Objectes i subjectes

poridentidad.jpeg Enric Navarro i Pérez
Objectes i subjectes
Viena Edicions, 2016, Barcelona
112 pàgines, 15€

Seria complicat descriure aquest llibre sense reflexionar sobre el títol, Objectes i subjectes. Perquè podríem dir que es tracta d’un llibre de memòries peculiar o que està escrit a mig camí entre la prosa i la poesia, però si no tornem al títol no entendrem la seva peculiaritat. El llibre ens presenta una sèrie d’objectes que han format part de la vida de l’autor i que mereixen la seva atenció a l’hora de fer una retrospectiva. A partir d’aquí, cadascú pot fer les seves interpretacions; la meva m’agradaria estructurar-la al voltant del nombre d’objectes, que és 17. Em penso que el nombre ha estat en bona part casual, el resultat final d’un procés de prova i error. Però deixeu-me creure que el nombre 17 és un missatge ocult com aquells que s’obtenen ajuntant les primeres lletres de cada capítol i llegint-ne el resultat. El llibre conté un total de 17 petits capítols, cadascun dels quals està dedicat a un objecte, però amb una diferència important entre els 16 primers i l’últim. Els 16 primers tenen una estructura uniforme que inclou: 3 paràgrafs de prosa poètica, una fotografia de l’objecte amb les seves “coordenades” (proveïdor, destinatari, lloc i moment d’adquisició) i un colofó en forma d’aforisme. El 17è capítol, en canvi, trenca l’estructura; tot i que també està dedicat a un objecte, només conté una pàgina de text visualment trencat, seguida d’un avís que l’espai restant és un “espai en negre deixat intencionadament en blanc”. Cap foto, cap indici que l’objecte en qüestió fos un regal o que això fos rellevant. Finalment, l’epíleg ens aclarirà la intenció de l’autor a l’hora de centrar l’atenció en una sèrie d’objectes perquè, de fet, la sensació que un té quan llegeix el llibre és que el tema de fons, allò que es mou per darrere d’aquests objectes, té més a veure amb l’ànima o l’esperit dels subjectes que amb el que acostumem a anomenar món material.

Tornem als nombres i recordem que, exceptuant l’últim capítol, els 16 primers mantenen la mateixa estructura. El 16 és un nombre compost i una potència de 2, és a dir, 16 = 2*2*2*2 i, per tant, el resultat d’un creixement exponencial; també, si ara féssim de numeròlegs, podríem dir que és el resultat de la interacció amb l’altre perquè està completament basat en el nombre 2. I és ben bé d’això del que parlen aquests capítols, de creixement i d’interacció. S’hi parla del pas de la infantesa a l’adolescència i, després, del procés de fer-se home, del trànsit  d’una edat a la següent i de l’aprenentatge per trobar un lloc al món. En el capítol dedicat a l’estilogràfica Parker, per exemple, es destaquen “les setmanes d’incòlume tossuderia”, les “durícies als dits, pàgines i línies metrallades de tinta” quan decideix canviar el bolígraf per la ploma; tots ells sacrificis que, si més no, servirien perquè el protagonista pogués sentir-se diferent de la resta. En el capítol dedicat al giradiscs Vieta Uno, el protagonista aferma la seva singularitat quan s’adona que els companys de classe no comparteixen la seva afició per la música clàssica. Però tot el procés de creixement s’analitza des d’una perspectiva que molts adults no compartirien, perquè es fa amb plena consciència que quan deixa enrere la infantesa, es troba sol sense un manual d’instruccions de la vida, és a dir, sense cap veritat revelada. Segons ens diu al capítol de la maquineta d’afaitar Gillette G-II, “un cop t’has convertit en home, ningú no ve a avisar-te que és l’hora de posar-te dempeus, sinó que sovint et despertes sense saber si encara és de nit o ja s’ha fet prou clar per llevar-se”.

El llibre és un viatge en el temps a través d’una sèrie d’objectes però, com apuntava més amunt, el tema de fons són els subjectes. Davant del regal d’un talismà, el protagonista no pot evitar sospitar que la persona que li fa el regal s’amoïnava per la seva vida laboral. En un altre cas, quan comenta el seu desig, mig en broma, de tenir el bust d’Atenea que ha trobat en una botiga, l’acaba rebent com a regal inesperat, com en aquella dita que ens commina a vigilar què desitgem perquè hi ha el perill que es faci realitat. També hi ha regals que tenen una rebuda freda i que acaben retornant a qui el fa. Els objectes fan d’intermediaris entre els subjectes, mostren la relació entre ells o la modifiquen i ajuden a destacar-ne qualitats, anhels o trets del caràcter.

L’últim capítol, però, fa que el nombre d’objectes sigui finalment 17. I 17 és, per exemple, el nombre de síl·labes que té un haikú, una forma poètica tradicional del Japó. Tot i que el text de l’Enric no en té, de haikús, sí que sembla haver-ne heretat la sobrietat i el toc de sorpresa en els enigmàtics aforismes finals, que en alguns casos fan pensar en la lucidesa de les imatges de Pessoa, com ara quan l’Enric ens parla de la memòria:

La memòria és un riu
on flueixen els records.
Les seves aigües estancades
són la nostàlgia.

En altres passatges, la força de les imatges va acompanyada d’una saviesa serena, quotidiana, d’algú que ha sabut retenir algunes veritats de l’experiència viscuda. Com ara quan diu “fer-se adult no és un pas endavant ni un salt al buit, sinó la rutinària trobada matinal davant del mirall després d’abandonar la terra fosca dels somnis”.

Les reflexions a l’entorn del pas del temps, per cert, són abundants i, per moments, remeten a la saviesa taoista sobre la utilitat d’allò inútil. Xuang Tsé parlava de l’arbre que sobreviu durant segles perquè la seva fusta no té cap utilitat i, per tant, a ningú li ha interessat mai talar-lo. L’Enric ho exemplifica amb un jersei de llana, però és fàcil comprovar que l’esperit del text següent és molt semblant al de l’arbre de Xuang Tsé:

Mentre el gruix de la llana complia la funció protectora, el gris predominant era l’aliat ideal per passar desapercebut. Potser la grisor va ajudar-te a sobreviure als tediosos canvis d’armari, a superar els judicis sumaríssims que bandegen les peces de roba […]

Però el nombre 17 també era una mena de nombre maleït per als pitagòrics. Segons explica Plutarc, el motiu seria que el 17 “separa” el 16 i el 18, que són els únics nombres que poden ser a la vegada l’àrea i el perímetre d’un rectangle.

i1.jpg

Aquest motiu seria suficient perquè l’escola pitagòrica, que, recordem, era mig matemàtica, mig mística, li tingués aversió. El cas és que, malgrat la saviesa, o juntament amb la saviesa, el llibre dibuixa un personatge amb tendències destructives o autodestructives. Quan parla de la maquineta de fer punta en forma de globus terraqüi, diu:

Qui sap si segueixo somiant que una nova acumulació de restes rebentarà la petita esfera de la vida —un deliri depravat de la infantesa que, de moment, no s’ha complert.

I això ja ho pensava sent petit! En qualsevol cas, però, es tracta d’una fantasia de destrucció que, tal com està redactada, s’entén més aviat com a autodestructiva. De fet, el llibre és una llarga reflexió sobre el pas del temps, amb clares pinzellades autocrítiques —i algunes dosis d’humor i de sarcasme—. Això queda recollit en alguns dels aforismes que tanquen magníficament els capítols. Com ara aquest que, sense ser un haikú, consta exactament de 17 síl·labes:

Poder lliurar totes les batalles.
Saber perdre la guerra.

La relació del nombre 17 amb la matèria queda evidenciada com a mínim per dos fets, un de físic i un altre de matemàtic. El físic és el fet que el Model Estàndard de la física de partícules consta exactament de 17 partícules subatòmiques; el nombre 17, en aquest cas, és producte de l’observació i la reflexió sobre la realitat.

i2.jpgPerò també hi ha un fet matemàtic, que ja no depèn de la forma que pugui prendre aquest univers en particular: que el nombre de simetries en el pla és exactament 17; per exemple, només hi pot haver 17 trames de paper pintat pel que fa a la simetria. Com en aquestes pintures d’Escher, unes tindran simetries horitzontals i verticals i d’altres no, però fent el recompte de totes les possibles, la teoria de grups ens dóna 17 possibilitats, ni una més ni una menys.

i3.jpg

i4.jpg

I efectivament, casualitat o no, ens trobem davant d’un text que parla del món material, però no cometem l’error de subestimar la matèria! Matèria són els objectes però també els subjectes com nosaltres, i no perdem importància pel fet de ser-ho. La complexitat del cervell humà (amb 100 mil milions de neurones) no es pot comparar amb la d’una càmera Pentax ME Super, un altre dels objectes del llibre, però saber que el xip d’un iPhone 6 conté 2 mil milions de transistors ens hauria de provocar, si més no, una reflexió. El discurs clàssic que menysté la matèria davant la “superioritat” de l’esperit podria esdevenir tan fals i antiquat com fer venir el bruixot quan algú té febre alta. En qualsevol cas, el llibre de l’Enric dibuixa una interrelació molt rica entre els objectes i els subjectes i n’insinua una certa unitat, si més no poètica. Els objectes triats es dignifiquen, actuen com a fil conductor i fins i tot són apreciats encara que siguin vells o estiguin estripats; un detall, per cert, molt propi de la cultura japonesa, que l’Enric coneix prou bé.

Voldria acabar citant un element que apareix tímidament a Objectes i subjectes, i que té molt a veure amb el món tal com el coneixem i, per tant, amb els objectes i els subjectes del títol. Aquest element és l’atzar i la seva interpretació. Hi apareix, de manera evident, en un talismà que el protagonista perd i es retroba repetidament, però també en relació a la vida i al temps quan el protagonista es pregunta “de quina manera aplicarà l’atzar la seva lògica incomprensible”. L’atzar, si bé és un ingredient imprescindible del funcionament de l’univers, psicològicament, en canvi, és un element incòmode i una porta a la nostra naturalesa supersticiosa. L’autor admet que hi ha “màgies” que costen d’acceptar. No ens en diu res més i resulta misteriós no saber en més detall què en pensa l’autor sobre unes “màgies” que podrien ser excepcions al normal funcionament del món. Deixeu-me que aquí afegeixi una anècdota personal sobre aquest punt. Quan tenia uns 10 anys, els meus pares van decidir comprar mobles nous per a l’habitació que jo compartia amb el meu germà petit. Dubtaven entre un dormitori de color marró i un altre de color verd, més alegre, però van triar el marró. A mi em va entusiasmar i em vaig posar de seguida a dibuixar a l’escriptori nou amb moltes ganes. Tantes ganes, de fet, que a causa de guixar ben fort amb el bolígraf, quan vaig aixecar el paper vaig comprovar que el meu preciós escriptori estava ple de marques que no marxaven. Ja era de nit, i vaig anar a dormir demanat a Déu que, si existia, l’endemà eliminés les ratlles, que m’horroritzava que poguessin veure els meus pares. A canvi, vaig prometre a aquest Déu hipotètic que, si es complia el meu desig, creuria en ell. L’endemà, en aixecar-me, les marques encara hi eren. Vaig esmorzar, vaig anar a col·legi i vaig tornar a casa pensant que Déu definitivament no existia, però amb curiositat per saber si hi havia hagut un últim miracle. En arribar a casa, vaig comprovar que no és que haguessin marxat les marques sinó que havien desaparegut tots els mobles nous. Els pares, segons ens van explicar, van decidir que el dormitori marró era massa trist per nosaltres i el van canviar pel verd. Ningú va dir res sobre les marques. Com a resultat, vaig passar uns anys que vaig voler creure en Déu, però ara ja ho he deixat d’intentar.

Diria que la raó que hi ha al darrere del meu capteniment a no creure en divinitats té molt a veure amb la visió que traspua el llibre de l’Enric. La unitat profunda de tot el que existeix, visible o invisible, la matèria i l’energia com a base de la realitat, la necessitat de disposar d’una explicació racional del món. Tot això s’entreveu en el llibre. Ara, pel que fa a la màgia, certament trobarem la que sempre té una obra ben escrita que sap arribar al lector. Per saber si l’autor accepta o no altres formes de màgia, li haurem de preguntar personalment.

La isla del segundo rostro

Albert Vigoleis Thelen
La isla del segundo rostro
Trad.: Joaquín Adsuar Ortega
Barcelona, Anagrama, 2006. 15 €
925 pàgines

En Vigoleis centra aquestes memòries en els anys previs a la guerra civil espanyola. Acompanyat de la seva dona Beatrice, arriben en vaixell a Mallorca després d’haver rebut un telegrama que informava del greu estat de salut del germà de la Beatrice, resident a l’illa. Un cop desembarcats i posats al corrent de la situació, comença per a ells una increïble etapa en un món desconegut en el que viuen un reguitzell d’experiències al límit que posen a prova la capacitat de resistència i superació.

El que sorprèn de seguida és la generositat verbal d’aquesta obra, portentosa
exposició d’una interminable sèrie d’anècdotes, episodis i successos entre els quals s’intercalen reflexions, divagacions i interrupcions que, lluny de molestar, no fan sinó intensificar l’admiració del lector. Sobretot, destaquen el sentit de l’humor i la vigoritzant ironia amb què s’expliquen situacions que, des d’una òptica prosaica, resulten més aviat esfereïdores. Durant més de nou-centes pàgines, amb una intensitat infatigable, el llibre és ple de situacions còmiques i grotesques. Sense cap mena de complexos, aquest Vigoleis que en molts moments podríem considerar un babau manifesta una lucidesa increïble, una coherència ideològica que transcendeix el seu tarannà aparentment covard i indecís. Sobretot al final del llibre, quan es desferma la barbàrie de la guerra civil, tothom va revelant la seva veritable naturalesa i es va posant al lloc que realment li pertoca.

En determinats moments, Mallorca sembla la destinació de tota la comunitat
internacional. La parella es relaciona tant amb els pobladors locals com amb un
ventall impagable de ciutadans d’arreu del món. En Vigoleis es mostra especialment implacable amb la conducta de determinats compatriotes, tant pel que fa al seu paper de precursors de la voràgine turística que dècades més tard es va apropiar de l’illa, com per la irrupció del nazisme i les seves nefastes repercussions. Les figures artístiques i intel·lectuals que viuen a Mallorca, com ara els germans Vilallonga, en Graves o el Keyserling, també queden reflectides amb més o menys fortuna per a ells segons les circumstàncies.

Si en els primers centenars de pàgines de tant en tant no apareguessin automòbils o altres objectes més o menys contemporanis, hom tindria la sensació que els fets transcorren als segles XVII o XVIII: és el reflex del retard social i econòmic d’Espanya en una època que ja era prou complicada. Fet i fet, sovint et sents transportat a les millors obres picaresques dels segles d’or espanyol. En aquest sentit, cal subratllar el tractament que en Vigoleis s’atorga com a personatge dintre de les seves memòries, sabent-se riure d’ell mateix o, més ben dit, sense cap intenció de dissimular els seus defectes o limitacions. El segon rostre d’en Vigoleis revela un món on la justícia i la coherència semblen haver-se extingit, i a on la condició humana insinua amb prou claredat les fites denigrants i execrables per les quals és prou conegut el segle XX. Al l’autor, o al personatge que encarna, li hauria resultat molt fàcil carregar contra tot això, transformar la ironia en sarcasme i ressentiment a causa de les privacions i els problemes continus que pateix. Tanmateix, el seu amor per l’home, la diversitat lingüística, els llibres (passa gana i sacrificis per ells) i la tolerància vers el proïsme fan que arribem a sentir per ell i la seva dona un afecte semblants als que podem sentir pel cavaller que va perdre el seny llegint llibres de cavalleries i que volia recórrer el món socorrent els dèbils i els necessitats. En Vigoleis i la Beatrice traspuen una bondat i honestedat sorprenents davant de situacions en què seria molt fàcil cedir a la desesperació o l’ànsia de venjança.

L’experiència lectora que s’acumula al llarg de tota una vida ve determinada per
aquelles obres que deixen una empremta molt especial. Després de llegir-les, queda la sensació d’haver viscut, o llegit, un abans i que a partir d’ara comença un després. A mesura que passen els anys, però, la sensació es relativitza i el nombre de títols als quals s’atorga aquesta singularitat es va ajustant a la baixa. Malgrat el risc evident d’equivocar-me en fer una afirmació d’aquest tipus, em penso que La isla del segundo rostro formarà part d’aquesta llista d’obres selectes fins al darrer dia de la meva existència.

Die Insel des zweiten Gesichts

Die (angewandten) Erinnerungen des Vigoleis erstrecken sich in der Hauptsache über die Jahre vor Ausbruch des spanischen Bürgerkriegs. Vigoleis und seine Frau, Beatrice, kommen mit dem Schiff auf Mallorca an, nachdem sie in einem Telegramm vom ernsten Gesundheitszustand des auf der Insel residierenden Bruders von Beatrice unterrichtet worden waren. Kaum haben sie den Fuß auf Mallorca gesetzt und sich einen ersten Überblick über die Lage verschafft, sind sie schon in eine völlig neuartige Lebenssituation in einer unbekannten Welt eingetaucht, in der sie sich Erlebnissen und Herausforderungen gegenüber sehen, die ihre Widerstands- und Leidensfähigkeit immer wieder auf die Probe stellen.

Sogleich überrascht dieses Werk durch seine überaus reiche Wortfülle, die sich in der Darlegung einer nicht enden wollenden Aneinanderreihung von Anekdoten, Begebenheiten und Vorkommnissen äußert. Diese werden ihrerseits von Reflexionen, Exkursen und Einschüben unterbrochen, die vom Leser nicht im Geringsten als störend empfunden werden, sondern, ganz im Gegenteil, seine Bewunderung angesichts dieses Werks noch steigern. Besonders sind der Humor und die vitale Ironie bei der Schilderung von Situationen hervorzuheben, die nüchtern betrachtet als entsetzlich zu bezeichnen wären. Mit seinen mehr als 900 Seiten höchster Intensität ist das Buch voll von komischen und grotesken Situationen. Vigoleis, der in vielen Momenten beinahe tölpelhaft wirkt, zeigt andererseits eine unglaubliche Klarsichtigkeit und ideologische Kohärenz, die seine scheinbare Feigheit und Unschlüssigkeit weit überstrahlen. Besonders gegen Ende des Werks, in der Zeit des Ausbruchs des spanischen Bürgerkriegs, zeigen die auftretenden Personen ihr wahres Gesicht und erhalten den ihnen tatsächlich zustehenden Platz.

In manchen Passagen scheint Mallorca das Reiseziel der gesamten internationalen Gemeinschaft zu sein. Vigoleis und Beatrice treten sowohl mit Einheimischen als auch mit einer unbezahlbaren Ansammlung an Persönlichkeiten aus aller Welt in Beziehung. Vigoleis zeigt sich dabei unerbittlich, wenn es um die Darstellung mancher seiner deutschen Landsleute geht, sei es in ihrer Rolle als Vorreiter der Tourismuswelle, die Mallorca Jahrzehnte später erfassen sollte, sei es vor dem Hintergrund des hereinbrechenden Nationalsozialismus und seinen unheilvollen Auswirkungen. Die auf Mallorca lebenden Künstler und Intellektuellen, wie etwa die Brüder Vilallonga, Graves oder Keyserling werden den Umständen entsprechend mehr oder weniger vorteilhaft dargestellt.

Wenn auf den ersten paar Hundert Seiten des Werks nicht Automobile und andere Gegenstände der Moderne in Erscheinung träten, könnte man meinen, dass sich die beschriebenen Begebenheiten im 17. oder 18. Jahrhundert ereigneten. Dies ist Ausdruck der tatsächlich zu Vigoleis’ Zeit herrschenden sozialen und wirtschaftlichen Rückständig Spaniens. An vielen Stellen fühlt man sich in die pikaresken Romane des goldenen Zeitalters Spaniens (16. und 17. Jahrhundert) versetzt. In diesem Sinne muss die Art und Weise, wie Vigoleis seine eigene Person in seinen Erinnerungen darstellt, hervorgehoben werden, seine Fähigkeit, über sich selbst zu lachen, oder besser gesagt, die Freimütigkeit, mit der er eigene Schwächen und Unzulänglichkeiten zugibt. Das zweite Gesicht von Vigoleis gibt den Blick frei auf eine Welt, in der Gerechtigkeit und Geradlinigkeit verschüttet zu sein scheinen und die Menschheit bereits spürbar auf die unwürdigen und schrecklichen Ereignisse zusteuert, für die das 20. Jahrhundert traurigen Ruhm erworben hat. Für den Autor bzw. den von ihm verkörperten literarischen Vigoleis wäre es ein leichtes gewesen, aufgrund der eigenen fortwährenden Entbehrungen und Schwierigkeiten seine Zeitgenossen zu verurteilen und statt zur Ironie zu Sarkasmus und Ressentiment zu greifen. Das Gegenteil ist jedoch der Fall: Vigoleis’ Menschenliebe, sein Enthusiasmus für die ihn umgebende sprachliche Vielfalt, seine Bücherleidenschaft (für seine Bücher hungert er sogar) und seine Großherzigkeit gegenüber seinen Mitmenschen führen dazu, dass man für ihn und seine Frau eine ähnliche Zuneigung entwickelt wie für den “Ritter von der traurigen Gestalt”, der durch die Lektüre von Ritterromanen den Verstand verlor und in die Welt hinausritt, um für die Schwachen und Benachteiligten zu kämpfen. Vigoleis und Beatrice verströmen eine unsagbare Güte und Aufrichtigkeit in Situationen, in denen Verzweiflung oder Rachegelüste leicht die Oberhand gewinnen könnten.

Die Leseerfahrung, die sich im Laufe eines Lebens ansammelt, ist von ausgewählten Werken geprägt, die einen besonders tiefen Eindruck hinterlassen. Nach der Lektüre solcher Werke hat man das Gefühl, man hätte in einem Vorher gelebt – und gelesen, und nun begänne das Nachher. Mit den Jahren relativiert sich dieses Gefühl jedoch meist, und die Liste der Werke, denen man eine solche Einzigartigkeit zugesteht, wird kürzer. Auch auf die Gefahr hin, dass ich einen Fehler begehe, wenn ich Folgendes sage: Die Insel des zweiten Gesichts wird wahrscheinlich bis zum Ende meiner Tage nicht aus dieser Liste wegzudenken sein.

Übersetzung: Annette Maurer

Linterna mágica. Memorias

Ingmar Bergman, La linterna mágica. Memorias
Barcelona, Tusquets, 2001
316 pàgs., 7,95 €

La vieja Lalla decía: Ingmar, como ha nacido en domingo, puede ver las hadas

Ingmar Bergman és un d’aquells autors que conceben vida i obra com un joc de vasos comunicants. Mai no sabem on comença l’una i on acaba l’altra. De fet, en les seves últimes pel·lícules (especialment, Fanny i Alexander) sembla que estigui passant comptes amb el seu passat i traient els fantasmes familiars al sol perquè s’airegin, sense concessions sentimentals de cap mena.

Dur i lúcid. Si és així en les seves pel·lícules, no podia ser d’altra manera en les seves memòries, escrites en un estil àgil, d’adjectivació precisa, enlluernador i addictiu. Només començar la primera pàgina, ens explica que va venir al món tan desnerit que ningú no donava un duro per ell:

Sufrí además toda una serie de enfermedades indefinibles; era como si no acabara de decidirme a vivir. Si me adentro en mi conciencia puedo evocar con exactitud lo que sentía: el hedor de las secreciones del cuerpo, las ropas húmedas y rasposas, la suave luz de la lamparilla de noche, la puerta entreabierta de la habitación contigua, la profunda respiración de la niñera, pasos sigilosos, susurro de voces, los reflejos del sol en la botella de agua. De todo esto me acuerdo, pero no recuerdo haber pasado miedo alguno. El miedo llegó más tarde

No segueix un ordre cronològic, sinó que ens va passejant amunt i avall de la seva biografia. Sempre, això sí, els anys d’infantesa acaben revelant-se com la clau determinant, tant a nivell vital com artístic. Així, per exemple, la gènesi llunyana d’una de les escenes més famoses de la història del cinema, aquella en què la Mort juga a escacs amb el Cavaller prop d’una platja (El setè segell, 1957), es remunta a una excursió que va fer quan tenia vuit anys i acompanyava son pare, el pastor protestant Erik Bergman, a predicar a una parròquia propera: com que la missa l’avorreix sobiranament, el petit Ingmar es dedica a contemplar els frescos medievals que omplen la paret i el sostre. I allí descobreix la mort jugant a escacs amb el cavaller.

La seva vida queda marcada per una educació severa i rígida, així com per la relació conflictiva amb els seus progenitors. Per tal de sobreviure a un clima familiar que l’asfixia, des de ben aviat ha de recórrer a la curiositat i la fantasia: “la prerrogativa de la infancia: moverse sin dificultad entre la magia y el puré de patatas, entre el terror sin límites y la alegría explosiva”.

Quants artistes serien capaços d’escriure un llibre de memòries tan valent? Una dissecció minuciosa del seu passat, feta amb una sinceritat esmolada, gairebé brutal, però sense fregar terrenys escabrosos ni convidar al safareig barat. Qualsevol altre, en el moment de redactar les seves memòries, hauria amagat prudentment sota la catifa alguns episodis més aviat poc lluïts i dels quals no en surt massa ben parat (ni tan sols humanament). Van desfilant grandeses i misèries: els èxits i les patacades professionals, el seu amor infinit pel teatre, la seva ineptitud com a pare, la seva relació complicada amb les dones, el consell dels mestres (el director i actor Victor Sjöström li diu: “trabaja con mayor sencillez. No riñas tanto con todo el mundo. No puedes convertir todo en cosas esenciales, el público se duerme”) i les misèries fisiològiques que igualment determinaran la seva feina (Bergman patia d’insomni crònic i d’allò que ell mateix anomena “vientre nervioso”… i comenta amb humor que un dels seus grans llegats a la dramatúrgia sueca és la instal·lació de wàters en tots els teatres des del moment que ell entrava a ser-ne director).

Més enllà de l’anècdota biogràfica, el llibre és ple de llampurnejos poètics (“el hastío cuelga como trapos de cocina húmedos en torno al alma”) i filosòfics (“el miedo a la incapacidad ataca y sabotea la capacidad”). Benaurada imprudència, que de tant en tant produeix memòries com aquesta.

What I Talk About When I Talk About Running

9780099526155

Haruki Murakami
What I Talk About
When I Talk About Running.

A Memoir
Traduït per Philip Gabriel
Londres, Vintage Books, 2009
180 pàgs.

Quan Haruki Murakami va visitar Barcelona el mes de març, vaig descartar anar a escoltar-lo perquè no hi havia reserva d’entrades i es preveien unes cues monumentals. I ben mirat, no sé si el meu entusiasme per ell -o per ningú, posat el cas- és prou gran perquè tingui la santa paciència de fer hores de cua per escoltar-lo (a peu dret, s’entén). L’endemà sí que vaig poder llegir algun reportatge de la xerrada al diari, i em va sobtar saber que no només és aficionat a córrer sinó que, en concret, va anar a fer el meu recorregut habitual per la platja de la Barceloneta. Però si això me’l va fer sentir més proper, en aquest llibre es descobreix que en Murakami no és exactament un corredor més (i com jo, de cap manera!). És un corredor que participa un cop l’any en una marató, que fa triatlons, que ha arribat a fer una ultramarató (la distància de dues maratons al llarg d’un sol dia), i que manté una disciplina física gairebé militar que, segons ell, l’ajuda a mantenir-se en forma per poder exercir com cal l’ofici d’escriptor. Encara que, curiosament, no es considera a si mateix un gran corredor.

El títol del llibre està manllevat del títol d’un recull de relats d’en Raymond Carver -un dels seus escriptors preferits-: What We Talk About When We Talk About Love. Però llavors, de què parla en Murakami quan parla de córrer? Doncs parla de la seva motivació per córrer i de les condicions necessàries per fer-ho que, segons ell, també són crucials per escriure. Com a condicions per escriure esmenta el talent, la concentració i la resistència. Ser capaç de concentrar-se durant quatre hores seguides, si es vol ser capaç d’avançar en el complex entrellat d’una novel·la. Ser capaç de resistir això durant una setmana rere l’altra al llarg dels sis mesos, de l’any o dels dos anys que es pot trigar a acabar-la. Concentració i resistència són qualitats que la pràctica de córrer afavoreix, com el fet de marcar-se metes o d’exigir-se el màxim.

Exerting yourself to the fullest within your individual limits: that’s the essence of running, and a metaphor for life -and for me, for writing as well.

En Murakami afirma que el seu llibre és una memòria, i com a tal transmet sinceritat, i fins i tot una certa ingenuïtat (no serà això el que agrada d’ell?). De fet, ell mateix confessa que escriure honestament sobre el fet de córrer va ser l’única manera de poder tirar endavant aquest projecte. Així, parla dels moments màgics en què decideix escriure la primera novel·la o començar a córrer, i parla d’experiències límit que li provoquen canvis subtils que operen a llarg termini. Aquest és, per cert, un dels aspectes del llibre que m’han fet preguntar-me si és ell el que és d’un altre planeta o sóc jo. Com pot ser capaç d’identificar un moment en el temps a partir del qual perd l’interès per córrer durant anys (parla de runner’s blues), per guanyar-lo després de mica en mica? Potser gràcies al seu diari de corredor, l’únic que, segons diu, ha escrit amb constància.

No sé si les lliçons que es poden extreure són o no són molt profundes, i probablement el llibre no sigui una meravella d’estil, com molt bé s’encarrega de fer-nos-ho notar (s’ha de dir que amb gràcia) el crític de The New York Times sense tenir en compte que es tracta d’una traducció. Això sí, a mi m’ha agradat llegir-lo i el cert és que m’ha fet venir moltes ganes de tornar a córrer.

Tumbas de poetas y pensadores

Tumbas de poetas y pensadores

Tumbas de poetas y pensadores
Cees Nooteboom
Fotografies: Simone Sassen
Trad.: María Condor
Barcelona, Ediciones Siruela (De bolsillo), 2009
373 pàgines. 10,95 €

Hi ha llibres, com aquest, que només es poden escriure després d’haver llegit, escrit, viatjat, estudiat i viscut molt. Amb distanciament, un relativisme gens gratuït, una defensa altruista de devocions literàries i inquietuds filosòfiques, l’autor duu a terme un singular viatge per les tombes on reposen les despulles de persones —poetes i pensadors diu el títol— que han marcat el seu tarannà personal, creatiu i intel·lectual.

En Nooteboom ens posa davant dels ulls una sàvia, sensible i respectuosa anàlisi de material, tan físic com interior, recopilat al llarg de dècades. El resultat de tota una vida. Sense idolatries ni necrofílies de pa sucat amb oli. Sense interessos editorials ni academicistes —si més no, no n’he estat capaç de detectar-los.

Els autors estan ordenats alfabèticament, cosa que dóna peu a curioses —i
entranyables— casualitats, com el fet que en Bioy Casares i en Borges surtin seguits. O que hi hagi dos Machado: l’Antonio i el Joaquim Maria Machado de Assis. N’hi ha de totes les èpoques com en Virgili o en Dante, de qualsevol lloc, com la Murasaki Shikibu —quina aproximació més meravellosa al Genji— o en Neruda, i de tots els gèneres, perquè els autors són molt més que poetes i pensadors, de la mateixa manera que com a persones som individualitats amb moltes facetes. La presència visible d’autors neerlandesos obre portes i finestres a una literatura prou desconeguda aquí. Hi ha autors que va conèixer en vida i amb qui va mantenir una relació de deixeble i amic, com la Mary McCarthy; hi ha filòsofs com en Sartre, l’Spinoza i en Wittgenstein, o intel·lectuals tan inclassificables com en Walter Benjamin.

Com si volgués reflectir que cada persona mor d’una manera i per unes circumstàncies determinades, l’apropament a cada figura no segueix cap patró fix. Si s’escau, esmenta les dificultats per trobar una làpida, descriu l’estat en què es troba la tomba, com un quadre impressionista o una instantània oral. De vegades evoca una anècdota, un record, o esmenta una lectura en concret. O es limita a reproduir un fragment escrit pel difunt o per una persona propera o que l’admirés, amb el gran encert d’incloure la versió original en les notes al final. A voltes n’hi ha prou amb un poema. En altres ocasions hi dedica més pàgines, depenent de les afinitats, la relació que hi pogués tenir, la influència que exercís en ell. Les fotos de la Simone Sassen complementen gràficament el contingut verbal. Lamento dir que, ja sigui per la qualitat de la impressió o de l’edició, les imatges en blanc i negre semblen aportar poc més que una mena de certificat gràfic de la visita als cementiris.

En definitiva, un llibre molt interessant, sense cap pretensió macabra ni morbosa i que suscita un engrescador joc literari i filosòfic. Agreixo a la persona de l’Espai de Llibres que, arran d’un comentari a la meva ressenya de La novela de Genji, me’l va donar a conèixer.

Libro de réquiems

Mauricio Wiesenthal
Libro de réquiems

Barcelona, Edhasa, Pocket Edhasa, 2009
688 pàgines. 10,95 €

Si hom està d’acord en que la finalitat bàsica de la literatura, en cas que la tingui, és proporcionar plaer, aquí s’assoleix l’objectiu amb escreix. Aquestes generoses pàgines traspuen plaer intel·lectual, sensorial, espiritual. En Mauricio Wiesenthal compon una meravellosa simfonia crepuscular de l’Europa intel·lectual i artística, d’aquesta Europa singular i diversa la trajectòria de la qual traça una absurda i corprenedora paràbola de la humanitat.

Una obra d’aquest tarannà corre el risc d’esdevenir una mera recopilació de dades que es podrien extraure d’enciclopèdies o, sobretot, d’aquesta fascinant, infinita i insadollable barrejadissa d’informació, coneixements —i paradís de la inexactitud— que és Internet. I per damunt de tot, convertir-se en una insuportable exhibició de pedanteria que esgotés la voluble paciència del lector actual en les primeres deu pàgines.

Però en Wiesenthal se’n surt sense problemes. Perquè és un llibre escrit amb el seu propi ritme, al marge d’imposicions mercantilistes, modes i tendències. Sense concessions als ignorants vocacionals, anorreant als qui es passen el dia posant cometes a tot el que diuen amb una ironia intel·ligent i, alhora, plena de tendresa i humanitat. Amb un estil treballat, summament poètic, les frases flueixen amb el ritme de la respiració interior d’un immens poema en prosa, com si el lector begués un deliciós vi, pacientment envellit a les caves de la saviesa, la memòria personal i íntima. Un nèctar que recorre els passadissos perceptius i mentals com un antídot contra la banalització cultural: “Durante muchos años me negué a dar a la imprenta este libro porque pienso que el mundo sagrado de la edición se ha profanado con la educación de los escritores en la cultura del premio y del best séller. La literatura es justamente lo contrario: el sueño de dar vida a un libro único, a un libro buscado, a un libro irrepetible no tanto por su valor —cualidad que es siempre relativa— sino porque lleva la traza del ser humano que lo escribió”, declara en el meravellós i commovedor pròleg.

El ventall de personalitats és aclaparador. Per citar-ne unes poques, Shakespeare, Calderón de la Barca i Velázquez; Mozart, Beethoven, Brahms, Liszt i Falla; Casanova; Byron, Sand i Chopin; Balzac, Dostoievski i Tolstoi; Rilke i Zweig; Nietzsche i Marx… El que converteix aquest llibre en una experiència extraordinària és la interrelació entre aquestes figures i moltes més a les quals dedica episodis complets o esmenta de passada, com si es barregés l’atzar de la vida amb les associacions inherents als propis records. Figures d’un passat més llunyà o proper, algunes de les quals l’autor va conèixer en vida, ja fos directament o perquè van passar pel costat sense ser conscients de la seva presència, com espectres del futur imperfecte de l’home.

Coneixements, experiències vitals i sentiments reflectits amb el rigor i la sensibilitat de qui ha vist la vida, l’ha viscuda aprenent dels errors i segueix disposat a cometre’n de nous. Per això, en Wiesenthal no jutja ningú moralment ni ètica, sinó que en parla al caire de la seva profunda sensibilitat, immensa humanitat i exquisida ironia. Abans que genis o personatges, els presenta com a éssers humans, capaços per tant de les més altes fites com de les més prosaiques contradiccions.

Una de les moltes fascinacions que suscita aquest llibre són els espais físics. L’autor ens guia pels paisatges rurals i urbans amb la mà d’expert que ha arribat a accedir als racons més inaudits. Mostra l’ànima de París, Barcelona, Viena… i sobretot Venècia, al besllum d’una consciència delicada, sensible, profunda i respectuosa del viatger que aprèn a estimar els llocs que visita i que acaba freqüentant amb discreta devoció. Sembla mentida que una persona sàpiga trobar racons tan insospitats. També parla dels cafès, els salons, els hotels, els indrets amb una màgia avui dia esgotada o en vies d’extinció. Res a veure amb el parc temàtic, patrimoni protegit dels operadors turístics, en què s’ha convertit Europa. En definitiva, un llibre que no he pogut impedir que s’acabés, malgrat intentar —en va— alentir-ne la lectura.

Em temo que no he pogut evitar un comentari excessivament llarg, sens dubte degut a l’influx d’aquest llibre.

Mortal y rosa


Francisco Umbral
Mortal y rosa
Barcelona, Planeta, 2008
251 pàgs.
6.95€

Em fa l’efecte que el personatge públic que va construir-se durant anys Francisco Umbral ha dissuadit moltes persones –entre les quals m’hi compto– d’acostar-se als seus llibres. La imatge d’un tipus tot estufat, pedantesc, misogin i ranci matava ja d’entrada qualsevol indici de curiositat cap allò que pogués escriure. En aquest sentit, Mortal y rosa ha estat una sorpresa majúscula, una bufetada d’humilitat i un nou recordatori de l’absurd de jutjar les persones a la lleugera.

Mortal y rosa (publicat per primera vegada el 1975) és un llibre híbrid que es mou en la frontera d’uns quants gèneres: el diari íntim, l’assaig i la poesia. L’ “anècdota” de fons que l’articula és la malaltia i la mort del seu fill, per culpa d’una leucèmia, quan tenia sis anys. Però en lloc de recrear-se morbosament en el detall del drama personal, aquest li serveix per enfilar tot un seguit de reflexions hiperlúcides i bellíssimes sobre l’existència contemplada des de la interioritat de l’ésser.

El llibre és una elegia sobre el pas del temps, perceptible no només en la realitat contundent de la mort o de la vellesa, sinó també en detalls quotidians (per exemple, dedica no sé quantes pàgines del començament a parlar dels canvis que va experimentant amb els anys la seva cabellera: això, que dit així pot semblar banal, li serveix de trampolí per a consideracions que posen la pell de gallina).

Si hi ha llibres escrits en estat de gràcia, sens dubte aquest ho és. Estat de gràcia, sobretot, verbal. És un llibre per als amants del llenguatge, per a aquells lectors que es queden bocabadats contemplant el bon ofici d’un escriptor. En aquest cas, l’exuberància, la precisió, la riquesa lèxica, el lirisme… i una cadència que hipnotitza el lector de començament a final. Aquest llibre és, sobretot, una atmosfera.

I si això fos tot –i ja seria molt— encara faltaria alguna cosa. Però dóna la casualitat que aquí la meravella lingüística és molt més que una demostració pirotècnica (“mireu que bé que escric”): serveix per anar a fons, per pensar, per decantar l’experiència i investigar l’existència. Un luxe, senzillament.

“Mirar a otros ojos da miedo. Los ojos queman los ojos. Los ojos se refrescan mirando el mundo y se queman mirando otros ojos. Nada nos abrasa como una mirada. La mirada del odio, la mirada del amor, la mirada de la pregunta. Sé que mis ojos pueden incendiar el mundo. Sé que otros ojos pueden incendiarme […]. Aprender a mirar a los ojos, a mirar lentamente, profundamente, aprender a escuchar con los ojos. Los ojos nos descubren y nos encubren. Cuánto tiempo tarda un hombre en ser dueño de sus ojos, cuánto tiempo he tardado yo en habitar mis ojos, vivir en ellos, poblarlos. Porque generalmente huimos la región de los ojos, demasiado clara, y nos agazapamos en los sótanos del cuerpo. Hay que irse a vivir a los ojos como a lo alto de la claraboya, a las claras buhardillas de la casa, a los cielos del cuerpo” (69)

“La inspiración es la comunicatividad, la transparencia, el acertar a desaparecer entre la escritura y el mundo. Hay días en que se levanta uno transparente, y entonces conviene aprovecharlos para escribir. Si no hay transparencia no hay escritura. Puede haber un trabajo de amanuense, pero nada más. Casi todos los escritores estorban a su obra, están delante de ella […]. El estilo es la modulación que toma el lenguaje al pasar por nosotros, como la curva que adopta el agua en una jarra […]. Escribo por el placer de desaparecer. Escribir es ausentarse. Escribir es perder peso. Un adelgazamiento súbito” (87)

“Hay que beber a morro del dolor, como se bebe en las férreas fuentes. Hay que agotar el mal, el sufrimiento, no en pequeños sorbos, no en tragos cobardes, sino seguido y hasta lo hondo. La alegría es una camino más corto. El dolor es un laberinto con angustia de perderse […]. No quiero cucharaditas de plata para sufrir. A morro, directamente” (196)

“El frío es más que el frío. Noto cómo el frío me va sustituyendo el alma, cómo voy teniendo una conciencia de frío y sólo frío […]. El frío va siendo mi manera de experimentar el tiempo, mi vivencia más metafísica” (240)