Dead Moon

Dead Moon
Luis Royo
Barcelona, Norma Editorial, 2009
125 pàgines. 24 €

No sabia de què anava la història: n’hi havia prou amb la portada, tan atraient que resultava difícil no fer-ne cas. El primer cop que la vaig veure ignorava que fos una obra tan afortunada d’inscriure’s en el terreny dels inclassificables. Com suggereix l’autor en una entrevista, camina entre la narració, la història il·lustrada i aquesta mena d’eufemisme anomenat novel·la gràfica amb què s’intenta confegir de dignitat artística —com si li calgués— al còmic.

La història es desenvolupa a Louyang, ciutat mítica ja desapareguda, on dos famílies rivals, els Chan i els You, es disputen la supremacia en lluites que tenen atemorits els habitants i que, tanmateix, mantenen la ciutat viva i poderosa vers l’amenaça dels pobles estrangers. Aquesta rivalitat manifesta el seu clímax en l’odi que es professen la Luna, última representant dels You, i en Marte, senyor dels Chan. Un odi que nodreix la seva existència i que dóna sentit a l’absurda situació en què es troben tots dos. No explico res més per no revelar-ne el desenllaç i enterbolir el regal que suposa llegir cada pàgina, mirar cada imatge.

Valorar l’originalitat de l’obra seria una pretensió tan inútil com injusta. Mitjançant una fórmula encertada d’eclecticisme, aplicant els elements essencials de la fantasia heroica, es mostra la subtil frontera entre l’odi i l’amor, el dolor i el plaer, la masculinitat i la feminitat, el ying i el yang, el principi del magnetisme (els pols oposats s’atrauen), la vida i la mort. També barreja la simbologia i la imatgeria orientals, bàsicament xinesa i japonesa, sense ferir els ulls ni emprar les potineries artístiques que proliferen avui dia, aprofitant la moda de tot allò que sigui oriental. El ritme narratiu es dosifica molt bé amb les imatges, excel·lent contrapunt de la història. Imatges d’un preciosisme descomunal; fins i tot les escenes violentes exhibeixen una bellesa i un erotisme desconcertants. Diré, amb la boca molt petita, que hi detecto traces de prerafaelisme. I alguns dibuixos m’han portat al cap l’inoblidable treball d’en Barry W. Smith a diverses històries de Conan, icona per excel·lència de la fantasia heroica.

Sovint m’ha decebut allò que he vist darrere de portades i títols molt prometedors. No ha estat el cas de Dead Moon, on cada pàgina és una sorpresa, una festa absoluta de l’art i la sensibilitat. Al final del llibre hi ha una llista de totes les il·lustracions amb títols, dimensions, tècniques pictòriques que van de l’aquarel·la i l’oli a l’acrílic, passant per l’aerògraf. Les il·lustracions no ens roben capacitat d’imaginació; ben al contrari, diria que la potencien. En definitiva, una obra per gaudir en el sentit més ampli del terme.

Ugetsu monogatari

Cuentos de lluvia y de luna (Ugetsu monogatari)
Ueda Akinari

Edició de Sakai Kazuya
Madrid, Trotta, Pliegos de Oriente, 2002
268 pàgines. 15 €

Aclaparat per l’excel·lent introducció d’en Sakai, vaig patir el constant dilema de seguir estrictament els contes o submergir-me alhora en l’oceà de comentaris filològics, referències històriques i geopolítiques de les notes. Reconec que, si més no en una primera lectura, calia tenir-les en compte per seguir els contes d’Akinari Ueda (1734-1809), poeta i —segons la crítica— diletant estudiós dels clàssics japonesos i xinesos, i que reflecteix prou bé aquest tarannà en la seva producció literària. Aquella primera lectura, a l’any 2002, va acabar amb cert regust d’indiferència —i un cert complex d’ignorant. Ara bé, em va permetre d’establir un insospitat pont amb dos dels grans clàssics literaris japonesos, Heike monogatari i Genji monogatari, per les al·lusions que hi ha en alguns relats, i dos meravelloses pel·lícules, Ugetsu monogatari (titulada en castellà Cuentos de la lluvia pálida) i Kwaidan (El más allá), parcialment inspirades en els contes d’Akinari. L’entrada en aquest àmbit literari i cinematogràfic m’ha instigat una relectura dels Ugetsu monogatari des d’una òptica molt diferent, com si tot aquest itinerari fos una iniciació imprescindible per copsar i gaudir d’aquests relats, considerats pels estudiosos una de les obres cabdals de la literatura fantàstica i de terror de Japó.

En aquestes històries, el món real i el sobrenatural convergeixen amb tanta fluïdesa, que de vegades sorprèn la facilitat amb què hi conviuen, potser amb la contradictòria i per a nosaltres incomprensible ambigüitat de la cultura japonesa. Es tracta de terror autèntic perquè prescindeix de la profusió de violència, l’ensurt i el sotrac gratuïts, característics de l’actual terror occidental. L’aparició dels elements fantàstics i sobrenaturals té una causa, unes circumstàncies, és fruit de les decisions que prenen els personatges del món “real”, o fins i tot d’un atzar fins a cert punt previsible, com és el cas de Shiramime, la primera de les històries.

El llibre el formen un total de nou relats. Per esmentar-ne alguns: Cita en el día del crisantemo és un commovedor homenatge a l’amistat i l’honor; La cabaña entre las cañas esparcidas, un exemple d’amor fins a les darreres conseqüències; la breu Carpas como las soñadas és una deliciosa obra mestra —com és possible una història tan ben resolta amb tants pocs elements i una senzillesa tan aparent com efectiva; El caldero de kibitsu és realment inquietant; La impura pasión de una serpiente mostra la follia d’un horror sobrenatural més propi de les passions humanes.

La qualitat és desigual, però tots els relats ens atansen a un meravellós imaginari on persones de tota mena i condició social topen amb elements que ultrapassen la lògica de la física material. En definitiva, Akinari posa en contacte dos móns, el real i el fantàstic, aparentment separats per la vida i la mort. I el seny.

Oryx i Crake

Oryx and Crake (2003), de Margaret Atwood

Avui s’ha sabut que han donat el premi Príncep d’Astúries de Lletres a Margaret Atwood, autora canadenca que és entre les meves favorites de fa anys. El dia indicat, doncs, per entrar la ressenya d’un llibre seu que he rellegit fa poc – ja l’havia llegit fa uns tres anys.

Oryx i Crake és un dels llibres més aterridors que he llegit a la meva vida. Aterridor per diversos motius: Un, perquè presenta un apocalipsi proper, i malauradament gens impossible. Dos, perquè l’estat de la societat abans de l’apocalipsi ja és prou esfereïdor i, pitjor encara, sembla que hi anem abocats. I finalment, aterridor perquè davant la solució final que presenta, no pots evitar que et passi pel cap “i ben pensat, tal com està la humanitat, potser no seria tan mala cosa…”. És clar, no és que et passi pel cap per casualitat, és que Atwood t’hi dirigeix amb tota la mala idea.

No vull avançar gaire de l’argument, però aquí va la línia principal (que no s’explica de manera tan linial, ni molt menys: costa un temps anar desfent el cabdell). En un futur proper — així a ull, diguem el 2030? — la vida s’ha fet ben complicada. Bona part del planeta s’ha assecat (el Canadà té clima tropical) i els recursos naturals són en fase d’esgotament. La humanitat es divideix entre els privilegiats que treballen per a les grans corporacions, que viuen en complexos privats i fortament protegits, i la resta, que sobreviuen a les antigues ciutats, convertides en ghettos on hi impera el crim i la llei del més fort.

Un brillant científic d’una de les corporacions decideix que la humanitat camina cap a l’extinció, i que l’única solució és crear-ne una de nova, millorada: sense els llasts del nostre passat primat, menys violenta, més respectuosa amb el medi ambient (per exemple, herbívora) i sense l’impuls de reproduir-se incontroladament. És clar, per fer-li lloc a la nova humanitat cal primer que l’actual desaparegui. Impossible? Gens ni mica, per a una persona amb accés a tota la biotecnologia, la microbiologia i l’enginyeria genètica del moment.

Una mica en la línia de Les particles elementals, de Houellebecq, si l’heu llegit, però més ben documentada científicament, i per a mi més plausible.

No us en dic més. Si no coneixeu Atwood, un molt bon llibre per iniciar-s’hi… si teniu el valor de mirar el futur tal com pot arribar a ser.

“Thud!” i “Witches Abroad” de Terry Pratchett

Feia temps que veia circular les novel.les del “Discworld” (Món Disc), de Terry Pratchett. De fet, em temia espases i dragons sense gaire substància, males imitacions de Tolkiens i Harry Potters (i ja els originals em deixen una mica fred). Finalment, després d’una recomanació de l’amiga Ada i per cobrir un viatge d’avió llarg, vaig caure amb Thud! i ara he repetit amb Witches Abroad.

I he rigut com feia temps que no ho feia. Humor anglès del bo, una llengua imaginativa com poques, i una manera molt subtil d’analitzar el nostre món disfressant-lo com si fos un altre.

El protagonista de Thud! és el cap de policia d’Ankh-Morpork, ciutat on conviuen, més o menys, les quatre races intel·ligents del DiscWorld: humans, nans, vampirs, i trolls. Més o menys… perquè s’acosta l’aniversari d’una llegendària i sanguinària batalla entre nans i trolls, els nervis són a flor de pell i si pares l’orella ja pots sentir els tambors de guerra. Quan el cap de policia creu que ha aconseguit una entesa entre els líders de les diferents comunitats, en un soterrani aparèixen els cossos d’una dotzena de nans assassinats, pel que sembla a cops de garrot troll. Glups…

A Witches Abroad aprenem que Genua era una ciutat raonablement feliç on la gent es dedicava als seus assumptes, fins que una “fada bona” arriba al poder i decideix que les coses siguin “com cal”. “Com cal” vol dir, per exemple, que tota nena que entri al bosc per dur el berenar a la seva àvia ha de ser interceptada per un llop afamat. Que tot llenyador com cal ha de ser ben pobre, tenir set fills i, en un cert moment, dur el més petitó al cor del bosc per abandonar-lo. I que quan el príncep arriba a una edat casadora, a la seva festa hi ha d’aparèixer una joveneta encantadora en una carrossa amb olor de carabassa, que fugirà a mitjanit tot perdent una sabata. I si la realitat s’obstina a no comportar-se com cal, doncs es posa en marxa la maquinària de l’Estat per redreçar-la, habitualment pel mètode d’enviar algú a la masmorra més profunda o al fons del llac.

No pots evitar pensar quants líders no pretenen, en el fons, canviar el món perquè s’assembli als seus contes de fades particulars.

Tot un problema que m’hagin agradat, perquè la sèrie ja té més de 40 títols….

Nota: Les tinc en anglès, però sé que algunes de la sèrie són traduïdes al castellà, “MundoDisco”.