Objectes i subjectes

poridentidad.jpeg Enric Navarro i Pérez
Objectes i subjectes
Viena Edicions, 2016, Barcelona
112 pàgines, 15€

Seria complicat descriure aquest llibre sense reflexionar sobre el títol, Objectes i subjectes. Perquè podríem dir que es tracta d’un llibre de memòries peculiar o que està escrit a mig camí entre la prosa i la poesia, però si no tornem al títol no entendrem la seva peculiaritat. El llibre ens presenta una sèrie d’objectes que han format part de la vida de l’autor i que mereixen la seva atenció a l’hora de fer una retrospectiva. A partir d’aquí, cadascú pot fer les seves interpretacions; la meva m’agradaria estructurar-la al voltant del nombre d’objectes, que és 17. Em penso que el nombre ha estat en bona part casual, el resultat final d’un procés de prova i error. Però deixeu-me creure que el nombre 17 és un missatge ocult com aquells que s’obtenen ajuntant les primeres lletres de cada capítol i llegint-ne el resultat. El llibre conté un total de 17 petits capítols, cadascun dels quals està dedicat a un objecte, però amb una diferència important entre els 16 primers i l’últim. Els 16 primers tenen una estructura uniforme que inclou: 3 paràgrafs de prosa poètica, una fotografia de l’objecte amb les seves “coordenades” (proveïdor, destinatari, lloc i moment d’adquisició) i un colofó en forma d’aforisme. El 17è capítol, en canvi, trenca l’estructura; tot i que també està dedicat a un objecte, només conté una pàgina de text visualment trencat, seguida d’un avís que l’espai restant és un “espai en negre deixat intencionadament en blanc”. Cap foto, cap indici que l’objecte en qüestió fos un regal o que això fos rellevant. Finalment, l’epíleg ens aclarirà la intenció de l’autor a l’hora de centrar l’atenció en una sèrie d’objectes perquè, de fet, la sensació que un té quan llegeix el llibre és que el tema de fons, allò que es mou per darrere d’aquests objectes, té més a veure amb l’ànima o l’esperit dels subjectes que amb el que acostumem a anomenar món material.

Tornem als nombres i recordem que, exceptuant l’últim capítol, els 16 primers mantenen la mateixa estructura. El 16 és un nombre compost i una potència de 2, és a dir, 16 = 2*2*2*2 i, per tant, el resultat d’un creixement exponencial; també, si ara féssim de numeròlegs, podríem dir que és el resultat de la interacció amb l’altre perquè està completament basat en el nombre 2. I és ben bé d’això del que parlen aquests capítols, de creixement i d’interacció. S’hi parla del pas de la infantesa a l’adolescència i, després, del procés de fer-se home, del trànsit  d’una edat a la següent i de l’aprenentatge per trobar un lloc al món. En el capítol dedicat a l’estilogràfica Parker, per exemple, es destaquen “les setmanes d’incòlume tossuderia”, les “durícies als dits, pàgines i línies metrallades de tinta” quan decideix canviar el bolígraf per la ploma; tots ells sacrificis que, si més no, servirien perquè el protagonista pogués sentir-se diferent de la resta. En el capítol dedicat al giradiscs Vieta Uno, el protagonista aferma la seva singularitat quan s’adona que els companys de classe no comparteixen la seva afició per la música clàssica. Però tot el procés de creixement s’analitza des d’una perspectiva que molts adults no compartirien, perquè es fa amb plena consciència que quan deixa enrere la infantesa, es troba sol sense un manual d’instruccions de la vida, és a dir, sense cap veritat revelada. Segons ens diu al capítol de la maquineta d’afaitar Gillette G-II, “un cop t’has convertit en home, ningú no ve a avisar-te que és l’hora de posar-te dempeus, sinó que sovint et despertes sense saber si encara és de nit o ja s’ha fet prou clar per llevar-se”.

El llibre és un viatge en el temps a través d’una sèrie d’objectes però, com apuntava més amunt, el tema de fons són els subjectes. Davant del regal d’un talismà, el protagonista no pot evitar sospitar que la persona que li fa el regal s’amoïnava per la seva vida laboral. En un altre cas, quan comenta el seu desig, mig en broma, de tenir el bust d’Atenea que ha trobat en una botiga, l’acaba rebent com a regal inesperat, com en aquella dita que ens commina a vigilar què desitgem perquè hi ha el perill que es faci realitat. També hi ha regals que tenen una rebuda freda i que acaben retornant a qui el fa. Els objectes fan d’intermediaris entre els subjectes, mostren la relació entre ells o la modifiquen i ajuden a destacar-ne qualitats, anhels o trets del caràcter.

L’últim capítol, però, fa que el nombre d’objectes sigui finalment 17. I 17 és, per exemple, el nombre de síl·labes que té un haikú, una forma poètica tradicional del Japó. Tot i que el text de l’Enric no en té, de haikús, sí que sembla haver-ne heretat la sobrietat i el toc de sorpresa en els enigmàtics aforismes finals, que en alguns casos fan pensar en la lucidesa de les imatges de Pessoa, com ara quan l’Enric ens parla de la memòria:

La memòria és un riu
on flueixen els records.
Les seves aigües estancades
són la nostàlgia.

En altres passatges, la força de les imatges va acompanyada d’una saviesa serena, quotidiana, d’algú que ha sabut retenir algunes veritats de l’experiència viscuda. Com ara quan diu “fer-se adult no és un pas endavant ni un salt al buit, sinó la rutinària trobada matinal davant del mirall després d’abandonar la terra fosca dels somnis”.

Les reflexions a l’entorn del pas del temps, per cert, són abundants i, per moments, remeten a la saviesa taoista sobre la utilitat d’allò inútil. Xuang Tsé parlava de l’arbre que sobreviu durant segles perquè la seva fusta no té cap utilitat i, per tant, a ningú li ha interessat mai talar-lo. L’Enric ho exemplifica amb un jersei de llana, però és fàcil comprovar que l’esperit del text següent és molt semblant al de l’arbre de Xuang Tsé:

Mentre el gruix de la llana complia la funció protectora, el gris predominant era l’aliat ideal per passar desapercebut. Potser la grisor va ajudar-te a sobreviure als tediosos canvis d’armari, a superar els judicis sumaríssims que bandegen les peces de roba […]

Però el nombre 17 també era una mena de nombre maleït per als pitagòrics. Segons explica Plutarc, el motiu seria que el 17 “separa” el 16 i el 18, que són els únics nombres que poden ser a la vegada l’àrea i el perímetre d’un rectangle.

i1.jpg

Aquest motiu seria suficient perquè l’escola pitagòrica, que, recordem, era mig matemàtica, mig mística, li tingués aversió. El cas és que, malgrat la saviesa, o juntament amb la saviesa, el llibre dibuixa un personatge amb tendències destructives o autodestructives. Quan parla de la maquineta de fer punta en forma de globus terraqüi, diu:

Qui sap si segueixo somiant que una nova acumulació de restes rebentarà la petita esfera de la vida —un deliri depravat de la infantesa que, de moment, no s’ha complert.

I això ja ho pensava sent petit! En qualsevol cas, però, es tracta d’una fantasia de destrucció que, tal com està redactada, s’entén més aviat com a autodestructiva. De fet, el llibre és una llarga reflexió sobre el pas del temps, amb clares pinzellades autocrítiques —i algunes dosis d’humor i de sarcasme—. Això queda recollit en alguns dels aforismes que tanquen magníficament els capítols. Com ara aquest que, sense ser un haikú, consta exactament de 17 síl·labes:

Poder lliurar totes les batalles.
Saber perdre la guerra.

La relació del nombre 17 amb la matèria queda evidenciada com a mínim per dos fets, un de físic i un altre de matemàtic. El físic és el fet que el Model Estàndard de la física de partícules consta exactament de 17 partícules subatòmiques; el nombre 17, en aquest cas, és producte de l’observació i la reflexió sobre la realitat.

i2.jpgPerò també hi ha un fet matemàtic, que ja no depèn de la forma que pugui prendre aquest univers en particular: que el nombre de simetries en el pla és exactament 17; per exemple, només hi pot haver 17 trames de paper pintat pel que fa a la simetria. Com en aquestes pintures d’Escher, unes tindran simetries horitzontals i verticals i d’altres no, però fent el recompte de totes les possibles, la teoria de grups ens dóna 17 possibilitats, ni una més ni una menys.

i3.jpg

i4.jpg

I efectivament, casualitat o no, ens trobem davant d’un text que parla del món material, però no cometem l’error de subestimar la matèria! Matèria són els objectes però també els subjectes com nosaltres, i no perdem importància pel fet de ser-ho. La complexitat del cervell humà (amb 100 mil milions de neurones) no es pot comparar amb la d’una càmera Pentax ME Super, un altre dels objectes del llibre, però saber que el xip d’un iPhone 6 conté 2 mil milions de transistors ens hauria de provocar, si més no, una reflexió. El discurs clàssic que menysté la matèria davant la “superioritat” de l’esperit podria esdevenir tan fals i antiquat com fer venir el bruixot quan algú té febre alta. En qualsevol cas, el llibre de l’Enric dibuixa una interrelació molt rica entre els objectes i els subjectes i n’insinua una certa unitat, si més no poètica. Els objectes triats es dignifiquen, actuen com a fil conductor i fins i tot són apreciats encara que siguin vells o estiguin estripats; un detall, per cert, molt propi de la cultura japonesa, que l’Enric coneix prou bé.

Voldria acabar citant un element que apareix tímidament a Objectes i subjectes, i que té molt a veure amb el món tal com el coneixem i, per tant, amb els objectes i els subjectes del títol. Aquest element és l’atzar i la seva interpretació. Hi apareix, de manera evident, en un talismà que el protagonista perd i es retroba repetidament, però també en relació a la vida i al temps quan el protagonista es pregunta “de quina manera aplicarà l’atzar la seva lògica incomprensible”. L’atzar, si bé és un ingredient imprescindible del funcionament de l’univers, psicològicament, en canvi, és un element incòmode i una porta a la nostra naturalesa supersticiosa. L’autor admet que hi ha “màgies” que costen d’acceptar. No ens en diu res més i resulta misteriós no saber en més detall què en pensa l’autor sobre unes “màgies” que podrien ser excepcions al normal funcionament del món. Deixeu-me que aquí afegeixi una anècdota personal sobre aquest punt. Quan tenia uns 10 anys, els meus pares van decidir comprar mobles nous per a l’habitació que jo compartia amb el meu germà petit. Dubtaven entre un dormitori de color marró i un altre de color verd, més alegre, però van triar el marró. A mi em va entusiasmar i em vaig posar de seguida a dibuixar a l’escriptori nou amb moltes ganes. Tantes ganes, de fet, que a causa de guixar ben fort amb el bolígraf, quan vaig aixecar el paper vaig comprovar que el meu preciós escriptori estava ple de marques que no marxaven. Ja era de nit, i vaig anar a dormir demanat a Déu que, si existia, l’endemà eliminés les ratlles, que m’horroritzava que poguessin veure els meus pares. A canvi, vaig prometre a aquest Déu hipotètic que, si es complia el meu desig, creuria en ell. L’endemà, en aixecar-me, les marques encara hi eren. Vaig esmorzar, vaig anar a col·legi i vaig tornar a casa pensant que Déu definitivament no existia, però amb curiositat per saber si hi havia hagut un últim miracle. En arribar a casa, vaig comprovar que no és que haguessin marxat les marques sinó que havien desaparegut tots els mobles nous. Els pares, segons ens van explicar, van decidir que el dormitori marró era massa trist per nosaltres i el van canviar pel verd. Ningú va dir res sobre les marques. Com a resultat, vaig passar uns anys que vaig voler creure en Déu, però ara ja ho he deixat d’intentar.

Diria que la raó que hi ha al darrere del meu capteniment a no creure en divinitats té molt a veure amb la visió que traspua el llibre de l’Enric. La unitat profunda de tot el que existeix, visible o invisible, la matèria i l’energia com a base de la realitat, la necessitat de disposar d’una explicació racional del món. Tot això s’entreveu en el llibre. Ara, pel que fa a la màgia, certament trobarem la que sempre té una obra ben escrita que sap arribar al lector. Per saber si l’autor accepta o no altres formes de màgia, li haurem de preguntar personalment.

Anuncis

El faro por dentro

El faro por dentro

Menchu Gutiérrez

Madrid, Siruela, 2011

176 pàgines. 15,95 €

El desencís d’aquest llibre no es deu al seu principi, ni tan sols al final, sinó a les expectatives després d’haver llegit una entrevista a l’autora. El relat del darrer dia d’estança en un far després d’haver-hi viscut molts anys, l’experiència única d’un entorn solitari que converteix el far en un ésser amb vida pròpia, tenir la sensació d’envair el seu interior, pensar que la convivència amb aquest ésser condiciona o com a mínim deixa una forta empremta… Una proposta prou engrescadora per arriscar-hi una lectura totalment oberta, sense compromisos ni objectius concrets.

La conclusió és una decebedora perplexitat. Els fragments que conformen aquesta mena de dietari breu semblen això mateix: una successió de pensaments disfressats de metàfora —algunes bellíssimes, sorprenents—, de pinzellades que denoten una aguda sensibilitat, una capacitat de percepció molt desenvolupada. Però tot sembla aturar-se aquí, davant d’un conglomerat d’impressions poètiques amb insinuacions filosòfiques. Quan intentes anar més enllà ho impedeix una mena d’obstacle, com si un senyal implícit t’indiqués que el camí s’atura o, més aviat, no n’hi ha cap.

El basenji és una raça africana de gos caracteritzada, entre altres coses, perquè no borda o gairebé mai no ho fa. Basenji és el títol de la segona obra que forma part d’aquest llibre. En una sèrie d’episodis breus en primera persona, l’encarregat d’un far relata la seva vida i relació amb el lloc on viu i treballa. Acompanyat d’un gos basenji, és un home solitari, aficionat a la beguda que ell mateix elabora, obsessionat per Àfrica, pel far, pels canvis del seu cos i la seva vida, temorós que ningú no fiqui el nas en els seus assumptes. El far i el gos, en diverses situacions, adquireixen una intensa càrrega simbòlica i semblen determinar la vida de l’home. L’entorn desolat, el mar, la solitud, el far com a ésser que vigila, l’alcohol que malda per esborrar les restes de lucidesa i coherència, la neurosi del faroner, són bons ingredients per a una història.

Sense arribar als extrems del primer escrit, la decepció es repeteix. La preparació de l’escenari, dels ingredients, és magnífica. El to i l’estil, molt treballats, predisposen a una lectura activa. Però al final em quedo amb la impressió que l’escenari s’ha fabricat d’allò més bé, que la tria dels ingredients és molt encertada i, tanmateix, ningú no recita el text, com si no hi hagués cap actor o cap text per declamar, o bé el cuiner no es volgués posar mans a l’obra o el foc de la cuina no s’haguera encès. Hi ha episodis on sembles estar a punt de trobar la clau per poder jugar amb les insinuacions, enfilar les peces inconnexes, les incoherències a què pot portar una vida aïllada. De cop i volta, però, te n’allunyes com si fossis una joguina de les onades que t’atansen a la costa i que t’aparten quan penses que ets a punt d’arribar a la platja. I així fins que s’acaba el llibre.

La solapa de la contraportada titlla Basenji de “thriller psicològic”. Diria que més aviat es tracta d’un calidoscopi literari ben treballat des del punt de vista formal amb el que no he sabut connectar. Llàstima.

Si voleu llegir l’entrevista a l’autora: http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110214/54114231211/vivir-en-un-faro-es-como-vivir-en-las-entranas-de-un-animal.html

Quaderns d’Àfrica

Miquel Barceló, Quaderns d’Àfrica
Barcelona, Cercle de Lectors / Galàxia Gutenberg, 2004
190 pàgs., 18 €

Per què tan sovint la creativitat emergeix en situacions extremes? Què ho fa, que un pintor que des de molt jove ho ha tingut pràcticament tot (incloent-hi estudi i casa a París) decideixi un bon dia anar-se’n a l’Àfrica negra? El propi artista s’ho pregunta, prou desconcertat, en una de les pàgines inicials del quadern: “Idò, què faig aquí? Gao és la ciutat més pobra d’un dels països més pobres del món?”. També s’ho pregunta el lector, mentre va passant pàgines i rosaris de contrarietats: una temperatura que s’enfila fins als 50 graus i que asseca la pintura abans no arribi al llenç, legions de tèrmits que devoren els pinzells, serps que s’amaguen rere les teles, mosques de la mida de coloms, el vent que incrusta sorra damunt les pintures, burocràcia, corrupció i, sobretot, la presència latent de la malaltia. I malgrat que l’artista no estalvia detalls escabrosos (“què faig aquí tota l’estona, a part de llegir i dibuixar? Posar-me malalt, disenteria, mal de queixal i, molt recentment, sembla que bilharziosi. Ni escorpins, ni serps: merda i vòmits”), la sensació global que transmeten aquests apunts –que apleguen 14 anys d’anotacions i dibuixos– és d’una força contagiosa. Fins i tot, a estones, s’hi endevina una plenitud sense matisos: “A Gao no hi ha res. Una llumeta a la muntanya. En el lloc més tirat de la terra. Allà vaig ser feliç”.

I no només per la mítica llum africana, o per la bellesa dels paisatges, o per la proverbial hospitalitat dels seus habitants. No, les raons d’aquesta fascinació per l’Àfrica són molt més profundes i, per tant, també molt més confuses. El lector hi troba intuïcions, possibles explicacions, però cap d’elles no arriba a ser definitiva. D’una banda, és clar, apareix la necessitat de posar la distància imprescindible entre l’acte creatiu i l’establishment cultural (“Lluny dels ramats, pinto. Odio els elogis, i els diners ja no em commouen. I el penós espectacle del ramat d’artistes pasturant a l’ombra dels ministeris de cultura. Vergonya i dominació”). D’altra banda, les condicions extremes exigeixen una concentració gairebé absoluta en les qüestions importants. És a dir, en la mera supervivència: anar a comprar al mercat, aixecar-se una casa, tenir aigua per beure… pintar allò que cal pintar i dir les coses pel seu nom (“Vaig a dir les coses molt directament, quasi cruament, perquè no hi ha, de moment, una altra manera de dir-les”). Sembla com si la dificultat dugués a l’essencialitat:

Dies perfectes, malgrat no faci res més que seure a les roques i mirar enfora. Sembla una desintoxicació, una neteja general. Intento de no forçar res. Que tot surti tan naturalment com passen aquí els dies. Per a mi és una novetat […]. Espero que les ganes de pintar vinguin soles, com les ganes de pixar […]. Aquí ressorgeixen totes les meves febleses, però en surto més fort”

I per últim: l’Àfrica, segurament, perquè la vida mostra aquí el seu rostre més visceral i salvatge, més orgànic i matèric. La brutícia és un joc. Pintar per embrutar-se. Modelar fang amb el cos sencer, no només amb les mans. Inspirar-se en la fruita podrida. Morir per néixer. Defecar per crear nova vida:

Ah, la Glòria!: un collar de perles negres fetes amb cagallons de cabra de muntanya que va restreta”

Aquests són els apunts d’una ment privilegiada i lúcida, d’un inconformista (abans que res, inconformista amb si mateix). Dóna gust ensopegar amb un transgressor de veritat, amb un provocador que ho és davant la vida, que mai no para d’interrogar i qüestionar. I que a més, de tant en tant, ens regala una reflexió amb regust de haiku:

De sobte, els peus semblen més grans: és que m’he aprimat arran de la disenteria.

 

(Un video sobre l’exposició de Miquel Barceló que estan fent al Caixafòrum, fins el 9 de gener de 2011):

 

 

Els quaderns de Malte

Els quaderns de Malte
Rainer Maria Rilke
Trad.: Jordi Llovet
Barcelona, Viena Edicions, 2010
226 pàgines. 19 €

En Malte Laurids Brigge, un jove danès de llinatge noble que arriba a París a principis del segle XX per fer-se un nom com a poeta, és la figura amb què Rilke canalitza en aquests quaderns la seva estada a la capital francesa, aleshores centre intel·lectual i artístic del món. No és el típic diari personal a on s’apliquen exercicis o experiments literaris, sinó que està confegit a base d’evocacions i pensaments sense indicació cronològica ni estructura. Són els propis temes i la veu narrativa els qui donen la clau per saber, o per intuir, si parlen del passat, d’un present a vegades indeterminat o d’un futur abstracte. Cada secció aborda un tema nou (o diversos alhora), o derivat de l’anterior, o reprèn un fil interromput. Més que les vivències d’un jove amb aspiracions artístiques, diria que expressen la consciència de la vida i la mort a partir dels records d’infantesa, les experiències actuals, la formació artística i les expectatives.

La veu narradora ens posa en contacte directe amb un jo poètic contrari a concessions líriques gratuïtes i que apel·la a les forces primordials de la poesia. És a dir, l’afany intrínsec de cercar l’essència de la vida, el sentit de l’art, dotant a les frases o paràgrafs de significats propis als quals només cada lector pot arribar pel seu compte. Considero que aquest llibre és, malgrat estar escrit en prosa, poesia en estat pur per la increïble, sovint insuportable, lucidesa de pensament i una sensibilitat elevada a l’infinit. El que més m’ha sobtat és aquesta consciència poètica que comparteix amb el lector la incomprensió de l’adult davant la vida i la mort amb ulls de nen; i a l’inrevés, com a infant capaç d’assumir amb maduresa les contradiccions que descobreix en el món dels grans.

No es tracta d’un llibre fàcil; cal trobar el camí per passar d’un tema a un altre. O obrir aquest camí. Una lectura que requereix molta atenció i màxima renúncia als prejudicis. Hem d’estar disposats a acceptar que alguna cosa s’escapoleix a la cobdícia que ben aviat s’apodera de nosaltres, és a dir, les ganes de copsar tot allò que creiem percebre rere les frases. No parlo pas de textos hermètics o simbolistes, sinó d’aquesta immaterialitat de què estan dotats els bons poemes i que fan que sempre ens vinguin ganes de mirar més enllà, de comprovar si som nosaltres qui ens reconeixem en la nostra imatge projectada en un mirall, o si som en realitat un reflex que intenta enganyar aquesta figura que es mira a si mateixa.

M’han agradat especialment les evocacions de la infantesa del Malte, fill d’aristòcrates en un món ben allunyat d’aquest París, terra promesa la realitat de la qual contrasta amb les aspiracions del poeta, o podríem dir de tots nosaltres. També la relació tan singular del Malte nen amb la seva mare. No sé per què, però de vegades em suscitava imatges cinematogràfiques de Bergman o passatges simfònics de Mahler. Les notes de l’edició il·luminen molt correctament fragments i frases. Frases plenes d’una harmònica —i aclapadora— combinació d’intensitat i subtilesa.

Acabo amb tres dels nombrosos exemples que es podrien citar.

He pregat per tornar a la infantesa, i ha tornat a mi; i sento que continua essent tan dura com llavors i que no ha servit de res fer-se gran (p. 58)

Perquè llavors no coneixia la fama: aquest enderrocament públic d’algú que s’està fent, d’algú que viu en una casa en construcció, i la gentada se li fica a la casa i li remou pedres i maons (p. 71)

He vist ulls de tota mena, t’ho asseguro; però com aquells, mai més. Per a aquells ulls no hauria calgut que existís res al món: ho portaven tot a dintre. ¿Has sentit a parlar de Venècia? Doncs bé, jo et dic que aquells ulls s’haurien tret Venècia de la mirada, aquí, dins de l’habitació, i Venècia hauria estat tan present com aquesta taula (p. 132)

La loca de la casa

Rosa Montero
La loca de la casa

Barcelona, Punto de Lectura, 20062
48 pàgs.
7,95€

Me he acostumbrado a ordenar los recuerdos de mi vida con un cómputo de novios y libros. Las diversas parejas que he tenido y las obras que he publicado son los mojones que marcan mi memoria, convirtiendo el informe barullo del tiempo en algo organizado.

D’aquesta manera tan original i llaminera Rosa Montero inicia la seva particular exploració de l’univers de la creativitat i la fantasia (“la loca de la casa”, segons Teresa de Jesús), aplicades sobretot a l’ofici del novel·lista. Passa revista a qüestions com ara quin és el nucli germinal a partir del qual sorgeix una novel·la, les fronteres confuses entre ficció i realitat, el paper fonamental de la lectura en tot procés d’escriptura, el llast dels tòpics, la vanitat de l’escriptor, les complicades relacions amb el poder, l’intent de recuperar la infantesa, la fantasia, la bogeria, les nits, l’angúnia, la inspiració i la falta de inspiració, etc.

La gràcia d’aquest llibre, però, no està en la revisió d’aquests temes (res de nou sobre la capa de la terra), sinó en l’agilitat expositiva i narrativa de què fa gala a l’hora d’il·lustrar els seus punts de vista amb anècdotes molt curioses extretes de les “vides i miracles” d’escriptors famosos. I de la seva pròpia vida –convenientment passada, això sí, pel filtre deformant de la ficcionalització. Perquè, com diu ella mateixa, “para ser, tenemos que narrarnos, y en ese cuento de nosotros mismos hay muchísimo cuento: nos mentimos, nos imaginamos, nos engañamos”.

El llibre és farcit d’anècdotes, reflexions, retalls narratius. Potser perd una mica de ganxo cap al final. Però, en qualsevol cas, és d’aquella mena de llibres que crema a les mans i que convida a la voracitat. Especialment, s’agraeix la humilitat i la valentia amb què transita per aquest terreny relliscós que és l’assaig divulgatiu (alguna cosa hi tindrà a veure el fet que l’autora dugui molts anys en la primera línia de foc del periodisme).

Per cert, podeu llegir el primer capítol sencer a http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/montero/laloca.pdf)

El libro de la almohada

Sei Shonagon
El libro de la almohada

Selección y traducción de Jorge Luis Borges y María Kodama

Alianza Editorial

Escrit per Sei Shonagon, dama de la cort de l’emperadriu Sadako al Japó del segle X, a l’era Heian. El Makura no Soshi, “El libro de la almohada” (també en català, “El Quadern de capçalera”, traducció de Xavier Roca-Ferrer i publicat per RBA Libros), es el seu diari íntim, que era costum guardar a sota la capçalera del llit i es d’on li ve el nom al llibre.

El llibre està compost per un seguit de llistes i capítols breus en què la descripció de la vida cortesana amb les seves costums, jocs, intrigues, es barreja amb anècdotes, descripció de caràcters i llistes amb elements de la realitat quotidiana on ens enumera les coses que l’emocionen, coses tristes, coses que no es poden comparar, coses esplèndides, coses que cauen del cel…

L’Octavio Paz el va descriure com “un món meravellosament suspès en si mateix, proper i remot alhora, com tancat en una campana de vidre”.
La meva sensació es d’estar veient, vivint, allò que ella ens descriu. I en les “llistes”, una mena de joc. Qui de nosaltres no ha fet alguna “llista” com les de la Sei Shanogan o almenys les ha pensat?

33. Cosas que no pueden compararse

El estío y el invierno. La noche y el día. La lluvia y el sol. La juventud y la vejez. La risa de alguien y su ira. El negro y el blanco. El amor y el odio. La plantita de índigo y el gran filodrendo. La lluvia y la neblina. Cuando uno deja de querer a alguien, uno siente que es otro, aunque sigue siendo el mismo.

91. Hacia el fin del Octavo mes…

Me parece que fue ayer cuando los vi plantando los campos al ir de peregrinación a Kamo y ya llegó el tiempo de la cosecha. Esta vez todos los labradores eran hombres. Inclinados, arrancaban las plantas. Con una mano sujetaban las raíces verdes y con la otra cortaban los brotes con un cuchillo o algo por el estilo. Trabajaban con tanta facilidad que sentí necesidad de citar su destreza entre “las cosas que impresionan”. ¿Cómo podrán arreglárselas? Me fascinó observar cómo juntaban todas las plantas en atados con los brillantes brotes rojos arriba. Las chozas de estos labradores eran muy raras.