Poemes sobre ciència i fe

Poemes sobre ciència i fe

David Jou
Poemes sobre ciència i fe
Viena Edicions, 2013, Barcelona
93 pàgs, 11 €

Aquest recull de poemes del físic i poeta David Jou es pot considerar com una aportació personal de l’autor al diàleg, sovint conflictiu, entre ciència i religió. El mateix autor reconeix al pròleg que un dels motius que el van impulsar a publicar aquest poemari va ser el seu distanciament de les extrapolacions metafísiques que fa Stephen Hawking al llibre El gran disseny, del qual David Jou va ser-ne el traductor. Si la física ja havia arraconat la hipòtesi de Déu en l’instant de l’inici de l’Univers, Hawking ha anat encara més enllà i, dins d’una tradició que comença com a mínim amb Laplace, ha arribat a dir que Déu seria una hipòtesi innecessària. La resposta de Jou prové, d’alguna manera, de l’altra banda de la ciència, d’allà on impera el sentit i el sentiment:

Si no pregunto prou, no et necessito.
Si no vull necessitar-te,
nego sentit a les preguntes que m’obren cap a Tu,
i tanco al meu voltant un cercle que em fa suficient
i em protegeix de Tu com a pregunta.

(Déu, una hipòtesi innecessària?, pàg. 53)

Però Jou no només reacciona al cientifisme més autosuficient. En molts casos, s’endevina un lament per la percepció esbiaixada que es té de la religió, ja sigui des de la ciència o, en general, des de la societat (veure el poema Allò que diuen que ha acabat). Respon, per exemple, a un dels qüestionaments més populars a l’existència de Déu, l’habitual “com que hi ha mal, no hi ha Déu”, i s’ha de dir que tant si s’està d’acord amb les seves tesis com si no, els poemes sempre aporten reflexions subtils, molta sensibilitat i una certa joia que l’autor sap transmetre.

En l’estil dels poemes s’aprecien pinzellades de tradició quan, per exemple, s’hi troben absoluts com Amor, Raó, Lògica o Vida. I si a estones semblen haver-hi ecos lul·lians (de fet, un dels poemes és un homenatge a Llull), molts versos estan impregnats d’un naturalisme que recorda més a Alberto Caeiro, l’heterònim de Pessoa més antimetafísic:

Canto per cantar.
Reso perquè vull.
Calculo perquè em fascina.
M’atreu la glòria de tanta lleugeresa.

(M’atreu la glòria de tanta lleugeresa, pàg. 74)

Al llarg dels poemes del recull, l’autor evita confrontar ciència i fe i prefereix, més aviat, unir-les. Déu no seria una alternativa a la raó ni aniria en cap cas en contra de la ciència; seria, contràriament, “Raó infinita”, “Raó profunda i invisible”, “la Raó inicial”, “una Raó capaç de crear encara més raó”. Però també s’hi parla de l’amor “com a primera i darrera causa”. I s’hi parla, sobretot, i en múltiples formes, del sentit. Possiblement es pugui resumir el llibre amb el poema El món com una carta d’amor que permet a l’autor, davant d’una carta d’amor, mostrar la diferència d’enfocament entre la ciència i la fe. La primera sabria analitzar “l’energia consumida en fer la tinta i el paper”; la segona, però, faria el pas sense el qual la carta no s’acaba d’entendre:

Fins que un dia, per fi, vas decidir-te a llegir pel teu compte,
i vas veure que allò que havies estat engrunant,
esmicolant, menystenint,
era una carta d’amor.
Quant de temps perdut!
Quanta felicitat desaprofitada!

(El món com una carta d’amor, pàg. 35)

D’alguna manera, aquest llibre de David Jou també és una carta d’amor que pot gaudir qualsevol lector que s’interessi pel món físic i per la possibilitat de trobar-hi un sentit més enllà de la matèria i l’energia.

The Elegant Universe


Brian Greene
The Elegant Universe
Superstrings, Hidden Dimensions,
and the Quest for the Ultimate Theory
W.W. Norton & Company, 2003
Edició electrònica Kindle, 7369 frases, $11.35

La física actual té un dilema encara no resolt: no pot renunciar ni a la relativitat d’Einstein ni a la mecànica quàntica, però tampoc no les sap conciliar quan es consideren condicions extremes d’energia o densitat com aquelles que es donen a l’interior dels forats negres o en el mateix instant del naixement de l’univers. Es pot deduir sense problemes, per exemple, fent ús de totes dues teories, que quan l’univers només tenia una centmilèsima de segon d’antiguitat, es van començar a formar els primers nuclis atòmics. O també que quan la temperatura va baixar a “només” uns milers de graus, la llum va viatjar sense impediments per primer cop i l’univers es va fer transparent. Fa temps que es poden predir les fases de l’evolució cosmològica a partir de la primera centmilèsima de segon des del Big Bang. O de la primera milionèsima de segon. El problema real és el moment zero –o l’interior d’un forat negre– on la física quàntica i la relativitat lliguen tan malament com l’aigua i l’oli: és aquí on les fórmules donen infinits com a resposta, un indici clar del fet que hi ha algun aspecte fonamental que les nostres teories no tenen en compte.

En Brian Greene argumenta que el mèrit més important de la teoria de cordes és conciliar les teories relativista i quàntica de manera harmònica. Però aquest no en seria l’únic, de mèrit. El “zoològic” creixent de partícules elementals –­agrupades en tres famílies segons el model estàndard– no seria, segons la teoria de cordes, més que un miratge, i aquí és on entra en joc el nom de la teoria. L’única partícula elemental, el veritable àtom dels grecs, seria una mena de bucle d’energia de dimensions extraordinàriament petites, la vibració del qual faria que se’ns aparegués com partícules diferents. Tal com diu l’autor, de la mateixa manera que una corda de violí dóna lloc a diferents notes musicals, els diferents patrons de vibració d’una corda fonamental explicaria totes les masses i les forces que exhibeixen les partícules conegudes.

Juntament amb els seus mèrits, però, la teoria de cordes requereix acceptar aspectes estranyíssims de la realitat. El més vistós és que requereixi l’existència d’onze dimensions (una de temps i deu d’espai). Evidentment, set de les dimensions d’espai ens resulten invisibles, i la raó seria el seu “cargolament” extraordinàriament minúscul: segons una de les moltes analogies del llibre, seria com si una canonada –que té una de les dimensions cargolada en forma de cilindre– es mirés a molta distància; tot el que es veuria seria una línia sense gruix, de manera que la dimensió cargolada resultaria invisible. Amb més dimensions on poder vibrar, les cordes –ara sí– exhibirien totes les propietats de les partícules que coneixem. Les dimensions “petites”, però, estarien disposades no en forma de canonada sinó en una de les formes anomenades de Calabi-Yau, una mena de madeixa multidimensional amb un total de tres forats. Una corda només podria vibrar en un dels forats, i això explicaria el fet que hi hagi exactament tres famílies de partícules elementals.

Aquest és un bon moment per dir que ja m’esperava una teoria abstracta i especulativa, però el que m’he trobat –per bé o per mal– ha superat totes les meves expectatives. Segons l’autor, la teoria de cordes s’ha considerat una teoria del segle XXI que van trobar per casualitat els físics del segle XX, una joguina massa complicada per poder-la entendre en unes poques dècades. S’ha postulat com una possible teoria del tot, una explicació última dels mecanismes de la realitat. Però, alhora, hi ha qui considera que no és ben bé una teoria física, sinó que, més aviat, pertanyeria a la filosofia o, fins i tot, a la teologia: comptar el nombre de cordes que hi caben al cap d’una agulla pot ser encara menys realista que comptar el nombre d’àngels, si tenim en compte que les cordes encara no s’han observat mentre que d’àngels, bé, hi ha hagut algun testimoni. Justament, un dels aspectes que diferencien la teoria de cordes de les teories establertes en física és que no hi ha cap experiment que hagi permès confirmar-la o refutar-la, i aquest és el cor de la definició popperiana de ciència. Fins ara, les teories de la física s’han establert amb peu ferm en el moment que s’ha comprovat alguna de les seves prediccions. El problema de la teoria de cordes és que no serà fàcil arribar als nivells d’energia necessaris per “observar” les cordes (hi ha qui diu que caldria una accelerador de la mida de la galàxia per poder-ho fer), tot i que s’espera que el nou accelerador de Ginebra (el Large Hadron Collider) permeti comprovar l’existència de les altres dimensions. Edward Witten, però, físic respectat i heroi del llibre, té el costum de dir que la teoria de cordes ja ha fet una predicció confirmada experimentalment, “la teoria de cordes té la propietat remarcable de predir la gravetat”. Pot sonar a broma, però el cert és que una de les “notes” naturals de les cordes correspon a una partícula sense massa i amb spin -2, exactament les propietats que hauria de tenir el gravitó, la hipotètica partícula transmissora de la gravetat encara no observada. D’aquesta manera, la teoria de cordes prediu l’existència de la força de la gravetat malgrat que, és clar, es tracti més aviat d’una “postdicció” ­–una predicció a posteriori– que d’una predicció veritable.

Al llarg del llibre, en Brian Greene fa un resum de les teories de la relativitat restringida, de la general i de la mecànica quàntica per escalfar motors, i només després presenta la de cordes amb l’ajut d’analogies i metàfores, parla amb passió de la seva recerca personal i avança alguns dels grans reptes als quals s’enfronta la teoria de cordes (i la física, en general) en el nostre segle XXI, el segle del qual suposadament prové. En resum, el llibre d’en Greene va ser finalista del premi Pulitzer i realment és un dels millors llibres de divulgació científica que he llegit. Un llibre força accessible a qui ja tingui alguna noció de física i no impossible per qui gosi aventurar-s’hi des de zero. Un llibre que, en qualsevol cas, fa pensar i que deixa la sensació d’haver entrellucat alguna cosa nova.

Aquí podeu trobar els capítols de la sèrie de televisió que es va fer arran de l’èxit del llibre.

La conjura de los machos

35133281_4824f69cab

Ambrosio García Leal
La conjura de los machos.
Una visión evolucionista de la sexualidad humana.
Metatemas (Tusquets), Barcelona, 2005
377 pàgs., 22 €

Sota un títol així de provocatiu, i sota subtítols com ara El mito de la hembra monógama o Por qué existen los machos, el lector trobarà molt de contingut científic i, a voltes, també ideològic, però sempre defensat de manera diàfana i amb tota la lògica de la perspectiva evolucionista. I és que el llibre parla de la sexualitat humana des del punt de vista de la teoria de l’evolució, i aquest és un tema que tant es presta a una exposició científica (que es remunta als nostres avantpassats els microbis) com ideològica (quan ens toca més de prop).

D’una banda, m’han impressionat els arguments. No m’esperava trobar respostes comprensibles i raonablement senzilles a preguntes com “per què hi ha sexes i no som tots hermafrodites?”, “per què només hi ha dos sexes?”, “per què la proporció és del 50% per a cada sexe i no una altra?”, “som els humans monògams?”, “per què es dóna la promiscuïtat en les espècies monògames?” o, fins i tot, “per què ens desenamorem?”. A tall d’exemple, aquesta és l’explicació que ens ofereix l’autor (i que atribueix a en Ronald Fisher) del fet que, en una població, hi hagi tants mascles com femelles. L’argument segueix les línies d’una veritable reducció a l’absurd:

Supongamos que en una población dada hay un exceso de hembras. Dado que todo neonato tiene necesariamente un padre y una madre, ambos sexos dejarán en conjunto el mismo número de descendientes en cada generación; pero, al haber menos machos que hembras, esto significa que el promedio de hijos por macho será mayor que el promedio de hijos por hembra. En estas condiciones, aquellos que produzcan más hijos que hijas tendrán también más nietos que sus vecinos, con lo que sus genes se irán propagando en el seno de la población. Ahora bien, al ir disminuyendo el número de hembras por macho en cada generación, la ventaja de tener más hijos que hijas se irá diluyendo. Al final, el número de machos y hembras de la población tenderá a igualarse.

D’altra banda, m’ha admirat com una postura que en diríem d’esquerres o “progre”, i que recorda l’amor lliure i el fes l’amor i no la guerra dels hippies, es pot defensar amb tota la força dels arguments evolucionistes.

Aquest és un llibre que a algú amb una mentalitat lògica li pot resultar apassionant i, de pas, li pot aclarir algunes idees sobre sexualitat humana, que és un tema on la neutralitat de la visió científica actua de manera semblant a una alenada d’aire fresc. En el cantó negatiu, només diria que els brillants raonaments de l’Ambrosio García Leal poden resultar una mica indigestos, no pas per la seva dificultat sinó pel seu pes dins d’un llibre de 377 pàgines. Afortunadament, el llibre s’alleugereix cap al final, on hi ha el contingut més específicament humà. És molt interessant que l’autor ens parli de la sexualitat dels bonobos, per exemple, i poca gent s’escandalitzaria de la seva frenètica activitat sexual perquè, al cap i a la fi, no deixen de ser “micos” (tot i que potser veurem el dia en què l’ONU els reconegui alguna mena de drets humans restingits). Ara, la cosa ja canvia quan es toquen qüestions com la pornografia, la prostitució, l’onanisme, el sadomasoquisme, la societat patriarcal o l’homosexualitat. I la grata sorpresa és que l’autor no té por de semblar políticament incorrecte i es mulla en tots aquests temes i alguns més. Això sí, llegint el llibre, es corre el seriós perill d’acabar convençuts no només de l’eficàcia dels mecanismes evolucionistes sinó dels punts de vista de l’autor sobre la sexualitat humana.

Literate Programming

Donald E. Knuth
Literate Programming
Series: Center for the Study of Language and Information – Lecture Notes 1992
384 pàgs.

Què és la programació d’ordinadors ? Un art o una ciència? Fer un programa és com fer una casa o com escriure un llibre? És una pregunta complicada i no hi ha una resposta única.

En Donald Knuth es conegut per ser l’autor d’una sèrie de llibres anomenada “The Art of Computing Programming“, i per ser l’autor d’un programa anomenat TeX escrit als anys 80 i que es continua usant actualment en l’edició de texts científics. La majoria de científics no fan anar Word, sinò que fan anar TeX o LaTeX. TeX va ser el primer programa informàtic escrit com una obra de literatura, és a dir d’un sol codi escrit van aparèixer dos codis: un per l’ordinador, i un altre pels lectors per ser publicat : TeX: The Program.

La programació literària que va proposar Knuth, consisteix en escriure programes no per les màquines, sinò pels lectors. És a dir, fer que sigui igual d’interessant llegir una bona obra de literatura que un bon programa informàtic. Això requereix de molt esforç per part de qui escriu els programes. No ha tingut molt èxit, ja que la programació literària no s’usa molt. A casa nostra, tenim alguna mostra en Gabriel Valiente que ha escrit “Algorithms on Trees and Graphs“, un excel.lent llibre que és llibre de text però al mateix temps és un programa informàtic.

Altres exemples de programes escrits en format programació literària es poden trobar en :

http://en.literateprograms.org

Knuth creu que la programació informàtica és un Art. Molta gent no hi està d’acord. És molt difícil ser un bon informàtic, sense ser un bon matemàtic. Els programes no només han de ser bonics, sinó que han de ser correctes. Per mi personalment, m’atrau més com a Art, i reconec que l’experiència més semblant a programar ha estat escriure poesia.

Una altra de les analogies més usades és la de l’arquitectura. Segons aquesta analogia, els programadors informàtics serien els paletes i a les Universitats s’ensenyaria Arquitectura i no feina de paleta. Llavors quedaria clar que la programació no pot ser un art, i seria la part més fàcil de fer i més desprestigiada. Però també es podria considerar que el fet de que els arquitectes no siguin artistes (com ho va ser Gaudí) és un problema i no una virtut.

Tenim una analogia més: la cuina. Escriure programes és com fer receptes. Es pot fer cuina, com Ferran Adrià, o com en un MacDonald’s. Sembla tenir sentit considerar la cuina un art.

Per acabar, l’explicació del mateix Knuth de per què programar ordinadors és un art:

…computer programming is an art, because it applies accumulated knowledge to the world, because it requires skill and ingenuity, and especially because it produces objects of beauty. A programmer who subconsciously views himself as an artist will enjoy what he does and will do it better. Therefore we can be glad that people who lecture at computer conferences speak about the state of the Art.

La Ecuación jamás resuelta


The Equation That Couldn’t Be Solved: How Mathematical Genius Discovered the Language of Symmetry
Mario Livio, 2005

Trad. Castellà: La Ecuación jamás resuelta
Editorial Ariel

Aquest és un llibre de divulgació matemàtica, però amb una part interesantisima de trama històrica, on es parla principalment de la mort tràgica d’Evariste Galois, un malaurat geni matemàtic que va viure en ple romanticisme i que va morir molt jove als vint anys.

Évariste Galois havia participat activament en les manifestacions i societats republicanes. En la primavera de 1831, amb tot just 19 anys, Galois va ser detingut i empresonat durant més d’un mes acusat de sedició, després d’un desafiador brindis en nom del rei. Inicialment va ser absolt, però va tornar a ser arrestat per altra actitud sediciosa al juliol i aquesta segona vegada va passar vuit mesos a la presó.

Dos dies abans de la seva mort, Galois va ser alliberat de la presó. Els detalls que van conduir al seu duel, suposadament a causa d’un embolic de faldilles, no estan clars. El que queda per a la història és la nit anterior a l’esdeveniment. Évariste Galois estava tan convençut de la immediatesa de la seva mort que va passar tota la nit escrivint cartes als seus amics republicans i component el que es convertiria en el seu testament matemàtic.

El 30 de maig de 1832, a primera hora del matí, Galois va rebre un tir a l’abdomen i va morir a l’endemà a les deu (probablement de peritonitis) en l’hospital de Cochin després de refusar els serveis d’un sacerdot. Les seves últimes paraules al seu germà Alfred van ser: “Ne pleure pas, Alfred ! J’ai besoin de tout mon courage pour mourir à vingt ans ! (No ploris Alfred! Necessito tot el meu coratge per a morir amb vint anys)”

Viquipèdia

El llibre trata d’explicar de manera senzilla les lleis de la simetria, que es poden trobar en la música de Bach, en el cub de Rubik, en l’elecció de parella ó en les forces bàsiques de la naturalesa.

El fet més interessant que vaig trobar al llibre és la menció que fa al primer matemàtic català conegut de la història: Abraham Bar Hiyya, també conegut com a Savasorda: Wikipedia Biografía Abraham Bar Hiyya

Recordo especialment, a part de ser l’introductor de la solució de l’equació de segon grau a Europa, la demostració que tenia de l’area del cercle.

La idea és que si anem retallant del cercle tires molt estretes, i les anem ajuntant formant un triangle, l’area del cercle seria l’àrea d’aquest triangle : 1/2 base x alçada = 1/2 x perímetre x r = 1/2 x 2 PI r x r = PI r^2 . En aquesta demostració, es feia un pas al límit, sent precursor del que més endavant seria el càlcul infinitesimal.

El que m’impressiona més, és com la història l’escriuen els vencedors, i en el camp de la ciència també. El gran avantatge de la ciència és que al ser estrictament escrita, es pot reconstruir la història i comprovar més fàcilment si la història oficial és correcta o no.

El principal defecte d’aquest llibre és que es basa en la història oficial de la matemàtica, on els francesos tenen un gran pes, i Evariste Galois és un ídol de masses. Algún merit dels atribuïts a Galois, eren certament de Ruffini. Per la gent interessada en saber amb més exactitud el que es troba escrit en els articles originals, recomano veure la següent excel.lent conferència.

The Frederick V. Pohle Colloquium on the History of Mathematics, November 2007

La naturaleza y los griegos

Erwin Schrödinger
La naturaleza y los griegos

Barcelona, Tusquets (col·lecció Metatemas), 1997

Traducció: Víctor Gómez Pin
136 pàgs., 12 euros

És habitual que els científics de primera línia, arribada una certa edat, mirin enrera per tenir una perspectiva més global de la seva disciplina. Erwin Schrödinger és conegut fora dels cercles acadèmics per haver-se empescat una mena d’experiment cruel sobre un gat, però aquest gedankenexperiment (o experiment mental) ja era una mostra de la seva preocupació per les implicacions de la teoria quàntica que ell mateix va ajudar a construir (va obtenir el Nobel en física l’any 1933).

Aquest petit llibre conté les conferències Shearman, que Schrödinger va dictar a Londres l’any 1948. En elles, l’autor mira enrera, i ho fa fins a una distància temporal de 2500 anys i en direcció al racó del mediterrani banyat per aigues egees. Per què els grecs? Schrödinger ens ofereix bones raons, però es poden resumir en la definició de ciència que pren prestada de John Burnet: “…és una adequada descripció de la ciència dir que en ella es tracta de ‘pensar sobre el món a la manera dels grecs’”. Aquesta manera de pensar, doncs, seria una mena de moviment cultural fundat pels grecs, però no seria l’única manera possible de pensar sobre la natura. Així, si esbrinem quines són les seves línies mestres, potser llavors tindrem l’oportunitat d’alliberar-nos del seu encanteri. Si no, seguirem sent com peixos incapaços de veure l’aigua en què nedem, simplement perquè no haurem conegut mai cap altre mitjà.

La primera de les hipòtesis en què “nedem” seria per a en Schrödinger la inteligibilitat del cosmos, el fet que “el desplegament de la natura pugui ser entès”. Això el porta a parlar de Tales, el primer científic, i de la influència de l’escola de Milet, però també, per exemple, de l’atomisme avant-la-lettre de Demòcrit, més de 2000 anys abans que apareguessin les primeres proves empíriques.

El llibre em sembla recomanable com a lectura d’aproximació a la ciència, o al pensament grec, o a totes dues coses, tot i que Schrödinger diria que n’és una de sola.

La neurociència del joc net: per què (sovint) seguim la Regla d’Or

The Neuroscience of Fair Play: Why we (usually) follow the Golden Rule.
Donald W. Pfaff, Ph.D.
Dana Press (2007)

Un llibre dels que pot generar discussió. No us sé dir encara si m’ha convençut molt o poc, però sí que m’està fent pensar. De moment goso posar-hi l’etiqueta “espiritualitat”, a veure què me’n dieu. I disculpeu-me si la ressenya em surt una mica llarga.

La Regla d’Or del títol és la que diu “fés als altres com vulguis que et facin a tu” o, en versió negativa, “no facis als altres allò que no vulguis per a tu”. L’autor diu que la inspiració del llibre és la seva constatació que totes les religions incorporen aquesta regla en alguna forma.

(Afegeixo jo: de fet el més curiós és que en moltes religions l’ètica del Capítol 1 és “fes allò que ens ordena el Senyor que hi ha allà a dalt al cel, encara que et sembli totalment absurd”. Però que al Capítol 2 sempre hi fan malabarismes ètics perquè hi aparegui la Regla d’Or! És curiós també que gairebé tots els pensadors ateus acaben bastint la seva ètica sobre la Regla d’Or. Així doncs, hagués preferit que l’autor parlés de “sistemes ètics” més que de “religions”, però en fi, encara massa gent no distingeix entre una cosa i l’altra. Per cert que he arribat a aquest llibre perquè darrerament estic una mica militant en el tema.)

El següent pas de l’autor és: d’acord, la Regla d’Or és universal. Però tot el que hem anat trobant que és comú a la humanitat té una base biològica. Té doncs la Regla d’Or una base biològica?

L’autor creu que sí, que (en bona mesura) la Regla d’Or és gravada a l’estructura del nostre cervell. I el llibre és l’exposició d’una teoria de com això és possible. I és que l’autor és brain scientist, dels que estudia el funcionament del cervell amb ressonàncies magnètiques, mesurant impulsos elèctrics a les neurones i nivells d’hormones a la sang. I aquestes són les eines que fa servir, tot i que admet de bon principi que és una manera molt parcial de mirar-s’ho.

L’autor té la bondat de resumir la teoria en unes poques línies. Menys mal, perquè reconec que m’he hagut de saltar unes quantes pàgines de les moltes que dedica a parlar de serotonines, dopamines, adrenalines, sinapsis, lòbuls prefrontals, hipotàlams i similars. Aquí va: Un dels mecanismes més importants i complicats del nostre cervell, i dels més antics, és el de la por. L’altre, el que ens permet predir i anticipar les conseqüències dels nostres actes. Vet aquí perquè, sovint, seguim la Regla d’Or en versió negativa:

  1. Posem per cas que m’agafen ganes de fumer-li una garrotada a en Pere.
  2. El meu cervell immediatament em visualitza fument-li una garrotada a en Pere.
  3. I aquí hi ha el punt crucial: per una errada, momentàniament el meu cervell perd la capacitat de diferenciar-me a mi d’en Pere, és a dir, ens identifica a tots dos.
  4. Per tant, el meu cervell passa a veure’m a mi rebent una garrotada.
  5. Això dispara el meu mecanisme de la por (que és molt ràpid, i inconscient), i per tant m’abstinc de fumer la dita garrotada.

I en la versió positiva: doncs si m’imagino a mi fent-li algun bé a en Pere, i per un moment el meu cervell ens identifica a tots dos, s’estimula el meu centre del plaer, etc.

Ja veieu, doncs, d’on ve la polèmica: potser l’heroi que es llença al riu per salvar el nen que s’ofega no ho fa per una decisió ètica conscient, sinó inconscientment per una errada del seu cervell (allò que els informàtics en dirien un bug).

No és tan descabellat com sembla: es veu que hi ha evidències que aquesta “pèrdua momentània de la identitat” existeix, i que de fet és crucial per exemple per a l’instint de fomar parella i cuidar els fills. Per què, si no, no ens salten totes les alarmes de la por quan ens llencem als braços d’un/a desconegut/da del qual ens acabem d’enamorar, sabent que podem sortir-ne ben escaldats? L’autor proposa una teoria concreta (que jo no he entès) de quina és la part del cervell on hi ha el bug, i que podria funcionar massa bé en la gent “dolenta”.

Ens és més acceptable mirar-nos-ho així: amb aquesta teoria, l’ètica torna a lligar-se a les emocions (la por, l’amor, l’instint paternal/maternal…). I no a la racionalitat on, a Occident, portàvem segles volent-la-hi embotir. A fi de comptes, com diu l’autor, “compassió” i “simpatia” venen del llatí i del grec “sentir amb” i no pas “pensar en”. I a l’altre extrem, fixeu-vos-hi: els genocidis sempre s’han donat quan algú convenç un grup de gent que un altre grup de gent no són persones, sinó “micos”, “rates” o “escarabats”, i per tant els fa molt difícil identificar-s’hi.

D’altra banda, em sembla a mi, la dimensió ètica segueix existint: que duguem una regla gravada al cervell no implica que sigui ètic seguir-la cegament, dic jo.

I per acabar, una cita que aquest llibre m’ha fet recordar. Eric Hoffer (que no sé qui és) diu:

El més remarcable és que realment estimem els altres com a nosaltres mateixos: fem als altres el que ens fem a nosaltres. Odiem els altres quan ens odiem. Som tolerants amb els altres quan ens tolerem. Perdonem els altres quan ens perdonem. I estem disposats a sacrificar els altres quan estem disposats a sacrificar-nos a nosaltres mateixos.

Rumieu-hi.