Sin trama y sin final

Anton P. Čekhov
Sin trama y sin final
99 consejos para escritores
Edició de P. Brunello, traducció de V. Gallego
Alba Editorial, Barcelona, 2005
103 pàgs., 12,40 €

A través d’aquesta selecció de fragments de la correspondència de Čekhov, en Piero Brunello ens convida a explorar la visió que l’autor rus tenia sobre l’ofici d’escriure. La introducció fa una aproximació humana a Anton Čekhov i al seu pensament en el context de les lletres russes. A continuació, les cites estan dividides en capítols sobre diferents aspectes del procés de l’escriptura –per què escriure, què i com escriure, per a qui escriure– o sobre qüestions particulars –versemblança, personatges, sentiments–.

Hace usted grandes progresos, pero permítame que le recuerde un consejo: escribir con mayor frialdad. Cuanto más sentimental es la situación, mayor frialdad se necesita a la hora de escribir; de ese modo el resultado es más conmovedor. No conviene azucarar.

(A Lidia Avílova, Moscou, 1 de març de 1893)

Es un error querer meter en escena un gran número de personajes. El centro de gravedad deben ser sólo dos: él y ella…

(A Aleksandr Čekhov, Moscou, 19 de maig de 1886)

Les cites, per cert, mostren la integritat de Čekhov com a persona, integritat que ell mateix considerava imprescindible reflectir en el text si es vol que tingui qualitat literària. Insistia en la concisió, en la simplicitat, en el tractament fred dels temes més dramàtics (no oblidem que Čekhov era metge i, per tant, científic), en polir els textos, però no en excés i, sobretot, en no deixar sota cap concepte que es coarti la llibertat de l’escriptor. Si bé algun aspecte pot ser discutible, els consells que es desprenen d’aquestes cartes em semblen molt aprofitables encara que hagin passat més de cent anys des que van ser escrits. El resultat és un petit manual per llegir i rellegir del que va ser un gran escriptor rus.

Adreça desconeguda

Kressmann Taylor
Adreça desconeguda
Traducció d’Ernest Riera
Ed. La Magrana, Barcelona, 2001
76 pàgs.

En aquesta obra de la Katherine Kressmann hi trobem la correspondència de dos grans amics (gairebé germans) i socis d’una prestigiosa galeria d’art a Califòrnia. L’intercanvi comença quan un d’ells, en Martin Shulse, enyorat d’Alemanya i Europa, decideix tornar-hi amb tota la família un novembre de l’any 1932. L’altre, en Max Eisenstein, es quedarà a Califòrnia ocupant-se de tirar endavant la galeria i, puntualment, enviarà els extractes del banc al seu soci. Al començament, tot són lloances de l’un cap a l’altre. La fidelitat i la gratitud hi són molt presents. Però aviat, l’ascens d’Adolf Hitler com a canceller del Reich durant els anys següents farà que es capgirin radicalment les coses. Només perquè en Martin és alemany i en Max, jueu.

Curiós, els jueus, que estaven més integrats que mai en la seva història, se’ls obliga a tornar a ser una comunicat aïllada, diferenciada. El nou règim decideix que són l’antítesi de la raça ària i que no poden ser assimilables. Van ser apartats de càrrecs públics i d’altres professions, expropiats, desposseïts de les seves empreses i comerços.  Però no ens avancem, això vindria més tard. Quan els dos amics inicien la correspondència, creuen que la seva amistat serà indestructible, però tot es va complicant a mesura que les prohibicions i les restriccions estan a l’ordre del dia, com ara la d’utilitzar denominacions comercials jueves –la  que comparteixen com a socis és Galeries Shulse-Eisenstein–.

El llibre és contundent, demolidor. El seu fil narratiu transcorre segur, cap a un desenllaç que sorprèn. Adreça desconeguda es va publicar per primer cop als EUA  l’any 1938 en un número d’una petita publicació literària anomenada Story i va ser tot un èxit. Un any més tard va sortir publicat en format de llibre a EUA i Regne Unit i, és clar, va ser un dels llibres prohibits del Reichskommisar, i també posteriorment va ser retirat de l’Europa ocupada. El llibre va ser un avís i una denúncia del que estava passant en aquells moments a Alemanya, però no va servir per aturar l’enduriment progressiu de les lleis contra els jueus. Recordem, la guerra (1940-1943) encara no havia arribat. No havien començat els afusellaments massius ni s’havien construït les cambres de gas i els seus crematoris. Però els considerats “indesitjables”, com ara homosexuals, discapacitats, jueus, gitanos, dissidents, opositors al règim, tots aquests ja corrien perill de ser assassinats, ja estaven sent assassinats. El decret del president del Reich per “La Protecció del Poble i de l’Estat” no els emparava pas de tots els abusos comesos per la policia, sinó tot el contrari.

Tot plegat, esfereïdor, però el llibre és molt recomanable. Et conquesta justament per la seva veracitat encara que sigui una història fictícia. Si qualsevol creença o ideologia ens pot arribar a canviar tant, potser cal plantejar-se si és bona per nosaltres com a individus i com a poble.

Carta al pare

carta-al-pare

Franz Kafka
Carta al pare
Traducció de Ricard Torrents
L’AVENÇ, Barcelona, 2009
85 pàgs., 12€

Franz Kafka va escriure Brief an den Vater (Carta al pare) als trenta-sis anys en una breu sortida de la casa familiar, on vivia amb el seu pare. En aquell moment, acabava de trencar el seu tercer prometatge, tal com el pare havia volgut, però no a causa de la negativa paterna perquè, segons ell, això encara el feia decidir-se més pel matrimoni o, en paraules seves, “m’era una prova més i més forta de la justesa d’allò que em proposava”.

Per poc que un reflexioni, els fets anteriors units al fet que escrivís una carta que havia d’arribar al seu pare a través de la mare (i que no li arribaria mai) sembla dibuixar una personalitat complexa, si més no, i diria que un punt turmentada. La causa, si hem de creure el que diu a la carta, la resumeix una cita que se’n fa sovint:

De vegades m’imagino el mapa del món i tu al damunt, estès de dalt a baix. Llavors em sembla que, per a viure-hi jo, resten només els indrets que tu no cobreixes o que no estan al teu abast. I d’acord amb la idea que em faig de la teva magnitud, aquests indrets són escassos i poc habitables.

Tant Franz Kafka com el seu personatge Gregor Samsa, abans de transformar-se en un insecte mostruós, passen llargues hores a les seves habitacions. L’habitació és el refugi i la literatura, sovint, és per a ell més valuosa que la vida. La carta al pare dóna una petita idea de les contradiccions que poblaven l’univers de Kafka i de com el pare n’ocupava el centre fins gairebé asfixiar-lo:

La impossibilitat de tractar-nos reposadament tenia encara una altra conseqüència ben natural; desaprenia de parlar. No és pas que altrament hagués arribat a ésser molt eloqüent; sí, però, que hauria dominat la llengua amb una fluïdesa normal.

No resulta increïble que això ho digui un escriptor que ha acabat esdevenint una icona? Si bé el seu llenguatge no és elaborat, sí que l’utilitza amb una fluïdesa com a mínim normal. O es refereix a la seva expressió oral? Si fos així, potser va ser el pare qui, involuntàriament, va induir el fill a escriure. I, possiblement, també va ser el pare qui va esdevenir un poder absolut i invisible a El procés, o una atracció inabastable a El castell; seria el seu propi pare el model de poder complex i incomprensible, la imatge d’un conjunt de regles velades que no s’arriben mai a entendre. En resum, seria el pare el responsable que, passat el temps, s’arribés a encunyar el terme kafkià.

Una sorpresa que he tingut amb aquesta lectura és que m’ha semblat força diferent a la que vaig fer fa anys en una bogaderia de Praga, mentre esperava la roba (i vaig haver d’esperar molt!), en una traducció a l’anglès. En aquella primera lectura, em va xocar la injustícia del tracte que el fill rebia del pare. Ara, no podria donar tota la raó al fill. I això ho dic sigui quina sigui la veritat perquè, com diu el traductor de l’edició catalana, és “només amb moltes explicacions que la carta es pot incloure en la literatura epistolar”; en canvi, encaixa com un guant en la resta de l’obra de l’autor, on allò que domina és la introspecció i la tensió psicològiques.

Per fer un cop d’ull al llibre (de fet, a l’estudi preliminar del llibre), cliqueu aquí. I aquí en trobareu una traducció sencera a l’anglès.

Epístolas morales a Lucilio

Séneca
Epístolas morales a Lucilio (libros I-IX)
Madrid
Planeta-DeAgostini
1995
402 pàgs.

M’ha vingut la idea de comentar aquest llibre de Sèneca mentre mirava els dos vídeos protagonitzats per Randy Pausch (l’autor de The last lecture, del qual l’Albert va penjar la ressenya fa uns dies). Mentre els mirava, intentava -sense èxit- emocionar-me, persuadir-me que estava davant d’un testimoni dramàtic: un home que sap que li queden mesos de vida i ho explica a les càmeres. Però m’ha estat impossible abandonar el meu rol d’espectadora i participar del seu dolor.

Em falla, d’entrada, la forma. Primer, el macro-xou davant un auditori ple d’estudiants (fins a cert punt, puc entendre-ho: és el costum americà de fer “The last lecture”). Després, l’intent de repetir-ho per a la televisió (això sí, sensiblement abreujat: “time is money”, i ja se sap que el format televisiu no tolera una hora de monòleg, i encara menys en boca d’un moribund). Cal no perdre de vista que en Randy Pausch apareix en un dels magazins televisius que mou més audiència i calés del món, el conegut “The Oprah Winfrey Show”. I com a xou que és, reuneix tots els elements de rigor (és molt simptomàtica la manera com la presentadora dóna pas al convidat: “Randy, l’escenari és teu”). Exactament: l’escenari. Amb un públic entregat, la reacció del qual guiarà (i condicionarà) la nostra pròpia reacció (no són casuals aquests moviments de la càmera buscant el gest compassiu d’algunes dones del públic: aquesta somriu solidàriament, l’altra fa que amb el cap, la de més enllà s’eixuga una llagrimeta que amenaça d’espatllar-li el rímel).

El sociòleg Gilles Lipovetsky identifica aquesta “passió per la revelació íntima del jo”, aquesta “obscenitat de la intimitat” com un dels trets característics de la posmodernitat (de “l’era del buit”, segons el títol del seu llibre). D’alguna manera, ens han fet creure que aquest striptease emocional ens fa més autèntics (només cal veure alguns programes televisius –Operación triunfo, per exemple–, on els concursants no paren d’abraçar-se, plorar i declarar el seu amor per tot i tothom). Com hem arribat fins aquí ?

“Bé –em deia– deixa estar la forma i fixa’t en el contingut”. I aleshores és quan m’he sentit encara més perplexa. Quin és el missatge que aquest home vol transmetre a l’audiència? Allò que li fa pensar que val la pena difondre el seu discurs arreu del món? (que consti que no dubto de la seva sinceritat, ni de la dimensió del seu drama personal). Els tres o quatre principis ètics que proclama són (literalment): “acompleix els teus somnis d’infantesa”, “diverteix-te tot el temps”, “digues la veritat”, “disculpa’t” i “no et queixis”. Tot això, acotxat per un context megaconservador : una mare increïble, un pare que va lluitar contra els alemanys, una dona guapíssima, tres fills encantadors i una casa espaterrant. Una persona que viu a la business class del planeta, que es pot pagar els millors metges i tractaments pal.liatius del mercat, que sap que als seus fills no els faltarà de res, que té a la seva disposició mitja hora de glòria en un dels programes de més audiència del món… què és el que ens ve a descobrir (amb tot el respecte)? un carpe diem de pa sucat amb oli? D’altra banda, fins a quin punt el seu missatge té un valor universal? Em pregunto si serà exportable al Sudan, a Haití, a Cuidad Juárez, a Albània, a Iraq: “Have fun all the time”. Sona tristament irònic.

L’any 1952, Akira Kurosawa va dirigir una pel.lícula titulada Viure (“Ikiru”). El protagonista és un pobre home, un buròcrata avorrit que cada dia ha de revisar piles i piles de paperots. Fins que un dia, a tocar de la jubilació, li diagnostiquen un càncer d’estòmac i li diuen que li queden mesos. La pel.lícula narra l’intent d’aquest home de dotar de sentit el temps que li resta (i, de pas, dotar de sentit tota la vida). Però no és tan fàcil. Què fer? Sortir cada nit? Emborratxar-se? Perseguir jovenetes? Divertir-se a qualsevol preu? (novament, com un ritornello, “have fun all the time”). L’elecció final (i, sobretot, la humilitat amb què s’explica i s’investiga) és per treure’s el barret.

I ara Lucius Annaeus Seneca, un dels filòsofs que amb més profunditat ha reflexionat sobre la mort (i no des de la distància de la torre de vori: l’emperador Neró el va “convidar” a suïcidar-se, cosa que –diuen– ell va acceptar amb serenitat). L’any 62 havia començat a escriure una sèrie de cartes adreçades a Lucili, un jove amb pretensions de “fer carrera” política. I Sèneca, gat vell i savi, va esgranant consells vitals d’una profunditat i d’una bellesa que no han caducat. I que reconforten, perquè ens reconcilien amb la “naturalitat” del procés, del cicle vital de néixer i morir:

“Nadie se preocupa de vivir bien, sino de vivir mucho tiempo, cuando en poder de todos está vivir bien, vivir largo tiempo en poder de ninguno”

“La mayoría fluctúa miserablemente entre el miedo a la muerte y las penas de la vida, y no quiere vivir, pero no sabe morir […]. Así lo afirmo: desde que naciste eres llevado a la muerte. Estos y otros pensamientos similares deben ser ponderados en nuestro espíritu, si deseamos aguardar serenos aquella última hora cuyo temor provoca la inquietud en todas las demás”

“La muerte es el no ser. En qué consiste esto bien que lo sé. Será después de mí lo que fue antes de mi existencia. Si tal situación conlleva algún sufrimiento, es necesario haberlo experimentado también antes de surgir a la vida; ahora bien, entonces no sufrimos vejación alguna. Te lo pregunto: ¿acaso no calificarías de muy necio a quien juzgase que la lámpara, una vez apagada, se halla en un estado peor al que tenía antes de encenderse? También nosotros nos encendemos y nos apagamos; en la fase intermedia experimentamos algún sufrimiento, mas en uno y otro extremo reina plena seguridad. Éste es, amado Lucilio, si no me engaño, nuestro error: pensamos que la muerte viene a continuación, siendo así que nos ha precedido y nos seguirá. Cuanto existió antes de nosotros es muerte. ¿Qué importa, realmente, que no empieces o acabes, cuando el resultado de lo uno y de lo otro se traduce en no ser?”

“Lo superfluo nos hace sudar; ello es lo que nos desgasta la toga, lo que nos obliga a envejecer en la tienda de campaña, lo que nos empuja hacia regiones extranjeras: lo suficiente está al alcance de la mano”

Sèneca, a vint segles de distància, encara emociona i conforta.

Cartes a un jove poeta

Cartes a un jove poeta
Autor: Rainer Maria Rilke
Editorial: Proa (Col·lecció Proa Butxaca).

Les cartes d’aquest llibre són savis consells que un poeta en la seva maduresa dóna a un jove poeta. Els consells no són només sobre poesia o literatura, són sobre l’art de viure, la creació i l’amor. Respecte la creació, Rilke ens adverteix que només cal sentir que es podria viure sense escriure per no tenir que fer-ho en absolut. I que és important estimar les preguntes, i viure-les. L’art segons Rilke, és un mode de viure, i no és important en que es treballa, sinó de quina manera.

Un llibre molt recomanable per entendre que el dolor i la soledat del procés creatiu és universal, i que només cal fer-ho si no és pot evitar, i que per estimar l’art no només cal apreciar les grans obres d’art, sinó cal gaudir de la bellesa de les petites coses del dia a dia.