Pandora’s seed


La llavor de Pandora – o per què el caçador-recolector té la clau per a la nostra supervivència
Spencer Wells
Penguin, 2011, 230 pàgines

Segona ressenya del caçador-recol·lector. Spencer Wells, genetista, explorador i geògraf, es fa una pregunta molt bàsica: les societats occidentals tenim un nivell de vida sense cap precedent en el passat. Com és que això no ens fa més feliços? o fins i tot, més sans?

Segons ell, la resposta està en la tremenda diferència entre l’estil de vida que ens correspondria pels nostres orígens (som fets per dur una vida de caçadors-recol·lectors a la natura) i l’estil de vida que portem (sedentària, urbanitzada, aglomerada). L’argumentació es basa la darrera recerca paleontològica, genètica i antropològica però cal dir que usada de manera molt menys científica del que l’autor voldria admetre. Tot i això, reconec que bona part del llibre m’ha convençut força (progressivament menys a mesura que avança). Com a mínim, m’ha creat el reflex ocasional, quan veig determinades conductes humanes, de pensar “això és un residu de la nostra herència de caçadors-recol·lectors”.

Diu en Wells: L’homo sàpiens, des que apareix com a tal fa uns 150.000 anys, i els homínids que el van precedir durant més d’un milió d’anys, vivien del terreny: collint plantes, fruita, ous, mel i insectes, caçant bèsties més o menys grosses segons les necessitats i la tecnologia del moment, i desplaçant-se a mesura que convenia. La cosa canvia fa uns 10.000 anys per motius que comencen a ser ben establerts arqueològicament, relacionats amb l’escassetat  de menjar i l’extinció de la megafauna després de la darrera gran glaciació. Un determinat grup (la cultura “Natufian”, al creixent fèrtil) va decidir adoptar una estranya forma de vida: en comptes d’anar a caçar animals i recol·lectar plantes allà on fossin, va decidir quedar-se en un sol lloc i fer créixer allà mateix els animals i les plantes. Amb el temps, a quatre o cinc llocs del món (Xina, Àfrica subsahariana, Amèrica Central i del Sud, Nova Guinea) altres grups van tenir de manera independent la mateixa estranya idea. Segons com es mira, no els ha anat malament, perquè han imposat, de grat o per força, aquesta forma de vida i altres encara més estranyes que se n’han derivat al 99.999% de la humanitat, que de fet ja no és un milió de persones sinó uns 7.000 milions. Només uns pocs pobles, insignificants numèricament, de l’Amazònia, Àfrica del sud, i Nova Guinea mantenen un estil de vida caçador-recol·lector més o menys intacte.

Però en altres aspectes, sí que els ha anat força malament. De fet, el pas a la vida agrícola i ramadera va obrir una autèntica caixa de Pandora de problemes:

1. La nostra alimentació s’ha fet extremadament pobra i monòtona. De les 120 espècies d’animals i plantes que menja regularment un caçador-recolector, un de nosaltres no en menja gaire més de 20, i no necessàriament les més nutritives sinó les més fàcils de criar. Que cada cop són menys nutritives a mesura que els camps s’esgoten.  Malalties com les càries, l’osteoporosi, la diabetis, l’obesitat, l’ateroesclerosi i molts càncers apareixen gairebé per primer cop en el registre arqueològic i històric coincidint amb l’inici de l’agricultura.

2.També amb la revolució agrícola, la humanitat perd 10 centímetres d’estatura mitjana, molta força i capacitat atlètica. I, atenció que aquí ens toquen el que ens fa mal a l’orgull!, més d’un 10% de volum cerebral, probablement per la reducció en la ingesta de greixos essencials que obteníem com a caçadors i que, amb tota seguretat, van ser els que ens van permetre desenvolupar l’extraordinari cervell que tenim. I no sols això, sinó que l’esperança de vida es va reduir fàcilment en 20 anys: entre els caçadors-recol·lectors, sembla que si sobrevius a la infància no és (ni era) estrany arribar en bon estat als 50 o 60 anys. En les primeres poblacions agrícoles, l’esperança de vida arribava amb prou feines als 20 anys. De fet, encara estava per sota dels 30 anys a l’Europa del segle XVIII, i només va superar la mitjana del Paleolític amb la revolució higiènica, les vacunes i els antibiòtics als segles XIX i XX.

3. I ara que parlem de malalties, sabeu que la major part de malalties infeccioses que ens han torturat fins ara fa no res (verola, tifus, còlera, grip, tuberculosi, i tantes altres) són heretades del bestiar? Vivint en grups petits i dispersos, les malalties no tenen massa crítica per fer-se epidèmies. Apareixen els pobles i ciutats, i a més passem a conviure íntimament amb vaques, porcs, cavalls i gallines que tenen els seus microbis als quals no estem adaptats: recepta segura per a les mutacions i les epidèmies. A més, per tal de cultivar cereals i poder-los regar, haviem d’establir-nos prop d’insalubres pantans, i des de llavors la malària ha estat la tenebrosa companya de la humanitat. La majestuosa Angkor Wat, a Cambòdia, va haver de ser abandonada perquè la malària originada en els camps d’arròs que l’envoltàven va fer-hi insuportable l’existència.

4. Psicològicament, hem evolucionat per conviure en grups molt compactes de 10-20 persones, i en grups ampliats (aquells dels quals saps el nom de tothom) d’unes 120-150 persones. Ara ens trobem en cercles en els quals, d’una banda, coneixem molt superficialment centenars o milers de persones i d’altra banda, realment convivim amb dues o tres persones… o una… o cap. Tenint en compte que som essers essencialment (fins i tot: compulsivament) sociables, no és estrany que depressió i angoixa campin per les seves. Endevinalla: quants “amics” té un usuari de facebook en mitjana? 135. Casualitat o no? Endevinalla 2: Quantes hores diàries passa un caçador-recol·lector (dels pocs que queden) “treballant” (busar menjar, preparar-lo i menjar, arreglar les eines i l’aixopluc)? entre 4 i 5. La resta, posem 8 hores per dormir i 10 hores d’oci, dedicades a socialitzar, explicar i escoltar històries, cantar, ballar o jugar, fer l’amor i visitar els parents de l’altra banda del riu.  Quants podem dir el mateix?

5. A més, la vida “civilitzada” s’ha fet extremadament pobra quant a vivències. De ser essers humans complets i autònoms, obligats a superar reptes nous cada dia (menjar i que no et mengin, poca broma!), hem passat a ser peces d’una gran maquinària,on tenim una missió diminuta: plantar i recollir arròs; collar cargols en una cinta de producció; ordenar papers sense sentit en una oficina; 10 hores al dia, cada dia, cada any. No som fets per això. Ningú ho expressa millor que Robert Heinlein, conegut com a escriptor de ciència ficció, però també pensador original i incòmode:

Un ésser humà hauria de ser capaç de canviar un bolquer, planejar una invasió, esquarterar un senglar, pilotar un vaixell, dissenyar un edifici, escriure un sonet, quadrar un balanç, aixecar una paret, arreglar un os trencat, confortar un moribund, obeir ordres, donar ordres, cooperar, actuar en solitari, resoldre equacions, analitzar un nou problema, adobar un camp amb fems, programar un ordinador, cuinar un plat saborós, lluitar amb eficàcia i morir amb gallardia. L’especialització és per als insectes.

El llibre segueix, argumentant, força creïblement, que propietat privada, egoisme, classes socials, dominació de la dona per l’home, militarisme, etc. i molts altres mals neixen inevitablement amb la revolució agrícola. Menys convincentment, intenta explicar que religió, integrisme, i fins i tot terrorisme també tenen la mateixa causa. I, en la meva opinió, descarrila francament quan intenta justificar al final el subtítol del llibre, “per què el caçador-recolector té la clau per a la nostra supervivència”, dient que hauríem d’anar i aprendre de les poques tribus que encara viuen d’acord amb la nostra herència, abans que desapareguin del tot. Descarrila, si més no, perquè això no passarà, fins i tot si amb el ritme de vida enfollit que duem acabem carregant-nos el planeta i la civilització tal com la coneixem. En aquest sentit, el llibre acaba “malament” perquè diagnostica el problema crec que amb part de raó, però no ofereix cap solució viable. Per a nosaltres queda anar-la trobant en el nostre dia a dia. Potser sí que mirar cara a cara al caçador-recol·lector que som ens ajudi.

Anuncis

Si Europa despierta


Peter Sloterdijk

Si Europa despierta
Reflexiones sobre el programa de
una potencia mundial en el fin de la era
de su ausencia política

Traducció de Germán Cano
València, PRE-TEXTOS, 2004

Aquest petit assaig de no més de 70 pàgines ofereix una visió lúcida de la història recent d’Europa i del paper que podria jugar en un futur. El títol no és casual. L’autor dedica força de les poques pàgines de l’assaig a descriure la situació de shock i d’humiliació política en què va quedar immers el continent europeu després de la II Guerra Mundial. Situació que, segons l’autor, havia expressat perfectament Jean-Paul Sartre amb les paraules condamné à la liberté. Justament els francesos eren els qui millor entenien la càrrega de l’alliberament que no van obtenir per ells mateixos sinó amb l’ajuda americana. Peter Sloterdijk descriu amb mestratge la sensació d’absurditat existencial, de nihilisme, que impregnaria el pensament europeu durant la segona meitat del segle XX, situació que portaria a projectes polítics de poca volada i, fins i tot, a una actitud general de trivialitat vital en què la paraula decisió quedaria, segons ell, substituïda per la paraula vivència. Es passaria d’estar condemnat a la llibertat a estar condemnat a la frivolitat. La raó de fons d’aquestes tendències seria la comprensió que Europa havia deixat de ser un centre decisori mundial, paper que quedava a partir d’ara reservat a Washington i Moscou.

Com a tema recurrent, l’autor es pregunta què és Europa i què vol dir ser europeu. Al llarg del llibre, assaja diferents respostes que s’han donat o que encara es poden donar (quedant sempre clar el convenciment de l’autor que la pregunta té sentit i que el sentit és profund):

– Europa és un teatre per a les metamorfosis de l’imperi [l’Imperi Romà]
– Europa és la zona on la gent culta entén la llengua dels romans (definició que va ser vàlida durant segles)
– Europa és el focus de la revolta contra la misèria humana
– citant Paul Valéry, diu que l’europeu no es defineix per la raça ni per la llengua ni pels costums, sinó pels seus desitjos i l’amplitud de la voluntat

Hi ha moments en què, com a conclusió del seu magistral resum històric i filosòfic, semblaria que l’autor estigués a punt de fer una apologia per reconstruir l’Imperi Romà, però la seva proposta és una altra. No la diré aquí perquè trobo que el llibre és per llegir, rellegir i descobrir l’autor, si encara no es coneixia.

Amor y sexualidad en la antigua Roma

Amor y sexualidad en la antigua Roma
Alfonso Cuatrecasas
Madrid, Letras Difusión, 2009
298 pàgines. 15 €

En Cuatrecasas aporta un generós recull de textos que omplen un gran buit en la traducció de clàssics llatins com és el de la literatura de contingut eròtic o, directament, sexual. Un buit més aviat de formes: des de sempre s’han traduït textos eròtics d’autors com ara Apuleu, Catul o Ovidi, però les circumstàncies sociopolítiques i, diguem-ho ben clar, religioses, han exercit una censura tan radical com absurda farcint les traduccions d’eufemismes i circumloquis inexistents en les fonts originals.

El llibre té una clara intenció divulgadora. La interessant introducció exposa el tarannà eròtic i sexual d’uns romans que gaudien del sexe amb ganes d’experimentar i de viure, coherents amb el famós adagi carpe diem. El matrimoni era una institució social amb finalitats exclusivament procreadores. És en les relacions extraconjugals on se cerca el plaer. En l’Ars amandi d’Ovidi ja es deixa ben clar que per gaudir plenament s’ha de tenir en compte la dona —aquesta i altres afirmacions li van costar l’exili i la mort a l’estranger. De tota manera, es tracta d’un privilegi de les classes altes i, fins al final de la república, exclusiu dels homes. D’aleshores ençà, gràcies a canvis legislatius i de costums, les dones assumeixen un paper actiu i es posen perfectament a l’alçada dels seus companys de jocs.

Es proposa un discurs que combina les explicacions il·lustrades amb textos, tant des d’una perspectiva general, com ara el llenguatge dels enamorats i les situacions eròtiques, com d’aspectes concrets que, malgrat els segles transcorreguts, segueixen essent terreny conflictiu i complex: masturbació, cunnilinció, coit anal, sodomia, lesbianisme, adulteri, incest, zoofília, prostitució, homosexualitat… Sense embulls, veiem com els romans identifiquen amor amb sexe quan els convé i quan no el destrien sense traumes, com si mostressin també en aquest aspecte el seu característic pragmatisme.

L’obra conclou amb apèndixs molt interessants: un llistat de les fonts biogràfiques, la versió bilingüe d’un poema dels Carmina Burana i un fantàstic glossari de termes eròtics i sexuals en llatí. En ell podem veure que no s’ha inventat res de nou i, sobretot, fins a quin punt som hereus directes, un cop més, del món clàssic. Potser seria una manera de fer atractiva als estudiants una llengua que, malauradament, anem deixant enrere sense ser conscients del que estem renunciant.

Sempre que pot, en Cuatrecasas aporta la traducció íntegra o fa una excel·lent tria de frases, per exemple els grafits de Pompeia. Però quan la fragmentació és inevitable per la longitud de l’obra o perquè la resta s’aparta del propòsit d’aquest llibre, potser es corre el risc de les cites fora de context. Per acabar, un punt desfavorable són algunes errades ortogràfiques, precisament en parlar de l’Ars amandi, i certs problemes per distingir pronoms interrogatius i conjuncions. Una llàstima, perquè l’amenitat del contingut és magnífica i fidel a l’adagi del delectare et prodesse.

Master of Death. The Lifeless Art of Pierre Remiet, Illuminator

Master of Death

Michael Camille

Master of Death. The Lifeless Art of Pierre Remiet, Illuminator

New Haven & London, Yale University Press, 1996, 286 pàgs.

Qui sap si l’any del naixement condiciona d’alguna manera estranya la nostra vida… El cas és que Pierre Remiet va néixer el 1348, l’any que la terrible epidèmia de pesta negra va sacsejar Europa, fins al punt que la gent estava convençuda que la fi del món era a tocar de mà. Doncs l’any en què tothom moria, Remiet va néixer. Amb el temps, va esdevenir un dels il·lustradors més prolífics de manuscrits. Per bé que va recrear els motius habituals a l’època, és recordat sobretot per les seves il·lustracions inspirades de manera obsessiva en la mort, els morts i la vida post mortem. D’aquí el sobrenom que se li adjudica des del títol: “Master of death”.

Segons l’autor, aquest llibre és “una història de la mort en miniatura”. Sí, i molt més. Michael Camille pertany a aquesta escola d’historiadors que s’interessa per una altra mena d’història, menys espectacular i menys feta de “grans noms”, i reconstruïda en canvi a partir de petits quadres quotidians que mostren la vida del dia a dia, ocupada –com en aquest cas– per la feina humil d’un artesà. Perquè Pierre Remiet no és un geni, ni un il·lustrador excepcional, sinó un petit artesà que treballa dur en la incipient indústria del llibre que floreix al París del segle XIV: els carrers (sobretot els voltants de la catedral i la universitat) s’omplen de fabricants de pergamins i de pigments, copistes, il·lustradors, enquadernadors, llibreters… L’existència d’aquest mercat tan ric li va valer a París el sobrenom de ‘la ciutat dels llibres’.

Tot i que es tracta d’assaig històric, a estones es llegeix com si fos una novel·la. Intel·ligent, amè, excel·lentment il·lustrat i comentat, aquest llibre és molt més que la vida d’un individu que va viure al segle XIV. És una finestra oberta a la realitat bullent i multiforme de l’època. La vida de Remiet serveix per repassar algunes qüestions crucials: quina noció tenien del pas del temps?, com concebien el cos, la corporalitat i la sexualitat?, com s’enfrontaven a la idea de la mort?, com s’imaginaven la vida del més enllà?

En fi, llibres com aquest retornen la confiança i la gana de saber. I tot i que al llarg de més de 200 pàgines ens hem passejat entre cadàvers, moribunds, cossos podrint-se, calaveres, condemnats a l’infern i altres misèries diverses (perquè s’ha de reconèixer que a les acaballes de l’Edat Mitjana anaven sobrats de sensibilitat macabra…), tot i així, es tanca el llibre amb una sensació de satisfacció immensa. Al·leluia.