Adreça desconeguda

Kressmann Taylor
Adreça desconeguda
Traducció d’Ernest Riera
Ed. La Magrana, Barcelona, 2001
76 pàgs.

En aquesta obra de la Katherine Kressmann hi trobem la correspondència de dos grans amics (gairebé germans) i socis d’una prestigiosa galeria d’art a Califòrnia. L’intercanvi comença quan un d’ells, en Martin Shulse, enyorat d’Alemanya i Europa, decideix tornar-hi amb tota la família un novembre de l’any 1932. L’altre, en Max Eisenstein, es quedarà a Califòrnia ocupant-se de tirar endavant la galeria i, puntualment, enviarà els extractes del banc al seu soci. Al començament, tot són lloances de l’un cap a l’altre. La fidelitat i la gratitud hi són molt presents. Però aviat, l’ascens d’Adolf Hitler com a canceller del Reich durant els anys següents farà que es capgirin radicalment les coses. Només perquè en Martin és alemany i en Max, jueu.

Curiós, els jueus, que estaven més integrats que mai en la seva història, se’ls obliga a tornar a ser una comunicat aïllada, diferenciada. El nou règim decideix que són l’antítesi de la raça ària i que no poden ser assimilables. Van ser apartats de càrrecs públics i d’altres professions, expropiats, desposseïts de les seves empreses i comerços.  Però no ens avancem, això vindria més tard. Quan els dos amics inicien la correspondència, creuen que la seva amistat serà indestructible, però tot es va complicant a mesura que les prohibicions i les restriccions estan a l’ordre del dia, com ara la d’utilitzar denominacions comercials jueves –la  que comparteixen com a socis és Galeries Shulse-Eisenstein–.

El llibre és contundent, demolidor. El seu fil narratiu transcorre segur, cap a un desenllaç que sorprèn. Adreça desconeguda es va publicar per primer cop als EUA  l’any 1938 en un número d’una petita publicació literària anomenada Story i va ser tot un èxit. Un any més tard va sortir publicat en format de llibre a EUA i Regne Unit i, és clar, va ser un dels llibres prohibits del Reichskommisar, i també posteriorment va ser retirat de l’Europa ocupada. El llibre va ser un avís i una denúncia del que estava passant en aquells moments a Alemanya, però no va servir per aturar l’enduriment progressiu de les lleis contra els jueus. Recordem, la guerra (1940-1943) encara no havia arribat. No havien començat els afusellaments massius ni s’havien construït les cambres de gas i els seus crematoris. Però els considerats “indesitjables”, com ara homosexuals, discapacitats, jueus, gitanos, dissidents, opositors al règim, tots aquests ja corrien perill de ser assassinats, ja estaven sent assassinats. El decret del president del Reich per “La Protecció del Poble i de l’Estat” no els emparava pas de tots els abusos comesos per la policia, sinó tot el contrari.

Tot plegat, esfereïdor, però el llibre és molt recomanable. Et conquesta justament per la seva veracitat encara que sigui una història fictícia. Si qualsevol creença o ideologia ens pot arribar a canviar tant, potser cal plantejar-se si és bona per nosaltres com a individus i com a poble.

Crònica de la independència


Patrícia Gabancho
Crònica de la independència
Col·lecció: L’Arquer COLUMNA 2009
280 pàgs.

Aquest és un llibre curiós de política-ficció, en què es parla de la independència pacifica de Catalunya del 2010 vista des de l’any 2037. Patrícia Gabancho escriu de manera molt amena i el llibre és molt suggerent.

Dels polítics dels darrers anys, Patrícia Gabancho només salva a Miquel Roca i al conseller Castells, que el presenta com a primer President del Govern de la República Catalana. Fa trenta-cinc anys, Castells va col·laborar amb Lluís Llach en cançons com “Damunt d’una terra”, “Somni”, “Jo també he dormit a l’alba” o “Despertar”. A “Despertar” hi havia una premonició

He d’esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d’esborrar el pensar que sempre ens toca perdre.

Patrícia Gabancho parla d’una millora de la gestió pública

Els funcionaris, se’n deien. Eren una part nombrosa de la societat ara fa trenta anys, però el nou ordenament jurídic no ho preveu. Era un llast que venia del segle XIX, la veritat, gent que no canviava mai de feina: tenies una cadira reservada per sempre, sap què vull dir? Això ja no existeix enlloc, excepte en petits oficis rituals: secretaris de documents públics i coses així, en què la continuïtat és indispensable, però els veiem com abans es miraven els monjos. Jo crec que els turistes els fan fotos!

i del fet que la política acaba sent cosa de dones: la presidenta del govern al 2037 és Alba Artigues.

Diuen que som un país nòrdic en l’Europa del Sud. No hi estic d’acord… Som oberts, alegres. Però estem fent un país exigent. Exigent amb nosaltres mateixos.

Sempre he pensat que els catalans som covards, i que un procés d’independència, només el pot imaginar i guiar gent no nascuda a Catalunya. Com diu un amic meu, un país català? Quina utopia! Li dic que ja existeix, Andorra, l’ únic país del món on no has de donar explicacions per sentir-te català. Ell em respon que Lluís Companys, en la República ho va intentar

Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d’un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!

—Lluís Companys i Jover, 6 d’octubre de 1934

i que va ser jutjat i condemnat, junt a tot el Govern Català, a trenta anys de reclusió major. Només en va complir quinze mesos, i al final de la guerra civil el varen afusellar, després d’un judici no anul.lat i plenament legal encara al segle XXI. Li responc que ningú hauria imaginat un president anomenat Hussein a la Casa Blanca. Audaces fortuna juvat, com deien els llatins. I com diu Àlex Rovira, parlant de la utopia en general

Em nego a renunciar a la utopia. Crec que avui, més que mai, són necessaris els idealistes summament pràctics, els que toquen amb els peus a terra però anhelen els estels. Penso que la resignació és un suïcidi quotidià. Crec que cadascú és responsable, no només i evidentment, de la seva pròpia vida, sinó de contribuir amb el seu treball a una millora en la vida de l’altre i a deixar un llegat en forma de servei, pau, salut, benestar, prosperitat, amor i consciència.

ó l’Edgar Morín en el llibre “Tierra patria”

“Si la incertesa sobre el real és fonamental, llavors l’autèntic realisme és aquell que, malgrat tenir en compte les certeses locals, les probabilitats i les improbabilitats, es basa en la incertesa de la realitat. […] Més enllà del realisme i de l’irrealisme, cal saber apostar.”

Per acabar, no sé per què, pensant en aquest tema, sempre em ve al cap la cançó de la Trinca

En definitiva, Patrícia Gabancho ens avança en aquest llibre com seria viure en una Catalunya independent, d’una manera fascinant i atractiva.