La societat del cansament

83_La societat del cansament

La societat del cansament

Byung-Chul Han

Trad.: Jordi Rosique Piqué

Barcelona, Herder, 2015. 12,50 €

71 pàgines

Aquest filòsof coreà format a Alemanya, país al qual exerceix com a docent, presenta una sèrie d’etapes per les quals ha passat la societat moderna i que han determinat el seu tarannà. Parla d’una societat disciplinària, caracteritzada per l’imperi absolut de l’autoritat i el càstig, corresponent a l’era de la industrialització i els primers temps del passat segle. La succeeix la societat immunitària, determinada pels avenços mèdics del segle XX que van eradicar epidèmies i malalties. Per últim, arriba la societat del rendiment: un cop superades la por a l’autoritat i les sancions coercitives, i assolit un desenvolupament farmacèutic que controla les pandèmies, la societat d’avui dia es mou segons el paradigma del rendiment.

Una societat amb excés de positivitat. Reconec que m’ha costat copsar l’abast d’aquest terme, del qual poden oferir-se diverses lectures i arribar-se a conclusions que, igual que fa l’autor, m’abstinc de proposar. La societat del rendiment pateix una indefensió neuronal que, a diferència de les malalties víriques, no es pot combatre amb medicaments, si més no fins al present. La sobreabundància, l’excés d’estímuls constants, el bombardeig d’informació, l’escassa capacitat de concentració o l’atenció dispersa, la hiperactivitat, la uniformització global que anorrea la diferenciació, l’obligació autoimposada d’estar fent sempre alguna cosa sense aturar-se, defugir el silenci, el pànic a l’avorriment, incrementar la productivitat en els processos de treball, optimitzar-ho tot… Aquests i altres factors, exposats de manera molt més estructurada i raonada que aquí, desemboquen en el que l’autor anomena societat del cansament. L’individu no actua per pròpia voluntat, sinó reaccionant de manera aïllada, apartat de qualsevol sentiment de col·lectivitat, pressionat per la societat del consum i del rendiment, o més ben dit autopressionat, i això li provoca un cansament perpetu. Segons l’autor, els condicionants actuals inhibeixen els efectes beneficiosos i necessaris de l’avorriment i el cansament: la societat està fatigada, sense forces per aturar-se a reflexionar, a pensar, a avorrir-se, a ser conscient del seu estat. En aquest sentit, es recolza en referents filosòfics de primer ordre com Nietzsche, Hegel o Benjamin, i literaris (Bartleby) que, a la seva manera, anticipen la situació actual de la societat.

Diria que el principal encert d’aquest llibre és l’estructura discursiva aplicada per diagnosticar la situació actual de la societat, per bé que els motius siguin prou coneguts i ja estiguin molt explotats a les anàlisis sociològiques. Al mateix temps, però, és la principal deficiència: com a consideració general, és una classificació ben exposada, però l’abstracció tan genèrica que se’n fa també és l’objecció que se li pot plantejar: sense cap intenció de fer demagògia, realment s’ha superat l’imperi de l’autoritat i el càstig? S’han eradicat les malalties víriques? Tots els països estan lliures d’epidèmies devastadores, en disposen de prou mitjans? Sembla donar per fet que tota la població mundial es troba en la mateixa conjuntura sociopolítica i amb les mateixes mancances. Tal vegada, d’aquí a uns anys, la globalització ens haurà homogeneïtzat dintre d’uns paràmetres comuns, però encara hi ha ritmes socials i polítics —i sobretot econòmics— prou diferenciats. Potser en el fons esperava que, a més d’aportar una anàlisi lúcida i generosament argumentada de la societat del cansament, n’oferís alternatives. Suposo que la finalitat, si és que n’hi ha cap, és que cada lector prengui consciència i decideixi quina actitud ha de mantenir com a membre de la societat del cansament. Cal tenir present que els assaigs filosòfics no són manuals d’autoajuda.

Anuncis

Simone Weil

Gabriella Fiori
Simone Weil
Traducció de Silvio Mattoni
Adriana Hidalgo editora, Buenos Aires 2006

Si volguéssim endinsar-nos en la vida de Simone Weil, una bona opció seria l’assaig de Gabriella Fiori que ens dóna unes pinzellades precises dels vincles que tenia amb la vida, la filosofia, la política i la religió. Finestres que ens obre de bat a bat l’autora del llibre.

D’entrada, de Simone ens meravella la seva capacitat reflexiva i de connexió amb el seu ésser interior. Tenia la necessitat de saber qui era ella mateixa i la col·lectivitat humana. Hi ha qui s’atreveix a dir que per entendre-la hem de fixar-nos en la seva vida personal, i el llibre és un recull de cites del seu pensament, però també de les seves emocions i de les accions que va emprendre al llarg de la seva curta vida.

Era d‘envejar, doncs, el seu coneixement profund de la naturalesa humana. Activista social i mística, gairebé amb vocació de màrtir, va dur a terme una progressiva transformació interna. La lluita i el sacrifici eren paraules plenes de significat per ella, res no l’aturava, ni la desnutrició, ni la debilitat física. Per ella era important tenir una actitud ferma davant la vida. Estava alerta i entestada en fer un món més just. Volia transformar la condició dels obrers que treballaven en les fàbriques, que coneixia prou bé perquè ella mateixa hi va treballar per solidaritzar-s’hi. Tenia el projecte d’una nova societat basada en la igualtat i lligada a la llibertat.

Ella quiso vivir la mecánica social para comprenderla. Y comprendió dos cosas: que la humanidad se divide en dos categorías, ‘los que cuentan para algo y los que no cuentan para nada’.

Va intentar amb totes les seves forces guarir l’ésser humà lliurat a la desmesura,  fer-lo recobrar el contacte amb la realitat del món i que s’adonés del seu paper i de les dimensions filosòfiques i espirituals que li pertanyen com a part de l’univers.

Tengo la necesidad esencial, y creo que puedo decir también la vocación, de pasar entre los Hombres y los diferentes ambientes humanos confundiéndome con ellos, desapareciendo entre ellos.

Simone Weil estava en contra de les guerres (li va tocar viure la Segona Guerra  Mundial) i detestava l’opressió capitalista. Va ser molt prolífica escrivint i va aportar uns valors que ara són de molta actualitat i que no podem oblidar.

Le suplica a su amigo Maurice Schuman, en Londres, que le encuentre ‘una misión en alguna operación de sabotaje. […] Preferentemente peligrosa. […] El dolor y el peligro son indispensables a causa de mi conformación mental… La desgracia propagada sobre la superficie del globo terrestre me obsesiona y me agobia a tal punto que anula mis facultades… Le ruego que me consiga, si puede, la cantidad de sufrimiento y de peligro útiles que me preservará de ser consumida estérilmente por la pena’.

Filosofía del tedio

Lars Svendsen
Filosofía del tedio
Traducció de Carmen Montes
Ed. Tusquets, Barcelona, 2006
253 pàgs

Tedi m. Molèstia causada per la continuïtat o la repetició d’una cosa que no ens interessa.

Diccionari de l’IEC.

La uniformidad es a un tiempo lo más hermoso y lo más desagradable que existe. Es lo más hermoso, cuando refleja la eternidad. Lo más repugnante, cuando es indicio de algo interminable e inmutable. Tiempo ganado o tiempo estéril. El símbolo de la uniformidad hermosa es el círculo. El de la uniformidad horrenda, el tictac del péndulo.

Simone Weil

De modo que me dije que las personas estaban siendo devoradas por el tedio. Ciertamente, hay que reflexionar un poco para verlo con claridad, pues no es algo que se detecte de inmediato. Es como una especie de polvo. Uno va y viene sin apercibirse de él, lo respiramos, lo comemos, lo bebemos, pero es tan fino y leve que ni siquiera cruje entre los dientes. Sin embargo, tan pronto como nos detenemos un segundo, se posa sobre nosotros cubriéndonos el rostro, las manos. Para sacudirnos semejante lluvia de cenizas, debemos estar en constante agitación. De ahí que el mundo entero esté tan agitado.

Diario de un cura rural, Georges Bernanos

Lars Svendsen és contemporani nostre, va néixer el 1970 i és professor de filosofia a la ciutat noruega de Bergen. A la introducció del seu llibre ens explica que quan va haver acabat amb un llarg treball d’investigació i pensava que per fi havia arribat el moment de relaxar-se i de no fer res, va percebre que això no li resultava tan fàcil –serà que gaudir de l’oci pot resultar especialment dur per l’home modern– i va optar per escriure un assaig sobre el tedi recolzant-se tant en estudis filosòfics com literaris. L’autor era molt conscient que hi havia un material preciós dins la literatura i s’hi va immergir per complert. El llibre podia molt bé ser només una recopilació de cites, però va descobrir que ell hi tenia molt a dir, i així m’ho ha semblat també a mi.

Diuen que el tedi sol sorgir quan ens resulta impossible fer el que desitgem. I encara pot ser més greu quan ignorem el que de debò ens faria feliços i perdem l’orientació a les nostres vides; llavors és quan podem caure en un tedi profund, governats per l’apatia i per la falta de voluntat. Fernando Pessoa ho descriu com “sufrir sin sufrimiento, querer sin voluntad, pensar sin raciocinio”.

En els nostres dies ja lliures de les feixuges tradicions ens hem vist obligats a trobar un sentit a les nostres vides. Abocats a trobar la nostra pròpia identitat. Però hem de recordar el que se’ns diu a American Psycho, sense identitat no podem beneficiar-nos d’una existència plena de sentit.

M’ha impactat especialment el que transmet Beckett sobre la pràctica impossibilitat de trobar el sentit personal i únic de cadascú, és a dir, que podem estar esperant tota la vida l’arribada d’aquest sentit sense que arribi mai.

El llibre no intenta donar-nos una clau sobre com superar el tedi, de fet en algun moment es fa la pregunta: no serà la vida moderna un intent de fugir del tedi? El cert és que estem immersos en el tedi, en un buit existencial, i que segurament això ens empeny a trobar moments especials en diferents àmbits, que ens saciïn i ens treguin de l’avorriment. Søren Kierkegaard ens ho explica així:

En vano busqué, en el mar sin fondo de los placeres, así como en los abismos del conocimiento, un lugar en el que echar el ancla. Sentí la fuerza apenas resistible con la que un placer tiende la mano al otro; experimenté esa suerte de incierta exaltación que el placer puede provocar; al igual que viví el tedio, el profundo desgarro que lo sigue. Saboreé los frutos del conocimiento y, con no poca frecuencia, disfruté igualmente del gozo de probar su dulzura. Pero no solía durar este placer más que el instante mismo del conocimiento, ni solía dejar en mí una huella profunda. Se diría que, más que beber de las fuentes de la sabiduría, hubiese caído en ellas.

Realment hi ha un munt de pensadors, filòsofs i escriptors que han dit la seva sobre el fenomen del tedi, com ara Pascal, Shopenhauer, Nietzsche, Heidegger, Cioran, Beckett o Pessoa. Sense oblidar Andy Warhol o dues obres: Crash de J.G. Ballard, on s’insinua que la plenitud sexual només la poden aconseguir buscant i trobant la mort, i American Psyco, de Bret Easton Ellis, on es descriu un univers impol·lut i equilibrat on només compta l’aparença i el protagonista diu: “Me siento como una mierda, pero tengo un aspecto estupendo”.

No escribimos sin cuerpo. Entrevistas a Hélène Cixous

No escribimos sin cuerpo. Entrevistas a Hélène Cixous
Edició de Marta Segarra
Barcelona, Icaria, 2010
183 pàg., 17 €
Trad. de L. Tigero y J. Masó

De todas formas, ¿qué es un ser humano? Es un ser que goza, que sufre. Y estamos tan poco dotados para el goce como para el sufrimiento, es decir, no sabemos ni gozar ni sufrir ni pensar el sufrimiento, ni pensar el goce. Y además el mejor tratamiento contra el dolor, lo sabemos, es conseguir pensar el dolor, no domesticarlo o rechazarlo, sino, por el contrario, acogerlo y darle palabra, escucharlo y aprender algo con él, sea el que sea.

Aquest llibre reuneix una sèrie d’entrevistes –fetes per diferents autors i en diferents moments– a Hélène Cixous (Alger, 1937), escriptora i pensadora en llengua francesa encara massa desconeguda a casa nostra. Aquestes converses, àgils i profundament humanes, són potser la millor manera d’endinsar-se en un univers filosòfic suggerent com pocs i, a aquestes alçades, imprescindible per pensar la modernitat.

L’autora demostra una capacitat admirable per anar directament a l’essència i clavar queixalada al nervi de l’assumpte. Les reflexions no apareixen embolicades en retòriques més o menys obtuses, ni el seu és un joc gratuït amb les paraules, tot i que la paraula apareix sovint com a punt de partida de la reflexió. Perquè Cixous agafa les paraules, les examina, interroga, desmunta, en busca l’etimologia, els emprova noves terminacions i prefixos, com si busqués totes les ressonàncies possibles –conscients i inconscients– que desperten en nosaltres. Treballa, com ella mateixa diu, des del significant per temptejar les múltiples capes de significat. Tracta les paraules amb la curiositat respectuosa d’un entomòleg:

creo que las frases hablan entre ellas, se entrehablan, se dicen, se contradicen, se cortan, se reactivan, y es esta dinámica lo que me importa y en lo que pienso todo el tiempo. Cuando escribo, mido sin cesar la velocidad y las relaciones de fuerza entre las frases. Ahora, también trabajo el significante. Muchas veces sigo la pista de un significante que surge y siento que estará seguido de legiones de efectos de sentido.

Aquestes converses són un passeig apassionant per temes molt diversos, des dels records d’infantesa (Cixous és filla de pares jueus, nascuda a l’Alger i emigrada després a França), fins al compromís polític i feminista, o les amenaces del poder:

Si al escritor le atrae el poder, es que no le gusta la escritura. Sólo le queda convertirse en ministro. La poesía y el poder son dos países totalmente opuestos. No se puede tener la doble nacionalidad.

Ara bé, les millors pàgines, aquelles on el lector se sent temptat de subratllar el text de dalt a baix, són les que giren a l’entorn de la lectura i, sobretot, de l’escriptura, que s’imposa com una necessitat irrenunciable, urgent, una qüestió de vida o mort (“es así como se escribe. Se tiene que estar completamente acuciado”). Però aquesta urgència no és només d’expressió, sinó bàsicament de recerca. Escrivim –segons Cixous– a les fosques, buscant saber allò que no sabem, perseguint allò que se’ns escapa, lliurant-nos amb confiança a un misteri que ens supera (el misteri, també, de les forces ocultes en la pròpia llengua).

Creo que hay que respetar ese inmenso territorio, ‘lo desconocido’, que es lo más interesante de nosotros: lo que vendrá, lo que se realizará.

Se escribe siempre en la oscuridad. Sólo se puede escribir y sólo tiene sentido escribir en la incomprensión, avanzando en la incomprensión, avanzando hacia la incomprensión. Lo que se entiende se resume, se deposita, y ya está. Hay que salir de lo entendido. Hay que desentender y ponerse a aprender: eso es el heroísmo de la escritura.

Tot es descabdella amb una barreja d’intel·ligència i tendresa, de reflexió i compromís humà. L’ètica batega en cada pàgina: el patiment dels altres éssers humans, diu l’autora, hauria de ser-nos insuportable (“tendríamos que estar deslumbrados por el horror”). Però tot té una altra cara, i aquest mateix dolor pot propulsar-nos cap a la creació (“las experiencias negativas son los pórticos del descubrimiento”).

El llibre té un regust socràtic, com si gràcies al joc de preguntes i respostes acompanyéssim l’autora en el desvetllament d’un sentit, o d’una manca de sentit, però desvetllament al capdavall.

De la Mística. Experiencia plena de la Vida

Raimon Panikkar, De la mística. Experiencia plena de la Vida

Barcelona, Herder, 2005, 302 pàgs., 19,80 €

Un bon dia, en un documental televisiu sobre vida marina, vaig sentir a dir que els dofins eren animals “gairebé místics”. Vet aquí una de les paraules més desvirtuades i abusades del nostre món, on tothom l’engipona segons li convé. Per això, el primer que cal fer en un llibre sobre mística és assajar-ne una definició, tal com fa Raimon Panikkar a la primera pàgina: mística és, segons diu, “l’experiència de la Vida”. I immediatament perfila una mica més els conceptes: “experiència”, perquè la mística no té a veure amb cavil·lacions intel·lectuals, sinó amb una vivència pròpia que es produeix sense intermediaris; “de la Vida”, amb majúscules, perquè remet a una essència pregona, a una plenitud radical que va més enllà dels accidents biogràfics de cadascú (“cuando digo experiencia de la Vida no digo experiencia de mi vida sino de la Vida, aquella vida que no es mía aunque esté en mí”). Així doncs, aquest doctor en filosofia, química i teologia nascut a Barcelona el 1918, sacerdot des del 1946, comença la seva reflexió sobra la mística sense recórrer a l’altra gran paraula desvirtuada, “déu”.

Las palabras no tienen copyright, pero debemos explicar el sentido en que las usamos

El llibre és immens, no quant a pàgines, sinó pel que fa al gruix infinit de les seves reflexions, sempre sucoses, il·luminadores i –per què no? – sanament provocadores, com si es complagués a sotragar consciències i fer allò que diuen que demanava el Buda, qüestionar-ho tot. Com quan explica, per exemple, que la mística no és un fenomen anormal, paranormal ni sobrenatural, sinó una dimensió de l’ésser humà, una mena d’invariant humana –com dirien els antropòlegs–, de manera que tota persona amaga un místic en potència:

No confundamos la filosofía con una asignatura ni la religión con una institución […]. La saludable separación entre la Iglesia y el Estado no tiene nada que ver con la imposible separación entre religión y vida

Conscient que el tema és inabastable, decideix escalar-lo des de múltiples vessants: l’etimologia (que ens descobreix facetes sorprenents de les paraules), el diàleg interreligiós (excel·lents síntesis finals, per cert, sobre hinduisme i budisme) o la filosofia del llenguatge. Fins i tot s’atreveix a abordar el tema de les pseudo-místiques que avui proliferen en alguns ambients, i que converteixen allò que hauria de ser una experiència absoluta i transformadora en una mini-teràpia sentimental i solipsista.

La mística no és una experiència racional, però tampoc irracional. Podem pensar en una categoria que superi aquests dualismes salvatges? De fet, tot el llibre és una invitació a transcendir aquesta visió dualista que fracciona la realitat en parelles de contraris (constantment, reivindica el principi advaita del vedanta, és a dir, la no-dualitat):

Esta experiencia holística no es meramente racional, sin ser por ello irracional. Debe respetar los fueros de la razón; no los puede pisotear, pero el ámbito racional no cubre toda la realidad […]. Hay que descalzarse de la razón, aunque debamos llevar nuestro calzado (la razón) en la mano

Aquest llibre té més de tractat filosòfic que de manual divulgatiu. La seva lectura demana esforç, ganes i cooperació per part nostra. A canvi, ofereix inacabables camins per transitar, rumiar, meditar i deixar-se endur. Fins i tot, ofereix racons foscos… potser perquè ens plantegem si som capaços, com diu l’autor, “de soportar lo incomprensible”.

Sobre el porvenir de nuestras escuelas

Friedrich Nietzsche
Sobre el porvenir de nuestras escuelas

Barcelona, Tusquets, 2000
179 pàgs. 6,95 €

Aquest llibre reuneix les conferències que Nietzsche va pronunciar el 1872, quan tenia vint-i-set anys i era encara professor a Basilea, sobre un tema central: la pseudocultura que s’estén arreu, perillosament, sota aparença de cultura autèntica. És esgarrifós descobrir l’actualitat dels seus plantejaments, sobretot quan parla de la degeneració que pateix la universitat com a “institució de cultura” pròpiament dita. Per reflexionar sobre aquestes qüestions, Nietzsche construeix un mínim marc fictici que ens situa en un bosc a les vores del Rin, on dos estudiants (un d’ells figura el propi Nietzsche) ensopeguen de casualitat amb un vell filòsof –geniüt i rondinaire, però exquisidament lúcid– que enraona amb un jove deixeble sobre l’educació i la cultura. Així doncs, el diàleg torna a ser una de les formes privilegiades a l’hora de filosofar de veritat, és a dir, d’anar descabdellant el fil del pensament (perquè, com recorda el protagonista d’aquest llibre, “hay que tener pensamientos, y no sólo puntos de vista”).

I quina és la causa d’aquest daltabaix cultural? D’una banda, l’Estat és el primer interessat a promoure una falsa cultura que té com a objectiu principal la utilitat i el guany econòmic (i perquè la cultura sigui rendible al màxim, es promou l’especialització al màxim). Tot això, barrejat amb consignes fal·laces que cal desemmascarar: per exemple, que el canvi respon al nou esperit de la modernitat. I que si es vol anar amb els nous temps, no hi ha volta de full.

Un dels problemes més greus és l’estat pèssim en què es troba la llengua materna, la ineptitud i la vulgaritat expressives que regnen arreu: “¡Tomad en serio vuestra lengua!”, exclama el filòsof, contraposant la corrupció actual a l’esplendor de l’antiguitat grecoromana (que és cap on Nietzsche mira constantment amb nostàlgia infinita). Precisament perquè llengua i cultura caminen de la mà, proposa sotmetre’s a una “autodisciplina lingüística”.

Per si fos poc, som víctimes d’uns quants miratges: s’ha confós cultura amb vanitat, s’ha confós cultura amb profit, s’ha confós cultura amb erudició:

así pues, los institutos pueden ser también ahora lugares en que se siembre la erudición, pero no esa erudición que es únicamente el efecto colateral de una cultura encaminada a los fines más nobles, sino esa erudición que se podría comparar con la hinchazón hipertrófica de un cuerpo no sano. Los institutos son los lugares donde se trasplanta esa obesidad erudita

Possiblement, un dels punts més controvertits sigui l’atac que Nietzsche desplega contra la generalització (o massificació) de la cultura, i la defensa paral·lela d’una “metafísica del geni”: no totes les persones, diu, estan cridades a l’excel·lència en el món de la cultura. Per què entestar-se a ignorar un fet tan bàsic? Com negar que en l’àmbit de l’intel·lecte i de l’art existeix una jerarquia? Per què no permetre que uns pocs savis ens guiïn i eduquin? En canvi, segueix argumentant Nietzsche, avui en dia, en nom d’una igualtat mal entesa, els mediocres grimpen fins al cim més alt de la “cultura”. Suposo que aquesta i altres opinions devien aixecar molta polseguera… si més no, podrien aixecar-la entre nosaltres, atenallats com estem pel pensament políticament correcte…

Més enllà de la polèmica, em quedo amb la frase que tanca la primera conferència: davant el panorama apocalíptic que esbossa l’interlocutor més jove –de qui sabem que fins i tot va renunciar a la seva feina de professor per culpa de la desmoralització–, el filòsof vell li diu: “Tienes razón en todo, menos en tu desánimo”. Doncs sí, d’alguna manera haurem de defensar l’esperança.

Elogi de l’ombra

Elogi de l'ombra

Elogi de l’ombra
Tanizaki Junichiro
Trad.: Albert Nolla
Barcelona, Angle Editorial, 2006
94 pàgines. 9,90 €

L’autor no es limita a ser conseqüent amb el títol i presenta, com he llegit en diversos llocs, una mena de tractat estètic on s’exalten l’ombra i la foscor, inherents al món oriental, contraposades a la llum i la claredat que preponderen a Occident. Seria una lectura ben vàlida, però trobo que malbaratada. El contingut va molt més enllà d’una mera exposició d’estètiques i gustos relatius a la llar, els edificis, els estris, els ambients, les arts. El llibre mostra el tarannà d’un Orient lligat a les ombres, acceptades com a part de la vida i la natura, i a les que ha sabut adaptar-se amb el pas dels segles per conviure-hi amb harmonia. Occident va en sentit contrari: la foscor i les ombres s’associen al mal, a la ignorància, a la brutícia, a la por, a la mort, i la llum al bé, al coneixement, a la higiene, a la seguretat, a la vida.

El tast de les frases és tan saborós, el contingut tan agut, el poder suggeridor tan intens, que per percebre’l amb tota la seva esplendor —o bé amb tota la seva ombra— potser fóra recomanable llegir aquest llibre a petites tongades, una al dia posem per cas. Tant si és la primera vegada com en probables relectures. En línies plenes de matisos, no solament s’exposa una estètica, sinó sobretot una forma de viure i sentir. Les paraules d’en Tanizaki ensenyen a percebre d’una altra manera la realitat dels objectes, a copsar els matisos de l’entorn, a acceptar tant allò que és visible com el que queda ocult o, encara millor, el que es suggereix. A apreciar l’ambigüitat exterior i interior, fins i tot a enriquir l’erotisme. I sempre amb la mestria de la saviesa, amb autoritat però sense dictar sentència, sense maniqueismes.

I sense catastrofismes. L’autor sap prou bé que aquest món desapareixerà ben aviat —la globalització encara és prou lluny però quan escriu aquesta obra, Japó ja segueix els Estats Units com a model. Ho accepta amb estoïcisme i malda perquè, pel cap baix, perdurin les ombres d’aquesta forma de comprendre el món. En Tanizaki ens obre una consciència perceptiva de tot un modus vivendi amb l’esperança que, com a mínim, el puguem conèixer i reconèixer mitjançant la lectura. En aquest sentit, la traducció i les notes hi contribueixen magníficament.

Quan es destapa un bol de ceràmica, de seguida es veu el color i la textura del brou que conté. Amb un bol de laca, en canvi, des que el destapes fins que te l’acostes a la boca sents el plaer de contemplar com el líquid, d’un color gairebé idèntic al del recipient, reposa silenciós en la fosca profunditat del bol. És impossible distingir el que hi ha en la foscor del bol, però amb el palmell pots notar els suaus moviments del brou, el vapor que surt de dins s’aferra a les vores formant-hi gotetes i l’olor d’aquest vapor és un subtil avanç del gust que notaràs quan el líquid t’ompli la boca.