Ni puc ni vull

 

fm132nipucnivull.jpg

Lydia Davis
Ni puc ni vull
Edicions de 1984, 2015, Romanyà-Valls
Traducció: Yannick Garcia
316 pàgs.

El títol d’aquest recull de relats té a veure amb el que reprodueix la portada de l’edició en català i ja deixa entreveure la ironia que amara tot el llibre. Perquè s’entengui, doncs, el sentit del títol, aquest és el relat d’on s’ha extret, amb les nou primeres paraules que estranyament són absents a la portada:

Can’t i won’t

Fa poc no em van concedir un premi literari, segons em van dir, per “mandrosa”. Amb això de “mandrosa” volien dir que abusava de les contraccions: per exemple, en comptes d’escriure les paraules senceres cannot i will not, les contreia i escrivia sempre can’t i won’t.

No es tracta, però, d’un llibre de microrelats, el que hi troba el lector és, sobretot, experimentació. Hi trobarà relats d’estil autobiogràfic de més de vint pàgines, com ara una carta absurdament sincera als concessionaris d’una beca que la premiada confessa haver cobrat sense haver treballat per merèixer-la. Hi trobarà contes suposadament de Flaubert (autor a qui Davis ha traduït), somnis i moltes observacions lingüístiques, algunes de les quals esdevenen microrelats com aquest:

La manera de parlar de la companyia telefònica

“La incidència que ens ha comunicat recentment ja funciona amb normalitat.”

El que no es pot negar és la infinita capacitat d’observació i de reflexió de l’autora que, combinades, produeixen relats desesperants —i per algun motiu representatius del conjunt—, com ara Els dos Davis i la catifa. En la trama, dos veïns indecisos negocien la compravenda d’una catifa i ambdós són tan capaços de posar-se en la pell de l’altre que passa el temps —i les pàgines— sense que s’acabin de decidir. Enrique Vila-Matas ha descrit l’escriptura de Lydia Davis com una combinació d’intel·ligència, brevetat aforística, originalitat estètica, comèdia lleugera, influx filosòfic i saviesa humana. I el cas és que la seva escriptura sembla tan fàcil com la quotidianitat d’algunes de les observacions que hi trobem; però ja se sap que, sovint, és allò més quotidià el que ens passa més per alt quan volem explicar-ho. Un bon exemple és la seva llista titulada Estic bastant còmoda, però sempre podria estar-ho una mica més; és molt difícil no sentir-se reflectit en uns quants dels punts que enumera, però no és gens clar que sigui fàcil elaborar-ne la llista!  (per tancar aquestes línies en trobareu una selecció).

Sembla que Ni puc ni vull és un dels llibres més experimentals de Lydia Davis, però puc assegurar que es pot gaudir encara que sigui la primera lectura que es fa de l’autora.

Estic bastant còmoda,
però sempre podria estar-ho
una mica més

La gent que tenim al davant triguen molt a decidir quin gelat volen.

La dutxa és un pèl massa freda.

Ens han fet seure massa prop de la cuina.

Porto el coll del jersei suat.

La dutxa raja poc.

Aquesta sopa està disgustada.

La meva taronja de Califòrnia està un pèl massa resseca.

M’està fent esperar.

Estic una mica crispada.

La persona que tinc darrere meu al tren està menjant una cosa que fa tuf.

He comprat crema agra per error.

L’aigua de la infusió triga massa a bullir.

Porto la costura del dit gros del peu cargolada.

Duc la tireta molla.

A la botiga no els queda cafè descafeïnat amb gust d’avellana.

Em sembla que la meva vànova ja no m’agrada.

El tallador de canyes

82_El tallador de canyes.jpg

El tallador de canyes
Junichirō Tanizaki
Trad.: Albert Nolla
Barcelona, Viena Edicions, 2015. 14,70 €
94 pàgines

 

En Tanizaki ja era un autor d’èxit quan, el 1932, va publicar aquesta novel·la curta —o relat llarg— on conflueixen gairebé tots els ingredients temàtics i estilístics de les seves obres; si més no, dels llibres que he llegit d’ell fins al present. Des d’un punt de vista narratiu, la història s’escindeix en dues parts: la primera se centra en la llarga excursió que un home fa per contemplar la lluna (tsukimi), activitat procedent de Xina i practicada pels japonesos des de fa molts segles. Aquest home reflexiona sobre els personatges i els esdeveniments històrics que van tenir lloc en els indrets per on va passant. A banda de grans coneixements històrics i geogràfics, l’autor posa de manifest la importància que la naturalesa i la geografia tenen per als japonesos. A Claves y textos de la literatura japonesa,[1] en Carlos Rubio ressalta la rellevància que el paisatge i el clima han tingut des de sempre en la vida i la cultura de Japó. Literàriament parlant, la primera part em recorda molt a una altra obra d’en Tanizaki titulada Yoshino kuzu (kuzu és el tubercle d’un vegetal tropical anomenat maranta), en la qual el protagonista s’endinsa per una zona muntanyosa i abrupta (com és gran part de l’orografia de Japó) amb la intenció de descobrir els enigmàtics orígens familiars de la seva mare, ja traspassada.

La segona part s’inicia amb l’aparició imprevista d’un desconegut en el lloc on l’home de la primera part espera una embarcació per prosseguir l’itinerari. La narració s’aparta dels elements històrics i geogràfics de l’entorn per endinsar-se en la singular història d’amor que el desconegut li relata després d’haver compartit uns quants glops de sake. Cal avisar als qui encara no ho sàpiguen que, en els llibres d’en Tanizaki, l’amor i l’erotisme no tenen un pam de net. Totes les històries són truculentes, com la relació lèsbica de Manji (Creu gamada invertida, símbol que es troba als temples budistes i de significat totalment distint al de l’esvàstica nazi, inèdita en català), algunes són retorçades fregant o superant el grotesc, com a Kagi (La clau, traduïda al català també per l’Albert Nolla) i a Fūten rōjin nikki (Diari d’un vell foll, inèdita en català), obres protagonitzades per sengles vells, o a Bushū Kō hiwa (en anglès titulada The Secret History of Lord Musashi, traduïda per l’Anthony H. Chambers, també inèdita en català), on es revela l’estrany erotisme sadomasoquista d’un samurai anomenat Hōshimaru. I per descomptat, les històries sentimentals de les germanes Makioka a Sasameyuki (potser podria traduir-se com a Neu suau), obra cabdal d’en Tanizaki, que tampoc no s’ha traduït encara al català.

En el cas d’El tallador de canyes, l’autor opta pel triangle amorós. Un home s’enamora d’una vídua encara prou jove (segons els criteris de l’època) la figura de la qual li evoca els cànons clàssics de la bellesa femenina. Com que les convencions socials impedeixen que la vídua, la senyora Oyū, pugui tornar-se a casar, l’home ho fa amb la seva germana petita per estar a prop d’ella. Ometré els embulls i tripijocs d’aquesta relació per no revelar-ne el desenvolupament als qui encara no hagin llegit el llibre i tinguin la intenció de fer-ho. Només afegiré que, no obstant el que s’afirma a la història, no em queda clar si l’home va aconseguir el que desitjava mitjançant aquest matrimoni de conveniència sui generis.

El 1951, en Kenji Mizoguchi va adaptar cinematogràficament la història a Oyū-sama (La senyora Oyū), interpretada per la meravellosa Kinuyo Tanaka. El cineasta excava una mica més en les implicacions socials i psicològiques de la relació, i ofereix la seva versió completant algunes el·lipsis narratives generades per la brevetat d’El tallador de canyes. Al·ludir al cineasta permet tancar el farcit cercle d’associacions traçat en aquesta ressenya, ja que el mateix Tanizaki, el 1923, havia escrit el guió de l’adaptació cinematogràfica d’un dels relats fantàstics i de terror d’Ugetsu monogatari (Contes de la lluna pàl·lida, de l’Ueda Akinari), que precisament va inspirar en Mizoguchi per fer una pel·lícula homònima el 1953. I com descobrireu, si encara no heu llegit El tallador de canyes, també hi ha elements fantàstics que, en certa manera, remeten a Ugetsu monogatari.

Per bé que en literatura, com gairebé en tots els àmbits, la brevetat pot ser un criteri molt relatiu i aparent, comparant aquesta obra amb altres de la seva producció, m’hagués agradat que fos més llarga. No ho dic per acusar l’autor de cap dèficit, sinó precisament per destacar l’habilitat molt subtil que té de fer-nos acabar la lectura amb gana no sadollada. Tampoc no he arribat a investigar prou si algun motiu o alguna restricció van condicionar-ne l’extensió. De tota manera, si alguna vegada heu intentat escriure una història de final obert o un conte, potser us haureu adonat que no hi ha prou amb ometre’n el final o començar a escapçar i retallar una història de certa longitud. El tallador de canyes se’m fa molt curta per la mestria narrativa de l’autor i l’excel·lent traducció que aporta aquesta edició.

 

[1] RUBIO, Carlos: Claves y textos de la literatura japonesa. Una introducción. Ediciones Cátedra, Madrid 2007.

Cinco amantes apasionadas

Cinco amantes apasionadas

Ihara Saikaku

Trad.: Javier Sologuren y Akira Sugiyama

Mèxic DF, Ediciones Coyoacán, 2000

105 pàgines. 8 €

A partir del 1603, l’hegemonia dels Tokugawa acaba amb les interminables guerres internes a Japó. Malgrat la seva imposició d’aïllar-lo del món i de promulgar lleis molt severes, en el segle XVII es donen les condicions perquè els chônin, l’equivalent a una burgesia de comerciants i artesans, agafi una embranzida insòlita en aquell país. L’auge econòmic d’aquesta classe social urbana impulsa el foment de les arts de manera gairebé prodigiosa si es tenen en compte l’autoritarisme, la censura i la rigidesa social atàvica que imperen. A mesura que passen els anys i es consolida l’estabilitat política, s’obren pas amb força creixent gèneres teatrals com el kabuki i el , la poesia haiku —Matsuo Bashô viu en aquest segle i és contemporani d’en Saikaku— i una literatura en prosa que reflecteix els gustos i les ganes de gaudir dels chônin.

En el darrer quart del segle XVII, un Saikaku amb més de quaranta anys apareix com a autor en prosa i ràpidament esdevé molt popular. Ja ho era com a compositor de haiku, perquè havia guanyat diversos cops en maratons poètiques de haikai on els concursants els havien d’improvisar i encadenar. Pel que sembla, el 1680 va vèncer amb l’espaordidora marca de 23.500 haikai en 24 hores.

Com a prosista, l’Ihara Saikaku crea un gènere anomenat ukiyo-zôshi (llibres del món flotant) o kôshoku-bun (literatura amorosa): històries breus, centrades en les experiències amoroses de gent que freqüenta els barris de plaer i els baixos fons. Les situacions a què donen peu estableixen paral·lelismes amb la literatura picaresca occidental; filant molt prim, fins i tot amb els contes d’amor medievals i renaixentistes. El motor de les històries són les passions, amors sovint impossibles, tant heterosexuals com homosexuals: en aquest sentit, a Japó la literatura de temàtica homosexual no patia els prejudicis d’Occident.

En Saikaku ofereix en aquest llibre una visió revolucionària: els cinc relats que aplega els protagonitzen dones amb una marcada entitat individual. No exerceixen una funció passiva, sinó que lliurades a la passió amorosa, són capaces de desitjar i prendre decisions impensables segons els rígids cànons socials de l’època.

Són històries inspirades en casos reals que, en el seu moment, van ser molt comentats en els àmbits populars, sobretot pel seu rerafons tràgic. Més que l’ensenyança moral d’alguns comentaris, potser forçats per l’amenaça dels censors o la influència budista, la veu del narrador insisteix en el caràcter voluble i temporal de l’existència, així com de qualsevol perspectiva de felicitat que pugui oferir l’amor. Malgrat la temàtica, tret de detalls molt concrets, no hi trobarem descripcions explícites de sexe, ni tan sols d’erotisme desfermat. Sí que gaudirem d’una esplèndida panoràmica social i humana. Les descripcions dels pentinats, els vestits, els objectes, l’ambient dels carrers i les cases, són delicioses. Però per damunt de tot destaca la humanitat dels personatges.

En definitiva, una magnífica ocasió d’endinsar-se en el passat de Japó més enllà dels tòpics i que ens demostra, per si algú en tenia cap dubte, que els sentiments i les emocions són universals, malgrat la diversitat cultural i les distàncies físiques.

 

Historias de cronopios y de famas

Historias de cronopios y de famas
Julio Cortázar
Madrid, Punto de lectura, 2000
165 pàgines. 7,95 €

La ressenya de Salvo el crepúsculo de la Gemma va resoldre el dilema de comentar o no una de les obres més conegudes —n’hi ha cap que no ho sigui— d’en Cortázar. Dubtava si valia la pena perquè possiblement ja se n’hagi dit el que calia, però recuperar de tant en tant un clàssic potser vagi bé per posar en el seu lloc el bombardeig de novetats i obres plenes de transcendència literària que pateix el lector.

Amb Kafka i Borges, Cortázar és possiblement un dels autors més vampiritzadors. Ja la primera línia de qualsevol de les seves obres t’atrapa en el parany del ritme, la cadència narrativa, com si només existís allò que estàs llegint. I quan penses que ja ets a punt de triomfar sobre el text, que el podràs dominar, s’esmuny de la teva estratègia i et porta a on li sembla. Aquí, d’una manera deliciosa i inquietant que ja s’anuncia en els títols de les narracions, per exemple “Instrucciones para llorar”, “Instucciones-ejemplos para tener miedo”, “Aplastamiento de las gotas” —vegeu el vídeo aportat per la ressenya de la Gemma— o “Los posatigres”. I si els títols ja prometen, la lectura mai no decep.

Són narracions breus i intenses, lliçons magistrals de microrelat, reflexió, anècdota… veritablement inclassificables, literatura en estat pur. Els paràmetres de l’absurd amb què es construeixen estan tan ben combinats, que semblen perfectament lògics i coherents dintre del seu sistema. Tant se val el tema, sovint originat en el motiu o l’acció més banal (“Instrucciones para subir una escalera”, “Instrucciones para dar cuerda a un reloj”). Un absurd on la societat absurda és retratada amb costumisme surrealista i una ironia pertorbadorament àcida (“Conducta en los velorios”), i a on el paroxisme arriba a la part dedicada als cronopios i als famas, les seves maneres respectives de veure i viure el món en un antagonisme surrealista. Aquesta part, que dóna nom al llibre, és la que menys m’agrada, tal vegada perquè és la més radical i la que millor resisteix qualsevol propòsit de dominació.

Quatre anys enrere havia començat a llegir Historias de cronopios y de famas. Passades unes poques pàgines, sense comprendre’n el motiu, vaig deixar-ho córrer perquè se’m feia insuportable. El motiu segueix essent un enigma, com si l’autor m’haguera escrit en un dels seus relats.

Winesburg, Ohio

Winesburg, Ohio
Sherwood Anderson
Trad.: Francesc Parcerisas
Barcelona, Viena Edicions, 2009
254 pàgines. 17,80 €

Sovint diem que una persona és un món o que la vida quotidiana és plena d’històries extraordinàries. Els habitants de Winesburg, petita població de l’estat d’Ohio, en són un bon exemple. La dedicatòria és prou eloqüent: l’autor agraeix a la seva mare que li nodrís el desig de mirar “sota la superfície de les vides”.

Les diferents narracions d’aquest llibre són molt més que un reguitzell de tafaneries o elucubracions al voltant d’un poblet enmig del no res. Ens apropen als seus habitants de manera tan especial, que en ocasions freguen un realisme màgic —cal emprar el concepte amb molta prudència— sui generis. Algunes històries em recorden certs relats d’en Theodore Sturgeon pel seu poder de fascinació, d’injectar-nos el desig que no s’acabin mai de contar, que després d’una pàgina vingui una altra.

Cada relat se centra en una persona del poble amb en George Willard, jove periodista del Winesburg Eagle i aspirant a escriptor, com a nexe d’algunes situacions. Hi apareixen personatges increïbles com el doctor Reefy i les seves píndoles de paper, en Wash Williams, un telegrafista misogin, o l’estrany Elmer Cowley. També es parla de dos nissagues: els Willard, a la qual pertany en George, i els Bentley, exemple brutal de les arrels més profundes i genuïnes de l’Amèrica del Nord. N’hi ha molta més gent, però parlar-ne esguerraria la meravellosa oportunitat de descobrir-los un mateix.

A mesura que s’avança, t’hi endinses fins al punt de fer teus els llocs on la gent viu, estima, odia, desitja, tafaneja. Sembla com si fora del poble no passés res i a Winesburg pogués passar de tot. En poques línies, copsem el tarannà de les persones i l’entorn on succeeixen els esdeveniments. Natura i civilització conviuen en descripcions contingudes però molt eficaces, sense afectació ni artifici. En aquest sentit, a la pàgina 163 es diu: “Si de debò vols ser escriptor, has de deixar de jugar amb les paraules […] No pots ser només un venedor de paraules. El que cal aprendre és allò que la gent pensa, no el que diu”.

Confesso que m’he emportat decepcions amb alguns autors nord-americans
contemporanis —o moderns, ja no sé ben bé on posar-los—, presentats com a casos transcendentals de la literatura. D’en Sherwood Anderson desconeixia fins i tot el seu nom. Em va deixar astorat saber que un fet tan banal com prendre’s un martini i empassar-se l’escuradents de manera accidental acabés amb la seva vida, el 1941. Com un personatge més d’una de les seves històries meravelloses.

Una temporada en Venecia

Una temporada en Venecia
Wlodzimierz Odojewski
Trad.: Katarzyna Olzewska Sonnenberg
Barcelona, Editorial Minúscula, 2009
108 pàgines. 12,50 €

En Marek és un vailet que frega els deus anys. Fins allí a on arriben els seus records, mostra una fal·lera gairebé obsessiva per la ciutat de l’Adriàtic i espera amb il·lusió fer un viatge a Venècia promès per la seva mare. Malauradament, la invasió alemanya de Polònia esguerra el viatge i la mare el duu a la casa que les seves germanes tenen en una població allunyada de la capital. No obstant els esforços dels adults per protegir-lo de la crua realitat, en Marek entra en contacte directe amb un horror que, com en qualsevol altra persona, el marca de manera irremissible. Però gràcies a un fet extraordinari en el soterrani de la casa, en certa manera el somni es fa realitat. Un somni en el qual no solament participen els infants, sinó també uns adults espantats i que troben en una Venècia molt especial un refugi a la barbàrie.

Aquesta història podria considerar-se una paràbola de la vida on s’enfronten, o potser més aviat conviuen, les paradoxes de la innocència i la brutalitat, la màgia i la destrucció, el sentit protector que es projecta en aquells que estimem i la nostra pròpia indefensió davant la incertesa de l’existència i la precarietat de la vida. En un estil indirecte on es fusionen els pensaments d’en Marek, els diàlegs dels adults, les situacions incomprensibles des del seu punt de vista, la confrontació entre els records del Marek infant i de la seva consciència adulta, l’Odojewski combina la sensibilitat i la poètica de la innocència —que caldria no confondre amb estupidesa— per contraposar-la a la incrèdula contemplació, amb els ulls d’un nen, d’uns esdeveniments igualment incomprensibles per als adults. O, més aviat, sense sentit.

Pocs mesos enrere, després d’una estada a Venècia, d’haver conegut una persona polonesa i de la ressenya que la Gemma va fer del llibre Aquí de la Szymborska, en Josep, un bon company de tertúlies i incansable lector, va recomanar-me aquest relat llarg —o novel·la breu— d’un autor polonès el qual desconeixia: escriptor, periodista i guionista radiofònic, a primers dels setanta l’Odojewski va marxar del país per desavinences polítiques i va instal·lar-se a Berlín. Hi ha moments en què semblen conjugar-se tota una sèrie de petits fets i anècdotes al voltant d’un tema, una persona o un esdeveniment, i que a més permeten descobrir petites meravelles com aquest relat.

Bartleby, l’escrivent

Herman Melville
Bartleby, l’escrivent
Traducció de Miquel Desclot
Barcelona, Proa Butxaca, 2004
85 pàgs., 7,5 €

En aquell temps hi havia molta feina per als copistes en el despatx d’un notable advocat conegut per la seva prudència i mètode. I en resposta a un anunci de feina, l’advocat lloga els serveis del jove Bartleby atret sobretot pel seu tarannà assossegat que contrasta obertament amb dos dels empleats d’aquella època, en Dindi, de “temperament papallonejaire”, i el d’en Grapes, de caràcter “fogós”. Què hagués passat si un copista de principis del segle dinou que treballés per a un advocat, un bon dia i després d’una senzilla petició d’ajuda, li hagués etzibat al seu cap un amable “preferiria no fer-ho”? Què s’amaga rere aquesta actitud en un personatge de conducta, d’altre banda, irreprotxable? Un individu irremeiablement abocat a la desídia més absoluta després de l’atreviment d’un primer “preferiria no fer-ho”. Tancat entre quatre parets, gairebé emparedat i resolt a no separar-se del seu amo.

No sabem el nom del narrador–advocat d’aquesta peculiar i surrealista història de Wall Street, però sí sabrem dels seus esforços per comportar-se com un home just i coneixerem el que per a mi és el seu alter ego, en Bartleby, l’escrivent. Aquest personatge té vida pròpia i és intemporal, eteri, perquè planeja com un corb sobre cadascú de nosaltres i en qualsevol moment es pot instal·lar a dins nostre. Com un hoste no convidat.

Però qui és veritablement Bartleby, ho arribarem a saber mai? És un mestre, un  il·luminat?, un crit de guerra?, un inconformista? o una crida al recolliment, a la pau d’esperit i al resistir silenciós en un despatx de Wall Street? De què és producte aquesta persona? De primera mà, mai sabrem què li passa pel cap. De tota manera el recordarem per la seva finor, delicadesa, exactitud… però també per la seva incorporeïtat i pels seus intents de transcendir una feina mecànica consistent a transcriure minuciosament uns documents legals. Pensem en els seus antecesors, els monjos,  que es dedicaven a preservar pacientment els coneixements en els monestirs,  i traslladem-nos ara a l’època actual,  on no hi ha oficina sense  fotocopiadora.  Potser en Bartleby era un visionari insatisfet a l’espera de nous temps.

Gairebé que he estat temptada per la cèlebre expressió I would prefer not to, i de poc que no m’estic de fer la ressenya d’aquest magnífic llibre de l’autor de Moby Dick. Però ben pensat, quants “preferiria no fer-ho” ens han quedat a mig camí de la gola i ens hem acabat empassant amb tota l’amargor,  saliva avall…  Bartleby m’ha fet pensar en les vides tan tristes que passem -laboralment parlant- bona part dels humans. Aquest llibre no l’he gaudit, l’he patit. Però ha valgut la pena.
GQM4AK4ZZQM   DPBQJ3NBM6CW