A Drifting Life

A Drifting Life
Yoshihiro Tatsumi
Trad.: Taro Nettleton
Mont-real, Drawn & Quarterly, 2009, 2011. 29,30 €
855 pàgines

El còmic i el cinema d’animació, a banda del menyspreu de les arts considerades majúscules, han de suportar l’etiqueta de producte per a les edats més joves, com si crear per a infants i adolescents fos un procés senzill o intranscendent. Fins i tot a Japó han hagut de passar dècades fins que adquirissin un reconeixement “oficial”. Per un costat, des que els polítics van veure les seves possibilitats per divulgar a escala mundial una visió del seu país —que arribés a un nombrós públic potencialment explotable des del punt de vista econòmic. Per un altre, gràcies a una sèrie d’autors que creien que el manga havia d’anar més enllà de les històries infantils o les tires d’humor editades a diaris i revistes.

En Yoshihiro Tatsumi n’és un dels exemples més destacats. Com molts nens,
devorava els còmics que es llogaven a les llibreries durant la guerra i la postguerra. Ja des de ben jove també volia dibuixar, esperonat per aquelles històries il·lustrades que tant el fascinaven. Després d’uns anys inicials on algunes de les seves obres van ser premiades i publicades en revistes infantils, va desenvolupar de seguida una consciència d’autor. El 1949, amb només catorze anys, va fundar amb altres nois la “Societat de nens de tot el país investigadors del manga“: a més d’intercanviar-se les publicacions casolanes que realitzaven, mantenien una intensa correspondència amb nens de tot el país. En fer quinze anys, va tenir l’oportunitat d’assistir a una taula rodona amb l’Osamu Tezuka, la figura més influent del manga i l’animació. Aquella trobada, les visites posteriors a casa seva i una llarga sèrie d’esdeveniments van influir en la voluntat d’en Tatsumi de confegir al manga un tarannà propi, ben diferent de l’infantilisme i l’humor blanc que dominaven les tires còmiques japoneses. Històries que no giressin la cara a la vida, que parlessin sense embulls de la violència, el sexe, les existències erràtiques, els personatges marginals, els perdedors innats, la realitat social del Japó de postguerra i la posterior expansió econòmica. Juntament amb altres autors, va maldar perquè aquest corrent creatiu, anomenat per ell mateix gekiga —podria traduir-se com a imatges dramàtiques— fos una veritable alternativa.

De tot això i de molt més tracta aquesta monumental autobiografia en còmic a la que va dedicar una dècada de feina. Canvia els noms d’algunes persones reals, però no de les obres, els autors, les editorials que els exploten —defuig qualsevol intent d’idealització i de nostàlgia. Les vinyetes, plenes de tendresa, de sentit de l’humor, de lucidesa, també mostren les misèries familiars, les estretors i privacions de gran part de la societat, l’ombra de l’imperi americà, la influència del cinema i la literatura occidentals en la vida quotidiana i, per descomptat, en el còmic japonès… Com he dit en altres ressenyes, no em considero apte per valorar la qualitat gràfica dels còmics, però sí puc afirmar que el ritme narratiu, la claredat, el respecte amb què reprodueix publicacions històriques, són impressionants. Al final del volum, unes notes complementàries tradueixen el contingut dels còmics citats, els rètols dels locals, les cartes… en definitiva, de qualsevol text perquè res no es quedi sense veu per als qui no parlen o no entenen el japonès. També les inclou la traducció espanyola, magníficament editada en dos volums per Astiberri amb el títol Una vida errante.

Dintre del farcit esquema de gèneres del manga, el gekiga no deixa de ser marginal: el mateix Tatsumi és relativament desconegut al seu país. Segons explica, el contingut del gekiga estava mal vist per la seva temàtica i la manera de reflectir la realitat d’un país que, tot i haver sortit de les penombres de la postguerra per esdevenir una potència econòmica, el poder i la hipocresia social miraven de dissimular el preu que estava pagant molta gent perquè això fos possible. Sembla que ara Occident és el receptor més destacat dels seus treballs, que en els darrers anys s’estan divulgant fins i tot al nostre país. L’Eric Khoo, cineasta nascut a Singapur, acaba de realitzar Tatsumi, una pel·lícula animada que es basa en A Drifting Life i altres històries. Aquesta pel·lícula va ser projectada i nominada a l’edició d’enguany del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges: malauradament, aleshores ni coneixia en Tatsumi ni sabia que s’hagués fet cap pel·lícula. Aquí teniu un vídeo que parla del procés de creació de la pel·lícula. És publicitat descarada d’una companyia, però penso que el contingut i les imatges valen la pena:

http://www.youtube.com/watch?v=Ke7Nf2_EwOc

En Yoshihiro Tatsumi segueix en peu de guerra. Si us ve de gust, podeu mirar un altre vídeo, molt breu, d’aquesta llegenda encara viva del manga on es refereix al gekiga i a altres temes relacionats amb la creació:

http://www.youtube.com/watch?v=b80QWx9gUyg

Anuncis

Los años dulces i El cel és blau, la terra blanca

Jiro Taniguchi i Hiromi Kawakami
Los años dulces
Trad.: Víctor Illera Kanaya
Tarragona, Ponent Mon, 2011
Volum 1, 200 pàgines. 18 €

Jiro Taniguchi i Hiromi Kawakami
Los años dulces
Trad.: Víctor Illera Kanaya
Tarragona, Ponent Mon, 2011
Volum 2, 238 pàgines. 18 €

Hiromi Kawakami
El cel és blau, la terra blanca
Trad.: Marina Bornas Montaña
Barcelona, Quaderns Crema, 2009. 18 €
213 pàgines

Un dia, en creuar la secció de còmics d’una llibreria per accedir a una altra àrea, la portada d’un volum va cridar-me fugaçment l’atenció. Tan fugaçment, que ni tan sols no em vaig aturar a fullejar-ne el contingut. Dos dies després, sense comprendre’n el motiu, vaig sortir a comprar-lo de forma compulsiva. D’aquesta manera no solament vaig acabar un llarguíssim període en què havia marginat els còmics de les lectures, sinó que sobretot vaig descobrir un autor que m’ha encadenat ben bé a tota la seva obra.

En assabentar-me poc després que aquest còmic —no sóc partidari de la denominació novel·la gràfica, sona a intent acomplexat de justificar la validesa del còmic com a manifestació artística de ple dret, cosa que trobo innecessària— era l’adaptació d’una novel·la i que la seva autora hi havia participat em va permetre superar els seriosos dubtes de ressenyar aquesta obra, donat que els meus coneixements sobre còmics són encara més limitats que els literaris.

Després d’una bona pila d’anys dibuixant tot el que se li encarregués per fer-se un nom i sobreviure treballant com a autor de manga, en Taniguchi adquireix prestigi i solvència suficients per dedicar-se a crear les obres que l’interessen. Comença així una etapa molt més intimista i elaborada de la qual diria que Los años dulces és una mena de culminació. El ritme narratiu, la composició visual i expressiva dels personatges, el detall dels objectes per petits i anònims que siguin, tot ocupa el seu lloc natural com si miréssim per una finestra oculta o fóssim una presència invisible als esdeveniments… No sé si m’explico com cal, segurament és un reflex empobrit d’aquesta sensació intangible la intensitat de la qual augmenta a mesura que t’endinses en la història i els personatges, un professor d’escola i la Tsukiko, una dona de mitjana edat que havia estat alumna seva, retrobats per casualitat en una taverna on acostumen a sopar. Discrepo del títol atorgat a la traducció del còmic i de la novel·la: la singular i commovedora història d’amor que s’hi narra és més agredolça —sàviament i subtilment agredolça— que no pas dolça. I malgrat que el títol de la novel·la traduïda sigui més escaient, després d’haver llegit el còmic i la novel·la penso que hauria estat més encertat optar pel títol original japonès de les dues versions: Sensei no kaban, El maletí del professor.

La Tsukiko porta el pes narratiu. Les pàgines del còmic s’endinsen en el seu món interior, infestat de dubtes i incomprensió, però també mogut per un imperiós desig d’existir i d’estimar que ella mateixa no identifica perquè se l’amaga de manera conscient o inconscient. Les trobades amb el professor, algunes fortuïtes, altres arranjades, s’alternen amb temporades més o menys llargues de separació. Les successives el·lipsis temporals marcades per aquestes separacions no semblen sinó estrènyer els lligams entre tots dos, cadascun a la seva manera degut a les diferències generacionals i de sensibilitat. Dos móns oposats que s’atrauen amb molta precaució i esfereïdora honestedat. En Taniguchi ofereix la seva visió de la història amb una delicadesa extraordinària. Cada vinyeta és una invitació a contemplar-la fins que ja no queda cap detall per copsar. I tot i així, tens la sensació que sempre acabaràs per descobrir algun element nou i sorprenent.

No em veig capacitat per indicar si seria més recomanable començar per la novel·la i després el còmic o bé a l’inrevés, com m’ha passat de forma involuntària. En el meu cas, el còmic ha condicionat totalment la lectura de la novel·la. Ha estat inevitable imaginar els personatges, els fets i les situacions de la manera com les plantegen les vinyetes. En altres casos, per exemple si abans es veu una pel·lícula que és l’adaptació o està basada en una obra escrita, pot resultar molest o fins i tot perjudicial, però no ha estat així. Si bé es nota que la autora ha intervingut en l’adaptació al còmic, en la novel·la descobreixes la veritable font de la que procedeix l’obra gràfica. Per un costat, gaudeixes d’una narració extraordinària —com es pot contar una història tan singular, caracteritzar unes vides i un entorn de manera tan succinta sense donar la impressió de mancança ni superficialitat—; per un altre, les diferències entre l’obra literària i la gràfica enriqueixen meravellosament el món del professor i la Tsukiko. Una simbiosi tan magistral, que de vegades no tens clar quina és la font i quina és l’adaptació. En definitiva, una experiència inoblidable i tota una troballa en el meu cas.