Los Angeles

81_Los AngelesLos Angeles
Ernest Farrés (poemes) i Joan Longas (il·lustracions)
Barcelona, Viena Edicions, 2015. 16 €
119 pàgines

N’hi ha prou amb llegir els dos o, a tot estirar, tres primers poemes per descobrir que som davant d’una manera molt compromesa de demostrar l’admiració —potser també l’obsessió, el seu vessant més extrem o desvirtuat— per un lloc tan emblemàtic i contradictori com Los Angeles. L’Ernest Farrés segueix oferint la poesia d’alt risc que ja havia practicat amb escreix a Blitzkrieg, però ara amb un acarnissament creatiu gairebé implacable: no solament recorre a una mètrica avui dia tan inusual com els versos alexandrins —sense rima, com explica el poeta al final de l’obra—, sinó que a més les composicions són admirablement llargues. De primer antuvi, no sembla la via més adequada per guanyar-se la complicitat del lector, tenint en compte les gastades excuses que hom dóna per no llegir poesia, així com la tendència —ara com ara imparable— a la immediatesa i la brevetat imposades per les noves formes de comunicació electrònica.

Tanmateix, en anar progressant en la lectura, l’aclaparament formal i conceptual preliminars s’aprimen fins al punt de convertir-se en una estranya i encisadora sintonia entre el contingut i la recepció. Una simbiosi en la qual potser hi tenen a veure el plantejament i la realització del projecte artístic: l’Ernest i el Joan planifiquen diversos itineraris en cotxe per Los Angeles, a la cerca visual de cases dissenyades per alguns dels arquitectes més significatius del segle XX. Una planificació complementada per la descoberta d’exemples arquitectònics remarcables dels quals no tenien informació o l’existència dels quals desconeixien. I és que Los Angeles és un univers perceptiu similar al d’altres ciutats com ara Roma, Londres o Kyoto; llocs que com més recorres més tens la sensació que mai no els acabes de conèixer o que tenen límits indeterminables. “Cada minut podríem retratar un món que es perd / per sempre i dóna peu a una gran incertesa”, diu el poema “2066 N Edgemont Street, Los Feliz”.

Ara bé, per crear una obra com Los Angeles, una aproximació exclusivament física i visual als volums arquitectònics és insuficient. Els autors expliquen que van haver de llegir o consultar una bibliografia tan abundant com variada. Aquesta metodologia ens situa als neòfits de l’arquitectura residencial moderna en un clar desavantatge que, en comptes de desanimar, incita al descobriment. Totes les poesies traspuen un elevat grau de rigor i meticulositat. Els versos aporten un flux brutal d’informació, barrejat amb un generós cabdal de referències arquitectòniques, culturals, estètiques i ontològiques. Ara bé, a mesura que t’endinses en l’itinerari poètic i visual proposat pels autors, té lloc una singular assimilació del contingut que incita a avançar fent les pauses que calgui per consultar o cercar informació sobre un arquitecte, una casa o una referència. Òbviament, això depèn del grau d’implicació de cada lector i de l’interès, intencionat o espontani, que provoqui la lectura.

El to dels poemes és coherent amb el plantejament creatiu: versos alexandrins sense cap concessió al lirisme, a l’emotivitat o al ditirambe, la qual cosa diria que és un tret característic de la poesia de l’Ernest Farrés. Això no significa una obra freda, merament analítica: l’emotivitat, el lirisme, la fascinació explícita, hi són presents, però en comptes d’aparèixer a l’engròs o en la modalitat de pagar per emportar-se’ls, si se’m permeten aquestes expressions, es presenten envasats al buit perquè els obrim quan vulguem o ens considerem preparats per assimilar-los. Això pot provocar un distanciament o un refús inicials, però amb una mica de paciència, acabes adonant-te que és una manera molt intel·ligent —ara en diríem sostenible o transversal— de preservar els versos del sentimentalisme ensucrat, de confegir-los una càrrega emotiva que transcendeix la rauxa fugissera de determinades emotivitats. En aquest sentit, els versos presenten una musicalitat atonal des del punt de vista rítmic i dodecafònica des de la perspectiva escrita, perquè s’hi apliquen tots els registres estilístics amb un lèxic allunyat dels convencionalismes lírics, aliè a la vacuïtat rupturista d’algunes avantguardes i la poesia hermètica, al frau de determinat art modern o a la pedanteria intel·lectual. I és que hi trobem una insospitada allau de registres que van del text per a un catàleg d’exposició a la crònica de viatges, passant pel reportatge periodístic, l’editorial de diari, l’assaig filosòfic, la crònica cultural, la crítica d’art i, per descomptat, la poesia, l’humor, la ironia i la sornegueria. I faig constar explícitament que me’n deixo uns quants. Com a mostra, cito un fragment del poema “7776 Torreyson Drive, Hollywood Hills”: […] “Malgrat ser un habitatge remenut i bufó, / hi ha motius per pensar que el pas de les idees / menys convencionals a la realitat / és ardu i requereix l’empenta dels portents. / Tot ve del fet que som una construcció / cultural, per això les derives confonen. / Batejat amb el nom de Chemosfere, de deu, / nou hi veuen un ovni o una torre de guaita. / La planta és un octàgon sense additaments, pur, / i de perfil té forma de diamant polit. / Una sola columna l’aguanta amunt dins de l’aire / i s’hi té accés pujant per un funicular. / Gaudeix de les olors i els sons de la muntanya / i d’una àmplia vista que provoca vertigen. / El monumentalisme d’aspecte futurista / té tanta fotogènia que aburgesa o mareja / i les fotografies que li van fer jugaven / amb la sensació de moment i lloc únics. / Els fotògrafs de cases idealitzen. […]”. El resultat són poemes declamats per una sola veu que, alhora, és coral: el poeta, el periodista, el viatger, el crític, l’assagista, el filòsof inconscient o conscient. L’autor.

Les vuit il·lustracions d’en Joan Longas no solament separen les poesies en dos meitats físiques, sinó també hi marquen un trànsit quantitatiu i qualitatiu, perquè els poemes de la segona meitat, gairebé tots més breus sense deixar de ser llargs, són més condensats. D’aquesta segona part, manifesto la meva predilecció per totes les poesies sobre les cases ubicades a Venice. Quant a les imatges d’en Joan Longas, s’inscriuen en un àmbit que es fa escàpol a la meva capacitat, sobretot pel tripijoc perceptiu causat per l’anomenat hiperrealisme i que en quadres com els d’en Hopper em susciten hiperembadaliment. En el cas de Los Angeles, l’obra que apareix a la portada, que inicialment em pensava que era una fotografia, va crear-me un desconcert idèntic al que vaig experimentar, ja fa uns quants anys, amb la pel·lícula d’animació Akira: durant els primers fotogrames, dubtava si eren dibuixos o imatges reals. Una reacció semblant vaig tenir amb les il·lustracions d’en Bob Larkin per a diverses portades de “The Savage Sword of Conan”, que d’entrada creia que eren fotografies. Confio que en Joan Longas no s’ofengui per citar referents culturals que són l’antípoda del seu art o, si més no, de les cases que ha representat a Los Angeles. Quina realitat s’hi representa? Quina és la realitat que interpretem com a destinataris? Intentar reproduir la realitat tal com és ja implica sotmetre-la a una adulteració perceptiva i cognitiva el resultat de la qual tinc la impressió que no és, ni de bon tros, allò que hauria de ser. Però és millor aturar aquí la reflexió: continuar per aquest camí implica aprofundir en les inacabables discussions sobre la realitat i l’existència, i això és una drecera a un carreró que, de moment, no té sortida.

L’hiperrealisme de les il·lustracions, i de les poesies, reflecteix l’efecte estètic de les cases que descriuen: volums funcionals i transgressors dels convencionalismes constructius. Unes obres que, en general, causen estranyesa i obstaculitzen el gaudi estètic immediat, però que amb mentalitat oberta i interès per aprendre, s’acaben admirant gràcies a les dosis adequades de coneixement i sensibilitat que cada persona estigui disposada a aplicar-hi. Los Angeles és una fantàstica galeria poètica i pictòrica d’un indret que pertany al substrat cultural i històric de la modernitat. No és casual que els primers versos del poema inicial, “470 W Vista Chino, Palm Springs”, comencin d’aquesta manera:

Si, com Carl Gustav Jung, provéssim de pintar
el nostre inconscient, del pinzell sortiria
l’audiovisual imatge de Los Angeles. […]”

En definitiva, les il·lustracions i les poesies de Los Angeles ens aproximen a un indret tan emblemàtic amb una mirada profunda, polièdrica i sensible, ben desmarcada de l’estupidesa turística i la insensible fagocitosi globalitzadora:

“[…] Fins que algú ens ho fa veure, sabem que vivim l’època
més alfabetitzada i inculta de la història? […]”

A Occident, la casa és un símbol destacat en àmbits tan diversos com el filosòfic, el religiós (la casa de Déu), el místic (els set sojorns de l’ànima), el social (les llars dels famosos a les revistes del cor) i, òbviament, l’econòmic, l’arquitectònic i l’ecològic (aquests tres darrers casos, pel cap baix, per etimologia). La literatura no en queda pas al marge: només des del punt de vista numèric, penseu quantes obres porten el terme “casa” al títol o tenen la casa com a marc físic o com a rerefons argumental. Una multiplicitat simbòlica que, a Los Angeles, se sintetitza i es transforma en un nucli al voltant del qual orbiten partícules i elements a priori molt heterogenis, però que acaben component una colpidora totalitat.

Anuncis

Manga Kamishibai. The Art Of Japanese Paper Theater

Manga Kamishibai. The Art Of Japanese Paper Theater
Eric P. Nash
Nova York, Abrams Comicarts, 2009
304 pàgines. 25 €

A la primeria del segle XX, un home que transporta una singular estructura de fusta s’atura a una cantonada, plaça o jardí de Tòquio. A continuació, fa ressonar dos bastons de fusta i ven llaminadures molt barates a l’eixam d’infants que s’hi atansa poc després. Quan tothom està servit, comença la màgia: la bocabadada audiència escolta les històries que conta el kamishibai ojisan (oncle kamishibai), mentre pel rectangle de l’estructura se succeeixen vistoses il·lustracions. Les funcions solien dividir-se en tres parts: una història còmica, una shôjo manga (història per a nenes) i una shônen manga (història per a nens). Aquesta manera de narrar, nascuda segles abans per difondre ensenyances religioses, no solament va marcar la infantesa de diverses generacions, sinó que també va ser un instrument sociopolític de primer ordre. Sense el kamishibai, el teatre de paper, algunes manifestacions artístiques posteriors no es podrien entendre.

A més de ser un dels pocs entreteniments de què va gaudir la quitxalla en els temps de l’expansió imperialista, durant la segona Guerra Mundial i la posterior ocupació nord-americana, el manga kamishibai va ser un modus vivendi. I sobretot, una manera desinteressada d’entendre i viure l’art. Es té constància que l’any 1933, només a Tòquio, hi havia al darrere 93 tallers, dels quals 53 eren petites llibreries d’un a vuit empleats, amb un total de 1.265 autors que miraven de satisfer les demandes de producció. Bona part dels 2.500 kamishibaiya que recorrien la capital amb els seus escenaris mòbils, fent fins a 10 representacions diàries per a grups d’uns trenta nens, havien estat els actors que posaven veus i sons a les projeccions de cinema mut, i que s’havien quedat sense feina amb la irrupció del cinema sonor. En la dècada dels trenta, considerada l’època daurada pel que fa a la qualitat de la producció, alguns dels il·lustradors haurien pogut guanyar-se molt millor la vida i, no obstant, van dedicar-se amb passió, i precarietat, a aquella feina. Passava el mateix amb els actors: els minsos ingressos generats per la venda de llaminadures no els permetien pas una existència benestant.

Les històries van anar adquirint diversitat i complexitat. Juntament amb els samurais, els ninja i les noies enamorades salvades per l’heroi en el darrer instant, van proliferar monstres que amenaçaven la civilització, malvats criminals que pretenien dominar el món i que només herois o personatges vinguts d’altres planetes podien aturar. Les il·lustracions estaven influïdes pel cinema, però també recollien la tradició gràfica dels segles anteriors. En molts sentits, els arguments i els caràcters van anticipar-se als tòpics de la ciència ficció i les aventures que després van triomfar a tot arreu.

Les autoritats van aprofitar la immensa popularitat del kamishibai com a medi de propaganda. Entre altres, amagaven les atrocitats comeses fent aparèixer els
conqueridors com a amics dels pobles dominats. Durant la segona Guerra Mundial, també va servir per informar del front bèl·lic, mantenir la moral civil i, per descomptat, presentar l’enemic com al dimoni. Després, amb l’ocupació americana es va donar la gran paradoxa: el kamishibai va conèixer la màxima expansió. Es calcula que, diàriament, uns cinquanta mil kamishibaya entretenien una audiència de cinc milions. Eren anys en què una estricta censura controlava els continguts: van eliminar-se els drames d’època al Japó feudal i les arts marcials, substituïts pel beisbol o la ciència ficció. És a dir, s’intentava ometre qualsevol referència al tarannà japonès i les connotacions imperialistes, i d’occidentalitzar les joves generacions d’una societat civil desmoralitzada i que havia de començar de zero.

A finals dels cinquanta, conclosa l’ocupació nord-americana, l’arribada de la televisió va marcar el ràpid declivi del kamishibai. Les primeres retransmissions col·lectives, a l’aire lliure, feien que al principi la televisió s’anomenés denki kamishibai (kamishibai elèctric). L’interès dels adults i els infants va desplaçar-se cap a aquest medi. Al mateix temps, els autors van començar a publicar històries il·lustrades (manga) i, una mica més tard, van contribuir als inicis de les sèries d’animació. L’Osamu Tezuka, considerat l’autor més influent del manga i l’anime, n’és un exemple ben significatiu. Tant els còmics com l’animació són grans deutors del kamishibai. La divisió bàsica dels gèneres, les tècniques de dibuix dels personatges i els fons, els enquadraments, el tempo de les històries… Una influència que ja ha traspassat fronteres i gèneres artístics amb escreix. Avui dia, algunes escoles empren una forma molt edulcorada de kamishibai com a mètode pedagògic. També hi ha intents aïllats de recuperar la tradició, però els temps han canviat massa.

Ens trobem davant d’un llibre summament generós. Els diferents apartats textuals es reforcen amb una notable profusió d’il·lustracions originals molt ben compaginades, reproduïdes amb una qualitat excel·lent i comentades amb encert. De manera meravellosa, s’endinsa en aquest món aparentment superficial amb rigor i, sobretot, un enorme respecte. En definitiva, una obra que permet comprendre millor una forma de d’art i de vida que va marcar la infantesa de moltes generacions, i que ha influït decisivament en diversos àmbits artístics i culturals a escala mundial.

Dead Moon

Dead Moon
Luis Royo
Barcelona, Norma Editorial, 2009
125 pàgines. 24 €

No sabia de què anava la història: n’hi havia prou amb la portada, tan atraient que resultava difícil no fer-ne cas. El primer cop que la vaig veure ignorava que fos una obra tan afortunada d’inscriure’s en el terreny dels inclassificables. Com suggereix l’autor en una entrevista, camina entre la narració, la història il·lustrada i aquesta mena d’eufemisme anomenat novel·la gràfica amb què s’intenta confegir de dignitat artística —com si li calgués— al còmic.

La història es desenvolupa a Louyang, ciutat mítica ja desapareguda, on dos famílies rivals, els Chan i els You, es disputen la supremacia en lluites que tenen atemorits els habitants i que, tanmateix, mantenen la ciutat viva i poderosa vers l’amenaça dels pobles estrangers. Aquesta rivalitat manifesta el seu clímax en l’odi que es professen la Luna, última representant dels You, i en Marte, senyor dels Chan. Un odi que nodreix la seva existència i que dóna sentit a l’absurda situació en què es troben tots dos. No explico res més per no revelar-ne el desenllaç i enterbolir el regal que suposa llegir cada pàgina, mirar cada imatge.

Valorar l’originalitat de l’obra seria una pretensió tan inútil com injusta. Mitjançant una fórmula encertada d’eclecticisme, aplicant els elements essencials de la fantasia heroica, es mostra la subtil frontera entre l’odi i l’amor, el dolor i el plaer, la masculinitat i la feminitat, el ying i el yang, el principi del magnetisme (els pols oposats s’atrauen), la vida i la mort. També barreja la simbologia i la imatgeria orientals, bàsicament xinesa i japonesa, sense ferir els ulls ni emprar les potineries artístiques que proliferen avui dia, aprofitant la moda de tot allò que sigui oriental. El ritme narratiu es dosifica molt bé amb les imatges, excel·lent contrapunt de la història. Imatges d’un preciosisme descomunal; fins i tot les escenes violentes exhibeixen una bellesa i un erotisme desconcertants. Diré, amb la boca molt petita, que hi detecto traces de prerafaelisme. I alguns dibuixos m’han portat al cap l’inoblidable treball d’en Barry W. Smith a diverses històries de Conan, icona per excel·lència de la fantasia heroica.

Sovint m’ha decebut allò que he vist darrere de portades i títols molt prometedors. No ha estat el cas de Dead Moon, on cada pàgina és una sorpresa, una festa absoluta de l’art i la sensibilitat. Al final del llibre hi ha una llista de totes les il·lustracions amb títols, dimensions, tècniques pictòriques que van de l’aquarel·la i l’oli a l’acrílic, passant per l’aerògraf. Les il·lustracions no ens roben capacitat d’imaginació; ben al contrari, diria que la potencien. En definitiva, una obra per gaudir en el sentit més ampli del terme.

Atlas (Correspondència 2005-2007)

Atlas
Pere Salinas i Joan Navarro
Tàndem Edicions, València 2008. 45 €. 119 pàgines

La reacció immediata en obrir Atlas la primera vegada va ser de penediment. D’assistir a la presentació, dimecres 4 de febrer al vespre; de si ésser-hi era honest. Malgrat el dilema, vaig esperar. La Rosa Serrano i la Gemma Gorga van obrir l’accés al laberint. Després, en Pere va recitar la gènesi pictòrica dels seus acrílics, i en Joan va pintar una antologia dels quaranta-sis poemes publicats. I tanmateix, seguia sense saber què pensar. Cavil·lava si adquiria el llibre per compromís. Preveia que, un cop a casa, s’esguerrarien els filtres de l’autohipocresia.

Però vet aquí que, en l’aparent seguretat de la llar i obrir de nou el llibre, va
arribar la primera sorpresa. Les pintures havien canviat; les paraules s’hi
enllaçaven sense destorbar ni, sobretot, fer-se mal. Atlas havia assumit una
identitat que em proposava d’establir lligams perceptius difícils de destriar.
Lluny de l’àmbit comercial on l’havia fullejat per primer cop, entre altres
llibres, Atlas exhibia una singularitat amb vida pròpia mentre provocava
l’oneig cadenciós de les pàgines amb els dits dubtosos, els ulls encara mig
emboirats per les cataractes dels prejudicis.

L’endemà, dijous, amb la tímida claror matinal, novament obert Atlas, va
esdevenir-se la segona sorpresa. Els versos d’en Joan seguien essent els
mateixos —sense poder-ho assegurar al cent per cent—, però integrats en la
doble pàgina com una prolongació pictòrica dels acrílics d’en Pere, que sota
la primera llum natural semblaven —eren, són— diferents, instaurats com a
explicació visual, representació simbòlica de paraules i pensaments, de
sentiments ensinistrats en la llibertat poètica.

La següent afirmació podria malinterpretar-se, cosa que en part em sabria
greu però per altra banda considero escaient revelar: ben poc importa el que
en Pere Salines i en Joan Navarro diguin a Atlas, en cas que hi vulguin dir
res. No cal desesperar-se intentant esbrinar-ne el significat vertader,
subjacent o últim, ni saber què representa aquesta pintura o aquesta altra.
Només caldria aspirar a que el viatge d’exploració continués vigent, amb les
òbvies oscil·lacions, però que no conclogués mai, o que pel cap baix s’aturés
de mutu acord entre l’obra i el receptor. Que aquests acrílics i versos
canviessin de sentit i forma amb cada relectura, en una íntima metamorfosi
que només tinguin dret a experimentar —i gaudir— els amants autèntics, els
qui comprenen que estimar veritablement és acceptar allò que més ens
desplau dels qui estimem. Que les paraules matisessin colors i filigranes,
taques i degotalls. Que les imatges representessin la cerca del no res en
l’absolut. Que ens permetessin intuir el caos sistematitzat de la paraula. Que
contribuïssin a contenir el propòsit col·lectiu, general en l’espècie humana, de seguir erosionant el verb, abusar de la visió. Que ens ensenyessin a cercar el significat essencial dels mots i que insinuessin alternatives per atansar-les a nous significats —potser la missió més genuïna de l’art en general i la poesia
en particular. Que purifiquessin la mirada i atorguessin la facultat de
transcendir la tècnica pictòrica i desxifrar el missatge codificat de la rutina
verbal. Que ens ajudessin a acceptar aquesta pertorbadora percepció en
estat pur amb què ens capaciten. Que poguéssim avançar i retrocedir,
transmigrar dels mots als colors en una sinestèsia universal. Que
interposéssim una moció per revocar la llei no escrita de les classificacions i
els etiquetatges. En definitiva, gaudim d’aquest himne a l’amistat i la
sensibilitat creativa.

Postdata: Recomano llegir el text de la presentació feta per la Gemma
Gorga a la següent adreça:
http://lagralla.blogspot.com/2008/11/atlas-correspondncia-2005-2007.html

Davant les paraules de la Gemma, qualsevol altre intent suposaria una
anàlisi supèrflua, per això el comentari s’aparta del to habitual del bloc.

Hermosa soledad

Jimmy Liao
Hermosa soledad
Barbara Fiore Editora, 2008
16€

De vegades, entre els llibres catalogats com a infantils, podem descobrir-hi autèntiques meravelles per a adults. Ja fa temps que em vaig quedar bocabadada amb els Cuentos pulga de Riki Blanco. I ara repeteixo astorament amb aquesta Hermosa soledad de Jimmy Liao. Només una precaució: caldria pensar-s’ho dues vegades abans de regalar-li a un nen.

Un cop a casa, regiro internet amb la intenció d’esbrinar alguna cosa de l’autor. Jimmy Liao és un il·lustrador i poeta nascut a Taipei (Taiwan) el 1958. Durant anys es va dedicar amb molt d’èxit al món de la publicitat, fins que a l’edat de 40 va ser diagnosticat de leucèmia. Com passa de vegades, la malaltia va ser el desencadenant d’una crisi i consegüent transformació existencial, de manera que va decidir deixar de dibuixar per a les grans companyies publicitàries i fer-ho només per donar cos a les pròpies històries. Llegeixo, a més, que últimament s’ha convertit en un fenomen de vendes, amb llibres traduïts i adaptats al cinema i al teatre. Aquí podeu veure una d’aquestes adaptacions, preciosa, “A Fish with a Smile”, que va guanyar un premi al Festival de Cinema de Berlín:

Hermosa soledad és fruit dels anys de reclusió que segueixen al diagnòstic de la malaltia. El llibre combina dibuixos, poemes i reflexions sobre el propi procés creatiu. Desplega una atmosfera saturada de melangia, de tristesa, de tendresa, de soledat… Una de les notes constants és l’aparició d’un personatge tot sol, que ens mira seriós, com si ens interrogués en silenci. O personatges perduts en alguna mena de laberint oníric: pujant i baixant escales sense parar, navegant a soles en una góndola, nedant en una piscina sense aigua, tremolant sota una pluja de barrets… De tant en tant, però, apareix una excletxa d’esperança: algun personatge somriu o comparteix escenari vital amb un company.

Liao crea un món imaginari riquíssim, desbordant de suggerències plàstiques, on realitat i irrealitat conviuen en un mateix espai. A estones, els dibuixos semblen un encreuament afortunat entre René Magritte i Antoine de Saint-Exupéry. Els poemes també tenen força, però les il·lustracions són tan potents que amenacen de menjar-se el text. Tot i així, hi ha poemes que trasbalsen en la seva senzillesa:

Al caer el velo de la noche,
me arreglo cuidadosamente, me pongo lápiz de labios,
corrijo el gesto, mientras espero tranquilamente
que llegue la soledad

Abren y cierran puertas sin cesar,
se abre una puerta y se vuelve a cerrar,
se cierra y se vuelve a abrir.
Buscan sin cesar al otro
y después de encontrarlo, se separan,
y después de separarse continúan buscándose

Les il·lustracions són tan especials que vénen ganes d’agafar un llapis i començar a dibuixar. Després de tancar aquest llibre, expressar-se sembla senzill i necessari.