Tinc un dubte

Rudolf Ortega, Tinc un dubte. El petit llibre del català correcte
Barcelona, La Magrana, 2008
191 pàgs. 16 €

Com és possible llegir-se a cremadent un manual de gramàtica normativa? En Rudolf Ortega sembla haver trobat la fórmula: amb un estil àgil, simpàtic, planer alhora que rigorós, l’autor va repassant alguns dels problemes recurrents amb què ensopeguem a l’hora de parlar i d’escriure correctament el català. El material s’organitza en apartats molt breus (“píndoles”, en diu la contraportada), encapçalats per uns epígrafs llaminers que conviden a la lectura: “La lletra rebel”, “L’arítmia de l’ortitorinc”, “Hegel a Honolulu”, “Tunning nominal” o “Dos mamífers diferents”. Les mil anècdotes que l’autor s’empesca per il·lustrar la normativa, amanides amb petits tocs d’humor, faciliten la memorització dels casos que va exposant.

Milcíades, cabdill dels atenesos, es mirava la plana de Marató embriac per la victòria sobre els perses, i sense l’ajuda dels orgullosos espartans! Va girar-se cap a un dels seus homes de confiança, Fidípides, i li va fer un encàrrec que passaria a la història: ‘Vés a la nostra Atenes corrent i dóna la notícia de la victòria’. Corrent! Fidípides estava baldat pels combats i ara li feien córrer una distància que no s’atreviria a fer ni caminant. Abnegat, va complir l’encàrrec, però en arribar només va poder dir: ‘Alegreu-vos, atenesos, hem vençut’. I després va morir. La història hauria estat diferent si Milcíades li hagués dit: ‘Vés a la nostra Atenes corrents i dóna la notícia de la victòria’. Fidípides s’ho hauria pogut prendre amb una mica més de calma: corrents és un adverbi que significa ‘de pressa’, de manera que Milcíades li hauria ordenat que s’afanyés, que anés per feina, però no que arrenqués a córrer com un esperitat.

Quina diferència hi ha entre registrar i enregistrar? Entre senyalar i assenyalar? Quan s’escriu sinó i quan si no? En quin cas és correcte delfí? Per què enganxina o peatonal són incorrectes? Quina alternativa hi ha per als castellanismes agobiar, talant, desaigüe o apretar? Quan s’escriu qualsevol i quan qualssevol? S’escriu subsol o subsòl? S’ha de dir sorbet o xarrup? Taquilla o guixeta? (de vegades, per culpa d’un zel mal entès, caiem en la hipercorrecció i pensem que s’ha de dir xarrup o guixeta, quan resulta que són les formes incorrectes).

Al costat de consideracions d’aquesta mena, hi trobem exposades normes ortogràfiques i gramaticals (sobretot, la qüestió relativa als accents i als pronoms està explicada amb una senzillesa envejable, la qual cosa torna a facilitar la memorització: sempre és millor saber el perquè de les coses).

És un llibre especialment útil per refrescar coneixements i clarificar idees. Els amants de la precisió lingüística, a més, hi trobaran un fotimé de detalls deliciosos amb què seguir ajustant el mecanisme d’aquest rellotge que, segons l’autor, és l’ortografia:

Eradicar s’escriu amb una r tot i que se’n pronunciïn dues, perquè es considera que e- és un prefix

Sovint emprem per error masculins tot i disposar de femenins; passa quan sentim la jutge i la mosso d’esquadra en lloc de la jutgessa i la mossa d’esquadra, i sobretot amb l’escalafó militar, en el qual tenim femenins com capitana, caporala, comandanta, coronela, generala, sergenta, soldada i tinenta

El prefix no modifica l’ortografia de la paraula, senzillament s’hi enganxa, i tampoc no modifica la sonoritat de la s, que és sorda tothora. Per tant, pronunciarem sempre essa sorda a asimetria, antisèptic, presocràtic i cromosoma

I si el llibre se us fa curt, tranquils: hi ha una segona part, Tinc més dubtes, que pel que sembla (duc només unes poques pàgines) promet ser tan sucosa i llegidora com la primera.