al to que aniria agafant la seva vida professional, quan de primer es decantava pel dibuix i per la poesia i estava enamorada del poeta Rimbaud, un referent important per ella.

La  gitana i el boig, la Patti i en Robert, així és com es veien durant un temps ells mateixos. Éramos unos niños és la història d’ells dos, que un dia la Patti li va prometre que escriuria a en Robert Mapplethorpe abans que ell morís. La d’ells va ser una relació singular, basada en compartir el seu art i moltes peripècies, quan encara eren dos joves que volien ser artistes i s’estaven a Nova York, entre l’hotel Chelsea, la Factoria i el cercle de Warhol o, més tard, l’estudi de gravació Electric Lady, que va crear el Jimi Hendrix.

Para mí, Robert y yo estábamos unidos de forma irrevocable, como Paul y Elisabeth, los hermanos de Les enfants terribles de Cocteau. Jugábamos a cosas parecidas, considerábamos tesoros los objetos más insignificantes y a menudo desconcertábamos a amigos y conocidos con nuestra indefinible devoción.

De él aprendí que, a menudo, la contradicción es el camino más diáfano para llegar a la verdad.

La veritat és que m’ha sorprès la seva naturalitat i elegància en explicar-nos les seves memòries, em sembla que hi ha prou saviesa i distància per parlar-ne. Hi he trobat un accent marcat en les dificultats per obrir-se camí, no ens pot passar per alt que passaven fins i tot gana. Ens dóna una recepta, concretament per lluitar contra les limitacions imaginàries: quan es trobava bloquejada amb poemes i cançons començats i sense acabar, un amic li va donar un consell, “cuando te topas con una pared, solo tienes que derribarla a patadas”.

En el llibre hi he trobat moltes coses curioses, per exemple en quin context va sorgir-li la frase tan coneguda i atrevida “Jesús murió por los pecados de alguien/pero no por los míos” del poema Oath.

Em commou com parla de la mort del seu amic Robert, que un dia va ser el seu estimat, de la complicitat i reconeixement mutu dels seus talents, sense ombra d’enveja, i de com gairebé endevinaven més de l’altre que d’ells mateixos, i s’engrescaven mútuament quan els calia un canvi de timó o ànims. D’en Robert ens diu: “confiaba en la ley de la empatía”, “buscaba ver lo que otros no veían, la proyección de su imaginación”.

A part de ser una apologia a l’amistat, també ho és del món de l’art, de l’explosió de creativitat d’uns anys on s’inventava un nou llenguatge cultural sota el signe de la llibertat. El llibre també és un reconeixement i gratitud a tots aquells que hi van deixar la pell, com ara Janis Joplin, Jimi Hendrix o Jim Morrison, que van somniar un món millor i s’esforçaven en fer alguna cosa de valor. Com la mateixa Patti Smith.

Anuncis

Simone Weil

Gabriella Fiori
Simone Weil
Traducció de Silvio Mattoni
Adriana Hidalgo editora, Buenos Aires 2006

Si volguéssim endinsar-nos en la vida de Simone Weil, una bona opció seria l’assaig de Gabriella Fiori que ens dóna unes pinzellades precises dels vincles que tenia amb la vida, la filosofia, la política i la religió. Finestres que ens obre de bat a bat l’autora del llibre.

D’entrada, de Simone ens meravella la seva capacitat reflexiva i de connexió amb el seu ésser interior. Tenia la necessitat de saber qui era ella mateixa i la col·lectivitat humana. Hi ha qui s’atreveix a dir que per entendre-la hem de fixar-nos en la seva vida personal, i el llibre és un recull de cites del seu pensament, però també de les seves emocions i de les accions que va emprendre al llarg de la seva curta vida.

Era d‘envejar, doncs, el seu coneixement profund de la naturalesa humana. Activista social i mística, gairebé amb vocació de màrtir, va dur a terme una progressiva transformació interna. La lluita i el sacrifici eren paraules plenes de significat per ella, res no l’aturava, ni la desnutrició, ni la debilitat física. Per ella era important tenir una actitud ferma davant la vida. Estava alerta i entestada en fer un món més just. Volia transformar la condició dels obrers que treballaven en les fàbriques, que coneixia prou bé perquè ella mateixa hi va treballar per solidaritzar-s’hi. Tenia el projecte d’una nova societat basada en la igualtat i lligada a la llibertat.

Ella quiso vivir la mecánica social para comprenderla. Y comprendió dos cosas: que la humanidad se divide en dos categorías, ‘los que cuentan para algo y los que no cuentan para nada’.

Va intentar amb totes les seves forces guarir l’ésser humà lliurat a la desmesura,  fer-lo recobrar el contacte amb la realitat del món i que s’adonés del seu paper i de les dimensions filosòfiques i espirituals que li pertanyen com a part de l’univers.

Tengo la necesidad esencial, y creo que puedo decir también la vocación, de pasar entre los Hombres y los diferentes ambientes humanos confundiéndome con ellos, desapareciendo entre ellos.

Simone Weil estava en contra de les guerres (li va tocar viure la Segona Guerra  Mundial) i detestava l’opressió capitalista. Va ser molt prolífica escrivint i va aportar uns valors que ara són de molta actualitat i que no podem oblidar.

Le suplica a su amigo Maurice Schuman, en Londres, que le encuentre ‘una misión en alguna operación de sabotaje. […] Preferentemente peligrosa. […] El dolor y el peligro son indispensables a causa de mi conformación mental… La desgracia propagada sobre la superficie del globo terrestre me obsesiona y me agobia a tal punto que anula mis facultades… Le ruego que me consiga, si puede, la cantidad de sufrimiento y de peligro útiles que me preservará de ser consumida estérilmente por la pena’.

Un hiver à Majorque

George Sand
Un hiver à Majorque
Edició Kindle, 0 €

L’anècdota és impossible d’evitar en una visita a l’illa. L’hivern de 1838-1839, George Sand, els seus fills i Frédéric Chopin van fer estada al monestir cartoixà de Valldemossa, a la serra de tramuntana de Mallorca. Una parella il·lustre de creadors a la recerca d’un lloc que, d’una banda, s’adigués amb l’esperit romàntic de l’època i, de l’altra, respongués al clima temperat que Chopin necessitava per al seu estat de salut. Però qui llegeixi aquest testimoni de la baronessa Dudevant pensant que hi trobarà detalls de la relació de la parella s’equivoca de llibre, perquè si bé les referències a Chopin són freqüents, sempre hi apareix esmentat com le malade.

Així, prenent com a punt de partida le malade, el text avança amb les dificultats pràctiques de supervivència com a columna vertebral, i ho fa amb un to que varia entre la ironia humorística i el deliri artístic. Perquè més enllà de ser un relat de viatge ­–on parla de l’oli d’oliva, dels porcs o del paisatge però, sobretot, de les experiències desagradables amb els indigènes–, aquest llibret s’ha de veure com una obra d’artista, de llenguatge recarregat però fluït que, per exemple, inclou un diàleg ficcional entre un monjo i un pintor (on l’autora recorda els horrors comesos per la inquisició).

George Sand parla amb detall de les dificultats que van trobar amb la població autòctona a l’hora de trobar allotjament o d’aconseguir el menjar diari, a banda de molts altres aspectes en els quals els mallorquins els enganyaven. I és fàcil entendre la seva crítica perquè culturalment som més a prop del seu progressisme, feminisme i anticlericalisme que de la vida tradicional de la Mallorca d’aleshores. Però això la porta a l’extrem de considerar els mallorquins gairebé com a animals, éssers incapaços de pensar i que –tal com diu– “es menjarien el seus iguals sense remordiments si fos aquest el costum al seu país, i si no hi hagués porc a discreció”. Pel que fa a altres incorreccions (històriques o lingüístiques), hi ha una edició en anglès amb anotacions de Robert Graves on sembla ser que se n’assenyalen moltes, i que pot resultar més interessant per al lector actual.

El cas és que després de passar jo mateix un estiu a Mallorca i de visitar el monestir de Valldemossa, diria que els mallorquins d’avui dia no només pensen, sinó que el seu pensament és tan pràctic que són capaços d’aprofitar el reclam del llibre de George Sand per aconseguir més turisme, encara que parli malament dels seus avantpassats. El llibre no sé si és recomanable, però he de reconèixer que m’ha servit per reflexionar força i que, de vegades, he pogut distingir clarament el seu sentit de l’humor del seu sarcasme.

Serge Gainsbourg. La biografia

Sylvie Simmons
Serge Gainsbourg. La biografia
Traducció d’Ángeles Leiva
Mondadori, Barcelona, 2007
417 pàgs.

La fealdad tiene algo de superior a la belleza: dura más.
S.G.

Mi música es judeorrusa; siempre tiene algo de triste.
S.G.

Si voleu tafanejar sobre la vida i miracles del compositor, intèrpret i escriptor Serge Gainsbourg, aquest és un dels llibres que dóna accés directe per fer-ho. En tot moment tracta de respondre a la pregunta “qui va ser S.G.?”, tot i que la seva biògrafa, la Sylvie Simmons, no el va poder entrevistar mai. La biografia és un reflex de tota una vida acompanyada per música, art, dones precioses, alcohol i cigarretes Gitanes. Pot sonar bé, oi?, però un 2 de març de 1991,  malauradament, va volar com el fum blavós de les seves cigarretes per tornar al no res. No oblidem, per això, que el seu pas per aquest món va ser ben sonat. Per mi, que va ser un inconformista i un aventurer que va experimentar tot el que podia i més amb les melodies i les lletres de les seves cançons, algunes de les quals van ser taral·lejades i xiulades als carrers per gent humil o estudiades a les universitats per la seva poesia, per les onomatopeies, per jugar amb els sentits de les paraules i per la seva musicalitat. Tocava temes tan dispars com la literatura, la coprofàgia, l’obsessió sexual, els pets, l’incest, la filosofia, la gramàtica, les cols, els nazis. Ell s’atrevia a dir coses que els altres pensaven però no deien.

Va dibuixar, sobretot, de jove. Va ser actor, director de llargmetratges, d’algun curt,  guionista i fins i tot  va publicar una novel·la. També va fer de realitzador i va actuar en anuncis televisius amb productes com ara galetes, trajos, detergents per llana o rentavaixelles.

No coneixia la moderació. Ens podem preguntar si va  tenir una vida heroica, tal i com diu el títol de la pel·lícula de Joann Sfar. Potser sí que es va atrevir a tocar moltes tecles i va conquistar els cors de dones molt admirades. Però el cert és que diuen que no va recular un pam per desintoxicar-se de l’alcohol i mirar de salvar la pell quan li van aconsellar els metges. No va trair el seu mode de compondre tonades i lletres que l’obligava a mantenir-se despert amb l’ajuda de cafè i tabac, assegut al piano amb la pressió dels terminis de l’estudi de gravació. El Serge deia que no podia deixar del tot la beguda ­perquè portava tota la vida bevent i fumant per trobar el ritme del que composava, i que si es privava de tot això, perdria la inspiració.

Un excèntric, un innovador, un provocador, un seductor, un descarat, un avançat als seus temps, tot menys passar desapercebut per aquest món, i segons la seva biògrafa, un tímid extrovertit, un realista surrealista, un iconoclasta amb ànsies de convertir-se en una icona. El descriuen com un maniàtic de l’ordre i un amant del color negre. Segons ell,  necessitava ordre per compensar el neguit creatiu que experimentava en el seu interior, una explosió de mots, colors, sensacions i imatges. La decoració de casa seva, amb el predomini del color negre, també l’ajudava a concentrar-se i evitar o minvar el  seu, podríem dir-ne,  caos mental.

L’àlbum titulat Historie de Melody Nelson, una història d’amor obsessiu, estava inspirat en una de les novel·les preferides de S.G., Lolita de Nabokov. Per mi és un dels millors. Sobre la cançó Le poinçonneur des Lilas, un cop va dir que s’havia basat en una conversa que havia tingut amb un revisor de la estació de metro Lilas arran de la pregunta “en què somia mentre es passa el dia fent això?”, a la qual li respongué “en mirar el cel”. Ara és tot un clàssic.

En el pròleg del llibre, hi ha una dedicatòria de la Jane Birkin que em sembla molt bonica i que data del 2001. Diu així:

En Inglaterra lo estáis descubriendo… Como si os hallarais ante la tumba de un faraón recién abierta, veis cosas maravillosas… Nosotros nos encontramos fuera mientras el fulgor de nuevos rostros ilumina su brillante universo…Nuestras flores perfumadas se han marchitado en contacto con el aire… Acercáis con entusiasmo vuestras antorchas para alumbrar su sarcófago de oro… Jeroglíficos, preciadas palabras, su trono pintado, custodiado por silenciosos leopardos… durante años… Y en la oscuridad su dulce rostro siempre os ha sonreído, aguardando paciente a que encontrarais la puerta.

Ara sí que només em queda per dir: t’estimo, jo tampoc.

Cementiri de Montparnasse, estiu del 2009
Entre els objectes que hi deixen els admiradors, hi ha una bona pila de bitllets de metro.

Carta al pare

carta-al-pare

Franz Kafka
Carta al pare
Traducció de Ricard Torrents
L’AVENÇ, Barcelona, 2009
85 pàgs., 12€

Franz Kafka va escriure Brief an den Vater (Carta al pare) als trenta-sis anys en una breu sortida de la casa familiar, on vivia amb el seu pare. En aquell moment, acabava de trencar el seu tercer prometatge, tal com el pare havia volgut, però no a causa de la negativa paterna perquè, segons ell, això encara el feia decidir-se més pel matrimoni o, en paraules seves, “m’era una prova més i més forta de la justesa d’allò que em proposava”.

Per poc que un reflexioni, els fets anteriors units al fet que escrivís una carta que havia d’arribar al seu pare a través de la mare (i que no li arribaria mai) sembla dibuixar una personalitat complexa, si més no, i diria que un punt turmentada. La causa, si hem de creure el que diu a la carta, la resumeix una cita que se’n fa sovint:

De vegades m’imagino el mapa del món i tu al damunt, estès de dalt a baix. Llavors em sembla que, per a viure-hi jo, resten només els indrets que tu no cobreixes o que no estan al teu abast. I d’acord amb la idea que em faig de la teva magnitud, aquests indrets són escassos i poc habitables.

Tant Franz Kafka com el seu personatge Gregor Samsa, abans de transformar-se en un insecte mostruós, passen llargues hores a les seves habitacions. L’habitació és el refugi i la literatura, sovint, és per a ell més valuosa que la vida. La carta al pare dóna una petita idea de les contradiccions que poblaven l’univers de Kafka i de com el pare n’ocupava el centre fins gairebé asfixiar-lo:

La impossibilitat de tractar-nos reposadament tenia encara una altra conseqüència ben natural; desaprenia de parlar. No és pas que altrament hagués arribat a ésser molt eloqüent; sí, però, que hauria dominat la llengua amb una fluïdesa normal.

No resulta increïble que això ho digui un escriptor que ha acabat esdevenint una icona? Si bé el seu llenguatge no és elaborat, sí que l’utilitza amb una fluïdesa com a mínim normal. O es refereix a la seva expressió oral? Si fos així, potser va ser el pare qui, involuntàriament, va induir el fill a escriure. I, possiblement, també va ser el pare qui va esdevenir un poder absolut i invisible a El procés, o una atracció inabastable a El castell; seria el seu propi pare el model de poder complex i incomprensible, la imatge d’un conjunt de regles velades que no s’arriben mai a entendre. En resum, seria el pare el responsable que, passat el temps, s’arribés a encunyar el terme kafkià.

Una sorpresa que he tingut amb aquesta lectura és que m’ha semblat força diferent a la que vaig fer fa anys en una bogaderia de Praga, mentre esperava la roba (i vaig haver d’esperar molt!), en una traducció a l’anglès. En aquella primera lectura, em va xocar la injustícia del tracte que el fill rebia del pare. Ara, no podria donar tota la raó al fill. I això ho dic sigui quina sigui la veritat perquè, com diu el traductor de l’edició catalana, és “només amb moltes explicacions que la carta es pot incloure en la literatura epistolar”; en canvi, encaixa com un guant en la resta de l’obra de l’autor, on allò que domina és la introspecció i la tensió psicològiques.

Per fer un cop d’ull al llibre (de fet, a l’estudi preliminar del llibre), cliqueu aquí. I aquí en trobareu una traducció sencera a l’anglès.

What I Talk About When I Talk About Running

9780099526155

Haruki Murakami
What I Talk About
When I Talk About Running.

A Memoir
Traduït per Philip Gabriel
Londres, Vintage Books, 2009
180 pàgs.

Quan Haruki Murakami va visitar Barcelona el mes de març, vaig descartar anar a escoltar-lo perquè no hi havia reserva d’entrades i es preveien unes cues monumentals. I ben mirat, no sé si el meu entusiasme per ell -o per ningú, posat el cas- és prou gran perquè tingui la santa paciència de fer hores de cua per escoltar-lo (a peu dret, s’entén). L’endemà sí que vaig poder llegir algun reportatge de la xerrada al diari, i em va sobtar saber que no només és aficionat a córrer sinó que, en concret, va anar a fer el meu recorregut habitual per la platja de la Barceloneta. Però si això me’l va fer sentir més proper, en aquest llibre es descobreix que en Murakami no és exactament un corredor més (i com jo, de cap manera!). És un corredor que participa un cop l’any en una marató, que fa triatlons, que ha arribat a fer una ultramarató (la distància de dues maratons al llarg d’un sol dia), i que manté una disciplina física gairebé militar que, segons ell, l’ajuda a mantenir-se en forma per poder exercir com cal l’ofici d’escriptor. Encara que, curiosament, no es considera a si mateix un gran corredor.

El títol del llibre està manllevat del títol d’un recull de relats d’en Raymond Carver -un dels seus escriptors preferits-: What We Talk About When We Talk About Love. Però llavors, de què parla en Murakami quan parla de córrer? Doncs parla de la seva motivació per córrer i de les condicions necessàries per fer-ho que, segons ell, també són crucials per escriure. Com a condicions per escriure esmenta el talent, la concentració i la resistència. Ser capaç de concentrar-se durant quatre hores seguides, si es vol ser capaç d’avançar en el complex entrellat d’una novel·la. Ser capaç de resistir això durant una setmana rere l’altra al llarg dels sis mesos, de l’any o dels dos anys que es pot trigar a acabar-la. Concentració i resistència són qualitats que la pràctica de córrer afavoreix, com el fet de marcar-se metes o d’exigir-se el màxim.

Exerting yourself to the fullest within your individual limits: that’s the essence of running, and a metaphor for life -and for me, for writing as well.

En Murakami afirma que el seu llibre és una memòria, i com a tal transmet sinceritat, i fins i tot una certa ingenuïtat (no serà això el que agrada d’ell?). De fet, ell mateix confessa que escriure honestament sobre el fet de córrer va ser l’única manera de poder tirar endavant aquest projecte. Així, parla dels moments màgics en què decideix escriure la primera novel·la o començar a córrer, i parla d’experiències límit que li provoquen canvis subtils que operen a llarg termini. Aquest és, per cert, un dels aspectes del llibre que m’han fet preguntar-me si és ell el que és d’un altre planeta o sóc jo. Com pot ser capaç d’identificar un moment en el temps a partir del qual perd l’interès per córrer durant anys (parla de runner’s blues), per guanyar-lo després de mica en mica? Potser gràcies al seu diari de corredor, l’únic que, segons diu, ha escrit amb constància.

No sé si les lliçons que es poden extreure són o no són molt profundes, i probablement el llibre no sigui una meravella d’estil, com molt bé s’encarrega de fer-nos-ho notar (s’ha de dir que amb gràcia) el crític de The New York Times sense tenir en compte que es tracta d’una traducció. Això sí, a mi m’ha agradat llegir-lo i el cert és que m’ha fet venir moltes ganes de tornar a córrer.

Libro de réquiems

Mauricio Wiesenthal
Libro de réquiems

Barcelona, Edhasa, Pocket Edhasa, 2009
688 pàgines. 10,95 €

Si hom està d’acord en que la finalitat bàsica de la literatura, en cas que la tingui, és proporcionar plaer, aquí s’assoleix l’objectiu amb escreix. Aquestes generoses pàgines traspuen plaer intel·lectual, sensorial, espiritual. En Mauricio Wiesenthal compon una meravellosa simfonia crepuscular de l’Europa intel·lectual i artística, d’aquesta Europa singular i diversa la trajectòria de la qual traça una absurda i corprenedora paràbola de la humanitat.

Una obra d’aquest tarannà corre el risc d’esdevenir una mera recopilació de dades que es podrien extraure d’enciclopèdies o, sobretot, d’aquesta fascinant, infinita i insadollable barrejadissa d’informació, coneixements —i paradís de la inexactitud— que és Internet. I per damunt de tot, convertir-se en una insuportable exhibició de pedanteria que esgotés la voluble paciència del lector actual en les primeres deu pàgines.

Però en Wiesenthal se’n surt sense problemes. Perquè és un llibre escrit amb el seu propi ritme, al marge d’imposicions mercantilistes, modes i tendències. Sense concessions als ignorants vocacionals, anorreant als qui es passen el dia posant cometes a tot el que diuen amb una ironia intel·ligent i, alhora, plena de tendresa i humanitat. Amb un estil treballat, summament poètic, les frases flueixen amb el ritme de la respiració interior d’un immens poema en prosa, com si el lector begués un deliciós vi, pacientment envellit a les caves de la saviesa, la memòria personal i íntima. Un nèctar que recorre els passadissos perceptius i mentals com un antídot contra la banalització cultural: “Durante muchos años me negué a dar a la imprenta este libro porque pienso que el mundo sagrado de la edición se ha profanado con la educación de los escritores en la cultura del premio y del best séller. La literatura es justamente lo contrario: el sueño de dar vida a un libro único, a un libro buscado, a un libro irrepetible no tanto por su valor —cualidad que es siempre relativa— sino porque lleva la traza del ser humano que lo escribió”, declara en el meravellós i commovedor pròleg.

El ventall de personalitats és aclaparador. Per citar-ne unes poques, Shakespeare, Calderón de la Barca i Velázquez; Mozart, Beethoven, Brahms, Liszt i Falla; Casanova; Byron, Sand i Chopin; Balzac, Dostoievski i Tolstoi; Rilke i Zweig; Nietzsche i Marx… El que converteix aquest llibre en una experiència extraordinària és la interrelació entre aquestes figures i moltes més a les quals dedica episodis complets o esmenta de passada, com si es barregés l’atzar de la vida amb les associacions inherents als propis records. Figures d’un passat més llunyà o proper, algunes de les quals l’autor va conèixer en vida, ja fos directament o perquè van passar pel costat sense ser conscients de la seva presència, com espectres del futur imperfecte de l’home.

Coneixements, experiències vitals i sentiments reflectits amb el rigor i la sensibilitat de qui ha vist la vida, l’ha viscuda aprenent dels errors i segueix disposat a cometre’n de nous. Per això, en Wiesenthal no jutja ningú moralment ni ètica, sinó que en parla al caire de la seva profunda sensibilitat, immensa humanitat i exquisida ironia. Abans que genis o personatges, els presenta com a éssers humans, capaços per tant de les més altes fites com de les més prosaiques contradiccions.

Una de les moltes fascinacions que suscita aquest llibre són els espais físics. L’autor ens guia pels paisatges rurals i urbans amb la mà d’expert que ha arribat a accedir als racons més inaudits. Mostra l’ànima de París, Barcelona, Viena… i sobretot Venècia, al besllum d’una consciència delicada, sensible, profunda i respectuosa del viatger que aprèn a estimar els llocs que visita i que acaba freqüentant amb discreta devoció. Sembla mentida que una persona sàpiga trobar racons tan insospitats. També parla dels cafès, els salons, els hotels, els indrets amb una màgia avui dia esgotada o en vies d’extinció. Res a veure amb el parc temàtic, patrimoni protegit dels operadors turístics, en què s’ha convertit Europa. En definitiva, un llibre que no he pogut impedir que s’acabés, malgrat intentar —en va— alentir-ne la lectura.

Em temo que no he pogut evitar un comentari excessivament llarg, sens dubte degut a l’influx d’aquest llibre.